25/03/2026 | 07:00
Per definició, un moviment social i polític l’integren persones amb uns objectius comuns, una estratègia més o menys definida i un marc conceptual compartit. De fet, en un moviment pot haver-hi més d’un partit (sovint rivals) i nivells molt diferents de compromís i de participació, i això no és un problema sinó, tot al contrari, una fortalesa. Quan jo era jove, parlàvem del MCAN, el Moviment Català d’Alliberament Nacional, del qual formaven part totes les organitzacions, polítiques, sindicals, juvenils o socials, que compartien el triple objectiu (indestriable, com la Santíssima Trinitat) de la independència, el socialisme i la reunificació (dels Països Catalans, s’entén), i la idea que, per aconseguir-ho, tots els mitjans són legítims. Parlàvem de moviment perquè, malgrat les divisions orgàniques i les batalles (a vegades literals) pel lideratge, es compartien horitzons, referents, simbologia, dates assenyalades, acció i base social.
Al Procés hi cabia tothom menys l’extrema dreta, per molt patriòtica i separatista que es proclamés
A principis dels anys noranta, amb la repressió lligada als Jocs Olímpics de Barcelona, la desaparició del socialisme de matriu soviètica a l’Europa central i oriental, i l’aparició de l’anomenat independentisme tranquil de bracet d’Esquerra Republicana, aquell independentisme nítidament d’esquerres pateix una crisi profunda de la qual no se’n surt fins ben entrat el nou segle, amb l’ascens d’un projecte molt més moderat i possibilista, la CUP, i aprofitant l’empenta d’un nou moviment molt més ampli i, ara sí, de masses.
Aquest nou moviment independentista, el que ens va portar al referèndum de 2017, fou extraordinàriament plural, però comptava amb un consens implícit, fruit d’inevitables renúncies a banda i banda de l’espectre ideològic. L’ala més a l’esquerra, els hereus del vell MCAN, va renunciar (o deixar per a més endavant) a la territorialitat, prenent la comunitat autònoma de Catalunya com a subjecte polític a autodeterminar-se, i al component revolucionari, tot admetent que la nova república seria, d’entrada, una democràcia liberal europea homologable i acceptant les vies estrictament democràtiques i pacífiques. A canvi, els sectors més dretans del moviment, els provinents sobretot de l’antiga Convergència, acceptaven un discurs i una proposta dirigits al conjunt de la societat catalana, fos quina fos la seva adscripció nacional íntima, i amb un accent pronunciat en els drets socials i la igualtat. Així, l’independentisme de principis d’aquest segle es declarava hereu i continuador del catalanisme del “Som un sol poble” i l'”És català tothom qui viu i treballa a Catalunya”, de 50 anys enrere. Per resumir-ho molt ràpidament, a l’anomenat Procés hi cabia tothom menys l’extrema dreta, per molt patriòtica i separatista que es proclamés.
La reaparició d’un nacionalisme català de base ètnica i xenòfoba trenca el moviment independentista tal com l’hem conegut els darrers 20 anys
Aconseguir unir sectors tan diversos entorn d’una proposta agosarada, però nítida i comprensible, fou la gran fortalesa del moviment autodeterminista de fa 10 anys i el que més por va fer a l’Estat i a l’espanyolisme. I això és precisament el què està dinamitant ara la dreta (i una part de l’esquerra…) nacionalista. Han passat de convocar una consulta, la de 2014, oberta a tothom qui estava empadronat a Catalunya, independentment de la seva nacionalitat administrativa, a negar el padró a veïns i veïnes que viuen efectivament als nostres pobles i ciutats; del relat clarament socialdemòcrata de 2016 i 2017 a l’actual alineament amb els corrents més reaccionaris, donant suport a Israel, abonant tesis etnicistes com la de la minoria nacional, insistint en la baixada d’impostos i les retallades consegüents, fent alarmisme amb la convivència i la seguretat o fomentant debats estèrils i contraproduents com el de la definició excloent de la catalanitat.
En definitiva, l’aparició —o reaparició— d’un nacionalisme català de base ètnica i xenòfoba, que segueix els patrons de l’extrema dreta d’arreu del continent, i l’escorament cap a aquestes posicions per part de la dreta catalanista de tradició democràtica, no és només una molt mala notícia per al país i per a la gent que hi vivim; significa també el trencament efectiu del moviment independentista tal com l’hem conegut els darrers 20 anys. Una ruptura que inevitablement obliga totes les organitzacions i els partits que es reclamen independentistes i d’esquerres a repensar estratègies, aliances i discursos.
