Quina construcció nacional?

Els darrers temps accelerats han suposat la superació de les coordenades polítiques i culturals en què el catalanisme havia operat durant els darrers 40 anys. Mentre el nou projecte que ha representat l’independentisme s’ha construït en clau de conquesta de sobirania davant la crisi del neoliberalisme i del règim del 78, el debat sobre la construcció nacional ha quedat en bona part pendent. La gramàtica de l’independentisme ha tendit a parlar més de construcció estatal que de construcció nacional. D’aquí neixen avui una sèrie de debats que poden semblar nous, però que han estat centrals al si del catalanisme en els seus diferents moments i, sobretot, en les seves cruïlles històriques. En aquesta conjuntura, l’esquerra ha d’elaborar la seva proposta pròpia de construcció nacional amb l’aspiració d’esdevenir àmpliament compartida i evitar cedir la iniciativa a les forces reaccionàries.

El debat sobre la construcció nacional consisteix, en última instància, a definir el demos català contemporani que reclama la seva sobirania i a desenvolupar políticament els continguts concrets que s’associen a l’imaginari nacional. A determinar, per tant, si la nació es construeix des d’una perspectiva de supervivència d’una identitat i uns atributs prèviament donats i avui amenaçats, o si es construeix com a comunitat futura mai acabada i com a promesa d’emancipació a tots els nivells. A determinar si els subjectes i sectors socials que integren i construeixen la nació han de ser aquells qui comparteixin avui una identitat i uns atributs preexistents, o els qui comparteixin el seu horitzó de destí. A clarificar si s’entenen la llengua i la cultura com a patrimoni únic dels catalanoparlants i dels qui s’identifiquen políticament avui amb aquesta identitat, o com a patrimoni del poble de Catalunya en conjunt i com a dret que cal garantir efectivament a tots els ciutadans.

Com entenem la nació? Com una essència, una realitat fixa i inqüestionable? O com un procés viu, que muta i que no culmina mai?

En definitiva, si la nació es comprèn com una realitat de fet, una essència, donada, inqüestionable i fixa, o si s’entén en el seu sentit més polític, com un procés viu, que muta i que no culmina mai, que consisteix en la incorporació de cada cop més sectors al seu demos i que està subjecta a variacions històriques. Variacions provinents tant dels nous sectors socials que s’incorporen a la nació fent les seves aportacions pròpies com de la disputa entre diferents projectes de classe que lluiten per desenvolupar l’imaginari nacional o bé en un sentit burgès i conservador o bé en un sentit popular i de transformació radical de la societat.

En aquest punt, resulta significatiu constatar que la cruïlla històrica en què es troba el catalanisme té similituds amb la cruïlla en què es troba també avui l’esquerra davant l’auge reaccionari a escala global. La fase de replegament que comparteixen el catalanisme i l’esquerra obre debats estratègics importants. Si l’esquerra ha de preguntar-se si la millor manera de contrarestar l’auge de l’extrema dreta a llarg termini és assumir una posició moderada orientada a mantenir els sectors socials tradicionalment propers construint un imaginari de la por davant l’amenaça reaccionària, el catalanisme podria plantejar-se preguntes semblants. Per a l’esquerra, reconèixer la necessitat de defensar-se no hauria d’implicar assumir la construcció d’un projecte polític en clau defensiva. Tampoc renunciar a un programa social i econòmic ambiciós i a la interpel·lació dels sectors populars avui propers a l’extrema dreta. Per al catalanisme, reconèixer la situació d’amenaça en què es troben la llengua i la cultura catalanes enfront del nacionalisme espanyol i la cultura de masses del capitalisme actual tampoc no hauria de suposar apostar per una construcció nacional en clau resistencial orientada als sectors identitàriament més propers.

Històricament, l’esquerra ha estat la força més capaç de fer avançar la construcció nacional a Catalunya

De fet, l’experiència històrica del catalanisme porta més aviat a pensar el contrari. Precisament durant el franquisme, segurament l’ofensiva més intensa d’aniquilació de la llengua i la cultura nacionals, el catalanisme va tenir aquest debat i va renunciar a construir una proposta política en clau defensiva. Com s’afirmava en els preàmbuls del Congrés de Cultura Catalana de 1975: “Aquesta cultura, realment agredida i amenaçada de mort, podria presentar una imatge defensiva i fins i tot passiva. Però la realitat és que el Congrés és l’expressió d’un moment expansiu […]. El Congrés ha de superar, mitjançant el conjunt de la seva acció, les falses identificacions de la nostra cultura i la nostra llengua amb la burgesia, així com l’acusació de culturalisme que la separaria de la base popular i reivindicativa”. No és casualitat, tampoc, que el catalanisme hegemònic d’aquell moment estigués profundament articulat amb l’element social i democratitzador i fos dirigit per les esquerres, i que l’autodeterminació es plantegés també, com deia un dels punts de l’Assemblea de Catalunya, com “l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític”.

Els precedents també mostren que la força més capaç de fer avançar la construcció nacional a Catalunya en clau d’expansió del demos i de conquesta de sobirania ha estat històricament l’esquerra —podem comparar aquí el cas de la Lliga al principi del segle XX amb el d’ERC als anys trenta, que va apropar el catalanisme al moviment obrer, o el cas del catalanisme popular antifranquista que va incorporar els sectors de la immigració amb el posterior pujolisme. És precisament quan es comprèn això que es mostren amb claredat les contradiccions i les insuficiències del catalanisme conservador en clau de construcció nacional, que sempre ha tingut una concepció més estreta de Catalunya i ha restringit l’apropament de molts sectors populars al catalanisme.

Una esquerra que diu ser “nacionalment desacomplexada” reprodueix els llocs comuns i la curtesa de mires del catalanisme conservador

Una gran part d’aquests plantejaments que provenen de la tradició de l’esquerra nacional són encara avui compartits per àmplies majories a Catalunya, i són també aquells amb els quals ha operat, potser de manera més implícita, l’independentisme dels darrers temps. Si més no, avui es troben creixentment contestats tant des de posicions obertament racistes i reaccionàries com des d’una altra variant que els percep com a meres paraules boniques que ja no serveixen i que amaguen una assimilació tàcita del “marc espanyolista”. En aquesta darrera variant s’hi situen cada cop més sectors que s’autoubiquen a l’esquerra; una “esquerra”, com ells en diuen, “nacionalment desacomplexada”. Una “esquerra” amb qui resulta molt difícil discutir seriosament, que identifica en “l’esquerra progre i cosmopolita” el seu adversari principal, però que reprodueix, de manera sistemàtica i paranoica, els llocs comuns i la curtesa de mires del catalanisme conservador. Que presenta els plantejaments de lluita de classes a Catalunya com a forans i les seves expressions com a funcionals al nacionalisme espanyol —podríem situar aquí la lectura que fan del nou Moviment Socialista o les crítiques a certs postulats de la CUP. D’aquesta manera, tot allò que pretengui ser una crítica d’un determinat nacionalisme en nom d’una altra concepció de Catalunya apareix com una desviació anticatalana.

El predicament creixent d’aquestes noves retòriques de construcció nacional en clau identitària té a veure amb el fet que ofereixen una lectura clara de l’última dècada, segons la qual el procés no hauria estat “prou català”. També amb la seva capacitat de captar la crisi de la política a Catalunya, el buit i la desorientació després de la derrota del cicle de lluites i amb la seva proposta de construir un nou antagonisme, aquest cop en clau identitària: “catalans” contra “espanyols”, fins i tot dins de Catalunya. És així com aquestes posicions condueixen a una conceptualització binacional de la societat catalana que pot arribar a presentar els catalans com a minoria nacional dins la mateixa Catalunya. Una minoria nacional que, per sobreviure, necessita “desacomplexar-se”, cultivar la seva “autoestima” i purgar del seu propi organisme tots els components espanyolitzadors que ha interioritzat i que són, en darrer terme, expressions d'”autoodi”.

Cal evitar també que l’independentisme es tanqui sobre ell mateix i se situï en una posició defensiva

Finalment, aquestes tesis, partint de la seva noció de construcció nacional, proposen articular-se amb la resta de les demandes i lluites socials a partir d’una idea d’interseccionalitat que no té en compte que l’esquerra ja ha tingut i té una manera pròpia de concebre la nació i la catalanitat, i que aquesta mai no podrà coincidir amb els seus plantejaments identitaris. En el fons, el que resulta impensable i no s’arriba a comprendre mai des d’aquestes posicions és que l’allunyament de molts sectors respecte de l’independentisme potser no es dona per adscripció identitària espanyola, sinó pel mateix caràcter de classe de l’independentisme, tal com s’ha construït durant els darrers anys. Un fet que canviaria completament el debat i portaria a preguntar-se ja no per què amplis sectors de les classes populars no donen suport a l’independentisme, sinó per què l’independentisme no dona suport a les classes populars.

L’esquerra nacional avui ha de combatre rotundament els plantejaments identitaris i desterrar del seu llenguatge tota aquesta retòrica d’autoajuda, victimista i antipolítica. Cal, doncs, apostar per una construcció nacional a l’ofensiva, dura amb els de dalt —amb el règim del 78 i amb la dreta nacional— i oberta i expansiva amb els de baix. Cal desenvolupar una proposta pròpia de construcció nacional a partir de les classes socials oprimides de la societat catalana que permeti vincular estretament les reivindicacions de classe amb les reivindicacions nacionals. Cal evitar també que l’independentisme es tanqui sobre ell mateix i se situï en una posició defensiva. Perquè el problema de la sobirania de Catalunya només tindrà solució en un horitzó democràtic i de transformació social més ampli, i és en aquesta direcció cap on s’han de conduir avui les discussions sobre la independència i la República.