Aitana Bonmatí “Tenir referents femenins és la base de tot”

Portes primer el cognom matern (Bonmatí), i després el patern (Conca). Els teus pares van haver de batallar per fer efectiva aquesta decisió, amb una llei que l’any 1998 ho prohibia. Explica’m una mica aquesta història. Per què van prendre aquesta determinació?

La meva mare va arribar a un punt a la seva vida, no sé si perquè havia viscut episodis masclistes, que va dir: jo, quan tingui una filla, tinc claríssim que li posaré el meu cognom en primer lloc. Aleshores, la llei no ho permetia, però va trobar-se amb un home com el meu pare, que sempre ha estat un lluitador per la igualtat en tots els àmbits, i van voler batallar-ho. Són dues persones que sempre s’han implicat per construir un món més just, i se’ls va acudir d’anar a parlar amb l’Imma Mayol [en aquell moment, diputada d’ICV al Parlament de Catalunya]. El cas va arribar al Parlament i al Congrés dels Diputats. Allà es va aprovar l’any 2000.

Però fins llavors, amb quin nom estaves registrada?

Portava només els dos cognoms de la meva mare: al registre no constava que jo tingués pare. Em deia Aitana Bonmatí i Guidonet. Però, al final, van aconseguir canviar-ho. De fet, crec que soc la primera persona que va poder canviar l’ordre dels cognoms abans dels 18 anys; és a dir, portar primer el de la meva mare i, després, el del meu pare.

També de ben petita t’inicies en el món del futbol, jugant al pati de l’escola. Hi havia gaires nenes més que ho fessin?

No. Fins i tot et diria que no recordo cap altra nena que jugués a futbol al pati de l’escola. Jo era l’única nena que ho feia. Sempre ho dic: quan vaig començar a jugar a futbol, tant al pati de l’escola com als equips on vaig estar, només hi havia nois.

“Ser l’única nena que jugava a futbol de petita generava ràbia i impotència a alguns nens”

En una entrevista al diari El Mundo explicaves que durant aquests primers anys vas tenir baralles i vas rebre insults per part dels companys. Com vas viure aquesta situació?

No va ser fàcil. Desconec si això encara passa perquè no he tingut l’oportunitat de parlar-ne amb cap nena. En el meu cas, penso que a alguns nens els va fer ràbia que jo volgués jugar a futbol, que no els semblava bé que una nena hi jugués i que, a més, ho fes millor que ells. Els generava impotència. A més, jo ja tenia bastant caràcter, ja em posicionava davant de tot, i suposo que encara els molestava més el fet que volgués ser la líder. Recordo que van ser moments difícils. Així i tot, ara ho veig quasi d’una forma positiva, perquè m’ha ajudat a forjar la meva personalitat i a saber què no vull a la meva vida i per què vull lluitar: per la igualtat i per un món millor. És el que em van ensenyar els meus pares.

“Vull ser referent també per als nois: això ajudarà a trencar la idea que el futbol és, sobretot, un terreny masculí”

Em fa la sensació que, històricament, moltes dones de petites ens vam socialitzar amb la idea que érem unes negades per a l’esport i que això ens va generar un bloqueig que ens portava a ni intentar-ho. Tens aquesta percepció? Com la vas confrontar?

Jo en cap moment vaig abaixar el cap, ni em vaig plantejar mai deixar el futbol perquè uns nens em diguessin com havia de fer les coses o m’insultessin. He tingut la sort de venir d’una família lluitadora, que m’ha donat suport i m’ha acompanyat sempre, i que m’ha ensenyat a fer esforços per superar les adversitats. Mai m’ha passat pel cap rendir-me. Recordo que la meva mare em deia: “Filla, tu no et deixis doblegar, no et deixis ferir, sigues més forta que ells”. Per tant, si preguntes per la meva experiència personal, jo no he viscut això que dius. Així i tot, crec que moltes nenes es poden haver trobat amb aquesta barrera. I que poden pensar: per què jo he d’assumir que m’insultin? Potser això els minva l’autoestima, els resta confiança en si mateixes i els porta a deixar de fer el que volen fer.

Pot ser que això s’expliqui per la manca de referents femenins que, almenys fins ara, hi ha hagut en el món de l’esport?

És claríssim; aquesta és la base: com més referents femenins hi hagi, més noies començaran a jugar a futbol. Tenir referents femenins és la base de tot. I compte, perquè, en el meu cas, jo no només vull ser referent per a les noies; vull ser-ho també per als nois. Això ajudarà que la societat trenqui amb aquesta idea que el futbol i l’esport són, sobretot, terrenys masculins. Si des que són petits els nens també tenen referents femenins, els canviarà totalment la percepció. Al final, aquest és el canvi que ha de fer la societat.

Tu tampoc vas tenir dones que fossin referents on veure’t reflectida.

Correcte. Jo he tingut la sort de créixer quan el futbol femení ha fet un canvi, en el moment que s’ha professionalitzat. Però abans això no hi era i, per tant, no hi havia tampoc la repercussió que ara tenim als mitjans de comunicació, ni tampoc la lliga era tan potent. No existia la possibilitat de tenir referents perquè la feina que feien les que ens han precedit, tot i que ha estat imprescindible per avançar, era molt menys visible, i la seva repercussió era nul·la.

“Que les dones hàgim alçat la veu i que lluitem pels nostres drets ens ha fet arribar fins aquí”

De fet, és possible que vosaltres, les jugadores que integreu el primer equip del Barça de futbol, us hàgiu convertit en les primeres referents que han tingut moltes nenes. Aquesta és una responsabilitat molt gran que no heu escollit, en realitat. Com la vius?

Jo estic orgullosa i tranquil·la. M’agrada la idea de ser una referent per a elles i poder aportar-los tot el que tinc. No ho visc amb cap mena de pressió i m’agrada ensenyar-los que hem lluitat, que ens hem esforçat i tot el que hem aconseguit. Però, per mi, ser referent no és només jugar bons partits dins del camp. Perquè, a més, a vegades tens dies bons i a vegades tens dies dolents: som humanes. L’important són els valors que mostres fora. Jo intento mostrar tot allò que està alineat amb mi i amb el que penso. Sempre dic que som esportistes però tenim opinions personals que podem fer públiques, i això, potser, pot ajudar alguna gent.

En aquest sentit, hi ha figures com la futbolista estatunidenca Megan Rapinoe que, més enllà del terreny esportiu, també han volgut erigir-se en referent en qüestions polítiques i socials. Com valores aquest rol?

Quan tens visibilitat, la teva opinió, com que arriba a molta gent, pot condicionar en certa forma. No ho veig malament; al contrari. Al final, les futbolistes som persones que tenim la nostra opinió i tenim un altaveu; doncs per què no el podem fer servir per dir el que considerem que hem de dir? Per què no el podem fer servir per lluitar contra allò que creiem que és injust? Crec que es té la visió que les futbolistes no podem posicionar-nos sobre res del que passa, i, si alguna aixeca una mica la veu, molta gent se li llança al damunt. Això passa tant als homes com a les dones, i no entenc per què. Fixa’t que, en paral·lel, se’ns demana que sapiguem el que passa al món i, quan interessa, sembla que sí que és rellevant la nostra opinió. Crec que és normal i lícit que puguem expressar-nos sempre i sobre el que vulguem.

“Hem anat al camp del Madrid i ens han aplaudit! Això no acostuma a passar al futbol masculí”

Creus que el context d’eclosió del moviment feminista ha ajudat que l’afició parés més atenció al futbol femení i que, socialment, se li atorgués més valor que els anys previs?

El fet que les dones, no només en l’àmbit del futbol sinó a tot arreu, hàgim començat a alçar la veu, a fer-nos fortes i a lluitar pels nostres drets, ens ha fet arribar fins aquí. Volem expressar les nostres opinions i volem demostrar el que som capaces de fer. Això és el que ha provocat aquest canvi.

En els partits del futbol masculí és comú que l’afició faci càntics masclistes i racistes. En canvi, fa la sensació que això no passa en els partits de futbol femení.

En els nostres partits penso que l’actitud de l’afició és completament correcta, no hi ha cap mala intenció per part de ningú i sempre hi ha bona sintonia. Fins i tot hem anat al camp del Madrid i ens han aplaudit! Aquestes coses no acostumen a passar al futbol masculí. Vam sortir al camp, a Valdebebas, vam començar a escalfar i tothom ens estava aplaudint. Ens vam quedar flipant.

Sobre això, en els partits dels equips de futbol femení, les dinàmiques de joc són una mica diferents de les del masculí: hi ha més proximitat i contacte amb el públic, menys elitisme potser, és un model de futbol més popular. El futbol masculí s’hauria d’encaminar cap a aquest model?

Jo crec que el futbol masculí té una dimensió social i mediàtica molt més gran que la nostra. Les realitats són diferents, i jo no he de dir què ha de fer ningú. Que tothom faci el que cregui que ha de fer. Si jo em quedo després dels partits a signar samarretes, per exemple, és perquè forma part dels meus valors i crec que ho he de fer. Si nosaltres som tan properes a la gent, és perquè això forma part dels nostres valors i així és com ens agrada actuar.

“Aplaudeixo les seleccions que aposten per la igualtat salarial: és pel bé de la societat i de l’esport femení”

Què ha canviat en el context perquè el Barça estigui apostant per promocionar el futbol femení? Encara hi ha molts altres clubs que no ho estan fent.

Jo crec que el Barça sempre ha tingut bona voluntat en aquest sentit i ha volgut ser pioner en molts temes. Aquest és un d’ells. Al final, si un equip com el Barça es posiciona i aposta per tenir un club femení potent que guanyi títols, això és un bon senyal. Dona una imatge, marca camí i és un altaveu molt fort per a tot el món. Penso que l’FCB té aquests valors, com també té 350 seccions que altres equips no tenen. Quan diem que és més que un club, és per això.

Així i tot, la desigualtat salarial a l’FCB és abismal entre les jugadores del primer equip i els jugadors del primer equip.  

Sí, òbviament. I no només aquí: passa a tot arreu. Hem de canviar-ho a poc a poc. De fet, hem millorat molt, i jo n’estic molt contenta, perquè mai hauria pensat que podria viure del futbol, sincerament. Ara mateix soc una privilegiada perquè ho puc fer. Per tant, anem fent el nostre camí, que ha començat fa poc, i això fa que sigui difícil exigir coses per a ara mateix. Tot el que representi seguir endavant, benvingut sigui.

Això és extrapolable a les seleccions i federacions. Però, a Noruega, als Països Baixos, a Anglaterra, a Austràlia o al Brasil, s’aplica la igualtat salarial, un fet que encara queda molt lluny a l’Estat espanyol.

Jo només puc aplaudir aquests països per haver arribat fins a aquest punt. Això és un pas endavant i un esforç molt gran, perquè som conscients que nosaltres, avui, encara no generem tants diners com les seleccions masculines. Però apostar per la igualtat, posicionar les dones a la primera línia i valorar-les és pel bé de la societat i de l’esport femení. Per tant, hi insisteixo: aplaudeixo aquests països i, pel que fa a la nostra selecció, esperem anar millorant. Com et deia en el cas del Barça, esperem que sempre tot sigui progressiu i que es vegin millores en relació amb el nostre rendiment: si nosaltres rendim al camp, crec que estarem en la tessitura de poder demanar més.