Sis apunts per entendre on és i cap on va la CUP

Les eleccions del 21 de desembre van suposar per a la CUP perdre més de la meitat de diputats i quedar-se sense grup parlamentari, però alhora manté una influència cabdal per garantir la majoria independentista, sobretot si Carles Puigdemont o Antoni Comín no renuncien a l’escó. Amb l’aparició del ‘pla C’ per fer president l’exconseller Jordi Turull i la proposta d’investidura exprés per a dijous 22 de març, les negociacions han tornat a posar els focus sobre la formació de l’esquerra independentista, que haurà de decidir ‘in extremis’ el seu posicionament. Fins ara, la CUP havia obtat per l’abstenció perquè, més enllà del candidat, considera que el programa plantejat per Junts per Catalunya i ERC és “autonomista”.

Però, malgrat la micropolítica del moment i les batzegades del procés… en quina situació es troba la CUP, més de cinc anys després de la seva irrupció al Parlament? Com planteja els grans debats del futur? El partit anticapitalista acaba de renovar el seu Secretariat Nacional. Tot i que, òbviament, hi ha diferències entre els diferents espais que la integren, la formació passa un moment de cert consens, lluny de la convulsió interna que va viure durant el primer semestre del 2016.

Per saber exactament on es troba i cap on vol anar, a CRÍTIC fem una radiografia a fons de l’organització després d’entrevistar-ne dos dirigents clau, que van ser diputats en la legislatura passada i ara formen part de la direcció ‘cupaire’: Eulàlia Reguant i Albert Botran.

Sensibilitats diferents, però major cohesió interna

El 16 de febrer, la CUP va anunciar la composició del seu nou Secretariat Nacional, sorgit d’un procés d’elecció en què hi van concórrer dues candidatures col·lectives. El resultat és una executiva ‘cupaire’ força equilibrada entre els diversos sectors. La llista “Som Llavor, construïm la Unitat Popular“, que té com a persones més conegudes les exdiputades Mireia Vehí, Eulàlia Reguant i Joan Garriga o la regidora a l’Ajuntament de Tarragona i militant d’Endavant, Laia Estrada, va rebre el 56,35% dels vots i va obtenir sis representats. La candidatura “Des de Baix fem créixer la Unitat Popular” va sumar el 41,04% del suport, que va traduir-se en cinc representants. En formaven part l’exdiputat i militant de Poble Lliure Albert Botran o la regidora d’Arenys de Munt Maria Ballester, que anava de número 4 per Barcelona en les eleccions del 21-D. Paral·lelament, l’exdiputada Mireia Boya (de Poble Lliure), el regidor de Girona Lluc Salellas i Albert Serrats i Iñigo Robredo van ser escollits en candidatures individuals, completant els 15 integrants del Secretariat. Els nous portaveus són Mireia Boya, Lluc Salellas i Laia Estrada.

La nova executiva suposa, en certa manera, un retorn a la normalitat, després que el Secretariat anterior sorgís fonamentalment d’una llista única encapçalada per l’exdiputat Quim Arrufat, la diputada actual Natàlia Sànchez, Lluc Salellas o la regidora a Sant Cugat del Vallès i anterior portaveu cupaire, Núria Gibert. L’aposta per una llista única –i sense representants orgànics ni d’Endavant ni de Poble Lliure, dues de les principals organitzacions que participen en la CUP– responia a la voluntat de recosir una formació que vivia un moment d’una forta convulsió interna. El rebuig a la investidura d’Artur Mas, el no als pressupostos de la Generalitat del 2016 o la dimissió de sis integrants del Secretariat –propers a Poble Lliure– havien tensat com mai el partit de l’esquerra independentista.

Per a Albert Botran, que ara es fessin dues llistes fa evident l’existència de “sensibilitats diferents”, si bé la militància “ha repartit els vots de tal manera que queda un Secretariat equilibrat”. Per a l’exdiputat, que ja va formar part de la direcció ‘cupaire’ entre el 2009 i el 2013, “ara l’organització està més cohesionada que en altres moments. Evidentment, hi ha visions diferents sobre on hem de ser d’aquí a dos anys, però l’experiència del que vam viure durant l’octubre i el novembre va consolidar la unitat interna”. Eulàlia Reguant considera que el debat sobre les dues ànimes no s’ajusta a la realitat, perquè a la CUP “hi ha moltes ànimes”, i hi afegeix que, en tot cas, les llistes no s’han d’entendre com a “sectors compactes i homogenis”, sinó com a persones que s’aglutinen sobretot per la manera d’entendre “com ha de funcionar i treballar l’organització”.

Al maig, la CUP celebrarà una assemblea nacional estratègica que servirà per actualitzar el rumb polític del partit, tant amb relació a la qüestió nacional com per preparar-se per a les eleccions municipals de l’any vinent. Setmanes després, farà una assemblea nacional centrada en qüestions organitzatives. Els debats interns existeixen; però, segons Reguant, “ara llegim més conjuntament el moment polític, malgrat que entenguem de manera diferent com ens relacionem amb el procés. En tot cas, l’organització ha après a tenir els debats”. Botran comparteix la visió i hi afegeix que “s’ha consolidat que els canals d’expressió i les formes han de ser internes i el màxim de respectuoses per no crispar el debat i la idea que, quan es prengui una decisió, l’assumeix tothom”. Ambdós admeten que arribar a aquest punt és fruit de l’aprenentatge adquirit entre finals del 2015 i el primer semestre del 2016, quan, després de viure un gran auge electoral, durant alguns mesos els focus mediàtics i polítics van posar-se damunt la CUP, que en l’àmbit intern va viure “molt malament” la pressió que tenia a sobre.

Voluntat que l’activitat al Parlament no pesi tant

Els resultats de les eleccions del 21 de desembre van ser dolents per a la CUP, que va perdre 140.000 vots i va passar de 10 a 4 diputats. Més enllà d’una evident minva de recursos econòmics –a la pèrdua d’escons s’hi suma quedar-se sense grup parlamentari–, la davallada provocarà algun gir en l’estratègia al Parlament? Botran subratlla que “ha caigut una part del suport, però els resultats ens situen en una posició molt similar a l’anterior, ja que la CUP és necessària per a les majories independentistes”. El debat sobre si cal o no reorientar el paper a la cambra legislativa serà una de les claus de l’assemblea nacional estratègica del maig. “Tinc la sensació que no hi ha moltes veus que proposin una esmena a la totalitat al que hi hem fet per dir que hi hem perdut massa el temps”, opina l’exdiputat. També defensa la necessitat d’abordar les múltiples causes de la pèrdua de suport electoral.

Per a Reguant, cal plantejar-se “com abordem l’activitat institucional al Parlament i quin focus hi posem”. La regidora actual a l’Ajuntament de Barcelona considera que “els darrers dos anys el procés ha patit una institucionalització molt bèstia i els partits, i també els moviments sobiranistes, han posat tots els ous al Parlament, i la CUP no se n’ha escapat”. Reguant reflexiona que “l’activitat institucional per si sola no canvia les coses. La CUP, quan el 2012 va decidir entrar al Parlament, ho va fer amb la clau molt concreta del peu al carrer i el peu al Parlament, amb la idea de fer d’altaveu i ajudar a impulsar moviments i poder popular. I això molt probablement els últims dos anys no s’ha fet així”. Per a ella, la clau és plantejar “com t’organitzes per enfortir el municipalisme, que al cap i a la fi és la punta de llança de la CUP”.

Aposta per mantenir obert un conflicte amb l’Estat que s’allargarà anys

Cap on ha d’anar l’independentisme? Toca tirar de pragmatisme, rebaixar el conflicte i centrar-se a complir la legalitat espanyola o, en canvi, ha de mantenir el conflicte i fer passos reals cap a una República que, de moment, mai no ha existit? Durant les negociacions per a la investidura, la CUP ha deixat clar que aposta per la segona opció, si bé admet que la resolució del conflicte no serà curta i l’independentisme exprés, un dels grans exemples d’independentisme màgic, no arribarà. “En campanya, Carles Riera ja va posar damunt la taula que el conflicte durarà anys. No és una qüestió d’un dia per l’altre, però sí que pensem que el conflicte amb l’Estat s’ha de mantenir”, apunta Reguant. Per a Albert Botran, “el determinant és si es percep que hi ha una voluntat de mantenir el conflicte obert o no, i això és el que està dividint les opinions de l’independentisme”.

Segons ell, “si no s’està fent, és perquè la repressió condiciona molt l’actuació de qui té més encausats, bàsicament ERC i el PDECat i les entitats [sobiranistes]. I això és el que explica que no es continuï amb el conflicte amb l’Estat”. L’exdiputat hi afegeix que no té la impressió “que, apaivagant la conflictivitat amb l’Estat i centrant-nos en una gestió amable, l’independentisme aconseguirà més suport”. “S’ha de continuar organitzant la gent com es va fer les setmanes prèvies a l’1 d’octubre, perquè s’ha demostrat que l’autoorganització de la gent és un element determinant que influeix en el curs dels esdeveniments”, opina Botran.

Reguant reconeix que la CUP va contribuir a alimentar determinats mantres de l’independentisme màgic en callar. “Hem de fer autocrítica, perquè no vam dir prou que no existiria el pas de la llei a la llei ni la desconnexió. Tot el moviment republicà ha d’incorporar de manera clara l’honestedat i la transparència. Hem d’assumir i explicar les coses, no infantilitzar la gent. Jo no sé si, explicant-ho tot, més de dos milions de persones seguirien estant al peu del canó, però el que és clar és que l’1 d’octubre i el 3 d’octubre [el dia de la vaga general massiva] la gent va demostrar estar més preparada del que se li havia explicat i del que certs partits polítics pensaven”, rebla l’exdiputada.

Quin paper ha de tenir Carles Puigdemont des de Bèlgica? La CUP considera que ha de tenir un rol, però en cap cas dirigir indirectament el Govern i, encara menys, un procés constituent. “Puigdemont és el president legítim, però no pot pretendre governar un país des de 1.000 quilòmetres de distància”, afirma Eulàlia Reguant. L’exdiputada subratlla que els polítics que estan a Brussel·les han de tenir un “paper clau” en tot el que té a veure amb “internacionalitzar el procés i denunciar les retallades de drets i llibertats que hi ha a l’Estat”. A banda, també veu necessari que tingui una “connexió” amb el Govern de la Generalitat. Sobre aquest punt, Botran reconeix que la “institucionalitat a Brussel·les pot ser una fugida endavant, però també pot servir per mantenir el conflicte obert i institucionalitzar-lo”. “El que donarà força i sentit a aquesta institucionalitat és que estigui connectada amb el Parlament i que aquest tingui voluntat de plantar cara a l’Estat, perquè, si no, s’anirà separant i acabarà com una cosa excèntrica”, hi afegeix. Pel que fa al procés constituent, Puigdemont no el pot dirigir, perquè, si “té potencialitat, és perquè és un espai popular on has de poder convèncer i incorporar-hi no només independentistes. I si el dirigeix un Govern a l’exili, difícilment aquests sectors se sentiran interpel·lats”, afirma Reguant.

Com pot créixer l’independentisme?

“La tendència de l’independentisme és a créixer, i això s’ha de tenir en compte. Sumar més sempre ha de ser una prioritat, però el que és més difícil és posar-se d’acord en el com”, rebla Albert Botran, per a qui rebaixant el conflicte i impulsant una “gestió amable” en un marc absolutament autonòmic difícilment es podrà fer créixer el suport a la República. Reguant explica que, per a la formació, la implementació de la República “implica guanyar poder institucional i poder popular i fer una combinació de les dues coses”. “Una de les anàlisis que fem és que en un país trinxat i privatitzat tu no pots respondre tots els embats de l’Estat, entès com tots els seus poders. I una de les maneres per anar implementant República és recuperar el poder públic o recuperar el control públic dels sectors estratègics que et permetran avançar, fer polítiques públiques per a les classes populars i, per exemple, no témer el xantatge de la banca”, detalla.

La regidora barcelonina considera que l’ampliació del suport a l’independentisme s’ha d’aconseguir “fent polítiques públiques” i que aquestes “no s’estan fent, en part perquè no tens voluntat política i, en part, perquè no tens capacitat. I no tens capacitat en part perquè l’Estat no et deixa i en part perquè no tens les eines perquè durant anys te n’has desprès [via privatitzacions, externalitzacions, etc.]. Per tant, la millor manera de fer polítiques públiques per a les classes populars és recuperar poder públic i, per exemple, invertir en l’escola pública”.

Com són les relacions amb JxCat i amb ERC? I amb la plataforma Som Alternativa?

“Les relacions amb Junts per Catalunya i amb ERC estan bàsicament centrades al Parlament i són en una clau molt institucional, ara mateix centrades en la investidura i el suposat programa de Govern que tenen, que té poc de canvi”, apunta Reguant. Botran hi afegeix que “paradoxalment ara les relacions són més bones amb JxCat que amb ERC, perquè hi ha una coincidència parcial en la lectura del moment, que no sé si durarà molt perquè és evident que en aspectes socials hi diferim més que amb Esquerra, tot i que aquí també diferim d’ERC”. Per a la regidora, la coincidència amb JxCat es basa a entendre “que cal continuar l’embat amb l’Estat i que mantenir aquest conflicte permanent és l’única manera de dirimir-lo”.

Botran no sap si ERC “està fent un canvi estratègic que encara no ha explicat”, però els seus moviments apunten a la voluntat que “el conflicte amaini, perquè [creu que] no tenim forces per mantenir-lo obert”. En aquest punt, Reguant considera decisiu “com entenem la lluita antirepressiva”. L’actual regidora de Barcelona explica: “Nosaltres llegim el plantejament d’ERC en com l’està afectant. Si tu amb la repressió frenes, el que estàs fent no és guanyar terreny. En canvi, en JxCat percebem que hi ha més voluntat de mantenir l’embat”. Els dos dirigents ‘cupaires’ coincideixen a assenyalar que, en canvi, les relacions amb el PDECat són inexistents, fins al punt que des que la formació hereva de Convergència va crear-se el 2016 només hi han tingut una reunió, i en fa força temps.

Durant la campanya per al 21-D, la plataforma Som Alternativa, impulsada per l’exsecretari general de Podem Albano Dante Fachin i l’exdiputada Àngels Martínez Castells, entre d’altres, va participar tant en actes d’ERC com de la CUP. En aquell moment no hi va haver temps per abordar una possible aliança electoral entre la plataforma impulsada pels exdiputats de Podem i el partit de l’esquerra independentista, però les relacions entre les dues organitzacions són bones i la voluntat és intensificar els contactes. “Hi ha molt interès mutu a consolidar les relacions. Penso que poden ser més estretes i suposo que es poden arribar a plantejar candidatures”, considera Botran. Reguant també exposa que “estem còmodes” amb Som Alternativa i recalca que “sempre ens ha agradat la confluència i els espais de trobada des de la base, però que siguin treballats i digerits. De fet, ja hi ha lloc on el que eren assemblees de Podem ja treballaven amb assemblees de la CUP en diversos espais i no en clau de candidatura, però és evident que ens podem trobar en candidatures municipalistes que responguin a aquesta lògica”.

Els reptes de les eleccions municipals del 2019

Les eleccions municipals del 2015 van suposar un gran salt endavant de la CUP, que va passar de quatre alcaldies a 16 i de poc més de 100 regidors a gairebé 400 arreu del Principat. Avui, la CUP participa en les confluències que tenen les alcaldies de ciutats tan importants com Badalona o Sabadell i, òbviament, els comicis locals de l’any vinent són un repte fonamental per a una formació que sempre s’ha definit com a municipalista. Com les afrontarà? Casualment, aquest mateix cap de setmana la CUP celebra una conferència municipalista, una trobada que servirà fonamentalment per compartir experiències i, alhora, abordar alguns dels seus eixos estratègics: sobiranies, remunicipalitzacions, antiracisme, feminisme… Per a Albert Botran, les municipals “s’han de mirar des de diferents òptiques, i una és la republicana. Ens les hem de prendre com un nou assalt per la República, i és important que les forces republicanes hi obtinguin un bon resultat. Si parlem d’unitat popular, hi haurà llocs on et presentaràs sol i la unitat estarà representada i hi haurà llocs on hauràs de fer un eixamplament de la candidatura i del projecte, tipus Badalona [on fins i tot es planteja ampliar l’experiència de Guanyem Badalona en Comú a ERC i a ICV]”.

Per a Reguant, “els objectius i reptes són una de les grans coses que hem de discutir a l’assemblea nacional estratègica, però sí que crec que com a repte hem de tornar a posar el municipalisme de ruptura al centre. En molts casos, només hem acabat fent gestió amable, tot i que hi ha experiències, com la de Navàs (Bages), on tenim majoria absoluta i s’hi han començat a desenvolupar proves del projecte de sobiranies, de manera que hi ha la combinació d’una institucionalitat oficial que acompanya la institucionalitat pròpia i on hi ha espais de contrapoder que genera el municipi i que intenta superar els marcs… Per a mi, l’aposta ha de ser aquesta, intentar desplegar això i superar els marcs establerts, tant on governem com on no governem”. Pel que fa a les aliances, l’exdiputada considera que “han de respondre a les realitats de cada municipi; no és una qüestió que la CUP nacional digui ara farem aquest tipus de model de confluència a tot arreu”.

I a Barcelona? La CUP va aconseguir entrar al consistori de la capital del país amb tres representants i un dels grans objectius per a l’any vinent és mantenir la presència al ple municipal. Per a Botran, al Cap i Casal “la dinàmica nacional és molt important” i s’hi ha de fer un “projecte molt atractiu”. L’exdiputat veu “molt important” que el govern de Barcelona “caigui del costat de les forces favorables a la República”. Per a Reguant, que des de fa alguns mesos és regidora al consistori, “s’ha de fer l’anàlisi i l’avaluació dels impactes de la CUP a l’Ajuntament i, alhora, dels reptes que té la ciutat per al futur i què hi pot aportar la CUP”. Reconeix que la formació “també ha patit la novetat d’entrar per primer cop” a una institució “que és com un microestat” i hi afegeix que “fer oposició als Comuns és complicat, perquè ells han assumit permanentment els marges i els límits de tot i no han acceptat que hi hagués algú sempre a l’esquerra que ells que els pressionés i ho han viscut molt malament”. “La CUP ha estat en una tensió permanent, però també ha facilitat grans coses, com ara la primera modificació pressupostària o el PEUAT (el Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics), encara que es digui que ens hem oposat a tot”.