Crític Cerca
Dades

Mites alimentaris que cal desmuntar abans dels àpats de Nadal

No hi ha prou menjar al món? Es pot menjar de tot si es fa moderadament? Existeixen els "superaliments"? A Catalunya es menja com enlloc?

17/12/2020 | 06:00

Durant les festes, els àpats solen ser més abundants del compte / CREATIVE COMMONS

No és cert que no hi hagi prou menjar al món per alimentar tothom. Ni tampoc és veritat que es pugui menjar de tot en quantitats moderades. També és discutible que a Catalunya es mengi com enlloc. I, això dels “superaliments”, cal posar-ho en dubte. Quan es parla d’alimentació, hi ha una sèrie de llocs comuns o clixés que sembla que són certs a força de repetir-los una vegada i una altra. CRÍTIC desmunta abans dels àpats de Nadal quatre d’aquests mites alimentaris, i analitzem a qui beneficien.

Vigileu que, quan els llegiu, no us ennuegueu amb els torrons!

Mite 1. No hi ha prou menjar al món per alimentar tothom

Fals. El problema no rau tant en la manca d’aliments com en la seva distribució.

Les dades: durant mil·lennis, la imatge de la malnutrició ha estat la d’algú massa prim que no en tenia prou per menjar. De fet, segons xifres de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), hi ha encara uns 2.000 milions de persones que pateixen inseguretat alimentària severa o lleu, és a dir, que no tenen garantides les calories i els nutrients necessaris per viure cada dia, una xifra que la Covid-19 no ajudarà a redreçar, precisament. Encara més: és probable que el nombre de persones que la pateixen de manera severa augmenti, segons les previsions del Banc Mundial, en 130 milions fins al final del 2020, així que no és fals que l’accés a una alimentació suficient continuï sent un problema central de la humanitat. També per això, enguany ha estat el Programa Mundial d’Aliments de l’ONU qui ha guanyat el Nobel de la Pau. Però el cert és que no es tracta tant d’un problema d’escassetat com d’un d’accés just i eficient als aliments. Pensem que cada europeu malbarata —des de casa; aquí no parlem ni tan sols d’allò que es produeix al camp, a la granja o a la barca— 90 kg de menjar l’any. O que amb el menjar que la Xina desaprofita en un any es podrien alimentar entre 30 i 50 milions de persones.

A qui beneficia: fins ara, les empreses de la indústria alimentària han tingut relativament pocs incentius per a reduir el malbaratament, que sovint es considerava, en el millor dels casos, una part inevitable dels costos operatius, si aquest menjar no es podia transformar per ser revenut com a sucs, pinso, o algun altre producte elaborat.

I més quan la lògica interna de la producció d’aliments en un sistema capitalista és el creixement constant i no l’autoabastiment de la població, que causa desequilibris importants en el medi ambient, les societats i les cultures tradicionals. Però avui dia el malbaratament alimentari ja forma part de la llista d’Objectius del Desenvolupament Sostenible per al 2030 de l’ONU, en concret en el punt número 12, que parla d’assegurar “patrons de producció i consum sostenibles que redueixen a la meitat el malbaratament i les pèrdues alimentàries pel que fa als consumidors i a la cadena de subministrament”. L’estratègia de l’ONU passa per impulsar polítiques per consumir menys, i per fer un millor ús dels recursos disponibles, cosa que no necessàriament és compatible amb els interessos de la indústria alimentària, però que tampoc no és obligatòriament excloent.

Dit d’una altra manera, l’èxit d’aquesta estratègia passarà en el futur per la capacitat dels governs i de les institucions supranacionals no solament per crear canvis legislatius contra el malbaratament —per exemple, la llei contra el malbaratament alimentari que es va aprovar al març—, sinó per reformar els sistemes alimentaris de manera que s’eviti, per exemple, mitjançant programes com la Política Agrícola Comuna (PAC) subvencionar cultius o producció lletera que potser hauran de ser després destruïts o exportats a preus baratíssims països tercers, que enfonsen d’aquesta manera la seva producció interna. I també caldrà fer incidència a millorar els circuits de reaprofitament, que tot just es van professionalitzant i regulant. També és important que des dels governs s’impulsin lògiques de consum de proximitat i de temporada, de manera que es redueixi el cost ambiental, econòmic i social que suposa el transport d’aliments des de punts allunyats (allò que Carlo Petrini i l’Slow Food van anomenar les “food miles”).

Mite 2. Es pot menjar de tot, en quantitats moderades

Fals. Hi ha aliments —com el sucre, o l’alcohol— que no aporten beneficis nutricionals i suposen un risc per a la salut. Una altra cosa és que aquest risc sigui assumible en el context d’una dieta altrament saludable o no, i que formin part de la nostra cultura, i de la nostra economia. Però cal recordar que la percepció que tenim sobre què és saludable i què no ho és està molt mediatitzat pel poder de modelar l’opinió pública dels lobbies alimentaris.

Les dades: 37.000 persones moren a l’Estat espanyol cada any per problemes de salut derivats del consum d’alcohol, segons la revista The Lancet. Sense arribar a extrems tan dramàtics, fins i tot un consum moderat d’alcohol incrementa els riscos de patir càncer, i només hi ha indicis que pugui tenir un efecte beneficiós molt lleu per al sistema cardiovascular. De la mateixa manera, el consum de sucre —de sucres afegits, no tant d’aquells que són presents naturalment en els aliments— no genera beneficis per a la salut, i sí, en canvi, és la causa de malalties que van des de les càries fins a l’obesitat.

A qui beneficia: els grans imperis del sucre (com ara Südzucker, Cosan o British Sugar) i de l’alcohol (com Anheuser-Busch, Diageo o Pernod Ricard), que han vist com una major conscienciació per part dels consumidors els feia caure el consum en les darreres dècades. D’altra banda, cal entendre els esforços d’aquests lobbies com a part d’altres lluites més grans, com ara la que lliuren els sucrers contra els productors de blat de moro, no solament pels usos alimentaris sinó també pel mercat dels biocombustibles… i pels subsidis agraris que aquests reben. Els grups de pressió sucrers, per exemple, van invertir l’any 2016 uns 21,3 milions d’euros a pressionar la Unió Europea per tal que adoptés polítiques en favor dels seus interessos, segons afirma l’observatori dels lobbies Corporate Europe.

Aquests lobbies solen emprar estratègies similars per legitimar-se davant l’opinió pública, com ara l’esponsorització d’esdeveniments de lleure o esportius (a Espanya, sobretot, culturals, com ara festivals de música o cinema), la pressió per tal que, en virtut del lliure comerç, aquells països que taxin el sucre i altres edulcorants hagin d’indemnitzar els productors (tal com es va fer quan Mèxic va implementar un impost sobre les begudes ensucrades l’any 2001), o la influència en agències regulatòries, com l’European Food Standards Authority (EFSA), que, per exemple, l’any 2010 va emetre una opinió —sobre la qual basà la seva acció la Comissió Europea— en el sentit que no calia regular un límit de contingut màxim de sucre afegit en el menjar. Quatre dels cinc estudis que l’EFSA va emprar per fonamentar aquesta opinió estaven esponsoritzats per la indústria. De la mateixa manera, els lobbies agroalimentaris intenten projectar una certa imatge de responsabilitat a través d’associacions i fundacions amb noms de ressò científic, com ara la Fundació Espanyola de la Nutrició, la Fundació Espanyola del Cor o la Fundació Alcohol i Societat, sovint amb el “ganxo” d’algun metge o nutricionista, o patrocinant beques i càtedres. També es juga força sovint la carta de la responsabilitat, fent campanyes de conscienciació que dipositen en el consumidor la decisió de “beure amb moderació”, malgrat que es rebutgin mesures que han funcionat amb altres drogues legals com el tabac, com ara l’etiquetatge genèric o les advertències en els envasos.

Mite 3. Hi ha “superaliments” amb propietats miraculoses que poden curar malalties

Fals, però amb algun punt de veritat.

Les dades: alguns dels aliments exòtics que se’ns presenten amb propietats nutricionals excepcionals en realitat són equiparables a altres de més comuns i barats. Les bondats per a la salut cardiovascular de l’alvocat són equivalents a les de l’oli d’oliva, la quinoa té menys proteïnes que els llegums, i es pot assolir una dieta perfectament equilibrada sense tastar mai un “superaliment”. Aquesta etiqueta no obeeix a cap categoria científica, sinó que ha anat mutant en el temps a mercè de modes comercials i segons l’evolució de les idees quant a nutrició. Un informe de la consultora Mintel indicava que només el 2015 el nombre d’aliments etiquetats com a “superaliment”, “superfruit” o “supercereal” s’havia incrementat en un 36% arreu del món. És cert, sí, que no tots els aliments són igual de valuosos nutricionalment, però no s’ha demostrat que cap d’aquests curi malalties i el cert és que pocs —com l’oli d’oliva— mereixen aquesta etiqueta.

A qui beneficia: depèn de cada cas; però, en termes generals, un cop més trobem les grans empreses agrícoles multinacionals darrere d’aquesta etiqueta. Si volem filar més prim, podem desgranar alguns casos. Per exemple, en el cas dels productors d’alvocats, que tenen fins i tot una Organització Mundial de l’Alvocat que vetlla pels seus interessos i que, en les seves pròpies estimacions, enguany creixerà fins a un 15% en el consum, que s’ha estat incentivant des de fa anys amb campanyes tan notòries com la dels anuncis durant el partit de la Superbowl nord-americana, amb més de 110 milions de compradors potencials davant la pantalla. L’alvocat s’ha tornat el cash crop, el cultiu que dona diners, en llocs tan diversos com Kenya, l’Índia o, és clar, Mèxic.

Però el seu èxit no ha estat el dels petits cultivadors locals, sinó que ha suposat moltes externalitats negatives, entre les quals es compten les ecològiques —ara se’n cultiva intensivament mitjançant regadiu en zones on no n’hi havia hagut mai abans, canviant ecosistemes sencers i reduint la biodiversitat—, les socials —el desplaçament de poblacions per treballar en el cultiu, l’auge de màfies, empreses amb pràctiques monopolístiques i influència política—, que recorden allò que havia passat abans amb les multinacionals dels plàtans i les proverbials repúbliques bananeres. La diferència dels alvocats, de la quinoa, de les baies de goji i d’altres “superaliments” amb altres cultius comodificats tradicionals, com el cafè o el te, és que ara se’n promouen com a punt diferencial uns suposats valors de salut —un 61% dels britànics, per exemple, deien que triaven la seva compra en funció d’això—, amb el suport d’estudis científics mal dissenyats, finançats pels productors, o poc evidenciats. Això no és nou —ja a principis del segle XX la United Fruits publicava pamflets amb les presumptes propietats medicinals dels plàtans, per fomentar-ne el consum—; però, en l’era d’Instagram, els impactes sobre els gustos dels consumidors són molt més immediats i fàcils d’obtenir.

Mite 4. Aquí es menja com enlloc

Discutible. A Espanya es menja bé per comparació amb altres països, però la dieta dels espanyols ha anat a pitjor els darrers anys, i el sobrepès és ja un problema de salut pública de primer ordre. A més, cada cop fem una dieta més rica en aliments ultraprocessats.

Les dades: un 73,1% dels espanyols afirma que porta una dieta saludable, segons una enquesta de l’asseguradora Aegon. Malgrat això, la prevalença de l’obesitat o del sobrepès en infants és d’un 40%. La clau? Sembla que hem sobreestimat la nostra dieta i hem infravalorat l’augment de pes. Un metaestudi publicat a la Revista Española de Cardiología assenyala que, si continua la tendència observada entre el 1987 i el 2014, l’any 2030 un 80% dels adults espanyols tindran sobrepès, i que això costarà al sistema sanitari uns 3.000 milions d’euros anuals.

A qui beneficia: la veritat inconvenient d’aquest mite és que obvia que la dieta que adoptem depèn en gran mesura de condicionants socials, com ara l’accés a aliments frescos, el preu d’aquests, o la disponibilitat de temps lliure per abastir-nos-en, preparar-los i cuinar-los. En particular, l’economia d’escala ha comportat un declivi dels sistemes d’alimentació rurals en pro d’una concentració comercial en estructures de supermercats o d’hipermercats. El concepte sociològic de “deserts alimentaris” tot just comença a estudiar-se al nostre país, i en general arreu s’ha enfocat més a estudiar les mancances en zones urbanes que a estudiar les desigualtats d’accés a l’alimentació entre el camp i la ciutat, i costa establir una relació directa entre una oferta comercial limitada i una mala dieta. Malgrat això, un estudi de la Universitat de São Paulo indica que a Espanya un 20% dels aliments que es consumeixen pertanyen a la categoria dels ultraprocessats. A Europa, només els maltesos i els xipriotes en consumeixen més. Aquests aliments, a més, no solen trobar-se precisament als mercats de pagès, i sovint estan elaborats per les multinacionals principals del sector. Les 10 més grans (Nestlé, PepsiCo, Unilever, Mondelēz/Kraft, Coca-Cola, Mars, Danone, Associated British Foods, General Mills i Kellogg’s) facturen diàriament més de 1.000 milions de dòlars. És, doncs, un mercat enorme fonamentat en la comercialització de productes d’alta palatabilitat —és a dir, molt llaminers i gustosos de menjar—, de fàcil o nul·la preparació, i amb un alt retorn monetari. Fàcils de consumir, en resum.

No obstant això, Espanya surt —o sortia, fins a la pandèmia— sempre en diversos índexs, com ara el publicat per The Lancet, com un dels països del món amb més esperança de vida, i això s’ha atribuït tradicionalment al predomini de la dieta mediterrània entre la població. Potser la pregunta correcta no seria, doncs, què s’està fent bé a taula en aquest país sinó què estan fent encara pitjor els altres…

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'Fils' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies