18/11/2025 | 20:24
Jo ja sé que l’esquerra intel·lectual i elitista veu el futbol com “l’opi del poble”, com un “negoci capitalista aberrant” i no entén com podem perdre el temps mirant “onze tios —ara també ties— donant puntades de peu a una pilota durant 90 minuts”. Tenen raó en moltes coses. Però tenir raó no sempre serveix per canviar res. Avui, un Catalunya-Palestina és capaç de fer arribar la denúncia del genocidi a Gaza a milers de persones que no llegirien cap llibre contra el sionisme. Avui, en la societat de la imatge i del TikTok, una samarreta del Barça amb el nom de Lamine Yamal pot fer més contra el racisme que cent conferències. El futbol ens permet sentir-nos part d’alguna cosa, d’una identitat, és un sentiment de pertinença i d’estar junts. I això, digui el que digui l’esquerra intel·lectual, continua tenint una força política potentíssima.
La selecció catalana ha vençut per 2-1 en un partit que, més que un amistós, ha estat un acte polític i de memòria per les víctimes de Gaza i de denúncia del genocidi d’Israel. Gols d’Ilie i de Hamed en pròpia porta després d’una bona jugada individual d’Antoniu Roca han decidit un duel marcat per les absències: el Barça i el Girona no hi han volgut cedir jugadors. No cedir jugadors a la selecció catalana també és una decisió política, encara que alguns com Joan Laporta ho vulguin maquillar amb discursos inflamats.
L’exjugador del Barça i activista social Oleguer Presas, una de les veus que més temps fa que vinculen el futbol i el compromís polític, recordava en una entrevista a la Directa que sense pressió popular el partit ni tan sols s’hauria fet: “Que es pugui fer aquest partit és una victòria de la gent; sense la pressió popular no hauria estat possible. Ens volien fora de Montjuïc, i serem a dins.”
I sí: molts dels 30.018 espectadors presents a l’estadi Lluís Companys no hi han anat pel futbol. Però tots sabien perfectament què estaven fent allà.
No hi ha res de més polític que el futbol de masses
Ja sabeu que el futbol és la cosa més important de les coses que no són importants, i que no hi ha res de més polític —i polititzat— que el futbol de masses. Jugar com ho fa Lamine Yamal és polític. Jugar com ho fa Aitana Bonmatí és polític. Jugar com ho feia Sergio Busquets també ho era. Ho era Cruyff, ho era Ronaldinho, ho era Guardiola. Ho era —i molt— Maradona marcant dos gols a Anglaterra al Mundial del 1986 després de la guerra de les Malvines. Ho era l’Estrella Roja multiètnic guanyant la Copa d’Europa del 1991 en plena descomposició de Iugoslàvia. Ho era Éric Cantona fotent una puntada de peu a un neonazi a la grada d’un partit de la lliga anglesa. Aquest Catalunya-Palestina, com l’Euskadi-Palestina del cap de setmana, ja són part de la llarga història entre futbol i política.
I aquí encaixa una altra reflexió de l’Oleguer Presas sobre el que està en joc quan parlem de futbol i comunitat: “El futbol és un canal de transmissió de valors; però, si no hi intervenim, pot passar que això derivi en el fet que aquests valors siguin l’individualisme, la competitivitat, l’agressivitat o el masclisme… Volem fomentar-ne d’altres, valors positius… cooperació, les cures o el feminisme”. És exactament això el que s’ha vist avui: un partit que va molt més enllà dels gols.
La meva manera de tornar a la infància
Per mi, veure futbol als 45 anys és tornar a la infància —i en això també hi ha política. Tornar al pati, a les places, als pantalons foradats pels genolls, a la llibertat de jugar sense importar-te res més que el joc. Allà, els nens i les nenes, dels barris d’extraradi i del pobles del país, jugàvem fins que no quedava llum i pràcticament deixaves de veure la pilota. Jugàvem tots: els dolents, els bons, els tímids, els que no coneixies de res. El futbol —el de carrer, no la indústria futbolística— és un mecanisme brutal d’integració i d’igualtat.
Per coses de la vida, jo canviava d’escola cada tres o quatre anys. La nit anterior a començar de nou em costava dormir. Però, quan arribava l’hora del pati, passades les primeres hores en silenci dins de l’aula, tot canviava. Sortia al pati sol, i en tornava amb una colla d’amics íntims, “la banda del patio“. Com? Fàcil: identificava la pilota que corria, m’hi apropava amb una mica de vergonya i preguntava, “es pot jugar?”
A la infància, com potser ara, teníem ídols, no només pel que feien al camp, sinó pel que representaven. El meu sempre va ser Iván de la Peña. El seu joc era una manera de mirar el món: arriscar la passada, buscar allò que ningú no veu, preferir l’audàcia a la comoditat. Perdia pilotes, desesperava entrenadors, però de tant en tant creava màgia. La vida és per als que s’atreveixen. I per això, per a mi, De la Peña sempre serà el millor jugador que no va triomfar al Barça, però que molts recordem amb més amor que d’altres que sí que ho van fer.
Montalbán: “Els catalans hem perdut la Història”
Manuel Vázquez Montalbán, que va dir que el Futbol Club Barcelona era “l’exèrcit desarmat simbòlic” de Catalunya, explicava l’any 1991 que ser del Barça era “un signe d’identitat catalanista, assumit no només per la burgesia, sinó també per la classe obrera immigrant que en fer seva la bandera barcelonista es veia en millors condicions per sentir-se arrelada”. Avui passa el mateix amb els xavals de pares originaris del Marroc, del Senegal o de l’Europa de l’Est. Mentre portin una samarreta del Barça són catalans (en aquesta frase podeu substituir Barça per l’Espanyol, pel Girona, pel Nàstic, pel Sabadell o pel Sant Andreu o per l’Europa, i serveix igual).
“A Catalunya tot és alguna cosa més del que hauria de ser”, va afegir Montalbán, perquè “els catalans tenen en el seu interior el pressentiment que es guanyen bé la vida, però, en canvi, han perdut la Història”. Per això aquest Catalunya-Palestina no era un partit de futbol. És més del que hauria de ser? Potser sí. Hi donem més importància que la que hauria de tenir? Potser sí. Però és que palestins i catalans hem perdut la Història.
