Torna el nacionalisme!

Sí, d’acord, en realitat el nacionalisme no ha marxat mai del tot. Els estats l’han seguit practicant de forma banal o explícita, i els independentismes són també una forma evident de nacionalisme, perquè pretenen casar nació i estat. Però el que torna, ara, és la retòrica nacionalista més contundent i desacomplexada, la idea que la humanitat és poc més que una agregació de nacions en competició i conflicte, que la nació és l’àmbit referencial més important i decisiu, i que la pertinença a un grup nacional o un altre determina de manera inapel·lable el teu lloc al món. Tot plegat podria no ser un problema greu, perquè de nacionalismes n’hi ha hagut de tota mena, també d’esquerres i progressistes. De fet, al llarg del segle XX, el nacionalisme explícit ha tingut una versió anticolonial, antiimperialista i obertament antifeixista que ha contribuït decisivament a fer del món un lloc substancialment millor.

La pregunta, que són dues, és si en queda res d’aquell nacionalisme emancipador i si té sentit mirar de recuperar-lo en aquesta tercera dècada del segle XXI. La resposta, em temo, és que no. Per tres raons. La primera és que l’actual ascens global del nacionalisme arriba de bracet de les extremes dretes i dels totalitarismes, i va carregat de xenofòbia, de jerarquització i d’insolidaritat; i aquest és un context ideològic que ho contamina tot i del qual és molt difícil desmarcar-se. La segona té a veure amb l’obsolescència de l’estat nació com a agent proveïdor de drets universals i detentor de sobirania.

Fa 50 anys, la nació era o podia ser l’antítesi dels imperis i el marc on la democràcia, l’autogovern i la igualtat esdevenien possibles. En l’actual fase de la globalització, en l’era dels tecnooligarques, les petromonarquies, els fons d’inversió internacionals i les superpotències, la gran majoria dels estats del món són massa petits i massa dependents per garantir als seus ciutadans i ciutadanes els mínims que aquests n’esperen. I per això mateix, l’extrema dreta, finançada i sostinguda per aquests mateixos, té entre els seus objectius prioritaris debilitar o destruir les Nacions Unides, el dret internacional, la Unió Europea o qualsevol altra estructura supranacional que els pugui fer ombra. Volen estats nacionals amb tots els atributs simbòlics i tota la litúrgia nacionalista, però sense poder real per imposar condicions a les grans concentracions de capital i de poder. La tercera raó, que miraré d’argumentar més endavant, és que aquest enfocament més nacionalista del projecte independentista, lluny de reforçar-lo, el fa més feble i perdedor.

L’independentisme hauria d’optar per un nacionalisme de molt baixa intensitat, per evitar la rigidesa identitària

Vol dir tot això que catalans i catalanes hem de renunciar del tot al nostre nacionalisme i a la seva proposta concreta, la independència? No, mentre el món segueixi dividit en estats nació, i Espanya i França mantinguin els seus projectes assimiladors. El que sí que vol dir és que l’independentisme (si més no el d’esquerres) hauria d’optar per un nacionalisme de molt baixa intensitat, per evitar la rigidesa identitària, per reconèixer el país tal com és i, sobretot, per obrir de bat a bat el “nosaltres”, insistint en la permeabilitat i la mutabilitat de la nació, en la barreja i la igualtat de drets com a base irrenunciable per construir futur compartit, i en la lògica subsidiària i democratitzadora del projecte independentista. En aquest sentit, caldria plantejar la república catalana no tant com un fi en si mateix sinó com una contribució a l’Europa unida, i a l’entesa i la solidaritat amb l’altra riba de la Mediterrània i amb tots els pobles i totes les persones del planeta.

Una mica el contrari del que proposa aquest nou corrent obertament nacionalista que ha aparegut en el postprocés i que té una expressió clarament reaccionària, però que també en té una altra de provinent o propera a l’independentisme d’esquerres, intel·lectualment honesta i valenta però, des del meu punt de vista, condemnada al fracàs. Els exponents principals d’aquest nou nacionalisme que es reclama progressista serien Nexe Nacional, Impuls Nacional o Alhora, així com persones més o menys properes a la CUP, a Poble Lliure o fins i tot a ERC. Certament, no cauen en la xenofòbia explícita i mantenen un discurs respectuós i materialista, però insisteixen a assenyalar la demografia (la immigració) com a “amenaça existencial” de la nació catalana, s’encaparren a delimitar (sempre de forma restrictiva) qui és i qui no és català, i què és i què no és cultura catalana, desqualifiquen (per naïf o claudicant) la visió més inclusiva i evolutiva de la catalanitat, defensen propostes segregades com la doble xarxa escolar o posen més esforços a defensar els drets concrets i quotidians de les persones catalanoparlants que a ampliar el nombre d’usuaris de la llengua. Aposten, en definitiva, pel replegament nacional, pel “pocs però bons”, com a suposat pas previ necessari per a l’embat amb l’estat, una estratègia que probablement no passaria de la primera fase i que conduiria directament a la minorització que ells mateixos denuncien i a la progressiva fragmentació de la societat.

I això, em temo, faria inviable la independència, perquè la minoria en la qual ens hauríem convertit tindria, com totes les minories nacionals, dret a una certa protecció legal (de la llengua, de l’educació o del folklore), però no a la territorialitat ni a l’autodeterminació. I perquè en una societat dividida per les identitats d’origen el nacionalisme que en sortiria reforçat seria clarament el de l’estat, l’espanyol, que apareixeria per a molta gent com a no marcat, com a neutral, igualador i garantista. De fet, em temo que això ja està començant a passar.

El catalanisme només pot fer front al nacionalisme antagonista si ve carregat de valors diferents i millors, com la igualtat, la inclusivitat, la modernitat, la fraternitat o l’internacionalisme (europeisme inclòs). Així ha estat al llarg del segle XX i així hauria de ser en aquest segle estrany i perillós que ens toca viure, si pretenem resistir per guanyar.