15/01/2025 | 06:00
[* La conversa completa amb Bojan pare i Bojan fill va tenir lloc en el marc de les Aules d’Extensió Universitària de Linyola, un espai de formació cultural d’aquest poble del Pla d’Urgell que ja té nou anys d’història.]
Aquesta història comença amb Bojan pare l’any 1988. Per què decideixes deixar l’Estrella Roja de Belgrad i marxar de l’antiga Iugoslàvia?
Bojan pare: Tots els futbolistes de l’ex-Iugoslàvia volíem jugar a l’estranger. El que guanyaven els futbolistes de fora en un any, nosaltres ho guanyàvem en tres. I la carrera de futbolista és molt curta, així que buscàvem guanyar més diners. La vida em va portar al Mollerussa, que llavors havia pujat de Segona B a Segona A. Però aviat em vaig lesionar i, quan vaig anar al Centre d’Atenció Primària (CAP) del poble, vaig conèixer la Maria Lluïsa, que hi feia d’infermera. Al cap de quatre mesos ja ens vam casar!
I dos anys després va néixer Bojan fill. Quins records tens de la teva infància?
Bojan fill: Jo anava al col·legi a Mollerussa, però els caps de setmana feia vida a Linyola, així que els records de la meva infància són més de Linyola. Recordo que jugava sempre a la pista de fora al poliesportiu [on tenim la conversa] o al camp de futbol, o jugant pels carrers. És realment un lloc on he estat feliç més enllà dels camps de futbol.

“Amb 16 anys estava preparat per competir professionalment, però convertir-me en un personatge públic em va canviar la vida”
Amb només nou anys vas entrar al Barça. Com us va canviar la vida?
Bojan pare: Ell jugava en tornejos alevins provincials i en un partit el van veure els del Barça i ens van proposar que hi anés un dia a entrenar-se. Aquell dia, va marcar molts gols. Nosaltres no vam pensar que se’l quedarien. Però llavors ens van dir d’anar-hi a entrenar-se un dia a la setmana i un altre dia anar a un partit. I després ja hi va començar a anar més dies. I la Maria Lluïsa [la seva mare] va haver d’organitzar-se per portar-lo a Barcelona tres dies a la setmana i també als partits.
Bojan fill: Sobretot els va canviar la vida als meus pares. Va ser un gran esforç per a ells. Jo, que feia quart de primària, ho vivia com un somni. Només tenia 9 anys i ja jugava per un club com el Barça!
Al documental Més enllà del somriure Bojan pare deies que potser era molt jove per haver entrat al Barça.
Bojan pare: Nosaltres no ens en penedim d’haver-lo portat. Va ser molt bonic: ell gaudia i tothom gaudia. Però, si tingués un altre fill ara, m’ho pensaria. Era molt jove i pràcticament no tenia temps lliure. Quan arribava a casa dels entrenaments, a quarts de dotze de la nit, es posava a fer deures; imagineu-vos-ho!
I, quan vas fer 12 anys, vas entrar a la Masia.
Bojan fill: Deixar tota la meva base, el meu confort, a Mollerussa i a Linyola i anar a viure a Barcelona va ser un gran canvi. Els primers dos anys hi vaig viure amb els meus padrins, que van venir per estar amb mi. I, més tard, amb els meus pares. Quan me’n vaig anar, semblava que marxava a l’altra punta de món! [Riu.] Realment aquells anys, des del punt de vista formatiu i com a persona, van ser molt importants.

“Els jugadors formem part d’un món ideal on juguem a futbol i som personatges públics, però des de fora s’ignora tot el que implica això”
A 17 anys debutes amb el primer equip de Frank Rijkaard i tots els focus mediàtics es comencen a fixar en tu. Com ho vius?
Bojan fill: Fins llavors, jo era el Bojan de Linyola i de Mollerussa, i això va ser un canvi molt gran. Futbolísticament, amb 16 anys, jo ja estava preparat per poder competir; però, en l’àmbit personal, convertir-me en un personatge públic em va canviar molt la vida.
Com ho vivíeu com a pares?
Bojan pare: No és fàcil. De cop i volta, sortíem a la premsa, i tothom opinava. A Espanya, el futbol és molt passional, la gent és molt exigent, i això et canvia la vida. Ja no tens privacitat, formes part de la vida de la gent. I, de fet, vius del públic. I has de respondre. Nosaltres sempre li dèiem: “Qualsevol persona que et demani una foto o un autògraf, para i fes-ho. I, si un dia que no estàs preparat per això, aquell dia no surtis de casa”.
A Controlar l’incontrolable (Columna, 2024), el llibre que fa poc que has publicat, expliques que comences a patir angoixa i que et pot més la pressió mediàtica que la futbolística.
Bojan fill: El primer episodi d’angoixa que recordo va ser a la inauguració d’un gimnàs. Després de la presentació, molta gent va venir a demanar-me fotos i autògrafs i a parlar amb mi… i em vaig angoixar molt. Aquella sensació em va acompanyar més vegades. Jo la descric com una onada que s’aixeca de sobte i ho trinxa tot. De mica en mica l’he après a prevenir i a gestionar. El que no volia és que allò pogués ser un impediment en el meu progrés com a jugador i com a persona.
Però d’alguna manera sí que t’afectava en la teva vida futbolística. Per exemple, no vas poder jugar el partit de l’Eurocopa de 2008 amb la selecció espanyola per culpa d’un atac d’ansietat. En aquell moment van dir que no vas jugar perquè no volies representar Espanya…
Bojan fill: Van ser crítiques dures, però també les entenia perquè no se n’havia explicat públicament el motiu real. Tota aquella gent que em criticava ho feia des del desconeixement. Jo tenia 17 anys i era una situació molt complexa, no només per a mi i per als meus pares, sinó també per al Barça, que no va poder dir per què no estava en condicions de jugar aquella Eurocopa. Els jugadors formem part d’un món ideal on juguem a futbol i som personatges públics, però des de fora s’ignora tot el que implica això. Tots tenim les nostres emocions i les nostres sensibilitats. I, en el meu cas, el fet de convertir-me en un personatge públic —cosa que m’afectava més que no pas les crítiques— es va haver de gestionar i acceptar, cosa que he anat fent tots aquests anys.

Bojan pare: “Quan he detectat talent en un futbolista, he demanat conèixer-lo a ell i el seu entorn per saber si està preparat per fer el pas”
Vist amb retrospectiva, Bojan, creus que hauries d’haver explicat en aquell moment tot el que vivies?
Bojan fill: Jo, quan vivia aquell procés, sabia que depenia de mi, que havia de treballar perquè res impedís el meu rendiment futbolístic en el dia a dia. No en podia responsabilitzar ningú, no volia ser una víctima; era feina meva treballar-ho. A mesura que ho vaig anar superant, vaig sentir que tots tenim les nostres debilitats però també les nostres fortaleses per poder superar-ho.
Bojan pare has estat, al llarg de tots aquests anys, un cercatalents de futbolistes d’elit. Sabent com et pot canviar la vida que algú de l’esport es fixi en tu, hi penses, en aquesta dimensió que explicava ara el teu fill?
Bojan pare: Jo vaig començar com a cercatalents provincial al Barça i sempre m’he posat en el lloc dels pares dels jugadors. Perquè jo sé què és arribar al Barça i suportar tota la pressió d’un equip gran. Sempre que he detectat talent tècnic i tàctic en un futbolista, he demanat conèixer-lo a ell i el seu entorn per saber si, en aquell moment, està preparat per fer el pas. Un dia estàs pel carrer, en un restaurant, a l’aeroport o passejant i no et coneix ningú. I l’endemà jugues i tornes a un restaurant, a un supermercat, al carrer… i tothom sap qui ets. A la televisió parlen de tu; als diaris parlen de tu. És bonic, però tot això porta una càrrega important. Per mi, és més difícil gestionar l’èxit que el fracàs.
Bojan, una de les coses que et van ajudar a portar-ho millor és haver anat a teràpia regularment. Què diries a la gent que té prejudicis d’anar a cal psicòleg?
Bojan fill: Jo no vaig anar a teràpia per curar-me de res; simplement es tractava que una persona m’acompanyés en el procés per conèixer-me millor, per anar a l’origen del que em generava aquella angoixa. Va ser un acompanyament necessari, no només en els moments en què he estat malament, sinó en tota mena de processos de la vida. Tots som vulnerables, i que t’acompanyin sempre és positiu.

“Rijkaard em va donar l’oportunitat de jugar i la continuïtat, que és molt important per a un jugador que arriba al primer equip”
Vas jugar quatre anys al primer equip del Barça. La major part de temps vas tenir Pep Guardiola com a entrenador. Com era la relació amb ell?
Bojan fill: A mi l’oportunitat de jugar al primer equip me la va donar en Frank Rijkaard i no només va fer això: em va donar també la continuïtat, que és molt important per a un jugador que arriba al primer equip. Ell em va protegir, em va donar confiança. Després vaig passar tres anys amb el Pep i vam viure, probablement, els millors anys de la història del club. Vam guanyar molts títols, amb un futbol espectacular i uns jugadors de primera línia que ho vam fer possible. El Pep com a entrenador parla el mateix llenguatge amb el qual a mi m’havien format de petit i que m’agrada, i, en aquest sentit, penso que és el millor.
Però tu decideixes deixar el primer equip del Barça després de la final de Wembley del 2011. En aquell moment, expliques que Guardiola no et feia jugar i que tampoc et tractava com si fossis membre de l’equip. A El convidat vas explicar que potser li ho hauries hagut de dir. T’ha faltat aquesta conversa amb ell?
Bojan fill: El vaig veure fa poc per primera vegada des de feia 15 anys. Ens vam saludar cordialment i ja està. Crec que la vida són fases i en cada fase hi ha les seves coses. Hi ha gent que t’ajuda, gent que et puteja o que et posa més obstacles. Al final, totes elles t’ajuden, d’una manera o d’una altra. Jo la lectura que faig de tota aquella època és que era un xaval jove, que estava començant la meva carrera i que al final vaig ser capaç de sobreposar-me a tots aquells obstacles i continuar la meva carrera esportiva com a jugador.
Al llibre que has escrit hi ha una frase que Joan Laporta va dir al teu pare sobre tu: “L’hauries d’haver educat d’una manera més dura, perquè ja saps com és el futbol. I per a algú com el teu fill i amb la seva manera de ser tot es complica més, ja ho saps…”. Aquesta crítica us l’han feta molt sovint en el món de l’esport d’elit?
Bojan pare: Ell s’estimava molt el Bojan com a futbolista i em va dir: “Tu fes que sigui més cabró!” [Riu.]. Jo li vaig dir que, quan va néixer el Bojan, no sabíem si seria cambrer o granger o metge. No vam pensar que, si fos futbolista, l’educaríem d’una manera i si fos cambrer d’una altra. Nosaltres el vam pujar perquè fos una persona educada, i em sembla que ho vam encertar.
Després de 4 anys al primer equip del Barça, te’n vas del club i de Catalunya. Els anys següents, jugaràs en diversos equips: la Roma, el Milan, l’Ajax, l’Stoke… Des de fora, com veies la pressió de l’entorn, com l’anomenava Johan Cruyff, que tenia el Barça?
Bojan fill: Els italians no són fàcils, tampoc, eh! [Riu.] De pressió, n’hi ha a tot arreu i a tots els nivells. El més important per mi va ser identificar la pressió que em posava a mi mateix. Com que el meu pas pel futbol base va ser brillant i en els quatre anys al primer equip vaig viure de tot, l’exigència que jo tenia era extrema. No em permetia l’error. Això va ser un aprenentatge que vaig haver de fer al Barça i en totes les vivències posteriors. Amb els anys he descobert el concepte wabi-sabi, que és la bellesa de la imperfecció. Això em va cridar molt l’atenció perquè havia estat molts anys sense veure que el fet d’estar lesionat o de no jugar també tenia coses positives perquè, d’alguna manera, em feia créixer en altres coses.

“No he tingut referents al món del futbol que parlessin de salut mental”
Moltes vegades, quan parlem de salut mental, només parlem de crisis d’angoixa o d’ansietat… però al llibre també parles de la fortalesa que has tingut per fer front, per exemple, a tres lesions importants que has tingut al llarg de la teva carrera esportiva i que, per un futbolista d’elit, tampoc són fàcils d’assumir.
Bojan fill: Jo vaig tenir la lesió al lligament encreuat del genoll probablement en el millor moment de la meva carrera futbolística, quan jugava a l’Stoke [2011] en un partit de la Premier League. Jo em sentia molt bé, jugava molt bé, hi havia clubs com el Liverpool que estaven interessats en mi, i va i em trenco el genoll. Llavors tenia dues opcions: o perdre el temps lamentant-me de per què m’havia passat a mi en aquell moment o acceptar-ho i buscar-hi solucions. En el moment que vaig saber que tenia el genoll trencat, vaig buscar el millor cirurgià possible i vaig crear un grup de treball que em pogués portar a la recuperació. Vaig estar treballant 5 o 6 mesos, durant els quals, a més de recuperar-me de la lesió, vaig fer un creixement personal molt important.
Com vivíeu els pares tots aquests anys que el Bojan va estar fora?
Bojan pare: Nosaltres ja estàvem vacunats per la pressió del Barça, així que bé! [Riu.]. Jugar al primer equip, portar el número 9 i ser un davanter centre del Barça és el lloc amb més pressió del món del futbol europeu. És el jugador que més es canvia i que més comentaris genera sobre si marca o no marca gols. Quan en Bojan se’n va anar del Barça, la cosa va canviar molt. Nosaltres notàvem exigència, evidentment, perquè ell sempre ha estat en grans clubs, però de manera més moderada. Jo destacaria el seu pas per Anglaterra, on tots vam gaudir molt. El públic cantava tot el partit perquè t’esforcessis i perquè guanyessis, però després, fora del camp, la pressió era molt diferent. Recordo un partit que van jugar l’Stoke contra el Manchester i, quan li va tocar sortir del camp, tot el públic li cantava. I jo pensava que això, al Barça, no hauria passat.
La pressió de l’afició o dels mitjans és sempre molt forta sobre els jugadors. Bojan pare ara ets comentarista en diversos mitjans i moltes vegades has d’opinar sobre la feina que fan els jugadors. Et genera contradiccions fer-ho?
Bojan pare: Intento que les crítiques siguin constructives. Com que he sigut futbolista i he tingut un fill també futbolista, sé que no és fàcil jugar cada partit bé. No me’n callo ni una, però sí que intento ser molt respectuós amb els comentaris.
Bojan, al llibre parles de futbolistes que han sigut referents per a tu per com han gestionat les seves lesions. Però no hi esmentes cap referent d’aquest àmbit en temes de salut mental. No n’hi havia?
Bojan fill: No he tingut referents al món del futbol que parlessin de salut mental. Ara la gent ho exterioritza molt més; però, quan jo vaig viure tota aquella situació, aquest tema era molt tabú. Potser jo compartia vestidor amb algú que ho havia viscut i no ho sabia. Jo no vaig tenir companys ni tampoc gent de fora del futbol que poguessin empatitzar amb el que vivia.
Després d’haver-ho explicat públicament, t’han vingut companys a dir-te que a ells també els ha passat?
Bojan fill: Algun esportista ha contactat amb mi i, fins i tot, algun company que havia jugat amb mi ha vingut a buscar-me. Poder-ne parlar amb franquesa i empatia és un alliberament.
Algú que comença jove, que despunta i sobre el qual tots els mitjans posen el focus i la pressió és un patró que vas patir tu, però que ara poden patir jugadors com Ansu Fati o Lamine Yamal. Què els dius?
Bojan fill: Avui en dia, aquests jugadors estan molt preparats. Quan parles amb el Lamine, no et fa la sensació que parles amb un noi de 17 anys. La meva manera de relacionar-me amb ells és dir-los que jo estic allí per si necessiten res. No soc ningú per donar-los consells perquè tothom viu les coses a la seva manera, però sí que els dic que soc allà si em necessiten, que soc una persona de confiança que pot empatitzar amb ells. Per exemple, avui [a finals de novembre, quan es va fer l’entrevista] l’Ansu s’ha lesionat, i, tot i que ell sempre treu ferro a aquestes coses, n’estava afectat. L’Ansu i jo tenim molt bona relació, i ja sap que pot parlar amb mi quan li donin el diagnòstic i així es pot sentir una mica més protegit.

“Quan parles amb el Lamine Yamal, no et fa la sensació que parles amb un noi de 17 anys”
Quan vas decidir penjar les botes, tenies 32 anys amb un balanç de 9 equips, 3 continents, 7 lligues, 16 temporades jugades, 427 partits i 92 gols en total. Esportivament hauries pogut allargar-ho alguns anys més. Per què fas el pas?
Bojan fill: Va ser una decisió molt sentida. A vegades en la vida prenem decisions perquè pensem que són les millors, no perquè sentim que són les millors. Jo, com a jugador, havia pres moltes decisions pensant que aquella era la situació que podria ser més favorable i, en canvi, la decisió de deixar de jugar a futbol va ser una decisió sentida. Uns mesos abans jo ja vaig sentir que la meva vida com a futbolista s’estava acabant. Com a jugador havia arribat molt més lluny que el que aquell nen de quatre anys que jugava a Linyola hauria imaginat. També tenia ganes de tornar a casa. Quan vaig prendre la decisió, es van obrir altres portes, i una va ser l’oportunitat de tornar al Barça en la direcció esportiva. I n’estic molt content.
Com a pares, que sempre heu acompanyat el Bojan, com vau viure aquesta decisió?
Bojan pare: A casa estem molt contents de la carrera que ha tingut i de tots els llocs on ha estat i tot el que ha après. Perquè el futbol no és només jugar; també són totes les altres coses a les quals et dona accés de viure. Jo, quan el vaig veure al primer equip del Barça, amb tota la pressió que comportava, ja li vaig dir que li veia quatre o cinc anys més, i després a veure món. I així va ser. El Bojan ha guanyat tots els títols possibles. Ha tingut una carrera molt bona.
Com t’imagines el Bojan del futur?
Bojan fill: Durant molts anys havia volgut tenir un cavall i sabia que m’havia d’esperar perquè al futbol d’elit no pots fer altres esports que puguin comportar un risc de lesió. Ara tinc un cavall i m’estic aficionant a l’hípica. [Riu.] M’imagino estar a Catalunya i seguir aprenent aquí. Tinc molta il·lusió de l’etapa que estic vivint.
I com a entrenador del Barça?
Bojan pare: Llavors jo el criticaré com a entrenador! [Riu.] Jo el veig més com ara, en la direcció esportiva. Del Barça o d’algun altre club. Té totes les qualitats que es necessiten.