Del Mundial de Trump a la lluita contra el nazisme: noranta anys de l’Olimpíada Popular

Diumenge, quan acabi la final del Mundial de futbol masculí entre Espanya i l’Argentina, serà Donald Trump qui entregui la copa de campiona a la selecció vencedora. Això podria semblar un detall menor, però simbolitza perfectament com el poder utilitza l’esport per projectar la seva imatge i escenificar el model polític, econòmic i social que promou. La història n’és plena, d’exemples, i els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 en constitueixen, probablement, el cas més escandalós.

Ara que tenim clar que allò de no barrejar la política i l’esport és una frase buida, no podem quedar-nos només en el fet de constatar que aquest és utilitzat conscientment per desplegar el projecte polític de l’extrema dreta. Tenim el deure de repassar el passat per entendre com funciona el capitalisme, sigui en la seva versió democrataliberal o en la seva versió extrema —que apareix en moments de profunda crisi civilitzatòria i de mutació econòmica per disciplinar-nos, quan la versió suau no n’és capaç. Però, també, hem de repassar la nostra història per aprendre quines eines hem fet servir en la llarga lluita contra el feixisme.

Barcelona i el somni olímpic de 1936

Ens trobem en un moment en què la mobilització unitària d’àmplies capes populars per plantejar una alternativa a l’extrema dreta és imprescindible i, a la vegada, no sabem com posar-nos-hi. Si ens parlen de milers d’atletes a l’Estadi Olímpic vinguts d’arreu del món per competir en uns jocs populars antifeixistes, és molt probable que posem uns ulls com taronges. Doncs bé, això és el que passava a Barcelona just ara fa noranta anys. Girem-nos enrere per comprendre-ho.

Tot i que l’origen de l’esport contemporani va molt lligat a la burgesia, ràpidament el moviment obrer va entendre que pot ser una eina per millorar la salut, fomentar la consciència de classe i potenciar l’organització. Ja abans de la Primera Guerra Mundial hi havia una implantació de l’associacionisme esportiu i gimnàstic dels treballadors a Europa de caràcter socialista (d’aquest esperit, en beuen molts clubs de barri, gimnasos populars o entitats d’esport no federat). Després de la Revolució Russa, es van consolidar la Internacional Roja de l’Esport, vinculada al moviment comunista internacional, i, en paral·lel,  la seva versió socialdemòcrata; tot impulsant esdeveniments esportius internacionals amb caràcter polític, com seran les Espartaquíades i les Olimpíades Obreres, respectivament.

El COI va atorgar els jocs a Alemanya, on Hitler arribaria al poder mesos després

A la vegada, la ciutat de Barcelona perseguia el somni olímpic al llarg de la dècada dels anys vint, fins a convertir-se en favorita per acollir els jocs que s’havien de fer el 1936. El 1931, en plena efervescència republicana, la capital del nostre país no va ser elegida seu olímpica, precisament pel rebuig a les transformacions democràtiques i socials que protagonitzava (per si algú encara tenia algun dubte que la política i l’esport van de bracet, sempre). El Comitè Olímpic Internacional (COI), farcit d’aristòcrates, va preferir fer un cop de volant i deixar la Barcelona republicana a l’estacada, per atorgar els jocs a Alemanya, un país on Adolf Hitler arribaria al poder mesos després. Tot i les fortes crítiques rebudes internacionalment per part d’organitzacions obreres i d’esquerres o jueves, els Jocs es van celebrar al Berlín nazi l’estiu del 36 amb el vistiplau del COI i, evidentment, van ser utilitzats pel feixisme alemany per posicionar-se i projectar una determinada una imatge internacional, que donaria cobertura a la barbàrie.

19 de juliol, una data clau

Aquest diumenge, 19 de juliol, serà Trump qui, entregant la copa als guanyadors del Mundial, de bracet del president de la FIFA, projecti la seva imatge i desplegui les millors gales per edulcorar el seu projecte de capitalisme ferotge que avança cap al feixisme. El mateix 19 de juliol farà noranta anys de la data en què s’havia d’inaugurar l’Olimpíada Popular a Barcelona, però que va frustrar-se pel cop d’estat franquista i l’inici de la guerra. Amb l’impuls de la Internacional Roja de l’Esport, va néixer la idea de fer uns jocs populars i antifeixistes com a contraposició als oficials que es feien al Berlín nazi. Això va cristal·litzar a Barcelona en la creació del Comitè Català Pro Esport Popular i, just després, el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular, del qual Lluís Companys era el president honorífic, la primavera de 1936.

En tres mesos es van crear l’estructura i la logística necessàries per fer una setmana d’esport i cultura popular a escala internacional. Va ser possible per la tasca ingent del teixit social, comitès obrers i milers de persones voluntàries i el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya, del Govern espanyol en mans del Front Popular des del mes de febrer i del Govern d’esquerres francès (aquest últim, amb una aportació important, de 600.000 pessetes, 3.600 euros actuals). A la capital catalana, s’hi van congregar 6.000 atletes inscrits en un temps rècord, que superaven amb escreix els 4.106 dels jocs de Berlín.

Molts atletes van quedar-se a defensar la República, com a acte de solidaritat internacionalista

Hi van participar atletes de 23 representacions nacionals, amb presència de seleccions de nacions sense estat, com Catalunya, Galícia, Euskadi, Alsàcia i Lorena o el Marroc (sota domini francès en aquell moment). També hi era prevista la participació d’un equip que representava els “Jueus emigrats”, un fet que reforçava el marcat caràcter antifeixista de l’esdeveniment.

A més, s’ha de destacar el paper protagonista que hi tingueren les dones, amb una àmplia participació, sent les més nombroses les delegacions espanyola i catalana i les més de 100 vingudes de França, entre les quals, dues campiones nacionals (en salt d’alçada i en 800 metres). L’atleta més coneguda de totes les participants era la canadenca Eva Dawes, medallista olímpica de salt d’alçada el 1932. Després d’haver participat en una competició a la Unió Soviètica i ser víctima de represàlies al Canadà, Dawes es va retirar de l’esport professional i va decidir boicotejar públicament els jocs de Berlín. Entre altres noms coneguts, hi ha el de l’egarenca Margot Moles, famosa pels bons resultats en disciplines com l’atletisme, l’esquí o l’hoquei, que després va participar en l’Olimpíada Obrera d’Anvers el 1937.

El símbol de l’Olimpíada Popular

Les 19 modalitats esportives (atletisme, futbol, rugbi, natació, boxa, etc.) s’havien de competir entre el 19 i el 26 de juliol en llocs com l’Estadi de Montjuïc, la Foixarda, la pista de Maricel Park, Piscines i Esports, l’Estadi de les Corts de l’FC Barcelona i els camps de futbol del Júpiter i del Martinenc. Però, a més d’esport, la cultura popular hi tenia un paper central, com a fet destacat, a la cerimònia inaugural, Pau Casals havia de dirigir l’orquestra i el cor, i s’hi havia previst la participació de 3.000 folkloristes, entre els quals, la Patum de Berga o el seguici de Vilanova i la Geltrú.

La inauguració havia de fer-se a l’Estadi de Montjuïc el 19 de juliol, però el cop d’estat feixista i els esforços per aturar els militars revoltats a Barcelona van impedir que es donés l’inici a l’Olimpíada Popular. A tall d’anècdota històrica, val a dir que en el desgavell propi de fer front al cop d’estat, el seguici vilanoví va perdre les seves figures. Els Jocs no van poder celebrar-se mai, però la rebel·lió va ser derrotada a Catalunya, i es va donar l’inici a una llarga guerra contra els franquistes. La majoria dels atletes van tornar a casa seva, però molts altres van quedar-se a defensar la República, com a acte de solidaritat internacionalista ineludible en la lluita contra el feixisme.

Ara que fa noranta anys d’aquells jocs que han quedat per a la història, recollim el seu llegat. Per aquest motiu, una àmplia xarxa d’entitats memorialistes, clubs esportius, sindicats i associacions impulsem la Comissió del 90è aniversari de l’Olimpíada Popular de 1936. Al llarg de tot l’any s’organitzen diverses activitats commemoratives, amb una intensitat especial del 16 al 20 de juliol. El programa s’estendrà fins a finals d’octubre i culminarà amb la Cursa Lluís Companys, a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, el matí del 24 d’octubre, i l’endemà amb l’homenatge a les Brigades Internacionals.

L’esperit de l’Olimpíada Popular és un referent inspirador en el moment actual, mentre Donald Trump intenta reconquerir terreny pel que fa a la imatge dels Estats Units per continuar aplicant mesures pròpies d’un règim de terror. L’exemple de tots aquells i aquelles atletes ens inspira, quelcom d’imprescindible per situar la memòria històrica i l’esport com a eines clau per fer front a l’extrema dreta de manera decidida. Conscients que la millor manera de combatre-la és crear comunitat i dibuixar una societat diferent realment justa i democràtica, l’esport ha de fugir del negoci per convertir-se en un element que generi cohesió i aglutini les classes populars per construir un present de lluita i un futur d’esperança.