Crític Cerca
Opinió
Eloi Gummà

Eloi Gummà

Doctorand en història i membre dels col·lectius Debats pel Demà i Sobiranies

El veritable govern d’esquerres i el llast del partidisme electoral

L’aliança entre ERC, la CUP i els Comuns és avui l’única possibilitat de dur a terme polítiques socials mínimament ambicioses

17/04/2024 | 06:00

Pere Aragonès (ERC), Laia Estrada (CUP) i Jéssica Albiach (Comuns Sumar), els caps de llista d'aquestes tres formacions d'esquerres per al 12-M / ACN

La situació de l’esquerra parlamentària a Catalunya avui, sense iniciativa política, sense estratègia a mitjà termini, sense horitzó, a la defensiva i completament a remolc en la batalla ideològica, no es resoldrà en el breu temps que resta fins a les eleccions del 12 de maig. La cadena d’esdeveniments que ha portat a la convocatòria electoral, així com els plantejaments que hem pogut escoltar des de llavors, són una mostra de com l’esquerra parlamentària en conjunt ja no només no té majoria al Parlament, sinó que ni tan sols actua com a bloc polític mínimament articulat al voltant d’un projecte de país alternatiu.

En les eleccions del 2021 passades, ERC, la CUP i els Comuns van obtenir el 35% dels vots i van sumar 50 diputats. Després del trencament de l’aliança amb Junts, el govern en solitari d’ERC, en part per la correlació insuficient de forces parlamentàries, però també per manca de valentia política, ha estat incapaç de desenvolupar una acció de govern d’esquerres reconeixible. ERC s’ha vist inclinada a anar fent oscil·lar les seves posicions per obtenir majories parlamentàries, cedint en el seu “model de país”, abocant-se en moltes ocasions a aplicar un programa aliè i, en definitiva, essent incapaç de dibuixar cap alternativa.

La correlació de forces parlamentàries mostra també una altra realitat: en matèries polítiques centrals per a Catalunya avui —relatives a la justícia social, a la transició energètica, al model agrari i productiu, al model fiscal, etc.—, s’ha mostrat l’existència tàcita de dos blocs polítics diferents, no articulats políticament. Durant aquesta legislatura, una bona part de les propostes més ambicioses en aquests àmbits que s’han portat al Parlament han obtingut únicament el suport d’ERC, de la CUP i dels Comuns i no han pogut ser aprovades. El darrer exemple d’aquest fet ha estat la proposta de crear una distribuïdora publicocooperativa d’aliments per fer front a la inflació. El bloc d’oposició a aquestes propostes que formen el PSC i Junts, però, tampoc no s’ha traduït en una aliança clara, articulada i visible, atès que tant Junts com el PSC es podrien veure perjudicats si la fessin explícita. Així, si bé d’una banda podem afirmar que l’aliança entre ERC, la CUP i els Comuns és avui l’única possibilitat de dur a terme polítiques mínimament ambicioses en aquests àmbits, també es pot afirmar que la sociovergència és avui l’únic instrument tàcit disponible per a la defensa dels interessos de les oligarquies i dels grans poders econòmics a Catalunya.

En un moment d’absència d’un horitzó nacional clar, la disputa entre dreta i esquerra s’accentua. Igualment, la conjuntura de crisi civilitzatòria deguda a la crisi estructural del capitalisme en què ens trobem portarà en el futur proper a aprofundir els reagrupaments de classe. El president Aragonès ja va alertar fa poc que aquest serà el darrer any en què la Unió Europea permetrà les polítiques expansives i que, a partir del 2025, retornaran els límits de dèficit, les retallades pressupostàries i l’austeritat. Davant d’això, l’esquerra catalana hauria de començar a ocupar-se de construir un bloc social que pugui fer front a l’imminent retorn de l’austeritat. La convocatòria d’eleccions per al 12 de maig podria esdevenir aquí un bon moment per començar a fer revertir la situació i a dibuixar aquest bloc social.

Les ressonàncies històriques de la formació del tripartit de PSC-ICV-ERC en la dècada dels noranta ajuden a orientar-nos

El present en què ens trobem, com tot present, té també les seves ressonàncies històriques. El catalanisme ha tingut històricament les seves cruïlles; moments clau en la renovació del seu horitzó i en la decantació de la correlació de forces entre dreta i esquerra. L’exemple més recent és el cas de l’independentisme, i, si mirem una mica més enrere, tenim l’experiència del tripartit. Segurament ens trobem avui en una d’aquestes cruïlles, i les ressonàncies històriques de la formació del tripartit podrien ajudar a orientar-nos políticament. L’esquerra catalana de llavors va trigar més de 20 anys a construir una alternativa i fer efectiu aquest decantament de la correlació de forces. La construcció d’aquesta alternativa es va començar a gestar durant la segona meitat dels noranta, i es va mostrar ja amb claredat en les eleccions del 1999. Pasqual Maragall es presentaria llavors per primer cop com a candidat al Parlament, amb una proposta de govern en aliança entre el PSC, ICV i ERC. El PSC havia començat a renovar-se a través de la plataforma Ciutadans pel Canvi, i l’arribada a la direcció d’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira va permetre apropar el partit a una aliança en clau d’esquerres. Fins i tot en les eleccions del 1999, en què l’esquerra ja va superar en vots el pujolisme, però no en escons, el PSC i ICV es van presentar en coalició a les demarcacions de Lleida, de Girona i de Tarragona. Si més no, en aquelles eleccions les esquerres van aconseguir 67 diputats, i Convergència va preferir pactar amb el PP, tot i l’oferta de Carod-Rovira de fer un govern de CiU, del PSC i d’ERC. El pacte de CiU amb el PP va ser el que finalment va decantar ERC cap al tripartit.

Les eleccions imminents al Parlament podrien ser un primer pas en una nova lògica d’aliança que pot resultar també l’inici del desbloqueig de la situació política d’interregne en què es troba Catalunya avui. L’hegemonia articulada al voltant de l’aliança en clau independentista del passat més proper s’esgota, i tant el sobiranisme d’esquerres com l’independentisme d’esquerres tenen avui motius per establir una aliança estratègica. Una aliança que podria afavorir ERC per evitar el desgast al qual s’ha vist exposada havent d’aplicar en moltes ocasions un programa polític i un model econòmic aliè, com el que representen Junts i el PSC. Per al cas dels Comuns, aquesta aliança permetria, per primer cop, començar a desenvolupar un projecte nacional propi a Catalunya. Per a la CUP, seria una aliança que podria acompanyar el seu procés de refundació i, si se’n derivés aquesta voluntat, començar a desenvolupar una major iniciativa política que li permetés entrar en una nova fase, després d’un cert esgotament del seu impuls polític fundacional.

El nucli d’aquest programa polític compartit podria consistir, en termes generals, a desenvolupar el component popular i social de la sobirania de Catalunya des d’una acció clara i decidida al Parlament en aquesta línia, sense por del conflicte polític que pugui generar tant a l’interior de Catalunya com amb el Règim —com es va donar amb la Llei de contractes de conreu del 1934. En aquest sentit, seria important avançar en l’articulació política d’un malestar social, existencial i polític cada dia més present i traduir-lo també en un impuls constituent que ajudi a omplir de contingut la República del futur.

És cert que, per posar en marxa tot aquest procés, seria desitjable i fins i tot necessari que les esquerres arribessin a obtenir una majoria absoluta al Parlament. És a dir, que poguessin passar dels 50 diputats actuals als 68. Malgrat que no resulta fàcil aconseguir això en les properes eleccions, seria important per evitar dependre del PSC i de Junts en les lleis importants, a les quals s’oposarien en defensa dels interessos de les oligarquies i dels poders econòmics. Si més no, un escenari de quatre anys a l’oposició per construir aquesta alternativa tampoc no seria dolent.

El partidisme electoral desactiva la capacitat de l’esquerra de pensar per a una classe social

Però el problema de fons principal amb què topa avui aquesta proposta estratègica a mitjà termini no és la seva plasmació difícil en el curt termini, sinó el mateix partidisme d’aquestes forces. El partidisme electoral és una de les conseqüències de l’hegemonia cultural capitalista; erosiona l’esquerra desactivant la seva capacitat de pensar políticament, és a dir, no de pensar per a un partit sinó de pensar per a una classe social. Aquesta erosió cultural de l’esquerra per part de la dreta desplaça l’antagonisme i porta els partits d’esquerra a competir principalment entre ells perquè tenen més “frontera de vot” (sic), i la lluita real, la lluita de classes, es difumina fins a desaparèixer. Així, els reequilibris de forces entre els diferents partits d’esquerra són celebrats o lamentats pels partidistes, però l’esquerra en termes generals se’n ressent, i la classe a qui s’aspira a representar, també. Totes les experiències electorals exitoses mostren que l’esquerra no pot guanyar electoralment si no transcendeix el marc de la disputa entre partits i situa la disputa en l’àmbit de les classes.

L’altra cara de la moneda del partidisme electoral és l’oblit absolut de l’abstenció. El joc partidista aboca les forces polítiques a l’esquizofrènia de la competició electoral entre elles, i fa que s’oblidi que en les eleccions anteriors la participació amb prou feines va superar el 50%, i és possible que quedi per sota en aquestes pròximes eleccions. El graner de vots principal de l’esquerra és, sempre, l’abstenció, i oblidar-se d’això és passar a ser un partit polític més que no opera en termes de transformació radical de la societat. Cal articular políticament la desafecció política que mostra l’abstenció, de la qual el partidisme és també en gran mesura responsable.

És ara també el moment en què, si hi ha apostes estratègiques alternatives, es presentin explícitament com a tals i es puguin tenir els debats pertinents. Si l’alternativa és continuar insistint en la política d’aliances en clau independentista —amb un Junts que tira cada cop més a la dreta—, o tractar de reproduir aliances estatals amb el PSOE a Catalunya —on el PSC representa la facció més dretana del partit a tot l’Estat—, cal que s’expliciti per què aquestes apostes són més desitjables i tenen més sentit estratègic a mitjà i llarg termini.

L’esquerra catalana hauria d’escoltar la societat en els seus malestars i articular-los políticament

Finalment, un altre element necessari és la disposició a l’autocrítica. Com explicava Lenin a L'”esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, “l’actitud d’un partit polític davant els seus errors és una de les proves més importants i més fidels de la seriositat d’aquest partit i del compliment efectiu dels seus deures envers la seva classe i envers les masses treballadores. Reconèixer obertament els errors, posar-ne al descobert les causes, analitzar la situació que els ha engendrat i examinar atentament els mitjans per corregir-los: això és el que caracteritza un partit seriós, i en això consisteix el compliment dels seus deures: educar i instruir la classe, primer, i, després, les masses”.

Per tot això, considero que les tasques principals del present i del futur proper per a l’esquerra catalana podrien ser les següents: (1) desenvolupar la iniciativa política, entrar en la batalla ideològica a fons, fer propostes, dibuixar un horitzó i disputar l’hegemonia del moviment nacional; (2) articular políticament un bloc social contra l’austeritat, de resposta a la crisi capitalista i per la pau, i (3) escoltar la societat en els seus malestars i articular-los políticament, mantenint sempre una obertura als esclats socials que puguin sorgir en el futur. La disputa electoral no pot relegar tot això a una importància secundària, perquè pensar estratègicament a mitjà i llarg termini és avui l’única manera de fer que la participació electoral tingui algun sentit.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies