29/06/2023 | 06:00
Explicava Lucio Magri, a la seva història del comunisme italià, que “en un partit comunista, durant els moments crucials, la línia política s’ha fundat sempre sobre la definició preliminar de la fase” (El Sastre de Ulm. El comunismo del siglo XX: Hechos y reflexiones, El Viejo Topo, 2010). Entendre la fase, analitzar el moment històric, els seus elements específics i les contradiccions socials que expressa per inserir-se en la realitat de la seva dinàmica i, a partir d’aquí, fer política. El debat estratègic fundat en l’anàlisi de fase i de conjuntura política és, a part d’un dels punts cap on ha de conduir la formació de tot militant, un exercici urgentment necessari i pràcticament invisible avui.
Obrir una discussió productiva en aquest sentit és avui la tasca principal de l’esquerra a Catalunya; que ja no pot ser postergada ni tampoc circumscrita a la direcció de les formacions o organitzacions ja constituïdes. Tampoc als seus temps interns. Un debat que ha d’orientar-se a la incòmoda pregunta del Què fer?, i que és una condició necessària per a la reconstrucció d’un projecte polític que obri un nou horitzó a Catalunya. Un horitzó que es materialitzi en un antagonisme irreductible i efectiu, que tingui la voluntat de disputar l’hegemonia i d’articular l’element nacional en un sentit ofensiu. En això consisteix, segons Mario Tronti, l’exercici del “pensament fort”, que porta implícit el risc d'”experimentar l’esquematisme de l’intel·lecte” (La política contra la historia, Traficantes de Sueños, 2016), però que sempre és preferible a l’esquematisme del partidisme i l’electoralisme del curt termini, que avui han de ser abandonats. Amb aquesta voluntat s’escriu aquest article: una anàlisi de conjuntura i uns primers apunts per a un debat estratègic de les esquerres a Catalunya. Partir de la lectura del cicle històric de llarga durada, de la fase actual del capitalisme i del règim del 78 per intentar, des d’aquí, començar a reconstruir una pràctica política per al present.
El cicle històric de llarga durada constata el que, oportunament, el nou Moviment Socialista (Horitzó Socialista) ha posat sobre la taula. Continuem vivint en el cicle de derrota històrica del comunisme, de la seva tradició de pensament i del moviment obrer del segle XX. I des d’aquí hem de pensar i discutir. Una derrota a les mans del neoliberalisme. De la reacció de classe neoliberal, que ha generat mutacions profundes en la matriu de funcionament del capitalisme retornant a les seves formes originàries, i trencant l’aliança entre treball i capital productiu en què es basava el pacte social de postguerra. Una fase del capitalisme que ha expandit, com mai en la història, el domini del capital sobre la cultura i la societat; que ha aniquilat la cultura en pro del consum de masses i ha aprofundit la disgregació social. Cal també metabolitzar aquest procés en termes històrics nacionals-estatals a Catalunya per comprendre que va ser el règim del 78 i la seva forma catalana, el pujolisme, qui va encarnar llavors aquesta reacció i va assentar les bases d’una cultura política que continua marcant en bona mesura el nostre present. Per tant, cal també constatar que, durant més de 40 anys, l’esquerra a Catalunya ha viscut una llarga derrota històrica —política, social i cultural— i ha estat incapaç de construir un vertader projecte nacional i popular en sentit hegemònic.
La crisi del 2008 i les seves derivades
El moment històric actual es troba encara profundament travessat per la crisi del 2008 com una de les crisis més profundes de la història del capitalisme. Una crisi que s’ha d’entendre com la culminació de les contradiccions que emergeixen després del final de l’era daurada del capitalisme als anys setanta; contradiccions que el neoliberalisme no ha aconseguit mai resoldre estructuralment: les taxes de benefici i de creixement a les economies occidentals han mostrat una clara tendència a l’estancament des de llavors (sobre això, cal llegir Robert Brenner, La economía de la turbulencia global. Las economías capitalistas avanzadas de la larga expansión al largo declive: 1945-2005, Akal, 2009). El neoliberalisme mai no ha resolt estructuralment aquest estancament, sinó que ha postergat les seves conseqüències a través de la financerització, el deute, la globalització, l’austeritat, la privatització i la reducció del pes dels salaris en l’economia. Sumat a tot això, avui, el capitalisme entra progressivament en una fase en què el procés de valorització del capital topa per primer cop amb límits que ja no podrà superar; els límits biofísics i geogràfics del planeta, obrint un escenari de present en què ja només es podran garantir les condicions del procés d’acumulació en decadència a través de la guerra, la militarització i la destrucció, conduint també cap a escenaris de reagrupament i confrontació de classe (llegiu Raúl Sánchez Cedillo, Esta guerra no termina en Ucrania, Katakrak, 2023).
No s’ha tancat cap finestra d’oportunitat; es tracta d’una derrota conjuntural, no d’una derrota històrica
La crisi del 2008 també marca, políticament, l’inici d’una crisi de l’hegemonia política neoliberal i de la seva capacitat per generar consens social a escala global. A Catalunya, els fenòmens del 15-M i l’emergència de l’independentisme com a moviment de masses durant l’última dècada metabolitzen això i marquen igualment una crisi d’hegemonia en termes nacional-estatals del règim del 78; en les seves formes espanyoles i catalanes. Una dècada rica en grans avenços i esperances en un inici, però que a poc a poc ha anat posant en evidència les seves fragilitats, dificultats i limitacions, que avui ja es mostren amb claredat i que difuminen els horitzons que s’havien obert. És molt important, però, tenir en compte que la conjuntura política avui, malgrat tot, continua oberta. No s’ha tancat cap finestra d’oportunitat; es tracta d’una derrota conjuntural i no d’una derrota històrica.
El capitalisme està i continuarà estant en crisi i, en termes polítics, no s’ha donat una rearticulació hegemònica alternativa. Un fet que es mostra amb l’existència d’una profunda crisi de representació política a Catalunya derivada d’aquesta falta d’horitzó, i també de pervivència a l’Estat de la crisi d’un règim —que podem intuir que serà llarga— incapaç de refundar-se integrant amplis sectors i amb uns fonaments socials, nacionals i institucionals, com la monarquia, que es troben fortament deslegitimats. A Catalunya, tant els Comuns com la CUP han crescut, s’han assentat i han begut recíprocament de les expressions populars del darrer cicle; intentant plantejar des d’allà l’obertura d’una nova via. Ara, però, cal fer balanç del que s’ha fet, del que s’ha estat capaç d’aconseguir sobre la base dels objectius que es van plantejar, de les pròpies derrotes i limitacions, i de les noves vies que s’hauran d’obrir i explorar a partir d’ara.
La CUP: la manca d’una disputa de classe dins del moviment nacional
Per al cas de la CUP, un balanç estratègic de la seva política podria passar, entre d’altres, per una discussió entorn de la política d’aliances i entorn de l’estratègia de disputa de l’hegemonia. La política d’aliances de la CUP durant la darrera dècada ha consistit en una estratègia d’aliances puntuals en clau nacional i independentista, fundada en la voluntat d’empènyer la dreta catalana cap a l’exercici de l’autodeterminació per forçar un escenari de desbordament que permetria un desplaçament de la correlació de forces cap a l’esquerra. Els majors rèdits d’aquesta estratègia han estat el fet d’haver aconseguit desplaçar Mas de la dirigència del procés —no sense una profunda divisió interna—, i la tardor del 2017 com un moment en què aquest desbordament efectivament es va donar. Les limitacions principals, profundament entrecreuades, consisteixen en el fet que l’objectiu últim del procés fos derrotat i que no s’ha aconseguit alterar de manera substancial la correlació de forces a l’interior del moviment nacional. Tot i el fet que ERC hagi superat Junts i s’hagi intuït en certs moments un moviment que semblava apuntar cap a la recerca de noves aliances, ni la pròpia iniciativa d’ERC ha estat prou sòlida i fonamentada, ni la CUP ni els Comuns no han tingut un paper que permetés oferir una sortida a ERC i buscar una aliança alternativa de les esquerres. Amb totes les limitacions que puguem imaginar, no seria exagerat afirmar que una aliança de govern d’aquestes característiques suposaria encara avui el govern més a l’esquerra de tot Europa.
L’estratègia d’aliances en clau independentista condiciona la capacitat de la CUP de lluitar contra la dreta
La CUP manté avui una posició subalterna dins del moviment nacional, i la incapacitat d’alterar la correlació de forces pot ser explicada en part per la falta d’una disputa de classe forta a l’interior del moviment nacional, i també per una pràctica —o una cultura— política que tendeix a un cert conformisme i autoreferencialitat i que es tradueix en una falta de voluntat de disputar l’hegemonia. La CUP hauria de valorar avui fins a quin punt el manteniment de l’aliança independentista no condiciona la seva capacitat de lliurar aquesta disputa de classe contra la dreta nacional i la posterga indefinidament a un escenari d’alliberament nacional avui incert. Igualment, també es podria obrir una reflexió sobre un altre dels seus límits estructurals: la incapacitat d’adreçar-se, mobilitzar i integrar activament àmplies capes de la classe treballadora a Catalunya, encara més si es tracta de castellanoparlants.
Finalment, pel que fa a l’Estat, la constatació recurrent de la naturalesa inalterable del règim del 78 implica també una certa renúncia a aliances orientades a la caiguda del règim. Cal preguntar-se aquí si el tancament davant aquesta possibilitat definint-la com a “utòpica” no té igualment el seu correlat utòpic en la creença que a través de l’aliança amb la dreta nacional en posició subalterna es pot donar efectivament l’alliberament nacional. Algunes d’aquestes línies estratègiques són les que ha qüestionat el nou Moviment Socialista, que ha decidit abandonar l’Esquerra Independentista i ha parlat d’un enquistament en el nacionalisme i de la renúncia a la lluita de classes. Caldria adreçar-se a aquest fenomen nou amb voluntat de fer autocrítica —per evitar un error que va ser recurrent als partits comunistes després de la II Guerra Mundial. Tots aquests debats i clarificacions seran necessaris si es vol fer revertir una tendència que sembla portar cap a una major marginalitat de la CUP respecte a l’últim cicle.
Els Comuns: l’error de centrar-se en la gestió i en el sentit comú
Pel que fa als Comuns, la derrota a Barcelona i el seu final tragicòmic constaten l’esgotament d’una època i deixen intuir l’inici d’un retorn a ICV. Barcelona era l’últim impuls provinent del 15-M; un impuls que mai no es va saber o voler traduir en termes nacionals a Catalunya. Els Comuns han fracassat en això perquè sempre han pensat que la qüestió nacional era “un marc que perjudicava” i amb això han renunciat a connotar-lo en un sentit de classe i a buscar més aliances amb ERC i la CUP. La seva experiència de govern i la derrota electoral resulten útils per obrir una discussió sobre algunes qüestions que també podrien ser aplicables a l’experiència de Podem i de Sumar a l’Estat.
Els Comuns no han estat capaços de continuar des de dins la confrontació de classe que els va portar a aconseguir el govern municipal
D’una banda, han estat incapaços de definir una política que, operant al si de les limitacions institucionals, treballi productivament amb aquests límits per mostrar-los, explicar-los, desemmascarar el seu sentit de classe per generar conflicte, i superar-los. Ha faltat una concepció de la política que problematitzi els límits del que es pot fer i el que no, i que entengui que precisament és en el mostrar i forçar aquests límits on es juga la política transformadora. Per exemple, pel cas de la municipalització de l’aigua, tot i que sigui una mesura de ciutat que no es pugui abordar des de l’ajuntament, no s’ha de renunciar a utilitzar-la com a arma de confrontació i com a horitzó, i explicar que era precisament Trias qui l’havia entregat als grans poders econòmics. Si es renuncia a això, és a dir, a la batalla ideològica, la resta només és gestió i aniquilació de l’antagonisme. Perquè les reformes no equivalen a reformisme si formen part d’una estratègia que tingui un horitzó, si la democràcia no s’identifica amb el parlamentarisme, si la conquesta de vots s’entrecreua i es retroalimenta amb les lluites dels moviments socials i, a l’últim, si a tot aquest procés s’hi suma la construcció d’una força política organitzada i de masses. El reformisme dels Comuns ha quedat reduït simplement a l’acceptació, la racionalització i la gestió dels límits imposats, i han estat incapaços de donar continuïtat des de l’ajuntament a la confrontació de classe que els va portar al govern municipal.
La darrera campanya s’ha plantejat clarament, per part de la dreta —també del PSC—, en termes de contraofensiva dels grans poders econòmics de la ciutat i dels seus braços mediàtics contra Colau. I els Comuns, en comptes d’acceptar lliurar la batalla en aquest terreny, contraatacar, desemmascarar aquests interessos com s’havia fet el 2015 i mostrar-los com una expressió de la lluita de classes a Barcelona —els barris rics contra els barris pobres—, han preferit centrar la campanya en la bona gestió i un sentit comú que creien posseir. Els Comuns han cregut en el miratge que el seu govern era una expressió de la seva hegemonia, i, per tant, han preferit adoptar el llenguatge de l’universalisme; de parlar de “model de ciutat”, del que és “bo per Barcelona”, etc., en comptes de posar la defensa dels barris populars al centre de la seva estratègia. Això ha ocultat la dinàmica de lluita de classes que expressaven les eleccions, i ha generat igualment un miratge segons el qual tots els candidats defensaven els interessos universals de tots els barcelonins. En definitiva, com si els interessos de tots els barcelonins fossin els mateixos i l’única diferència entre candidats fos una qüestió tècnica de quin era el millor model de ciutat i les millors polítiques públiques, renunciant a mostrar quin model de ciutat defensava els interessos dels barris populars i quin els dels barris de la zona alta.
Què ha de fer l’esquerra ara?
El pensament polític de la dreta és el pensament de la gestió, de la conservació i de la reacció. La dreta no necessita pensar estratègicament la conjuntura en la mesura en què només s’ha de dedicar a perpetuar l’ordre social existent i, en tot cas i en moments històrics puntuals, fer front a les amenaces i les irrupcions que pretenguin oposar-s’hi, tot derrotant-les o bé integrant-les subalternament. Això és així malgrat que últimament a Catalunya l’escissió entre dreta i esquerra es presenti sota una forma difuminada. Aquesta ha sigut, històricament, la tasca del pensament reaccionari català: presentar el seu interès de classe com a interès nacional. I això és el que permet que avui alguns profetes independentistes mediocres, sense cap rastre de programa polític més enllà d’un nacionalisme visceral, es presentin com a revolucionaris que criden activament a l’abstenció per destruir o construir un Estat sense haver-se preguntat mai què és l’Estat o què és una revolució.
L’esquerra només pot tenir com a horitzó de futur superar el capitalisme i construir una societat radicalment diferent
El pensament polític de l’esquerra, en canvi, parteix de la dialèctica entre la discussió teòrica-estratègica i la pràctica política. La pràctica fundada sobre la lectura preliminar de la conjuntura i del moment històric, de les seves especificitats, evolucions i nusos de contradiccions, orientada a trobar una via productiva d’intervenció per decantar la correlació de forces. Una pràctica sempre subjecta a revisió sobre la base de l’avaluació dels seus fruits i les seves limitacions. És així com neix la formulació d’un programa i una política per al present, que ha de cristal·litzar en un horitzó de futur que no pot ser cap altre que —que sempre ha de ser— un horitzó de superació del capitalisme i de construcció d’una nova societat sobre bases radicalment diferents. Aquest és l’exercici propi de la tradició de pensament de l’esquerra; la tasca de la tradició marxista en els termes als quals es referia Gramsci quan definia el marxisme com “una filosofia que es també una política, i una política que és també una filosofia” (Antonio Gramsci, Cuadernos de la cárcel, La filosofía de la práctica y la cultura moderna, 1935).
El debat estratègic de les esquerres a Catalunya avui requereix generositat, honestedat intel·lectual i predisposició al pensament. Cal començar a pensar, des d’ara, en un nou horitzó i un programa polític efectiu de lluita de classes a Catalunya i, inevitablement, en un nou programa nacional que, sense tenir por de conduir l’autodeterminació fins a les últimes conseqüències, aconsegueixi situar les classes populars no només al centre d’aquest procés, sinó també en una posició dirigent.
