02/09/2026 | 07:00
Anatomia d’un instant. Però en versió crítica. Entre el 3 d’abril de 1979 (dia de les eleccions municipals) i el 29 d’abril de 1984 van succeir moltes coses, i molt fortes. Avui ja la majoria de la gent ni les recorda. Com va passar Catalunya de ser un dels grans bastions de l’esquerra europea a viure dues dècades sota l’hegemonia del pujolisme?
El primer que diria és que aquesta pregunta de per què acaba imposant-se a Catalunya Jordi Pujol i no les esquerres s’ha fet molt poc.
Sí?
Sí, perquè s’ha tendit a donar per descomptat que Pujol estava predestinat a guanyar. Una mena de profecia autocomplerta en la qual, als anys cinquanta, puja al Tagamanent i té una visió de Catalunya, i que el normal en la història de Catalunya era que governés la dreta nacionalista. Però aquesta idea no es correspon amb la realitat. En els primers anys de la Transició, el pujolisme era una força rellevant, però subalterna a les esquerres antifranquistes. La victòria del 1980 és una sorpresa inesperada. Tota la història que ens han venut després, allò que Catalunya és i era convergent, el 1979 no ho semblava gens.
Comencem, doncs, pel 1979. Tant en les eleccions municipals com en les generals a Catalunya guanyen les esquerres. El PSC i el PSUC viuen un moment d’eufòria.
De fet, el PSC i el PSUC queden primera i segona força. I Convergència, o en la tercera o en la quarta posició. Catalunya és el territori de tot l’Estat espanyol on les esquerres tenen més força electoral, i això genera una gran preocupació per part del règim. Veuen que aquí hauran d’afrontar dos problemes: un és l’autogovern, i l’altre és l’hegemonia de les esquerres. Unes esquerres que en aquell moment eren molt més radicals del que són avui, i que plantejaven obertament la transició cap al socialisme. Això genera por!
La victòria en les municipals, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, va ser espectacular. El PSUC, un partit comunista, arriba a l’alcaldia de ciutats com Badalona, Sabadell o Santa Coloma de Gramenet, entre d’altres.
I el que mostren les municipals és com en aquell moment el PSC i el PSUC eren partits autènticament de classe. Què vol dir això? Que en els barris populars de l’àrea metropolitana de Barcelona, entre el PSC i el PSUC, tenien el 75% dels vots.
Aquests resultats tenen molt a veure amb l’alta conflictivitat social que hi havia, amb sindicats molt forts, amb les vagues obreres del Vallès i del Baix Llobregat, amb el poder de les associacions de veïns, amb les lluites per l’educació, per l’alliberament de les dones…
Sí, sí. Probablement, érem el lloc amb més conflictivitat social de tot Europa. Catalunya era la principal concentració obrera de l’Estat, i ja des dels anys seixanta comença a organitzar-se en les comissions obreres. I això es complementava amb un teixit social molt fort, amb el moviment veïnal, associacions de tota mena, un món cultural molt compromès…
“Les eleccions de 1980 són un escàndol democràtic. La patronal Foment finança una campanya contra els comunistes”
Amb tot això l’esquerra devia estar eufòrica abans de les eleccions autonòmiques de 1980, les primeres des de la Segona República. Però… van i perden. Per què?
Bé, és cert que la CiU de Pujol guanya amb 43 diputats. Però el PSC en té 33; el PSUC, 25, i Esquerra, 14. El PSC i el PSUC junts tenien més diputats i més vots que Convergència i Esquerra sumades. Qui acaba decantant la balança és la UCD, el partit sorgit dels reformistes del franquisme. Per tant, aquesta idea, segons la qual, Pujol era l’opció catalanista que estava predestinada a governar Catalunya no és real. La clau la van tenir els sectors reaccionaris i conservadors de l’Estat, que prefereixen apostar per Convergència abans que deixar via lliure a l’esquerra.
I també podria haver sumat un govern tripartit d’esquerres, que trigaria 23 anys a arribar…
Sí. Els números donaven, però la posició de l’aleshores líder d’Heribert Barrera és clara i no volen pactar amb els comunistes.
D’acord, però, fet i fet, les esquerres no podran governar l’autonomia catalana. De fet, trigaran 23 anys a poder-ho fer…
Comencem pel principi. Després de les municipals del 79, als grans ajuntaments del país es formen governs del PSC i del PSUC. Esquerra i Convergència es veuen com una força subalterna. Pujol a les seves memòries explica que arriba a la conclusió que no pot seguir dins de la política unitària de l’antifranquisme catalanista, perquè, si hi continua, continuarà sent una força subalterna al PSUC i al PSC. Aleshores trenca amb aquesta política d’aliances i s’allunya de molts dels consensos d’esquerres de l’antifranquisme. Comença el gir a la dreta. Pujol dirà aleshores que és un risc molt gran que Catalunya estigui governada per un govern socialcomunista i que cal agrupar-se amb els sectors conservadors i empresarials. Pujol és, per a aquesta gent, l’únic que pot derrotar les esquerres i estabilitzar un país que està amb vagues i protestes contínues. De fet, aquelles eleccions són, per a mi, un escàndol democràtic.
Per què?
Per la intervenció de la patronal, sobretot de Foment del Treball. D’una banda, Foment finança directament la campanya dels partits no marxistes. És a dir, de Convergència, d’Esquerra Republicana, de la UCD (Unió de Centre Democràtic, partit d’Adolfo Suárez) i d’Aliança Popular. Si tu volies ser finançat per Foment, t’exigien el compromís de no pactar amb els comunistes. D’altra banda, Foment paga milions de pessetes en publicitat als mitjans de comunicació per dir, bàsicament, que, si guanyaven les esquerres, Catalunya entraria en una crisi econòmica, que els empresaris marxarien, que la gent perdria la casa i el cotxe, una cosa molt apocalíptica, per atemorir la gent. Foment es gasta 700 milions de pessetes en aquella campanya electoral. Perquè ens en fem una idea, entre el PSC i el PSUC no arriben a gastar-se ni 100 milions de pessetes. Qui més s’acaba aprofitant de tot això és el Pujol. I guanya.
“Els programes electorals de Convergència als anys vuitanta aposten per un projecte neoliberal al complet”
Sovint, a l’esquerra, hem caigut en la caricatura de Pujol. I, segons la meva opinió, Pujol és una figura intel·ligent, que sap adaptar-se al context i juga bé les seves cartes. Aquell primer Pujol, conscient que les esquerres són fortes, es presenta com un estadista a l’europea, d’arrel socialcristiana, que s’inspirava en el model suec.
Això és una farsa. Potser hi ha una Convergència amb tints socialdemòcrates en els primers anys. Però tot això canvia just abans de les eleccions del 80. Si hi ha un mínim accent social, és sobretot per estratègia. El primer conseller d’Economia de la Generalitat és Trias Fargas, que és l’introductor del neoliberalisme a Catalunya i que havia participat en la Comissió Trilateral.
Tu defineixes Pujol com una mena de Thatcher català. No és massa, això?
No és casual que la dreta guanyi a Catalunya, justament, en el moment en què en bona part dels governs a Europa i als Estats Units està triomfant una reacció conservadora. Al Regne Unit, Thatcher guanya les eleccions el 79; als Estats Units, Reagan s’imposa l’any 80. El neoliberalisme, en realitat, és una estratègia dels empresaris, una reacció de classe, per derrotar l’esquerra i la classe obrera que feia tres dècades que conqueria drets i millorava salaris. I, a cada país, el programa neoliberal pren les seves formes pròpies. A Catalunya qui codifica tot això és el pujolisme.
I com seria, doncs, aquest neoliberalisme pujolista?
Convergència integra el projecte neoliberal al complet. El seu programa electoral el 1984, any de la seva primera majoria absoluta, diu explícitament que volen seguir el camí marcat per les economies que ells diuen que s’han adaptat millor a la crisi, que serien, segons ells, els Estats Units i el Regne Unit. Això es concreta en retallar salaris, facilitar les inversions empresarials, abaixar impostos, donar màxima llibertat al mercat. Pujol ve a dir que el pes de l’Estat en l’economia és massa gran i que s’ha de donar més llibertat als empresaris, i, segons ell, això és una cosa que a Catalunya encaixa molt amb la nostra manera de ser, perquè Catalunya és una societat que s’ha constituït al marge de l’Estat. Pujol entén les iniciatives creatives de la societat catalana com una mena de forces del mercat.
“El 1980, la idea de Catalunya de Pujol no és hegemònica. Però, després de la LOAPA i de la crisi del PSUC, CiU queda com la defensora de l’autonomia”
I, en el camp nacional, què va passar? L’esquerra catalana havia liderat l’Assemblea de Catalunya, les manifestacions l’Onze de Setembre i l’aposta per ser un “sol poble”. Però després qui juga millor les seves cartes i apareix com un líder nacional és Pujol, i no el PSC ni el PSUC.
L’esquerra, sobretot el PSUC, havia sigut molt hàbil a l’hora d’unir la qüestió nacional amb la qüestió social. Per exemple, cal recordar que els partits d’esquerres van ser els que més van insistir en el model d’immersió lingüística a les escoles, mentre que Convergència i ERC defensaven inicialment fer dues línies, l’una en castellà i l’altra en català. Al final, Pujol veu que el consens està en la immersió, canvia la seva posició i es fa seva la idea. El pujolisme comença a construir a partir de la seva sorprenent victòria electoral el 1980 un nou conflicte polític que ja no és esquerra-dreta, sinó que centra el terreny de disputa en els intents de recentralització de l’Estat després del cop d’estat del 23-F. Aleshores, mentre el PSUC implosiona i el PSC queda lligat de mans pel xantatge que li fa el PSOE amb la LOAPA, Pujol i Convergència quedaran com els únics defensors de l’autonomia catalana. Però ja serà un catalanisme més a la defensiva.
“En les eleccions del 1980, el PSUC no ataca Pujol. Això va ser un gran error”
Arribem a un moment clau per al futur de l’esquerra catalana. Potser encara paguem les conseqüències d’uns debats i unes picabaralles que acaben esclatant al Congrés del PSUC de gener del 81. Els comunistes arriben al seu congrés amb uns resultats electorals que ara consideraríem bons: 25 diputats al Parlament, 7 diputats al Congrés i governant a la majoria de les alcaldies de l’àrea metropolitana de Barcelona. Ni tant mal…
Sí, però cal entendre la importància del partit en aquell moment. El PSUC era un partit que havia liderat les mobilitzacions contra el franquisme i tenia una força enorme al carrer. Bona part dels escriptors, músics i intel·lectuals catalans més coneguts, des de Vázquez Montalbán fins a Montserrat Roig, simpatitzaven amb el PSUC. El president del PSUC era aleshores Gregorio López Raimundo, el secretari general és l’Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, i, a més, l’altra personalitat política més rellevant era Jordi Solé Tura, que és segurament l’intel·lectual de l’esquerra catalana més important d’aquells anys. Ah, i també hi ha Manuel Sacristán i el seu grup, que serien els sectors més crítics per l’ala esquerra.
Quina era la seva estratègia, en aquell moment, i per què va ser tan criticada al congrés pels seus propis militants?
El PSUC defineix la seva estratègia durant la Transició inspirant-se en la política del Partit Comunista italià: primer, l’eurocomunisme, és a dir, comunisme en democràcia, i després, el compromís històric. A Itàlia el compromís històric era un intent d’aliança entre el Partit Comunista i la Democràcia Cristiana, perquè els comunistes entenien que aconseguir una majoria electoral per la mínima no seria suficient per fer una transició al socialisme, després de veure el que li havia passat a Salvador Allende a Xile. El PSUC intenta traslladar aquesta estratègia a Catalunya amb Pujol i CiU. El compromís històric català seria entre els comunistes i Pujol. Això fa que el PSUC cregués inicialment que el pujolisme tenia un component conservador i reaccionari però també un component més popular i cristià, que el podia portar cap a aliances amb les forces d’esquerra. Això és el que portarà que el PSUC no ataqui Pujol, ni tan sols en les eleccions del 80. Això, vist amb la perspectiva d’ara, serà un gran error.
Realment, dius que no ataquen Pujol a la campanya!?
No, el PSUC no ataca Pujol el 1980. Els comunistes es creien tan hàbils i amb tanta força que pensaven que aconseguirien que el pujolisme no es tornés un partit reaccionari i que podria arribar a acords amb l’esquerra.
Però aquesta no és l’única crítica que els fan als comunistes.
Des dels sectors més a l’esquerra, critiquen que el PSUC, lligat als pactes de La Moncloa que fa el Partit Comunista d’Espanya, hauria acabat rebaixant el conflicte sindical i acceptant les limitacions de salaris i altres reformes econòmiques… Aleshores, en aquell cinquè congrés del PSUC, es presenten unes tesis molt autocrítiques. Reconeixen que la seva estratègia dels últims anys ha estat equivocada i que ha sigut massa moderada pel que fa a conflictivitat social; i també són molt autocrítics amb la política d’aliances. Ara proposen tornar a la conflictivitat social i atacar frontalment el pujolisme. Tot això s’aprova per una majoria molt gran al congrés. I, al mateix temps, les bases ratifiquen a la direcció del partit de López Raimundo, el Guti i Solé Tura.
Però, aleshores, què passa? No ho entenc.
El que passa és que sectors crítics del partit proposen una esmena que ve a dir que, si s’està rectificant l’estratègia eurocomunista, cal eliminar el mot eurocomunista de la definició del partit. I. per una disputa tan estúpida com aquesta, la direcció de López Raimundo, el Guti i Solé Tura acaba dimitint en bloc. Això desperta la bèstia! I surten totes les tensions acumulades durant els anys de la Transició, que estaven soterrades, i, a més, les airegen als mitjans de comunicació. Només entre els anys 1980 i 1982 el PSUC passarà del 19% al 4% dels vots i perdrà dos terços de la seva militància. Un terç de la militància s’integrarà al Partit dels Comunistes de Catalunya, que serà una escissió, i un altre terç se’n va cap a casa. Els resultats electorals del PSUC el 82 i, després, en les autonòmiques del 84, són catastròfics.
“Les eleccions del 84 són una massacre per a l’esquerra. CiU arriba a tenir el 47% dels vots i 72 diputats”
1984, final de viatge: eleccions al Parlament de Catalunya i majoria absoluta pel pujolisme.
És una massacre. És la majoria absoluta més gran de la història del Parlament de Catalunya: 47% dels vots per a CiU i 72 diputats. En dos terços de les comarques, obtenen més del 50% dels vots. I el PSUC passa de 25 a 6 diputats. I, a més, sense necessitar els vots per a la investidura, Pujol aconsegueix que el votin com a president Aliança Popular i Esquerra Republicana. Just després d’aquelles eleccions, el diari Abc proclama Pujol “Español del Año” perquè diuen que és la persona que ha aconseguit estabilitzar Catalunya i que ha derrotat l’esquerra.
Aquí comença la construcció de la identitat Catalunya = Pujol.
Ara sí que la visió de Catalunya que té Pujol està assentada i comença a ser hegemònica. I les esquerres es queden sense proposta, ni nacional ni social. El poc que ha quedat de l’esquerra catalana és institucional i s’ha acomodat bastant al neoliberalisme. El PSC serà l’única referència per al progressisme i és un partit que ja ha fet completament les paus amb el capitalisme. Pujol, de fet, aconsegueix vendre un cas de possible malversació de la seva època de banquer a Banca Catalana com un atac contra la Generalitat i contra Catalunya. Això demostra que l’hegemonia pujolista està plenament consolidada. Manuel Vázquez Montalbán escriu un article on diu que, si avui el Pujol es presentés a les eleccions del Barça, guanyaria, si es presentés al Premi Nobel de la Pau també guanyaria, i creu que ens esperen 50 anys de pujolisme al poder.
“Què en queda avui del pujolisme? Doncs, la manera com una part del catalanisme aborda la qüestió de la immigració i del català”
Què en queda d’aquella hegemonia pujolista avui?
Hi ha hagut un trencament amb el pujolisme. El pujolisme és la forma que pren el règim del 78 a Catalunya i, quan tot això comença a entrar en crisi, amb el 15-M i amb l’independentisme, el pujolisme també entra en crisi. L’independentisme no és, com alguna gent ha dit, la culminació del pujolisme, sinó una impugnació del pujolisme. Això no vol dir que no hi hagi visions culturals i socials sobre què és Catalunya i què no és que vinguin d’allà.
Per exemple?
Doncs, mira, la manera com una part del catalanisme aborda la qüestió de la immigració i de l’ús del català. Hi ha una idea que beu molt, conscientment o no, del pujolisme, o del nacionalisme conservador, que defensa que els immigrants s’han d’integrar en una catalanitat ja construïda. Per tant, creuen que es tracta que aquests col·lectius vinguin a nosaltres i s’assimilin a la catalanitat. La idea del PSUC, en aquella època, era una altra: el que cal és que aquests col·lectius es facin seva la catalanitat i, en conseqüència, aportaran coses noves a la catalanitat. Per a Pujol, en canvi, la catalanitat era una cosa molt perimetrada i ben definida, que no estava subjecta a un intercanvi cultural ni a una renovació constant. Durant el Procés, l’independentisme trenca amb aquesta idea pujoliana. Però, ara, s’estan recuperant una certa folklorització de la catalanitat i un cert tradicionalisme.
