15/11/2024 | 06:00
El principal derbi futbolístic barceloní no va ser el que es va jugar entre l’FC Barcelona i l’RCD Espanyol a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc el 3 de novembre passat. L’escenari serà un camp força més modest, el Nou Sardenya, situat al barri de Gràcia, i amb capacitat per a tot just 4.000 espectadors que, de ben segur, ompliran de color i de passió les graderies aquest cap de setmana, per veure el derbi entre el Club Esportiu Europa i la Unió Esportiva Sant Andreu, de la categoria Segona RFEF.
D’un temps ençà, fonamentalment des de l’entrada al segle XXI, el partit que enfronta els graciencs de l’Europa amb els andreuencs del Sant Andreu és el que millor representa les essències del que tradicionalment ha estat una rivalitat futbolística entre equips originaris d’una mateixa ciutat. Si bé és cert que als ulls del món el Barça-Espanyol encara es presenta com l’autèntic derbi barceloní, hi ha raons més que suficients per posar aquesta idea en qüestió. Al marge del trasllat dels blanc-i-blaus a Cornellà – el Prat, que fa que alguns culers parlin de “derbi metropolità” per referir-se al seu enfrontament amb l’Espanyol, posant així en qüestió la seva “barcelonitat”, el cert és que els partits que oposen els culers i els periquitos cada cop tenen menys elements propis d’un derbi, especialment quan aquest matx es disputa a casa dels blaugranes, degut a l’evident diferència esportiva entre ambdues entitats, als preus forassenyats de les entrades, que allunyen el públic més popular i apassionat de l’esdeveniment, o a la consideració, per part culer, que el seu gran rival no es troba pas a l’àrea metropolitana de Barcelona, sinó al bell mig de la Meseta peninsular.
No deixa de ser curiós, però, que aquest nou derbi popular de Barcelona, el de “la Vila contra el Poble”, com se l’ha volgut batejar recentment, oposi dos clubs amb unes aficions que reivindiquen amb orgull el passat independent de les actuals barriades que representen. La Vila de Gràcia i l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar no van ser annexionats a Barcelona fins al 1897, a les acaballes del segle XIX, un fet històric que apropa unes aficions que fan del passat sobirà de les seves barriades un element clau en la seva identitat.
![](https://www.elcritic.cat/app/uploads/2024/11/andreu-011-1024x652.jpg)
L’Europa i el Sant Andreu tenen molt en comú: són clubs centenaris i representen barris populars i catalanistes
Malgrat allò que a priori podríem pensar, l’Europa i el Sant Andreu, tot i la rivalitat que els oposa, comparteixen molts elements en comú. Tots dos són clubs històrics amb una tradició més que centenària, com ho demostra que el club gracienc va ser creat el 1907 i que l’embrió de l’actual Unió Esportiva Sant Andreu va néixer tot just dos anys després, el 1909. Els dos clubs representaven barris de caràcter popular i amb una forta implantació de les posicions polítiques catalanistes i d’esquerres, un fet que es veu clarament reflectit en l’actual idiosincràsia d’ambdós clubs, cosa que fa que, vistos des de comarques, els escapulats i els andreuencs s’assemblin molt més del que estan disposats a admetre.
L’època daurada de l’Europa i del Sant Andreu
Un altre element en comú entre l’Europa i el Sant Andreu és que, malgrat la revitalització evident que les dues entitats han viscut durant les dues darreres dècades i que les han dut a rejovenir el seu públic i a augmentar-lo sensiblement, les pàgines més brillants de la seva història cal anar a buscar-les en un passat més o menys llunyà.
En el cas de l’Europa, ni més ni menys que a la dècada dels anys vint del segle passat, quan els graciencs eren el segon club en nombre de socis de Catalunya, només per darrere d’un Barça amb qui protagonitzaven una intensa lluita per l’hegemonia dins del futbol català, tot desenvolupant una rivalitat que feia dels partits amb els blaugranes els autèntics derbis barcelonins de l’època. Aquest Europa gloriós va guanyar el Campionat de Catalunya del 1923 i va arribar a la final de la Copa del Rei del mateix any, que va perdre a l’estadi de les Corts davant d’un Athletic Club de Bilbao que va comptar amb el suport inesperat dels aficionats culers, que preferien veure com els biscaïns alçaven el trofeu abans que no ho fessin els seus rivals ciutadans de la Vila de Gràcia.
![](https://www.elcritic.cat/app/uploads/2024/11/03-1024x683.jpg)
L’Europa va ser subcampió de la Copa del Rei el 1923, i el Sant Andreu dels anys 70 va jugar vuit temporades a Segona
L’època daurada de l’Europa es va completar quan el club va ser un dels primers participants en la lliga estatal espanyola, que es va començar a disputar la temporada 1928-1929. Els graciencs van estar tres anys consecutius a la Primera Divisió, categoria que van perdre el 1931, quan el club va viure una crisi profunda que el va dur, després de la guerra del 36, a passar una llarga temporada vagant per les categories regionals del futbol català.
Pel que fa al Sant Andreu, el període més exitós de la història de club cal anar a buscar-lo en les dues etapes en què l’equip va jugar a la Segona Divisió estatal. La primera, durant l’inici de la dècada dels anys cinquanta, quan va fregar l’ascens a la màxima categoria, i la segona, entre el 1969 i el 1977, quan l’equip va estar durant vuit temporades consecutives a l’anomenada divisió de plata.
L’impacte tràgic de la Guerra Civil
Una altra coincidència històrica entre l’Europa i el Sant Andreu és l’impacte que la convulsa dècada dels trenta del segle XX va tenir sobre el seu esdevenir. Com a resultat de la guerra del 36, els graciencs van perdre el seu terreny de joc habitual, que es va convertir en un espai de desballestament militar. Aquesta pràctica el va malmetre fins al punt que el club va haver de construir un nou estadi, l’actual Nou Sardenya, que es va inaugurar a finals del 1940, en un context marcat per la repressió i per les penúries de la primera postguerra.
Força més accidentada va ser l’existència del Sant Andreu durant aquells anys trenta agitats. El club, que havia adoptat la denominació d’Unió Esportiva Sant Andreu el 1925, fruit de la fusió de diversos clubs del barri, entre els quals cal destacar, per la seva transcendència política, l’Avenç, nascut a partir del Casal Nacionalista Republicà, o la Secció Atlètica Vida, de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu, va veure com, el 1937, en plena etapa revolucionària, recuperava de manera efímera la denominació de l’Avenç a conseqüència de l’abolició dels noms de caràcter clerical que va fer també que el barri de Sant Andreu fos conegut per l’Harmonia de Palomar. Durant el període de guerra, el Sant Andreu va ser pioner en l’organització de partits de futbol en benefici de les milícies antifeixistes, una activitat que esdevindria recurrent al llarg dels anys del conflicte bèl·lic.
La victòria feixista va acabar amb l’Avenç, que va recuperar el nom de Sant Andreu, però degudament castellanitzat, Club Deportivo San Andrés. La dictadura va esborrar la senyera de l’escut de l’entitat i la va substituir per una bandera espanyola, al mateix temps que també optava per eliminar-la de la samarreta, canviant les franges vermelles de l’elàstica andreuenca per unes de color blau.
![](https://www.elcritic.cat/app/uploads/2024/11/EURTOR10-1024x683.jpg)
L’Europa es va declarar el 2021 club “antifeixista, antiracista i antihomòfob” seguint el camí del Sankt Pauli
Clubs amb ideologia política: antifeixisme i antiracisme
Més enllà d’un passat més o menys compartit, l’Europa i el Sant Andreu coincideixen, amb matisos, en la seva idea contemporània del que ha de ser el futbol. Ambdues entitats han demostrat un ferm compromís de caràcter social que ha dut els graciencs a declarar-se, des del 2021, com un club obertament antifeixista, antiracista, antihomòfob i antimasclista, seguint, en certa manera, la petja inaugurada pel Sankt Pauli alemany, el club que, com a mínim fins a l’esclat de la recent guerra d’Israel contra la Franja de Gaza, havia oficiat com a referent internacional del futbol compromès amb les posicions antifeixistes.
En una línia similar, cal situar l’acord de col·laboració del Sant Andreu amb Open Arms, l’organització solidària de la qual els andreuencs llueixen el logotip a la samarreta, un fet que evidencia que l’equip de Sant Andreu de Palomar també ha interioritzat uns valors similars als que l’Europa va incorporar als seus Estatuts.
Odi etern al futbol modern
Tots dos equips barcelonins han viscut un creixement important en els darrers temps, associat a l’auge de la idea d’un futbol popular que propugna un retorn als orígens i que, entre d’altres, defensa uns preus assequibles per als aficionats i alhora pregona un contacte proper entre el club, els jugadors i els seguidors, una fita cada cop més quimèrica en les categories més elevades del futbol europeu.
Cal dir que, en aquest creixement, hi han tingut un paper molt important els grups d’animació tant del Nou Sardenya com del Narcís Sala, l’estadi de la UE Sant Andreu. És a dir, els Eskapulats i els Desperdicis, respectivament. Aquests dos grups d’aficionats, que comparteixen espai en una iniciativa com la Gran Companyia Catalana, el grup d’animació de la selecció catalana que agrupa penyes d’arreu del país amb l’objectiu de lluitar per la promoció i pel reconeixement de la Quadribarrada, són l’ànima de les seves entitats respectives. Tot i l’oposició esportiva que els enfronta, tenen força elements en comú, com ara la seva concepció popular del futbol, les seves idees independentistes, antifeixistes i d’esquerres, i una passió desbordant pel seu equip, que els du a fer coreografies que són l’enveja de molts clubs de categories força més elevades i que, en el cas català, exceptuant-ne comptades excepcions, superen àmpliament les que estem acostumats a veure en estadis com el Camp Nou o l’RCDE Stadium de Cornellà – el Prat.
![](https://www.elcritic.cat/app/uploads/2024/11/andreu-portada-004-1024x576.jpg)
El futbol de barri a Barcelona guanya força entre noves generacions joves pel preu de l’entrada i l’ambient festiu
L’atractiu que desperten aquests grups d’animació, que, a diferència dels seus predecessors en el món de les graderies de tradició catalanista i d’esquerres, ja no abominen de l’ús de la terminologia clàssica del món ultra, és una de les raons principals de l’èxit social de l’Europa i del Sant Andreu entre les noves generacions de joves barcelonins. Aquest perfil de joves ha anat fugint, en les darreres dècades, dels grans estadis de futbol catalans, tant pel caràcter que ha adoptat bona part de la grada d’animació del Barça, on els grups que orbiten al voltant dels Boixos Nois encara exerceixen una influència notable, com pels preus desorbitats de les entrades (sense anar més lluny, al derbi entre el Barça i l’Espanyol jugat a Montjuïc el 3 de novembre, l’entrada més “assequible” tenia un cost de 132,50 euros).
Els clubs de barri han esdevingut el refugi d’una nova generació que defensa la idea d’un futbol més popular i que ha permès el ressorgiment de dos clubs històrics que, segurament, ja són els protagonistes del principal derbi futbolístic barceloní. Un derbi on, paradoxalment, i a diferència del que passa en el Barça-Espanyol, on tothom es reivindica “barceloní”, els clubs rivals de l’Europa i del Sant Andreu construeixen la seva identitat a partir de negar la seva “barcelonitat”. Curiositats de “la Vila contra el Poble”, el vell i nou gran derbi del Cap i Casal.