Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Toni Padilla “No pots explicar la història de Barcelona sense parlar de futbol”

Acaba de publicar El historiador en el estadio. La geopolítica del futbol (Principal de los Libros, 2021), un llibre on ens descriu conflictes, fets i societats a través d’una pilota. Viatger empedreït, amant de la lectura, del calcio i de la seva estimada Itàlia. Ceballut orgullós, a mig camí entre la Nova Creu Alta i la redacció de torn. Enamorat del Japó i gracienc d’adopció. Aquest és Toni Padilla Montoliu (Sabadell, 1977). Periodista. Va ser cap d’esports del diari Ara (2010-2021), es va iniciar en el món del periodisme esportiu a El 9 esportiu i a Vilaweb. És col·laborador de mitjans com RAC1, Catalunya Ràdio o Marcadorint. També és un dels fundadors de la revista Panenka, que vol explicar les històries de futbol que no tenen cabuda als mitjans mainstream. Avui ens trobem en un dels seus espais predilectes, el Nou Sardenya, per fer-la petar tot trepitjant la gespa de l’estadi del barri de Gràcia.

11/02/2022 | 06:00

Quan neix la teva vocació? De fet, quina emergeix primer, la d’historiador o la de periodista?

Primer, la d’historiador; això segur, però no tinc cap familiar ni cap persona propera que sigui historiador o periodista. Recordo que, de molt menut, tot el que era història m’agradava. El periodisme es creua a la meva vida per casualitat. Quan repetia segon de BUP, perquè vaig ser mal estudiant, a la nova classe em diuen: “Mira, aquí n’hi ha un que és més del Sabadell que tu”. Era en Carles Fité. I ens piquem a veure qui era més del Sabadell. Però empatem el duel: “Tu vas ser al partit contra l’Osasuna, la repetició? Sí”; “Tu vas fer aquest desplaçament aquí? Jo també”. En Carles és fill d’en Joaquim Fité, històric cap d’esports del Diari de Sabadell, i és qui em proposa, amb 16 anys, si volia fer els partits de ràdio. Ho vaig acceptar, perquè era una oportunitat de veure gratis els partits del Sabadell, no perquè tingues una motivació per la ràdio. I, a partir d’aquí, me n’enamoro. Quan arriba la selectivitat, poso història de primera opció i faig història. Però, com que tenia necessitat de calés, perquè jo em pagava la carrera treballant en supermercats i on fos, deixo la carrera i em dedico al periodisme, on ja cobro algun sou. M’agrada el fet que ser del Sabadell m’ha condicionat a tenir aquesta barreja d’historiador i de periodista: com que els partits eren tan dolents, de vegades mirava el que passava a la graderia. Sempre hi havia algú que es pegava, algun aficionat estrany; llavors tenia aquell punt de passió: “Aquestes històries m’interessen. Qui és aquesta gent? Qui són aquests aficionats que han vingut de fora?”. M’interessava molt l’afició visitant, la gent que passava per la Nova Creu Alta.

I respecte a aquests inicis del periodisme esportiu, a la ràdio… què ha canviat ara respecte a allò que vas viure aleshores?

Ha canviat tot i no ha canviat res. Canvia la forma d’explicar-ho, la immediatesa, les plataformes, les facilitats, els problemes… però l’esperit en el fons és el mateix. És anar a un lloc i explicar les coses que passen. Crec que el delicte ha prescrit i ara podem dir-ho: hi havia moments que arribaves a estadis com els de Gandia o Novelda i punxàvem la línia telefònica per no pagar. Érem dos pelacanyes de 16 i 17 anys que no teníem patrocinadors i ens deixàvem els calés per pagar-nos un tren o un autobús per arribar a Alcoi. Vam arribar a camps fent autoestop… Era una època molt divertida. Hi havia moltes menys facilitats per explicar les coses. Ara, amb un mòbil, ho pots fer gairebé tot o, fins i tot, no has de fer el viatge, perquè amb Footers pots veure els partits. Però això fa que siguem més sedentaris. Per Twitter algú envia un missatge privat i, si es mou bé, pot aconseguir una entrevista i fer-la per videotrucada. Pots estar parlant —jo soc el primer que ho ha fet— en pijama a la teva habitació mentre estàs fent una entrevista amb algú que viu al Japó. S’ha perdut el costum d’anar als llocs. És molt bonic, anar als estadis, veure com són les ciutats, com són les persones, mirar-les cara a cara. Tot canvia, però l’essència continua sent la mateixa.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Vull reivindicar que el futbol és igual d’important en un club de barri que en un estadi de Primera Divisió”

Des de fa alguns anys, tinc la percepció que el tractament de l’esport des del punt de vista social, històric i polític ha canviat. S’ha fet un lloc en l’espai mediàtic i editorial a casa nostra. Comparteixes aquesta percepció?

Sí, al cent per cent. És que anàvem molt enrere, comparats amb altres països. Venim d’on venim, vam tenir una dictadura fins al 1975, i això ens condiciona: ens van robar 30 o 40 anys de tradició de periodisme diferent. Durant molt de temps, tota una fornada de gent havíem d’anar a llibreries del Regne Unit, de París o de Roma per comprar productes que aquí no teníem. Això de mica en mica ha canviat: ens hem començat a treure de sobre les pors d’explicar l’esport amb una perspectiva diferent. Aquí semblava, fa temps, que l’única lectura possible era la del paper del Barça, basat en el que va escriure Manolo Vázquez Montalbán, el primer que es va atrevir a parlar obertament del vessant polític del futbol. Hi havia un discurs molt oficialista: només es podia dir allò d'”El Barça és més que un club”… Encara ara està malvist barrejar política i esport, o explicar en la seva globalitat què significa el món del futbol. Però cada cop hi ha més gent que entén que no és així, al mateix temps que la societat canvia. La gent recuperar la consciència de poble, de barri… i el paper que pot jugar l’esport a l’hora de vehicular comunitats. Però anem tard. Encara pesa molt la idea, herència del franquisme, que l’esport no es pot barrejar amb res més, quan és evident que està tan barrejat i polititzat com qualsevol altre sector de la societat.

El teu nou llibre, El historiador en el estadio, segueix un fil cronològic que relliga els diversos moments de la història del futbol. Per què?

La idea és explicar-hi el paper del futbol dins de la història, dins de la política, dins de la societat, des del naixement del futbol professional com a tal, que és el primer capítol, el dels Zulus al segle XIX, fins a un text molt actual, el capítol que explica el Kitchee SC, de Hong Kong. És una història cronològica i geogràfica; he volgut que hi surtin tots els continents i no he volgut repetir cap país. També vull que siguin històries molt barrejades: futbol masculí, futbol femení, clubs molt grans i molt coneguts com el Bayern de Munic, clubs petits i desconeguts, clubs que ja han desaparegut, històries en les quals el futbol és polititzat des de dalt, d’altres on és polititzat des de baix…; un retrat coral. Sobretot, he volgut fugir d’històries molt conegudes. Vull reivindicar que el futbol és igual d’important en un club de barri que en un estadi de Primera Divisió. Si hi hagués posat històries més conegudes, d’un Barça, d’un Reial Madrid o d’un París Saint-Germain, em fa la sensació que no hauríem sortit del de sempre: quatre clubs s’emporten tot el focus mediàtic, i això, a mi, no m’agrada.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El futbol, en algun cas, ha ajudat a canviar el rumb de la història: tot és política”

Què és la geopolítica del futbol?

Tot és política, i en aquest cas, tal com s’ha fet amb l’economia, la cultura, la música o, fins i tot, la cuina, calia explicar com la política interactua amb el futbol. El futbol és un actor principal de la societat. Tu no pots explicar la història de Barcelona sense parlar de futbol. Si algú fa un retrat de Barcelona de 2.000 pàgines, o de 400 pàgines, i no hi esmenta, encara que sigui en una sola pàgina, el futbol, no està explicant bé la història de Barcelona. Si expliques la història de l’Estat italià i en algun moment no hi apareix la paraula calcio, serà imperfecta. Sovint s’expliquen els conflictes, o els moments històrics, amb relats coixos perquè no hi surten els de baix: un polític, per defecte un home, per defecte blanc, per defecte guanyador, és qui ha imposat un relat. La geopolítica del futbol és explicar com el futbol ha estat un escenari també de fets històrics, com els fets històrics han afectat el futbol o com, en algun cas, el futbol fins i tot pot haver ajudat a canviar el rumb de la història.

En el llibre parteixes de diversos episodis de clubs per explicar algun fet històric. Entenc que no ha estat complicat completar la relació de capítols; però, per contra, has hagut de deixar històries fora. Quina és la que t’ha sabut més greu deixar al marge?

Algunes m’hauria agradat poder explicar-les millor. En el capítol de l’Argentina, volia parlar del San Lorenzo de Almagro, perquè és un club que em cau bé, però vaig pensar que en un llibre anterior ja n’havia parlat i vaig acabar fugint-ne. M’ha fet mal deixar fora l’Uruguai, que és un país molt futboler, però tampoc vaig acabar de trobar clara la història. Amb Itàlia també vaig dubtar: tenia moltes històries candidates i vaig acabar triant-ne una de més desconeguda que em feia gràcia, la història d’un club refugiat d’italians que ha acabat desapareixent. La sensació és que és un pou sense fi. Comences a gratar en les històries i podria haver acabat fent el doble de capítols. Però hauria implicat repetir països, i això li trauria la gràcia.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els socis del Júpiter van participar en els moviments anarquistes i obrers dels anys trenta”

Ens endinsem en el llibre: ens hi expliques històries d’equips majoritàriament poc coneguts, tret del Bayern, l’Al-Ahly o el Xakhtar. Quin d’ells creus que és el més exòtic o aquell que pot sobtar més el gran públic, que pot ser una troballa?

Potser el Persipura Jayapura, aquest club de l’illa de Papua que ha arribat a guanyar títols indonesis, una història que em va costar bastant de documentar. Finalment vaig trobar un futbolista argentí que em va atendre per telèfon, i em va agradar molt, em sembla divertida. A un futbolista argentí li diuen que té una oferta per anar a l’estranger, per anar-se’n a viure a Indonèsia. I el paio s’imagina: “Tindré un bon sou, platges exòtiques, viuré com un rei…”. Però arriba i els primers dies li diuen: “Anem a la presó. Han empresonat el nostre líder independentista, l’han torturat i anem a veure’l”, i ell pensa: “On coi m’he fotut?”. En el primer desplaçament a Jakarta comencen a caure pedres. I diu: “Em pensava que això de les pedres era només una cosa de les barras bravas de l’Argentina, i aquí sou molt més violents”. Aquell noi que no entenia res, de sobte, va començar a comprendre com el món és molt més complicat i com dins d’Indonèsia hi ha una zona que vol ser independent, que geogràficament és un continent diferent, perquè Papua ja és Oceania: són d’una raça diferent, els insulten pel conflicte racial; la gent, sobretot de Java i de Jakarta, els diuen que són negres, i ells reivindiquen el fet que són melanesis. De sobte, dius: “Hòstia!, quina història, no?” És un conflicte, el de Papua Occidental, molt oblidat i que continua sent vigent. Potser aquest és un dels més exòtics per al gran públic.

Sovint la història va amanida de relats mítics, èpics, i a la vegada sovint poc fidels a la realitat. El historiador en el estadio contribueix a desmitificar algun dels equips o episodis que hi apareixen?

Aquesta reflexió la faig en el capítol del Júpiter. Sempre havia escoltat que, durant la dictadura de Primo de Rivera i en temps d’inestabilitat política, a la Barcelona de la Rosa de Foc, els aficionats del Júpiter havien amagat pistoles desmuntades dins de les pilotes. Però comences a buscar i no hi ha una font històrica que t’ho confirmi. Hi ha un expresident que ho explica, però també diu que, a ell, li ho van explicar. Per tant, no saps fins a quin punt és una exageració o és cert. Això t’obliga a intentar desmitificar. S’han explicat històries del futbol que, potser per amor o per crear un relat, es tendeixen a magnificar, això és molt humà. El Júpiter em sembla molt interessant en aquest sentit: és cert que va ser un actor polític al Poblenou, amb una afició marcada, que va patir la repressió. Que els socis del Júpiter van participar en els moviments anarquistes i obrers, que van tenir un paper important el 1936 quan comença la Guerra Civil, això és evident, però la història concreta de les pistoles, no la sabem… Potser algun dia apareix un document en una hemeroteca perduda i ens demostra que és certa. Crec que la història més coneguda, que no surt al llibre, però que cal explicar-la, és el famós partit de la mort a Kíev. La gent encara es creu que hi va haver un equip de futbol a Ucraïna, en l’època soviètica, a qui li diuen que, si derrota l’equip de la Luftwaffe, els mataran. Guanyen per 3 a 2 i els executen al mig de la gespa. Però te n’adones que, com a mínim, dos d’aquells jugadors continuaven vius als anys noranta. Un va marxar a l’exili i l’altre era un alcohòlic que no podia explicar la versió original, perquè no interessava. Potser sí que va ser un acte heroic, però no devia ser exactament així. Del Júpiter, s’ha amagat que també van ser molts dels seus aficionats els qui van xiular la “Marxa reial” al famós partit d’homenatge a l’Orfeó Català al camp de les Corts el 1923. Per a la història, ha quedat com si només el Barça va ser víctima de la dictadura de Primo de Rivera, però el Júpiter també va ser-ho.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Dins de la massa social del Barça no hi ha hagut debat sobre els acords amb Qatar”

El llibre és com una mena de volta al món a través d’una pilota: hi recorres països, ciutats i pobles de diversos continents, fent avinent també la teva passió viatgera. Quin indret encara inexplorat t’agradaria poder visitar?

No hi ha cap país que no m’agradaria visitar, perquè tots tenen història. Però per seguir una història de futbol… [pensa] complicat, eh! Un seria l’Iran. Em ve molt de gust anar a estadis a l’Iran, molt, s’hi ha d’anar. També tinc una gran assignatura pendent, que és el Brasil. Sempre he estat més prouruguaià en aquest sentit. Mira que tinc amics brasilers que, si llegeixen això m’insultaran, perquè m’intenten convertir a la passió per la canarinha i no ho aconsegueixen. Però el Brasil té tantes històries que s’hi ha d’anar tard o d’hora. Per tant, el dubte seria entre l’Iran i el Brasil, un d’aquests dos.

Com dèiem abans, la majoria de clubs que esmentes al llibre són equips poc coneguts, fins i tot molts amb escassos èxits rellevants, tret d’algunes excepcions. Assolir un palmarès notori té relació amb comptar amb un pòsit sociopolític menor? És a dir, els triomfs, les victòries i els títols arraconen el component extraesportiu dels clubs?

Fins fa poc et diria que no. Que hi ha hagut clubs que han estat actors a la seva societat, s’han polititzat sense cap mena de vergonya i han aconseguit bons èxits, com pot ser el mateix Barça o el Celtic de Glasgow. Però, en aquest futbol global d’ara, això està canviant. Si mirem els clubs que ara mateix manen, els grans d’Europa, m’atreviria a dir que l’únic que continua mantenint aquest pòsit, malgrat que té grans debats interns, és el Bayern de Munic. Li costa, però el manté. Després vindria el Barça, però molt per sota del Bayern, perquè, per exemple, és molt descoratjador que dins de la massa social del Barça no hi hagi hagut debat sobre els acords amb Qatar, com sí que han fet els socis del club bavarès. El Bayern comença a quedar com una excepció. Un club que va ser molt gran fa dècades, el Celtic, ara és impossible que guanyi una Champions com va fer el 1967. Ara l’objectiu és guanyar la Lliga escocesa, però és un club que no perdrà mai la identitat. La porta tatuada en el nom. Amb aquest fantasma de la Superlliga europea, els grans clubs s’estan desdibuixant. També hi ha aspectes positius: el Chelsea, per exemple. Si mires com era la graderia de Stamford Bridge a finals dels vuitanta, amb tant de racisme, penses: “Potser millor que sigui aquesta cosa global, no?”. Una de les coses més divertides que et passa és quan vas a l’Àfrica i veus tantes samarretes del Chelsea, en part per Didier Drogba… i resulta que els aficionats del Chelsea van fer que fos gairebé l’últim equip professional anglès amb un jugador negre, Paul Canoville. No el volien perquè eren racistes. I ara, de sobte, és un club global estimat a l’Àfrica.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Em fa ràbia que, si un cap de setmana no hi ha Lliga de Primera, la gent digui: ‘Avui no hi ha futbol'”

Per què llavors, al segle XXI, la gent, en un esport altament mercantilitzat, que és un negoci, continua vivint amb aquesta passió el futbol?

Una de les coses que més ràbia em fan, que em treuen de polleguera, és quan un cap de setmana no hi ha Lliga de Primera i la gent diu: “Avui no hi ha futbol”. La importància de les paraules. Fixa’t com els que manen imposen el relat i ens roben les paraules. Els clubs i els mitjans de comunicació i els aficionats que segueixen aquests quatre clubs, que són els mateixos que han projectat la Superlliga, han decidit que el futbol són ells. Fins i tot, si un equip petit surt a defensar-se contra un equip gran, l’equip gran diu: “Això no és futbol”. Però, què ha de fer un club de Tercera Divisió quan juga un partit de Copa contra un equip de Primera? Sortir a l’atac i que li fotin 8 a 0? Han robat la paraula futbol, se l’han fet seva, i això em fa molta ràbia. Perquè, el futbol, cadascú el viu d’una forma diferent. Ara, cada cop més gent torna als estadis de barri. Aquest camp [referint-se al Nou Sardenya, on estem fent l’entrevista] era buit fa alguns anys. Hi havia quatre avis, la senyora aquella que cridava, el Caliu Gracienc, i semblava que l’Europa es moriria. I al Narcís Sala [el camp de la UE Sant Andreu] passava el mateix. En aquell camp, l’any 96 o 97, vaig veure com el Sabadell hi perdia 7 a 0, un dia que plovia, una humiliació absoluta; érem més aficionats del Sabadell que del Sant Andreu, i pensaves: “Aquests clubs moriran”. Però no: el futbol es viu de tantes maneres com tu vius la societat. Hi ha gent a qui li interessa defensar un concepte de barri, contra la gentrificació, contra els pisos turístics i, per tant, torna a aquests camps. En canvi, hi ha gent que, com més likes, més seguidors i més visibilitat global, millor…; per tant, ja els va bé mirar un partit de la Premier anglesa abans que un partit d’aquí. Cadascú viu el futbol d’una forma diferent. Al final, això ens explica el lloc que prenem a la societat. Barcelona és un experiment social magnífic, perquè el mateix cap de setmana tens aquest camp, que es pot omplir amb un derbi amb el Sant Andreu, i alhora, anar al Camp Nou i que el 30% dels aficionats siguin turistes, que ho viuen d’una manera diferent, alguns només per fer-s’hi la foto, però d’altres que ploren perquè s’han fet del Barça a mort.

Tornant de l’esfera local a la global, com veus el pròxim Mundial de Qatar? Creus que hi haurà alguna mena de boicot o de protesta? Seria conseqüent, si tenim present com les monarquies del golf Pèrsic són una de les fonts de finançament cabdals d’alguns dels principals clubs europeus?

Soc pessimista en això, no m’imagino que hi hagi cap protesta. Potser la selecció alemanya hi podria fer algun tipus de gest simbòlic. Ja signaria que algun futbolista o alguna selecció tingués la dignitat del pilot Lewis Hamilton de competir amb la bandera de l’arc de Sant Martí. D’aquest gest se’n va parlar poc, però té mèrit de competir tant a Bahrain, a Qatar o a l’Aràbia Saudita amb un casc de l’arc de Sant Martí i dir obertament que es feia per reivindicar els drets de la comunitat LGTBI i per criticar com aquests governs persegueixen la gent pel fet de ser com és. La gent s’indigna amb el model de Qatar, però penso que malauradament res no em sorprèn. No oblidem que la FIFA atorga el Mundial a Espanya el 1969, en plena dictadura feixista. Per sort, entremig, mor Franco i el campionat es fa ja en democràcia. Però l’hi van donar abans. Vam tenir un Mundial el 78 a l’Argentina de la dictadura. S’han fet uns Jocs Olímpics al Berlín nazi. I continuem. Les monarquies del golf Pèrsic ja fa temps que estan ficades en el món del futbol, i això et porta a debats morals. Per a mi, el gran debat moral és: què passa cada cop que juga el City?. Soc guardiolista, m’agrada la proposta futbolística del Pep i vull que li vagi bé, però el City, al darrere, hi té qui hi té. La meva gran contradicció és aquesta: si el Manchester City juga la final de la Champions, vull que la guanyi, però en el fons això també és una victòria per a un règim polític al qual jo em sento contrari.

“La gira del Barça per Mèxic durant la Guerra Civil hauria de tenir una sèrie de Netflix”

Amb aquest panorama més global… Quin futur espera aquest futbol? Els clubs que descrius en el llibre estan condemnats a desaparèixer?

Alguns han desaparegut ja, de fet. Alguns canviaran de forma dramàtica i alguns continuaran fidels a les seves arrels. Per sort, encara tenim tot tipus d’històries diferents. Al llibre volia incloure això: com, per factors inesperats, un club pot canviar. La història està contínuament en evolució. I de vegades sembla que no, sobretot quan tu estàs content amb l’statu quo. A tu ja et va bé, com van les coses, penses que res canviarà, que les fronteres i els símbols seran immutables. Però la història sempre va canviant. El capítol del Kazakhstan, el podríem actualitzar amb el que acaba de passar al país. Clubs que pensaven que la vida era molt tranquil·la, de sobte se’n va tot en orris. És el cas del capítol d’Itàlia: la Fiumana, un club que se sentia orgullós d’una societat que se sentia italiana, tot i que no era dins d’Itàlia, acaba desapareixent perquè tothom es converteix en refugiat. He volgut, en el llibre, parlar de refugiats i fer-ho a Europa. Ara que es debat què passa amb la gent que arriba aquí com a refugiat, hem de recordar que nosaltres també hem estat refugiats. Els italians, els grecs, els espanyols… també han estat refugiats i han viscut el drama de l’exili a Mèxic o a Xile. Per això, el capítol de la Guerra Civil volia que passés a Xile. Perquè hem de fer memòria: la història va en totes les direccions, de vegades et va a favor i, de vegades, en contra.

Justament, més enllà d’aquests clubs d’exiliats fundats a Xile, com la Unión Española que apareix al llibre, quin club de la Península hauries triat per explicar la Guerra Civil?

Potser el Barça és la història més fàcil. Trobo que és força coneguda, però és preciosa. Sobretot, la gira de Mèxic em sembla tota una aventura…

Té un llibre aquesta gira?

Té un llibre, i fins i tot una sèrie de Netflix… Martí Ventolrà, enamorant-se de la familiar de Lázaro Cárdenas, li diuen “quédate por amor”, i ell s’hi queda per amor…; el partit que fan a Nova York, les trobades amb la comunitat catalana, els partits amb els equips que tenen allà. És una història magnífica. I explicar, alhora, el bombardeig aquí a Barcelona, a la seu del Barça, com sobreviu el club, com s’ho fan amb els calés, els qui es queden a França… El Barça explica molt bé la Guerra Civil. També s’hauria pogut explicar utilitzant l’Athletic Club de Bilbao, pel fet que el lehendakari era exjugador del club i que molts jugadors de l’Athletic acaben formant part de la mítica selecció d’Euskadi que fa una gira. I també hauria pogut ser el Llevant i la seva famosa copa. Al final, la guerra va passar per sobre de tots. Sí, haurem de fer un llibre només d’aquella gira. Bona idea!

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’estadi de la Nova Creu Alta explica com el club uneix la ciutat de Sabadell; també m’explica a mi com a persona”

I del teu estimat Centre d’Esports Sabadell, quin episodi històric t’ajudaria a descriure?

El que més m’agrada del Sabadell és que explica molt bé la història de la ciutat en tot el seu context. El Centre d’Esports Sabadell és el reflex de la societat sabadellenca.

A partir de la Revolució Industrial?

Sí, és clar, amb la Revolució Industrial ens emancipem, creixem, a l‘ombra d’una ciutat gran, perquè tenim bisbat, tot i que ara és a Terrassa. El futbol forma part d’una ciutat que es construeix treballant molt de valent el seu futur. Fent les fàbriques, comencem a créixer i a fer coses fora del sentit comú: crear un club capaç de ser el tercer de Catalunya per palmarès i crear el millor club de natació de l’Estat, quan no tenim mar!. És molt de caparruts! M’agrada que l’equip va explicant tots els bons moments: l’època republicana, la final de la Copa de la República del 1935… però encara m’agrada més l’arribada massiva d’immigració, perquè l’estadi es converteix en un punt de trobada que permet la integració de moltíssima gent acabada d’aterrar i uneix barris totalment separats. Avui encara pots trobar-te a algú que et diu: “Baixo a Sabadell”, des d’un barri. L’estadi, la Nova Creu Alta, es construeix en el límit. És com un punt intermedi: uns hi venien d’una banda, i uns altres, de l’altra, i això explica com el club uneix la ciutat; també m’explica a mi com a persona. Soc, per part de mare, família cent per cent sabadellenca i, per part de pare, família d’immigració andalusa. Quan es coneixen els meus pares, la primera conversa és sobre futbol. No tenien res en comú, excepte el Centre d’Esports Sabadell. A partir d’aquí, el meu pare aprèn català. Per tant, puc dir que jo existeixo gràcies al club. De fet, estic convençut que, mirant dates, per naixement soc posterior a l’eufòria provocada per un partit en què guanyem el Sevilla per 1 a 0.

“El futbol està absolutament masculinitzat: és un reflex de la societat”

Seria possible un assaig sobre geopolítica i futbol prenent com a base els equips formats per jugadores?

Sí, sense dubte. En el futbol femení, m’he volgut centrar en la història d’un club del Brasil, que admeto que no coneixia i que un amic brasiler em va posar sobre la pista. Poso molt l’accent en com el futbol femení ha hagut de lluitar contra el sistema; és al·lucinant. Admeto que fins fa poc ignorava fins a quin punt s’han elaborat lleis per aturar el futbol femení. Al Regne Unit, la prohibició, que dura fins al 1971, si no m’equivoco, no és una llei, no és l’Estat qui ho fa, però serveix igual: van prohibir als propietaris d’estadis que s’hi juguessin partits de futbol femení; per tant, quedaven relegades a camps petits i, per tant, aturaven l’onada de creixement que tenien als anys vint. Al Brasil, sí que és una llei, escrita per un dictador, que va prohibir fins als anys setanta que les dones poguessin practicar esports perquè atorgava a les dones un sol paper a la societat: ser mare. I, si fa esport, la dona s’espatlla, segons aquesta teoria. Aquesta imatge idealitzada que tenim de noies brasileres en biquini fent tocs de pilota a les platges, te n’adones que era un gest revolucionari, perquè incomplien la llei. Elles van crear el primer club de futbol de Rio de Janeiro anant contra la llei. T’adones com, de vegades, la revolució es pot fer amb un còctel Molotov, però també amb una rialla fent tocs de pilota. La història del Radar de Brasil em va atrapar molt.

Podem dir que el futbol és un esport masculinitzat?

Absolutament. És un reflex de la societat, tot i que potser en algunes coses en concret està exageradament masculinitzat. Un dels grans reptes, per exemple, és la qüestió de l’homofòbia. Fins al segle XX no vam tenir les primeres dones que van poder ser directores d’orquestra de música clàssica, o les primeres dones que van poder ser primer violí d’orquestra. Les primeres dones que van fer un grup de rock femení rebien més oposició que si eren un grup masculí. Però l’esport, al final, no deixa de ser una pràctica física, i aquí encara era més marcat el masclisme, pel que dèiem de com la societat, a través de les tradicions i de la religió, imposava a la dona un únic rol, ser mare i parir fills.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els meus equips favorits, a banda del Sabadell, són el Celtic, la Roma o el Sankt Pauli”

Tots tenim altres clubs que seguim per motius diversos més enllà del nostre equip de tota la vida, que en el teu cas és el Sabadell. Quins serien, doncs, els teus “altres equips”?

El Celtic de Glasgow, òbviament. La Roma i el Pisa… que ara lluita per veure si torna a la Sèrie A. El Sankt Pauli, d’Alemanya.

Sabent que una de les teves passions, futbol a banda, és la lectura… quins llibres relacionats amb la vessant social del futbol recomanaries als nostres lectors?

Si no l’han llegit, han d’anar a Simon Kuper, Fútbol contra el enemigo. El capítol de Barcelona és divertit, pels noms que hi apareixen i per veure com han canviat les coses. És un llibre fundacional. I, dels d’aquí, recomanaria Futbolítica, de Ramon Usall, i… [riu] Futbol al país dels soviets, que vas escriure tu, Carles.

Tot i que és un gènere que no toques, quin jugador o jugadora t’agradaria (o t’atreviries) a biografiar?

Ui, molts. Admeto sense cap mena de pudor, tot i que no protegiré ni justificaré els seus pecats, que soc molt maradonià i que la seva vida és molt novel·lesca, però s’ha escrit tant sobre ell, que no m’hi atreviria. Parlant amb Martí Perarnau, em va explicar coses interessants de Matthias Sindelar, més enllà de la seva famosa mort, i això em va despertar de nou el cuquet. Ell ja ha desmuntat el mite de Sindelar, perquè tots sabem que li deien “l’home de paper” i hem identificat que era molt primet i molt fi i molt elegant, i era tot el contrari. A CRÍTIC també en vau parlar, fa temps. Era el segon jugador més alt i més fort, físicament era una bèstia, anava al contacte. Li deien “l’home de paper” perquè era l’home que defensava els periodistes respecte a l’entrenador que anava en contra seu. Amb ell es podria explicar la història d’aquella Viena dels cafès dels anys trenta. En aquesta línia, hi ha una sèrie de personatges molt interessants que m’agradaria fer, els Béla Guttman, que eren els jueus de Budapest, de Viena, de Praga… que van ajudar tant a canviar el futbol, que tenien aquella relació d’amor i d’odi amb les seves nacions perquè, de sobte, amb l’antisemitisme, no eren benvinguts, però ells s’hi sentien bé. Acaben marxant expulsats, però gairebé tampoc cap d’ells acaba emigrant a Israel, perquè se sentien profundament europeus. Els mil viatges que fan, com sobreviuen a la Segona Guerra Mundial, com s’amaguen… És cert que se n’han escrit coses molt bones, a l’estranger, però hi ha algunes figures que potser no tenen biografia. Fa poc vaig intentar treballar sobre un hongarès, que és l’únic jueu que ha jugat al Barça, fins que va arribar Gai Assulin, i tenia una història fascinant: com passa pel Hakoah de Viena, com l’enganyen quan arriba aquí, com acaba deportat, la seva mort, sobre la qual hi ha dubtes… Tinc la sensació que hi ha moltes històries per gratar al futbol centreeuropeu dels anys trenta i quaranta.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies