14/10/2026 | 07:00
“¡No más desahucios!”. Amb aquesta consigna, clara i concisa, La Pegatina va introduir el seu bis més esperat en el multitudinari concert que, el 26 de setembre, va oferir a la platja del Bogatell en el marc de les festes de la Mercè de Barcelona. Poca estona abans, una part del públic havia corejat “¡No estamos todos, falta Maricarmen!”. La gent incitava la banda de Montcada a tornar a l’escenari després del final oficial del concert en una litúrgia musical habitual en aquests casos que, això no obstant, adquiria una singularitat especial després que el desnonament de Maricarmen Abascal, tres dies abans, a Madrid, hagués desfermat un moviment social de conseqüències polítiques aleshores (i encara ara) imprevisibles.
De vegades, l’acceleració dels esdeveniments fruit d’un imprevist, d’una casualitat o d’una espurna qualsevol, sempre en un context determinat, facilita els moments de canvi històric. O, si més no, sacseja la societat. Això és el que està passant amb l’eclosió del moviment pel dret a l’habitatge. Té semblances evidents amb el 15-M del 2011, començant per les acampades i les seves arrels en una crisi econòmica les conseqüències de la qual (l’esclat de la bombolla immobiliària, les retallades de drets socials i de serveis públics i la pèrdua de poder adquisitiu) no només no s’han superat, sinó que s’han complicat per crisis successives, malgrat que les xifres macroeconòmiques, d’ocupació i de beneficis empresarials són més bones que mai.
Però això d’ara és diferent, atès que la impugnació sistèmica no és espontània, ni global, ni filosòfica amb aspiracions de concreció política com ho va ser el 15-M. L’actual és una impugnació més organitzada, transversal, però socialment més delimitada —a generacions joves i al món urbà, però no només— i, sobretot, és de naturalesa material i de classe, amb recels de traducció política comprensibles i esperances de concreció social raonables.
És una societat de llogaters entre el jovent i la població treballadora d’origen estranger
No podem perdre de vista que l’accés a l’habitatge, per a qui no n’hereta cap, i el pagament de lloguers o d’hipoteques als rendistes o als bancs és, avui, el principal factor de desigualtat social al nostre país. Inflació a banda (que ja escala al 5%), l’habitatge es menja tots els increments salarials que puguin pactar els sindicats amb les patronals en la negociació col·lectiva (es plantegen de fins al 7%; però, segons l’INE, els preus de l’habitatge van pujar a mitjans del 2026 per sobre del 12%). De poc serveix tampoc la concertació social amb un govern que ha apujat l’SMI un 66% en vuit anys (de 735 euros el 2018 a 1.221 el 2026) quan algú ha de dedicar més del 40% o el 50% del seu sou a pagar un sostre. Tenim un problema social greu.
Ni els sindicats de llogateres o d’habitatge han aparegut de sobte, ni la problemàtica que denuncien és nova ni exclusiva. Fa anys que el problema de l’habitatge s’analitza del dret i del revés. Fa temps que la seva denúncia és compartida per molts agents socials i polítics (altra cosa és que s’hi hagi pogut o volgut fer res d’efectiu estructuralment). I fa temps que hi posen sordina els interessos econòmics del capitalisme global, l’afany especulatiu dels grans tenidors i els poders fàctics de les patronals. També hi juga la cobdícia, l’individualisme o la insensibilitat d’una societat de propietaris heretada d’un franquisme temorós dels proletaris i mantinguda per una democràcia que ha volgut fer creure a tothom que era classe mitjana, però que ha estat incapaç de fer complir l’article 47 de la Constitució. Per això ja fa molt que l’habitatge se situa, en totes les enquestes, al capdamunt de les preocupacions d’una societat que segueix sent de propietaris, però cada cop menys. De fet, és una societat de llogaters entre el jovent i la població treballadora d’origen estranger, que són prop de la tercera part del país i majoritàriament no voten.
El cas és que ara, amb la Maricarmen com a símbol —primer pel seu brutal desnonament i, després, per la seva tràgica mort a l’hospital, a 87 anys—, la mobilització popular ha aconseguit obrir una finestra d’oportunitat política i d’incidència social i mediàtica. En poques setmanes, en un triomf inqüestionable de la mobilització social, per aquesta finestra s’han colat decrets governamentals d’urgència i de mínims que fins ara havien estat impossibles i que la dreta, l’extrema dreta i les patronals rebutgen i han boicotejat.
Aquesta vaga general serà diferent de totes les altres. L’11-N serà, en realitat, la primera vaga general del segle XXI
S’ha precipitat també un avançament electoral pel 29-N que ha desplaçat de la centralitat del debat públic el rebuig i l’odi a les persones migrants i l’ha substituït per la reivindicació d’habitatge i de millora de les condicions de vida de la classe treballadora. I s’ha convocat, l’11-N, una vaga general que aplega tot el sindicalisme de classe i confederal —el majoritari, el minoritari i el testimonial— i el conjunt dels moviments socials, per primer cop des del 2012.
Aquesta vaga general serà diferent de totes les altres. Lluny de l’objectiu revolucionari amb què la vaga general va ser teoritzada a finals del segle XIX i va ser practicada a principis del segle XX. Lluny també de la mitologia o la taumatúrgia que se li va atribuir encara durant la segona meitat del segle passat. L’11-N serà, en realitat, la primera vaga general del segle XXI. Seria un error voler mesurar-la amb paràmetres de la Barcelona que va ser la Rosa de Foc o de l’Espanya que en convocava contra Franco i, ja en democràcia, també contra el PSOE, com el 14-D del 1988. Tampoc no serviran com a comparativa l’aturada de país del 3-O de 2017, a Catalunya, ni els intents de vaga general feminista del 8-M, el 2018, o per Palestina, el 2025. Però res de tot això no fa l’11-N ni menys important ni menys revolucionari.
Està per veure com anirà, perquè les vagues són fàcils de convocar, difícils d’organitzar i encara més complicades de guanyar. No n’hi ha prou amb l’agit-prop (avui digital) i l’activisme movimentista, estudiantil o als barris. És clau el treball organitzatiu i pedagògic de base sindical i de masses, cara a cara i pell amb pell, a les empreses i als centres de treball. Els likes, el fomo i el farmejar aura que ara es porten tant no ho són tot. Perquè, com deia aquell clàssic italià anomenat Antonio Gramsci, les idees i la lluita no viuen sense organització. És aquí on el sindicalisme de classe i confederal posa en joc desenes de milers de delegats i delegades, i algun milió d’afiliats i afiliades al conjunt d’Espanya, que no és poc.
Des de la galerna de vagues del 1976, que va forçar la fi de la dictadura, i deixant de banda la convocatòria que CCOO va fer la nit del 23-F de 1981, no s’havia convocat cap vaga general que no fos estrictament reactiva per mesures socials o econòmiques ni explícitament contra un govern o l’altre. La singularitat de l’11-N, com les vagues d’ara fa mig segle, és que uneix forces de tota mena amb un objectiu doble, sociolaboral i polític: 1) assolir guanys concrets: sostre, salari i drets, i 2) mobilitzar el país en defensa de la democràcia i dels drets i les llibertats davant l’amenaça real que l’extrema dreta guanyi el 29-N.
Ara bé, no sembla que l’esquerra política, i en especial les forces a l’esquerra del PSOE, estigui en condicions d’aprofitar aquesta inesperada finestra d’oportunitat ni pugui estar a l’altura del moment històric. No van fer la feina quan era el temps de les cireres i ara, quan fins i tot ha passat la verema, ni han fullat a temps ni la collita pinta bé. L’espectacle d’egos, tacticismes, improvisacions, ball de cadires, pugnes internes, ganivetades i filtracions és lamentable.
En política, la gestió dels temps, dels tempos, és molt important. I ara més que mai, en un món de xarxes socials, influenciadors i algoritmes, la política i el periodisme viuen encadenats a una immediatesa d’última hora i un reclam d’atenció que és de difícil digestió i no sempre compatible amb la reflexió i l’encert. El moment actual ho està demostrant, fins a extrems que es poden qualificar de lastminute o afterhour. Què en diria Maricarmen? Millor no saber-ho, com a la cançó de La Pegatina.
