La derrota històrica de l’esquerra a Catalunya

Durant més de 40 anys, l’esquerra a Catalunya ha viscut sumida en una llarga derrota històrica —política, social i cultural— i ha estat incapaç de construir un vertader projecte nacional i popular en sentit hegemònic. La consolidació del pujolisme als anys vuitanta coincideix amb l’inici d’una derrota indefinida de les classes populars a Catalunya, i també és la forma nacional, pròpiament catalana, que adopta un fenomen que es dona a escala global durant el mateix període: la derrota històrica del moviment obrer i del comunisme del segle XX. Una derrota que, en la majoria dels casos, no ha estat ni entesa ni reconeguda. La derrota consisteix, en última instància, en la pèrdua d’un horitzó compartit per bona part de la societat que permetia imaginar i treballar, políticament, en la línia d’una superació del capitalisme i de la construcció d’una nova societat sobre bases radicalment diferents. És aquesta la derrota en què encara avui vivim; i comprendre això és el primer pas per obrir el camí d’una renovació política profunda en un sentit autèntic i no cosmètic.

La victòria inesperada de Jordi Pujol en les eleccions al Parlament del 1980 es dona encara en el context de l’antifranquisme, en què semblava previsible que les esquerres dirigissin el camí de la reconstrucció nacional en una nova democràcia socialment avançada. Fins aleshores, el pujolisme havia estat una força electoral secundària que havia quedat per darrere dels socialistes i dels comunistes en les eleccions legislatives del 1977 i del 1979 (al Congrés i al Senat). Les eleccions del 1980 representaran un moment particularment sonor de la lluita de classes en la història de Catalunya, en què totes les forces reaccionàries del país, liderades per Pujol i per la patronal Foment del Treball, iniciaran una contraofensiva hegemònica a gran escala. Posteriorment, l’hegemonia pujolista durant 23 anys (1980-2003) suposarà l’inici d’una llarga crisi de l’esquerra a Catalunya. Tot això s’ha d’entendre, amb perspectiva històrica, com una reacció de classe exitosa que va portar a una nova hegemonia del catalanisme conservador en un context de reestructuració del capitalisme a escala global.

Contràriament al que es tendeix massa esquemàticament a assumir, la derrota del comunisme i del moviment obrer a escala global no es va donar a partir de la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989, sinó abans, amb la reestructuració capitalista i la reacció neoliberal en el pas dels anys setanta als anys vuitanta. És la fi del curt segle XX al qual es referia Eric Hobsbawm, que tancava el període que s’havia obert amb la Revolució d’Octubre de 1917. L’any 1988, l’intel·lectual marxista britànic Stuart Hall publicava un llibre titulat The hard road to renewal: Thatcherism and the crisis of the left (‘El difícil camí de la renovació: El thatcherisme i la crisi de l’esquerra’). En aquest llibre es desenvolupava una lectura de l’auge del thatcherisme i de la crisi de l’esquerra durant els anys vuitanta com dos fenòmens que “analíticament, no es [podien] separar”.

Stuart Hall analitzava el thatcherisme com “un punt d’inflexió històric en la vida política i cultural britànica de la postguerra”; una reacció que assentava les bases d’una reestructuració social profunda amb les “tendències sociològiques emergents que estaven començant a ser decisives per al desenvolupament de la nova fase del capitalisme”. Amb això es referia, entre altres fenòmens, al pas del fordisme al postfordisme, a la financerització i globalització de l’economia, o a l’expansió del consumisme i la cultura de masses; unes tendències que conduïen també a redefinir les relacions de representació entre classes socials i partits polítics, i a realçar les fronteres entre la vida política, social i cultural. Un procés en aquesta línia és el que també permetria assentar el pujolisme a Catalunya, si l’entenem com un projecte exitós de construcció d’una nova hegemonia conservadora en un moment històric concret. El pujolisme, com el thatcherisme, introduïa “noves articulacions entre els discursos liberals del ‘lliure mercat’ i els termes conservadors orgànics de la tradició, la família i la nació, el patriarcat i l’ordre” i també una rearticulació de la mateixa idea del poble de Catalunya i de la seva catalanitat.

El somni interclassista del pujolisme necessitava desarticular l’esperit combatiu de l’antifranquisme

L’arribada del pujolisme va erosionar ràpidament els espais socials i culturals provinents de l’antifranquisme, en gran part construïts i hegemonitzats per les esquerres. El dinamisme i la vitalitat d’un ampli debat social que havia marcat la vida política i cultural catalana des dels anys seixanta donava pas a un període de crisi, desencís i malestar que s’estenia a tots els àmbits d’una societat que s’estava transformant profundament. Un fet que es pot identificar clarament mirant les publicacions dels anys vuitanta i noranta o l’estancament de bona part dels moviments socials, l’associacionisme, els col·legis professionals o el moviment veïnal, que havien tingut un rol tan actiu en l’època de l’antifranquisme. Un procés d’homogeneïtzació i empobriment social i cultural que contribuïa a consolidar el somni interclassista del pujolisme, per al qual resultava necessari desarticular l’esperit de l’antifranquisme.

Com defensava Pujol l’any 1979, calia “canviar el clima polític i bona part dels mòbils col·lectius que durant els darrers anys [havien] estat dominants a casa nostra”. Pujol, quan afirmava que “l’economia catalana, i en general tota l’activitat social catalana, és una economia d’estructura liberal, és a dir, poc compatible amb un fort intervencionisme estatal”, proclamava que “aquella època en la qual a la gent li feia vergonya dir que defensava l’empresa privada [havia] acabat”. Tot això suposaria una catàstrofe no només per als treballadors i l’esquerra catalana, sinó per a la mateixa democràcia naixent i per a la vitalitat de la cultura catalana i del moviment nacional català. Milers d’homes i dones van abandonar la participació política activa i van passar a integrar una massa anònima en una “democràcia” ja únicament electoral.

La derrota política de l’esquerra en aquells anys s’acostuma a atribuir esquemàticament a tres factors: al carisma i el lideratge de Pujol, a una traïció per part dels dirigents de l’esquerra, o a una renúncia de l’esquerra catalana en l’eix nacional. Tres lectures que són incompletes i en gran mesura incorrectes perquè no contribueixen a una comprensió històrica de llarg recorregut. Les dues primeres lectures incorren sovint en l’error d’atribuir fets històrics de llarg abast als trets de la personalitat o a la conducta de certs personatges concrets. La tercera acostuma a no entendre la qüestió nacional com quelcom de lligat, sempre, a la lluita de classes. Per entendre la victòria de Pujol, cal, com deia Marx a 18 de Brumari i com intentàvem fer a l’article anterior, “mostrar com la lluita de classes [a Catalunya] va crear les circumstàncies i condicions que van permetre a un personatge mediocre i grotesc erigir-se en el paper d’heroi” i soscavar les bases d’un camí històric alternatiu.

No obstant, tenir en compte això no implica que la distància històrica no ens pugui permetre avui fer una crítica estratègica de la política de les esquerres durant aquells anys. Si posem el focus en aquest punt, s’observa com, segurament, molts dels errors i la mateixa derrota s’expliquen en bona mesura per una lectura equivocada del moment històric. L’esquerra catalana va ser incapaç de reconèixer a temps el context de contraofensiva capitalista i d’accentuació de la lluita de classes que comportava per definir una estratègia política ajustada al moment històric. El PSUC havia definit la seva política partint d’una lectura que cada cop es posava més en dubte. Partia del fet que “no hi [havia] una situació com la guerra freda, que polaritzi les opcions de classe […] sinó un estat de crisi de llarg abast que [obligava] la burgesia a buscar formes de col·laboració amb la classe obrera”.

Aquesta lectura quedaria clarament desmentida després de les eleccions del 1980, quan Pujol i la patronal iniciarien una forta ofensiva contra l’esquerra amb la voluntat d’aïllar els comunistes, tot reintroduint els marcs de la guerra freda. Entrava en crisi també la política d’aliances del PSUC, que apostava per una aliança de totes les forces catalanistes —incloent-hi el pujolisme— per a una reconstrucció nacional que es concebia com una tasca encara per fer. Aquesta aliança implicava, però, relegar a un segon terme la disputa de classe a l’interior del catalanisme. Des de la revista Materiales i els entorns crítics del PSUC propers a Manuel Sacristán —segurament els únics que van ser capaços de llegir correctament la fase del capitalisme—, sorgia una crítica a aquesta política en els termes següents:

“Certament és lògic que de cara a uns objectius de mobilització concreta es facin formulacions que puguin ésser seguides per un ventall de forces el més ampli possible, però allò que resulta inacceptable és que es renunciï d’entrada i sistemàticament a desenvolupar el contingut que cada classe dona a la qüestió nacional […]. En la mesura en què el proletariat i les classes populars no presenten la seva pròpia alternativa es reforça aquest nacionalisme per sobre les classes i es deixa la porta oberta perquè les opcions de la burgesia adquireixin plena hegemonia”.

El PSUC no va llegir bé la fase històrica en què érem i va descuidar la disputa de classe dins del catalanisme

D’aquesta manera, es va anar donant un bloqueig que impedia obrir un ample debat entre les classes populars sobre el contingut social que havia de tenir el nou autogovern, i la lluita pel socialisme i la lluita pel dret de Catalunya a la realització com a poble, malgrat haver tingut antecedents tan prometedors, es començaven a escindir. Podem dir, per tant, que la mala lectura de la fase històrica per part del PSUC va portar el partit a descuidar la disputa de classe a l’interior del catalanisme i a obrir el camp perquè el pujolisme, tot lliurant explícitament aquesta disputa de classe contra l’esquerra sense trobar oposició en les eleccions del 1980, pogués esdevenir hegemònic i encarnar la totalitat de l’interès nacional. Fent una breu radiografia dels anys posteriors, també podem entendre la consolidació del pujolisme com una cruïlla a partir de la qual els camins de l’esquerra catalana se separen en tres direccions: la de la desaparició, la de la integració i la de l’intent d’iniciar una renovació a llarg termini.

La primera via pot ser il·lustrada amb la desaparició fulgurant del que representava el PSUC en el període del 1980 al 1982. El partit, atenent aquests errors que només va reconèixer amb profunditat després de la victòria de Pujol, va intentar replantejar la seva estratègia entorn de la idea d’un “catalanisme popular” en oposició al catalanisme conservador de Pujol; un viratge estratègic que aquest cop sí que s’orientava a lliurar una disputa de classe a l’interior del catalanisme. Es reconeixia, també, que “l’estratègia eurocomunista no [havia] donat enlloc resultats mesurables” i que el partit s’havia “vist situat en un context diferent al que [havien] previst”. Però segurament era ja massa tard. En només dos anys, el partit que tothom havia considerat hegemònic durant l’antifranquisme va perdre dos terços de la seva militància, va passar del 19% al 4% dels vots i va entrar en crisi durant el seu V Congrés. Molts dirigents i intel·lectuals abandonarien el partit i deixarien d’escriure, molts militants marxarien cap a casa, i el PSUC tal com se l’havia conegut desapareixeria.

Els socialistes van optar per la via de la integració: fer un discurs basat en la “gestió” i el “canvi”

La segona via, la de la integració, és pròpia de la fase culminant de tot procés de construcció d’una nova hegemonia i correspon al fenomen que Gramsci anomenava “transformisme”. Tant la nova hegemonia neoliberal com la nova hegemonia pujolista atraurien amplis sectors cap a les seves posicions. Seria la via dels qui acceptarien els nous temps, s’hi adaptarien, i plantejarien la lluita política ja no en la línia d’una oposició radical al capitalisme, sinó en la d’anar-ne arrencant algunes concessions. Es pot il·lustrar aquest fet amb la ràpida transformació ideològica que van fer els socialistes catalans, cada cop més permeables a un discurs basat en una concepció tecnocràtica de la “gestió”, la “modernització” i el “canvi”, i un abandonament definitiu del marxisme i de la lluita de classes. També amb la trajectòria del que es va acabar convertint en Iniciativa per Catalunya i del mateix Jordi Solé Tura; un dels principals dirigents del PSUC i intel·lectuals de l’antifranquisme que acabaria sent ministre del PSOE, i que atribuiria aquest viratge al fet que “[estàvem] assistint a la modificació no solament dels esquemes organitzatius dels partits polítics de la classe obrera […] sinó també a la modificació del concepte mateix de ‘partit de classe'”. La nova hegemonia pujolista també exerciria de pol d’atracció d’intel·lectuals d’esquerres com Josep Termes, que considerava que “l’esquerra catalana es [trobava] amb una dificultat addicional terrible: el seu nacionalisme [era], per essència, tebi” i que era un error equiparar Convergència i Pujol amb la dreta i la burgesia en tant que això debilitava Catalunya enfront de l’adversari comú, ja només identificat en l’Estat espanyol.

Finalment, va existir també la línia dels qui van intentar iniciar una reconstrucció profunda de l’esquerra a llarg termini, mantenint una posició irreductible, sense reconciliació possible, amb el capitalisme. Partint del reconeixement que l’impuls que va suposar la Revolució d’Octubre de 1917 estava finalment esgotat —un fet que també reconeixeria Enrico Berlinguer l’any 1981—, el grup de la revista Mientras Tanto liderat per Manuel Sacristán va assumir que, si bé, vista la derrota, no estaven en condicions de portar a terme una nova política d’oposició frontal que pogués disputar l’hegemonia, sí que podien dedicar-se a pensar el “mentrestant”; a orientar el pensament i la reflexió en la línia de la reconstrucció d’una perspectiva de superació del capitalisme i una refundació del marxisme i de la identitat comunista sobre noves bases, atenent el que expressaven els nous moviments socials com el feminisme o l’ecologisme. Ho expressaven així en el seu primer número:

“El mal moment de la cultura socialista té una conseqüència de particular importància: la incapacitat de renovar la perspectiva de la revolució social. I precisament perquè la crisi de la civilització capitalista és radical, la falta de perspectiva socialista facilita la reconstrucció de l’hegemonia cultural burgesa sense rèplica material ni ideal del moviment obrer […], Les classes dominants passen a una ofensiva plena de confiança que ningú hauria previst fa deu anys […]. Mentrestant, intentarem entendre el que passa i obrir un nou camí, com a mínim el que haurem de recórrer amb el cap”.

Ningú no s’ha plantejat seriosament lliurar una nova lluita de classes a l’interior del catalanisme per disputar-ne l’hegemonia

La realitat va ser, però, que a llarg termini cap d’aquests tres camins que va explorar l’esquerra catalana després de la seva derrota històrica no va conduir a una veritable renovació. Durant tot aquest temps, un temps que s’estén fins al nostre present, ningú no ha estat capaç i ni tan sols s’ha plantejat seriosament lliurar una nova lluita de classes a gran escala a l’interior del catalanisme amb la voluntat de disputar l’hegemonia. Tampoc no s’ha donat un relleu generacional que, partint d’una lectura crítica d’aquestes experiències, hagi pogut aprendre dels errors i reconstruir les forces per lliurar aquesta batalla en un futur. D’aquesta manera, doncs, podem entendre l’abisme que, tot i alguns intents durant l’última dècada que haurem de valorar amb profunditat, separa avui la lluita per l’autodeterminació de Catalunya, per la cultura i la llengua catalanes, de la lluita per la transformació radical de la societat en el context d’un capitalisme i una civilització cada dia més en crisi. També per comprendre que és precisament d’aquí d’on neix la desorientació i la falta d’horitzó de l’esquerra catalana en el present i la crisi de representació política que cada dia es va fent més evident a Catalunya.