Les febleses i les contradiccions d’Aliança Catalana

Les dues enquestes electorals per al Parlament de Catalunya publicades els últims dies han estat el darrer moment d’una amarga presa de consciència col·lectiva. Amb una intensitat especial durant aquest any, hem anat constatant que l’auge reaccionari, o l’extremadretanització de la societat catalana, és un procés en marxa que guanya terreny dia rere dia, a una velocitat que mai no havíem vist abans, ni tampoc previst. Avui, aquest nou esperit dels temps constata una sensació d’impotència cada dia més gran de l’esquerra radical a Catalunya, massa desconnectada de la contemporaneïtat i de la batalla ideològica del present.

Cada dia perdem terreny, i moltes coses estan en perill. Des de la construcció cívica i republicana de la nació catalana fins a les restes de l’estat del benestar i, sobretot, es posa en perill la mateixa integritat física d’una part substancial de la nostra societat als qui anomenen “immigrants”. Aliança Catalana (AC) és avui, indiscutiblement, la força més dinàmica i emergent de la política catalana, i també la més eficaç en la batalla ideològica. Les properes eleccions municipals albiren un gran resultat del partit en diverses comarques, i els últims sondejos de les eleccions al Parlament ja els situen en un rang de 14 a 19 diputats, amb la possibilitat de poder ser fins i tot la primera força a Lleida i a Girona. Igualment, els discursos de Sílvia Orriols són els més reproduïts a les xarxes socials de qualsevol diputat del Parlament. Ens agradi o no, la normalització d’Aliança Catalana i del seu discurs és ja avui un fet. Per tot això, ignorar-los o evitar normalitzar-los ja no és una opció; cal confrontar políticament el fenomen polític que representen.

Hem de partir del reconeixement que, avui, encara no disposem d’una estratègia clara en aquest sentit, i que això constitueix una de les tasques més importants del present. Una tasca que també requerirà que prescindim de certes inèrcies i esquemes heretats, cosa que en cap cas no vol dir el mateix que el que diuen avui alguns impostors oportunistes que es diuen d’esquerres i que el que fan en realitat és introduir a l’esquerra el pensament reaccionari. Ens cal potenciar el pensament polític creatiu i experimental, vinculat a una batalla ideològica i a una praxi política concreta en l’àmbit d’allò social. Aquesta estratègia, caldrà construir-la, en gran manera, partint d’un reconeixement de les principals febleses i contradiccions d’Aliança Catalana, en tant que serà sobre aquestes febleses i contradiccions que caldrà treballar i dirigir l’acció política per contrarestar-los. Començar a identificar-les és l’objectiu principal d’aquest article.

A diferència de Vox, AC no és una força d’Estat, sinó que va contra l’Estat; això la fa inviable com a força de govern

1. L’auge d’AC impossibilita qualsevol mena d’unitat al voltant de l’independentisme o del catalanisme. Si AC esdevé una força central del catalanisme i de l’independentisme, o inclús la seva força hegemònica, qualsevol projecte nacional mínimament compartit serà absolutament impossible. No hi haurà capacitat de construir consensos nacionals, i la potència política transversal del catalanisme quedarà totalment desactivada.

2. En comparació amb altres partits d’extrema dreta, Aliança Catalana és un partit especialment monotemàtic. Que la immigració sigui avui el tema preferit de l’extrema dreta occidental no vol dir que no puguin articular un discurs populista sobre altres qüestions. Però AC, més enllà de les escenificacions que fa l’Onze de Setembre, redirigeix absolutament tot el debat polític a una sola qüestió, presentant la lluita contra la immigració com la solució de tots els problemes de Catalunya.

3. Aliança Catalana no és una força d’Estat, sinó que va contra l’Estat. Vox ha comptat i compta amb posicions assentades a les altes instàncies de l’Estat, i, en gran part, per això està en condicions de convertir-se en una força de govern viable a curt termini. AC, però, s’enfronta a l’Estat, i en la mesura que situa la independència com l’únic horitzó en què el seu programa de control de fronteres seria possible, no serà una força de govern viable ni a curt ni a mitjà termini. Igualment, la seva experiència de govern municipal és i serà en gran manera impotent, cosa que també pot generar un desgast.

4. Com passa amb totes les extremes dretes occidentals, hi ha grans contradiccions entre el programa que defensa Aliança Catalana, al servei dels més rics de la societat, i el bloc social que es proposen construir, que aspira a permear àmpliament sectors populars. El programa d’Aliança Catalana és ple de mesures antisocials que beneficien les capes més riques de la societat catalana i atempten directament contra els interessos dels sectors populars: suprimir l’impost sobre successions i sobre el patrimoni, eliminar la regulació dels preus del lloguer, augmentar el finançament de les escoles privades, etc. Igualment, el partit opera a la pràctica també com a representant d’un sector de la classe empresarial catalana, i també necessita i necessitarà el seu finançament.

Catalunya, en contra del que pregona Orriols, no s’ha forjat mai per assimilació, sinó per hibridació i barreja cultural

5. AC representa un trencament abrupte amb tota la tradició contemporània del catalanisme. Diuen que els referents històrics de Sílvia Orriols són Daniel Cardona, Josep Dencàs i els germans Badia, exponents del nacionalisme català protofeixista dels anys trenta. Si més no, des de l’antifranquisme, tot el catalanisme contemporani s’ha construït en oposició radical a aquestes idees, i els mites nacionals que s’han construït al voltant d’aquesta concepció cívica de la nació, tot i que estiguin en perill, continuen operant.

6. Catalunya és un país d’immigració, i la cultura catalana no s’ha forjat sobre la base del mecanisme d’assimilació que planteja Aliança Catalana, segons el qual la gent que arriba a Catalunya ha de renunciar a tota la seva herència cultural prèvia per assimilar-se a una cultura catalana preexistent des de fa segles. Al llarg de la història, Catalunya ha tingut una estructura demogràfica específica —el que Anna Cabré anomena el “sistema català de reproducció”— caracteritzada per una fecunditat persistentment baixa i cicles de ràpid creixement demogràfic a través de la immigració. Com a conseqüència, la cultura catalana s’ha creat mitjançant un procés d’hibridació creativa i de barreja que ha donat lloc a realitats culturals molt dinàmiques en renovació constant. Disposem de moltíssims exemples que il·lustren aquesta realitat que AC s’esforça tant a negar.

7. Donar suport públic a Aliança Catalana té costos de desprestigi social per a una part important de la població i, per això, els costarà construir lideratges i apropar intel·lectuals al seu projecte polític. A l’hora d’organitzar candidatures en molts pobles per a les eleccions municipals següents, els qui es presentin a llistes d’AC s’exposaran al desprestigi de ser percebuts com a agents incendiaris miserables. El mateix passarà a escala nacional a l’hora de cooptar referents polítics, intel·lectuals i culturals existents.

8. Aliança Catalana és un fenomen polític eminentment mediàtic que no neix de l’estructura social existent a la societat civil i, per això, tindrà moltes dificultats per esdevenir un partit de masses. El discurs d’AC penetraria millor en una societat completament atomitzada on ningú no s’organitza ni coneix el seu veí. Però l’estructura de la societat civil organitzada a Catalunya, que passa pels moviments socials, pels casals, pels ateneus, i per l’associacionisme en general, és una altra pedra al camí d’AC per construir-se com a moviment de masses que vagi més enllà de l’àmbit mediàtic.

9. A diferència d’Aliança Catalana, la societat catalana està de manera molt majoritària en contra del genocidi a Gaza i dona suport a Palestina. Orriols va afirmar fa unes setmanes que “si fos israeliana, em sentiria orgullosa del que està fent el Govern de Netanyahu i de pertànyer a una nació que no deixa enrere cap dels seus ciutadans”. Declaracions com aquesta pesaran com una llosa sobre AC, i no només ara, sinó durant els propers anys, en què serà impossible d’oblidar la barbàrie perpetrada contra el poble palestí.

Si augmenta la participació entre sectors tradicionalment abstencionistes, l’auge d’AC podria quedar diluït

10. L’auge d’Aliança Catalana pot incentivar la politització activa de grans capes socials abstencionistes provinents de la immigració. AC suposa una amenaça directa per a la part de la població catalana que pot sentir-se inclosa dins la seva categoria d’“immigració”; uns sectors que avui s’abstenen de manera molt majoritària. Aquest fet, si hi ha una esquerra que sigui capaç d’articular-la políticament, des de dins i amb un treball orgànic amb aquestes realitats socials, com ha fet La França Insubmisa, serà un dels antídots més importants. Un augment significatiu de la participació entre sectors tradicionalment abstencionistes podria transformar profundament el sistema de partits a Catalunya, diluir l’auge d’AC i ser el primer pas d’una nova ofensiva d’una esquerra renovada. Així va succeir en les darreres eleccions legislatives franceses, en què una gran massa d’abstencionistes va sortir a votar el Nou Front Popular per aturar Le Pen.

Per concloure, convé tornar a recordar que no es començarà a revertir l’auge reaccionari escoltant els seus cants de sirena i integrant alguns dels seus components al si de la proposta política de l’esquerra. La cohesió ideològica de l’esquerra, en moments com aquest, és un pilar absolutament crucial sobre el qual s’ha de construir tota la resta. Igualment, la precondició per poder explotar moltes de les febleses i de les contradiccions d’Aliança Catalana és que la força política que se li oposi sigui nítidament una força de classe; que no només articuli orgànicament nous sectors socials, sinó que també construeixi una proposta real de redistribució radical de la riquesa; ara i aquí.