09/09/2026 | 07:00
Trump, Abascal, Orriols, Meloni, Milei… Quines característiques, segons Steven Forti, comparteixen el que has anomenat “extremes dretes 2.0“?
Són un fenomen diferent del feixisme d’abans. D’una banda, comparteixen una ideologia nacionalista i identitària basada en l’antiglobalisme i clarament excloent i xenòfoba. De l’altra, l’antiprogressisme, un concepte força vague i poc definible, en què hi cap des del canceller alemany de centredreta, Friedrich Merz, fins a l’esquerra anticapitalista. A més, defensen valors conservadors sobre la família, els drets civils o les minories i també l’antiintel·lectualisme i l’antiestablishment. Pel que fa a les polítiques socioeconòmiques, a diferència dels feixismes històrics, cap partit no surt del marc neoliberal.
L’afegitó 2.0 té a veure també amb la importància que té la seva estratègia digital, imagino.
Exacte. Les noves tecnologies han tingut un paper clau en la normalització de l’extrema dreta i en la mainstreamització de les seves idees. Ja han aconseguit radicalitzar el debat públic a través de les guerres culturals a les xarxes socials, utilitzant propaganda digital, fake news o teories de la conspiració. A més, hi ha un matrimoni de conveniència amb alguns dels tecnooligarques propietaris de les xarxes socials, com Elon Musk. L’extrema dreta ha entès la importància de la batalla cultural. Han fet una lectura instrumental de Gramsci i han entès que, per aconseguir l’hegemonia política, calia abans tenir l’hegemonia cultural.
“No pot ser que només l’extrema dreta marqui els debats de l’opinió pública i tingui la iniciativa”
Al teu últim llibre, Democracias en extinción (Akal, 2024), dius que la societat està enfadada amb els partits tradicionals i amb el sistema perquè sent que viu pitjor, té més por i està més atomitzada. Per això connecta amb les postures de l’extrema dreta. Quines coses creus que han fet bé les “extremes dretes 2.0” i que també podrien servir a l’esquerra si vol reconnectar amb la ciutadania?
Una és crear xarxes transnacionals amb estratègies a llarg termini. Tenen molts think tanks al darrere, finançats per partits polítics, governs, empreses i oligarques. També han prioritzat la creació d’escoles de formació per crear quadres, cosa que és fonamental. I, sobretot, han aconseguit crear comunitat, a la seva manera, basada en l’emocionalitat i l’espectacularització. L’esquerra hauria d’aprendre d’això, però no li pot funcionar bé aquesta última tàctica.
Per què?
Perquè necessita construir lligams sòlids, i això requereix crear comunitat i, per tant, ser present al carrer i als barris. Això és difícil, perquè implica una militància i una participació en un moviment social, un partit o un col·lectiu cada setmana. En els darrers 20 anys, relacionat amb l’auge de les noves tecnologies, hem viscut una acceleració brutal de les nostres vides, i la meva percepció és que la gent, sobretot les generacions més joves, necessiten veure canvis ràpids. Però en la majoria de les lluites polítiques i socials no s’aconsegueixen coses en una setmana ni en sis mesos, sinó que s’ha de picar pedra durant anys. Per això hi ha molta gent que associa la militància al patiment, i això és el que l’esquerra ha de revertir. La presencialitat és fonamental per reconnectar amb la gent i tirar endavant una agenda política progressista.
“L’extrema dreta, no se la guanya simplement creant una gran aliança electoral. No dic que sigui millor anar separats, però cal fer feina en paral·lel”
En l’àmbit electoral, una proposta recurrent per guanyar l’extrema dreta és la d’un front ampli a l’esquerra del PSOE. Com veus aquest tipus d’estratègia?
Aquests fronts poden ser útils segons el context, el moment històric o el sistema electoral. Però no resolen el problema de fons. L’extrema dreta, no se la guanya simplement creant una gran aliança electoral. No dic que sigui millor anar separadament, però cal fer un altre tipus de feina en paral·lel. Per exemple, l’esquerra ha de tornar a treballar en la batalla cultural. No pot ser que només l’extrema dreta marqui els debats de l’opinió pública i tingui la iniciativa. L’altra qüestió és deixar d’estar a la defensiva. I, després, crec que l’esquerra s’ha de treure de sobre aquesta postura una mica rondinaire. Així no il·lusionaràs ningú, per més que facis bones polítiques públiques. Per crear una connexió emocional amb la ciutadania, semblant a la que hi va haver després del 15-M, cal il·lusionar i fins i tot fer riure la gent.
Quins exemples d’estratègies polítiques i comunicatives recents de l’esquerra et semblen inspiradors?
El cas de Die Linke a Alemanya n’és un. Semblava un partit acabat, i en les eleccions de 2025 va saber aprofitar molt bé les xarxes socials per fer una gran campanya digital, però sobretot fonamentada en el contacte amb la gent, porta per porta. La clau és la presencialitat, però sabent utilitzar les xarxes, tenint en compte que és un camp on entrem ja en desavantatge pel seu funcionament i pels seus algoritmes. També el Partit del Treball de Bèlgica ha sabut reforçar l’esquerra. De la victòria de Lula el 2022 en podem aprendre com es va implicar influencers progressistes per vèncer Bolsonaro. O de l’estratègia de Zohran Mamdani, que combina la capacitat de comunicar bé, ser als barris, parlar amb la gent i fer propostes polítiques molt clares que apuntin a posar fi a les desigualtats.
Insisteixes molt en aquesta capacitat de parlar amb la gent.
Si ens tanquem en banda quan algú deixa anar una postura ultradretana o racista i l’insultem, no serveix de res. Els quatre milions d’electors que, segons els sondejos, votaran Vox no són tots racistes. Cal fer-los entendre que estan donant suport a una opció autoritària i antidemocràtica, en lloc d’empènyer-los cap a una ideologia en la qual se senten còmodes perquè els ofereix un tipus de comunitat. Amb un vídeo pots canviar la idea d’algú; però, sens dubte, el més efectiu és el cara a cara.
“Caldrà fer el que calgui per frenar Orriols o Vox, siguin aliances electorals o cordons sanitaris. Però aquests partits no desapareixeran”
Aquí, Aliança Catalana beu, entre altres coses, de la frustració de la ciutadania amb el procés i els partits que l’han liderat. Hi ha alguna estratègia concreta a aplicar per frenar el partit de Sílvia Orriols?
L’ascens d’Aliança Catalana té antecedents en la frustració pel procés, però no només. Pensem en la Plataforma per Catalunya d’Anglada fa anys, amb el seu discurs contra la immigració, o també en l’impacte que ha tingut a Ripoll l’atemptat del 17 d’agost de 2017 i la seva gestió posterior. Però Aliança Catalana també sorgeix per la crisi de les democràcies liberals, l’augment de les desigualtats i els canvis culturals a la societat catalana, com la resta de les extremes dretes. És cert que Aliança té postures més obertes que Vox en temes com els drets LGBTI, però en la visió de la immigració o en el model econòmic són molt similars. Les receptes per frenar el seu avenç són les mateixes que per a la resta de les extremes dretes. Des de les institucions, la lluita contra les desigualtats és clau. També cal afrontar i saber canalitzar els canvis culturals. Això no vol dir tenir postures més reaccionàries, sinó invertir, per exemple, en la integració social de la població d’origen estranger, en l’educació, etc. I després, a Catalunya, cal treballar per recuperar la confiança de la ciutadania en les institucions.
I cordons sanitaris?
A curt termini, és clar que caldrà fer el que calgui per frenar Orriols o Vox, siguin aliances electorals o cordons sanitaris. Però aquests partits no desapareixeran. Així que, a llarg termini, cal reconstruir des de baix moviments socials i xarxes comunitàries per a la pròxima generació. També sindicats i partits polítics. És a dir, tornar a arrelar al territori i a promoure una vida política participada.
“Els joves necessiten veure canvis ràpids i associen la militància al patiment”
Creus que hi ha altres àmbits que l’esquerra hauria de prioritzar?
N’hi ha un de molt important, que és la democratització de l’espai digital. Això ha de ser a l’agenda pública de l’esquerra, i, quan és a les institucions, ha de prendre decisions valentes. L’àmbit digital ha de deixar de ser la llei de la selva, en mans de tecnooligarques, que fan i desfan sense cap límit i que donen suport a projectes antidemocràtics. També crec que és important que l’esquerra defensi que la presa de decisions en els sistemes democràtics ha de ser lenta. Vivim en un moment en què preval l’emergència, i per això triomfen líders com Trump, que es presenten com a autoritaris, forts, i que prenen decisions ràpides. Aquesta urgència també permea governs d’esquerra, que legislen via decret i no a través del debat als parlaments. Si volem eixamplar les democràcies, aquesta és una tensió que hem de resoldre.
I què fem amb el poder judicial, on la influència de l’extrema dreta pot reforçar o torpedinar un projecte polític?
En l’àmbit judicial hem vist bloquejos polítics per part d’una magistratura eminentment conservadora. Sabem que el Govern actual està intentant diverses vies de regeneració, com la reforma del Consell General del Poder Judicial o dels requisits d’accés a la carrera judicial, que és molt important perquè hi ha un fort classisme en el sistema judicial espanyol. Però crec que en els darrers 30 anys les esquerres no han vist la judicatura com un camp prioritari on posar, diguem-ho així, “els seus”. Tornant a Gramsci, per aconseguir l’hegemonia cultural, cal que hi hagi gent en molts espais: l’escola, la universitat, la magistratura, l’exèrcit, els mitjans de comunicació o l’Administració de l’Estat. Si no hi ha gent progressista que estudiï aquestes carreres i entri en aquestes institucions, només hi seran els altres.
Quan les extremes dretes arriben al poder, instauren autocràcies en què es modifiquen lleis electorals o constitucions per buidar de contingut les democràcies. Hi ha marxa enrere per a la regeneració democràtica?
Sempre hi ha marxa enrere, fins i tot en una onada global autoritària com la que estem vivint. Hem vist, per exemple, el cas de Polònia, on després de vuit anys l’extrema dreta ha perdut les eleccions. Però hi ha obstacles: sembla que el Govern de centredreta de Tusk no ha aconseguit complir promeses electorals clau, com ara aprovar una llei de l’avortament. A més, ha trobat que revertir per la via democràtica alguns canvis que es van fer saltant-se les regles democràtiques és complicat i necessita temps. No es tracta de tornar a les democràcies liberals d’abans, perquè la incapacitat d’aquestes per gestionar les crisis socials i polítiques ha estat una de les causes de l’auge de la ultradreta. Com diem a Itàlia, hauríem de llançar el cor més enllà de l’obstacle. És a dir, aquesta fase d’amenaça profunda a la supervivència dels règims democràtics pot ser també una oportunitat per millorar les democràcies en què hem crescut. I aquí la resposta només pot ser col·lectiva. És el gran repte que tenim al davant, i el temps apressa.
