14/11/2022 | 00:34
* Aquest article és un resum i traducció al català d’un reportatge publicat originalment a la revista ‘Panenka’ dedicada al Mundial de Qatar.
Fa 100 anys, a Qatar només hi havia pescadors i buscadors de perles. Avui és un dels països més rics del món. Fa poc més d’una dècada, gairebé ningú no era capaç d’ubicar-lo al mapa, i enguany apareix en qualsevol tertúlia. Fa anys que els futbolers dominen els tips més elementals sobre Qatar: l’Emirat mana sobre el Paris Saint-Germain (PSG), va tacar la samarreta del Barça i organitzarà el Mundial. Però al darrere de la seva incursió al món de la pilota s’hi amaga una cadena d’interessos complexa, fosca i inquietant.
Qatar es va independitzar del Regne Unit el 1971, data en què el xeic Khalifa bin Hamad al-Thani va aconseguir el control de l’emirat. Sota el seu mandat, el país va començar a créixer gràcies a l’explotació dels seus recursos naturals. Però les dades estructurals no expliquen el seu estatus: la seva població no arriba als tres milions d’habitants; la seva superfície amb prou feines supera la de la Regió de Múrcia, i compta només amb mig segle de vida. On és el truc?
Ignacio Álvarez-Ossorio, catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics per la Universitat Complutense de Madrid, apunta que la clau de l’expansió qatariana són “les seves grans riqueses, el petroli i el gas, que ha sabut explotar de manera intel·ligent. És el primer país exportador de gas liquat del planeta i té la tercera reserva mundial d’aquest combustible”.
Per Qatar, organitzar una Copa del Món és la culminació d’una estratègia geopolítica de projecció internacional
L’ascens al poder de l’emir Hamad bin Khalifa al-Thani, que va deposar el seu pare a mitjan anys 90, va suposar la modernització del país per “desprendre’s, de mica en mica, de la tutela saudita”, com explica Álvarez-Ossorio. Poc després d’iniciar el seu regnat, també va posar en marxa la cadena Al-Jazira, el principal canal de notícies del món àrab i un altaveu immillorable per als seus anhels. I com a país petit i vulnerable, envoltat de gegants com ara la mateixa Aràbia Saudita o l’Iran, el nou emir també va entendre que només les aliances li garantirien protecció militar i estratègica. “D’aquí ve la clara aposta per una política exterior més incisiva”, aclareix l’expert en el món islàmic.
Organitzar una Copa del Món és la culminació d’una estratègia geopolítica de projecció internacional que no ha esquivat la polèmica. La nul·la tradició esportiva del país i les limitacions del territori han implicat la construcció massiva d’estadis, de recintes esportius i d’hotels. Les altes temperatures i l’obligada modificació del calendari (serà el primer Mundial que no es disputarà a l’estiu) van descol·locar els futbolistes. Però han estat les condicions laborals dels treballadors encarregats d’aixecar un torneig del no-res, el cost mediambiental que aquestes obres mastodòntiques han suposat i les denúncies de diverses ONG sobre vulneració dels drets i de les llibertats elementals el que realment ha consternat i avergonyit una bona part del món.
La clau francesa: Sarkozy, Platini i una investigació per corrupció
Abans de res, convé recordar que, sense França, el Mundial que arrenca el diumenge 20 de novembre no hauria existit mai. Sense França i sense algunes pràctiques que, directament, flirtegen amb la corrupció. Anem a pams. El futbol francès estava a l’estiu del 2010 sota mínims. El PSG finalitzava la lliga en una trista 13a posició i poc després la selecció nacional feia el ridícul al Mundial de Sud-àfrica. El llavors president de la República, Nicolas Sarkozy, va començar a pensar en com revertir aquesta situació i, de passada, en com ajudar el club del qual era seguidor.
El 23 de novembre de 2010, menys de 10 dies abans de la votació on la FIFA adjudicaria els Mundials del 2018 i del 2022, Sarkozy va organitzar un dinar secret al Palau de l’Elisi amb el vicepresident de la FIFA, el també francès Michel Platini. Un dinar una sorpresa doble: la temàtica seria sobre com reviure un campionat devaluat, i no estarien sols.
El periodista i historiador francès Thibaud Leplat explica que “se suposava que era un dinar entre Platini i Sarkozy. Però, quan el vicepresident de la FIFA —i president de la UEFA— va arribar a taula, hi havia el ministre d’Afers Estrangers de Qatar; l’emir actual, Hamad al-Thani; l’exsecretari general de l’Elisi, Claude Guéant, i la consellera d’Esports, Sophie Dion“. Aquí és on es comença a cuinar la candidatura del Mundial 2022. “Sarkozy hauria demanat a Platini que votés a favor de Qatar. Sarkozy intentava fer de Qatar el gran inversor del futbol francès i, de passada, un gran inversor per a l’economia francesa”, hi afegeix.
Les empreses principals del CAC 40, l’índex borsari francès, tenen avui capital qatarià
La inversió doble no tardaria a fer-se realitat. Vivendi, Lagardère, AccorHotels (l’hotelera que gestionarà l’allotjament oficial del Mundial i dels Jocs de París, per cert)… “Les empreses més importants del CAC 40, l’índex borsari francès, tenen actualment capital qatarià”, diu Leplat. I la relació ha arribat a esferes més altes, com demostra la venda milionària de material militar francès a l’emirat –amb els caces Rafale al capdavant–, una transacció sota sospita segons una investigació recent del canal de televisió France 24.
A mitjan 2011, el fons Qatar Investment Authority comprava el PSG i creava la cadena beIN Sports, filial d’Al-Jazira, que aconseguiria els drets televisius de la Champions, dels pròxims Mundials i multiplicaria el valor dels de la francesa. “En menys d’un any, Qatar va obtenir una visibilitat enorme a través d’influències polítiques”, afirma el periodista.
No ha d’estranyar ningú que la porta d’accés a Europa de Qatar sigui França. La lectura és més global i sobrepassa el PSG. “França sempre ha estat pròxima al món àrab, i Qatar volia tenir pes dins del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, sabent que l’Aràbia Saudita, el seu gran rival, és aliada dels Estats Units. Necessitava aliar-se amb una de les potències nuclears europees. Una potència que, a més, posseeix una comunitat musulmana molt important”, reflexiona Leplat sobre aquest win-win.
La detenció de Platini, el 2019, en el marc de la investigació sobre la possible existència d’irregularitats en el procés d’adjudicació del Mundial a Qatar, va dinamitar la credibilitat de la FIFA i va escombrar tota la seva cúpula directiva. Leplat revela la seva teoria: “Crec que Platini s’hi va trobar enmig, perquè era el president de la UEFA, perquè era francès, perquè era exfutbolista i perquè podem suposar que actuava amb bona fe. La impressió que tinc és que va ser víctima d’un parany dels professionals de la política”.
Les darreres investigacions assenyalen directament Sarkozy com el gran artífex de la maniobra. En defensa seva, Platini va al·legar que ja tenia decidit el vot a Qatar abans d’aquell dinar. Sigui com sigui, el seu posicionament va inclinar la balança a favor de Qatar, una decisió per la qual França seria àmpliament recompensada. La revista especialitzada en cultura futbolística So Foot entrevistava recentment François Hollande, el president de la República posterior a Sarkozy, que confirmava aquest escenari. “França no va ser-ne el motor, però sí el gran suport de la candidatura mundialista de Qatar. M’imagino que els que li van donar el seu vot van pensar que, si Qatar organitzava aquest Mundial, les empreses franceses podrien trobar-hi avantatges”.
‘Sportswashing’: utilitzar l’esport per blanquejar règims autoritaris
Parlem de sportswashing o blanquejament esportiu quan una institució, empresa o un Estat amb escassa qualitat democràtica utilitza l’organització d’esdeveniments esportius, la seva participació o el patrocini o la creació d’equips per guanyar legitimitat i reputació. El 2022 ha estat molt prolífic en aquest àmbit, amb els dos grans esdeveniments esportius de l’any celebrats a la Xina (Jocs d’Hivern de Pequín) i a Qatar.
Però, encara que el concepte pugui sonar a neologisme, l’sportswashing fa dècades que acompanya l’esport d’elit. En serien exemples el Mundial del 1934 o els Jocs de Berlín del 1936 com a mostres de poder i de propaganda de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi, respectivament. “Qatar és un dels països que estan recorrent més al blanqueig esportiu els últims anys”, explica Carlos de las Heras, responsable d’Esport i Drets Humans d’Amnistia Internacional. “La imatge moderna, reformista i oberta que mostra a l’exterior és molt diferent de la realitat: Qatar no respecta els drets humans; la pena de mort hi continua vigent; les dones són ciutadanes de segona, i s’hi persegueix el col·lectiu LGTBI”.
La de la Copa del Món del 2022 no serà, però, la primera experiència de Qatar en aquest sentit. Tampoc no és la primera vegada que sobre el torneig de la FIFA hi sobrevola el fantasma d’aquesta pràctica. I no cal retrocedir fins al recordat cas d’Argentina 78, que va posar el focus en la pilota mentre el Govern militar de Jorge Videla torturava i assassinava opositors a l’ombra. El 2018, la Rússia de Vladímir Putin, avui expulsada del panorama esportiu internacional després de la invasió d’Ucraïna, va acollir la màxima competició futbolística. El 2014 havia celebrat els Jocs Olímpics d’Hivern a Sotxi, poc abans d’annexionar-se Crimea.
Doha ha aconseguit que l’esport mundial s’adapti a un territori poc adequat per als grans esdeveniments
L’estratègia de blanquejament de Qatar arriba al seu zenit aquesta tardor, però ja va tenir aperitius futbolístics com els Mundials de clubs del 2019 i el 2020, també sota l’empara de la FIFA, i té la seva continuïtat assegurada amb la celebració del Mundial de natació del 2023 o dels Jocs Asiàtics del 2030. La influència esportiva de Qatar ha anat creixent en intensitat. En els esports de motor, amb la celebració del Gran Premi de Motociclisme al circuit de Lusail, que es disputa des del 2004, o el de Fórmula 1, que se celebra des del 2021. Més enllà de situar Qatar al mapa en positiu, el poder de Doha ha aconseguit anar un pas més enllà, perquè l’esport sigui qui s’adapti a un territori amb unes característiques poc adequades per a aquesta mena d’esdeveniments.
Qatar demostra potència financera suficient per canviar les normes establertes. Però la responsabilitat d’organitzar tants esdeveniments és compartida. Hi reflexiona el catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics Álvarez-Ossorio: “Convé preguntar-se qui en té la culpa: l’Aràbia Saudita, pel fet de posar els diners sobre la taula de la Federació Espanyola de Futbol per organitzar la Supercopa d’Espanya o l’ens federatiu pel fet d’acceptar-los? És Qatar culpable de seduir la FIFA amb les seves instal·lacions modernes o ho és la FIFA pel fet d’acceptar portar un torneig a un país com aquest, fins i tot a canvi de modificar el calendari?”.
Manca de drets fonamentals… però sense crides al boicot
Qatar. La perla del Golfo (Península) és el llibre que Ignacio Álvarez-Ossorio ha escrit juntament amb Ignacio Gutiérrez de Terán, professor titular d’Estudis Àrabs i Islàmics a la Universitat Autònoma de Madrid. Tots dos autors hi disserten sobre la posició de Qatar en matèria de drets humans. “D’una banda, hi ha l’explotació laboral, amb molts treballadors que pateixen condicions penoses. I, de l’altra, hi ha la situació de la dona, molt lligada a la vigència de la xaria, la llei islàmica que la col·loca en una situació d’inferioritat respecte a l’home”, afirma Álvarez-Ossorio.
Gutiérrez de Terán completa la radiografia amb un matís incòmode: “Si el comparem amb els estàndards occidentals, Qatar és als antípodes. Si el comparem amb els estàndards regionals, la situació és una mica millor”. La pena capital, per exemple, no està tan estesa com a l’Aràbia Saudita o a l’Iran, però existeix; i la dona qatariana està plenament incorporada al mercat laboral i a les universitats, mentre que en altres països la divisió de sexes és molt més estricta. No obstant això, el vel és obligatori (malgrat que a les periodistes i aficionades que viatgin al torneig se’ls exigirà únicament decòrum).
Amnistia Internacional prefereix que la competició se celebri “per denunciar la situació en matèria de drets humans”
La FIFA es justifica concloent que organitzar un Mundial a Qatar servirà per obrir el país a tendències més democratitzadores. Amnistia Internacional, que des del 2010 assenyala totes les mancances de l’emirat, també prefereix que la Copa del Món no es boicotegi: “Preferim que aquests esdeveniments se celebrin per poder parlar i denunciar la situació en matèria de drets humans”, raona De las Heras. “Ens agradaria que Qatar fos un règim democràtic on les llibertats fossin respectades, on hi hagués partits polítics, sindicats, dret a la manifestació… Però això no passa ni a Qatar ni en cap dels països de l’entorn. Els canvis que veurem al Mundial són cosmètics”, aporta Gutiérrez de Terán.
Amnistia també adverteix els aficionats que acudeixin a Qatar del que s’hi poden trobar. “Em desconcerten algunes declaracions contradictòries com, per exemple, les que afecten els drets LGTBI”, confessa el seu portaveu. Algunes seleccions de futbol s’han sumat a la campanya “OneLove” –aliena a la FIFA, per la qual cosa podria comportar sancions– i s’han compromès a portar, a través dels seus capitans, un braçal en contra de la discriminació del col·lectiu LGTBI. De moment, han confirmat que s’hi sumen els Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, França, Alemanya, Suïssa, Gal·les i Anglaterra. Però no queda gens clar com reaccionaran les autoritats en el cas de demostracions públiques d’afecte entre persones del mateix sexe o d’exhibicions de simbologia relacionada amb un col·lectiu els drets del qual estan restringits per la llei islàmica.
De fet, va ser el CEO del torneig, Nasser al-Khater, qui va recordar, fa exactament un any, que l’homosexualitat era un delicte a l’emirat. Una declaració que ha anat perdent contundència amb la proximitat de l’esdeveniment, fins a arribar-se a la nota enviada fa tres setmanes pel Comitè Suprem per a l’Organització i el Llegat (SC), en la qual s’assegurava que Qatar és una nació “oberta, tolerant i acollidora”.
Neoesclavisme per construir grans infraestructures esportives de zero
Els grans esdeveniments esportius comporten transformacions als llocs on es produeixen. Però la de Qatar no és una mutació qualsevol: el 1930, el país tenia 10.000 habitants. El 2010, any en què la FIFA el va designar seu mundialista, en tenia 1,63 milions. I avui, tan sols 12 anys després, aquesta xifra s’eleva fins als 2,9 milions, si bé només 300.000 tenen la ciutadania qatariana. La resta, és a dir, més de dos milions i mig de persones, són estrangers, molts dels quals, destinats a treballar en els preparatius del campionat de futbol.
Sis de les vuit seus s’han construït de zero. Només dues, l’Ahmad bin Ali Stadium i el Khalifa International Stadium (el més vell del país), ja existien amb anterioritat. Tot i això, tots dos han estat remodelats per millorar-ne les instal·lacions. Tot plegat ha obligat les constructores a contractar centenars de milers d’obrers, migrants procedents de països empobrits de la regió.
Des del primer dia, les organitzacions que vetllen pel compliment dels drets humans van posar el focus en la regulació laboral a Qatar. I no van trigar a descobrir irregularitats flagrants. Al centre de la polèmica, el kafala, la base de contractació habitual dels països del golf Pèrsic.
Un nou concepte sobrevola el desert: el neoesclavisme. “Només pots abandonar el país si l’empresari t’allibera”
“El kafala és un sistema de patronatge a través del qual un treballador sempre depèn d’un supervisor, que és qui en fa de garant davant l’Estat”, explica Álvarez-Ossorio. “Això ha donat lloc a nombroses vexacions i excessos com, per exemple, que als treballadors estrangers se’ls retiri el passaport, se’ls retalli una part de la paga a canvi de la manutenció o que no puguin abandonar la feina sense permís explícit dels contractants”. La desprotecció del treballador és absoluta: “Només pots abandonar el país si expira el teu contracte o si l’empresari t’allibera”, aclareix De las Heras, que fa més de 10 anys que denuncia les jornades maratonianes, els sous indignes i els espais insalubres per menjar i descansar dels migrants a Qatar. Un concepte sobrevola el desert: el neoesclavisme.
Tot i que el sistema kafala es va abolir el 2016 —fruit de la llarga fiscalització internacional, amb informes contundents i investigacions periodístiques comprometedores—, aquesta derogació no té gaire futur a la resta de les monarquies de la península Aràbiga. La millora és important, però encara pren més rellevància en una monarquia absolutista en la qual els sindicats són prohibits. “Es podria dir que la derogació és una de les petites batalles que hem guanyat”, celebra De las Heras, però adverteix: “Encara que la llei reculli aquest avenç, a la pràctica queda molt per fer. Molts empresaris segueixen sense respectar els drets dels treballadors migrants”.
Cal valorar una altra dada: la renda per capita de Qatar és una de les més altes del món. Amb 55.500 euros l’any, duplica l’espanyola. El contrast amb els sous dels obrers encara és més impactant: a mitjan 2020, el Govern de Doha va aprovar el primer “salari mínim no discriminatori de la regió”, de 1.000 rials, uns 250 euros el mes. Com haurien de ser els sous abans d’aquesta reforma exprés per netejar la imatge de l’emirat?
Les morts dels obrers migrants: el cas del Nepal
Qatar és el segon país amb més percentatge de migrants del món. Els empresaris qatarians miren al Sud-est asiàtic, amb països com Bangladesh, el Pakistan o el Nepal, tot i que també apunten a Àfrica, especialment a Etiòpia o a Eritrea. Allà hi capten els treballadors, amb acords en què es formalitza molt més que un contracte laboral. També s’hi signa la renúncia de l’empleat a una bona part dels seus drets, i s’inicia així una espiral d’explotació de la qual és molt difícil escapar-se’n legalment.
L’opacitat d’aquest sistema va viure un abans i un després arran de la publicació, a principis del 2021, d’una investigació del diari britànic The Guardian que xifrava en 6.500 els treballadors estrangers morts en obres o tasques relacionades amb la construcció d’estadis a Qatar. Una dada, però, impossible de contrastar. Ho saben les autoritats qatarianes, que esgrimeixen com a prova la seva forma particular de comptabilitzar els decessos. “La xifra dels 6.500 treballadors morts no existeix”, lamenta De las Heras. “Les autoritats qatarianes no ofereixen xifres sobre les víctimes mortals en la construcció d’estadis, d’hotels, de carreteres o d’infraestructures. L’única xifra oficial de persones mortes a Qatar des del 2010 és de 15.000. Però té trampa, perquè engloba qualsevol causa de mort de tothom que no sigui qatarià. Si viatges a Qatar i hi mors, passaràs a engreixar aquesta xifra”.
Sigui com sigui, el portaveu d’Amnistia està convençut que “podem parlar de milers de morts sense por d’equivocar-nos”. El Nepal és un dels països que han viscut amb més cruesa aquesta realitat. Aquest Estat enclavat entre l’Índia i el Tibet té 30 milions d’habitants. Però cada any 400.000 nepalesos fan les maletes a la recerca d’un futur millor lluny de les seves fronteres. Des del 2010, quan Qatar va obtenir l’organització del Mundial del 2022, un de cada quatre nepalesos que se’n van ho fan amb destinació a l’emirat, que compta amb 254.000 persones del Nepal registrades el 2019, la tercera nacionalitat més comuna al darrere d’indis i de bangladeshians.
Els enviaments de diners des de l’estranger, entre quantitats declarades i no oficials, voreja el 40% del producte interior brut del Nepal. “Aquests enviaments de diners són l’oxigen del Nepal”. Així ho explica el sociòleg Ganesh Gurung a la plataforma de periodisme d’investigació Blankspot.
Els reguladors públics, però també aquells que busquen respostes en general, es topen molts cops amb una realitat frustrant: l’opacitat de tot el procés. “Sobre el paper, és un contracte entre l’Estat i una empresa de construcció nacional. Però en realitat contracten empreses de Corea que subcontracten una companyia al Japó que, per la seva banda, en subcontracta una altra al Nepal. Així van esquivant problemes”, detalla Gurung.
A la Direcció del Treball a l’Estranger del Nepal, Rajan Shrestha declara a Blankspot que l’única xifra que pot confirmar és que, al final del 2020, 1.213 nepalesos havien tornat dels països del Golf dins un taüt. Això són tres morts el dia. “Cada dia arriben cossos sense vida de tornada al Nepal. I no són vells, sinó joves. Això significa que els certificats de defunció són falsos. Són una formalitat, necessària perquè les aerolínies transportin els cadàvers”, completa Gurung. És habitual trobar-hi frases ambigües com ara “causes naturals” o, directament, “causa de la mort desconeguda”.
Amnistia Internacional ha xifrat en 440 milions de dòlars els diners que es necessiten per reparar i indemnitzar de manera justa els treballadors afectats pels abusos i els accidents laborals. Una quantitat que ha instat a assumir a la FIFA. La iniciativa d’aquest fons, per cert, ha comptat amb el suport d’algunes federacions de futbol. “És una quantitat justa, però ínfima si la comparem amb els ingressos de la FIFA per organitzar el Mundial a Qatar, que serà d’uns 6.000 milions de dòlars”, explica De las Heras.
* Aquest article és un resum i traducció al català d’un reportatge publicat originalment a la revista ‘Panenka’ dedicada al Mundial de Qatar.
