Quants pisos infrautilitzats hi ha al teu poble o ciutat? 

Quan parlem de solucions de la crisi de l’habitatge, sovint es fa referència a la necessitat de construir-ne més, a la rehabilitació d’edificis o als pisos buits que haurien de sortir al mercat de lloguer. Però hi ha un elefant a l’habitació al qual no es para atenció: el gran nombre de pisos infrautilitzats que existeixen. Si fem cas de les dades recollides per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), actualitzades el novembre de 2024, a Catalunya n’hi ha uns 429.000. La xifra suposa el 10% del total del parc disponible. No són pisos buits: hi viu gent, però no sempre. El consum elèctric d’aquests habitatges equival que s’hi hagi fet vida entre un i tres mesos al llarg de l’any. 

Un cop d’ull superficial a les dades ens pot fer pensar que aquests immobles són segones residències en municipis turístics, i que per això s’hi registren consums esporàdics o baixos. Però una mirada atenta demostra que no és necessàriament així. Un gruix molt important d’aquests pisos infrautilitzats se situa a les capitals de província i en ciutats de més de 50.000 habitants de la regió metropolitana. Són poblacions que no concorden amb el patró clàssic del municipi turístic de costa o de muntanya poblat de cases unifamiliars estivals. 

En aquest mapa interactiu podeu consultar quants pisos infrautilitzats hi ha al vostre poble o ciutat, si aquest té més de 1.000 habitants.

Un cas paradigmàtic que no respon al patró de municipi amb segones residències és Barcelona. Segons l’INE, a la capital catalana hi ha 81.000 habitatges dels quals es fa un ús baix o esporàdic. Representen el 8,9% del total del parc. Podrien ser pisos turístics, i segur que alguns ho són. Però a la capital catalana, d’habitatges d’ús turístic registrats, n’hi ha vora 7.500. Què passa amb els 74.000 pisos restants?

Un patró similar es repeteix a la resta de les capitals. A Girona, el percentatge de pisos infrautilitzats és del 8,6%. A Lleida, del 9,3%. A Tarragona, del 8,7%. Parlem de centenars, si no de milers, d’habitatges que registren consums molt baixos.  

La Vall de Boí, el municipi amb més pisos infrautilitzats

El factor de la segona residència és clau en la mètrica. Si posem el focus en municipis amb una economia enfocada al turisme, el percentatge es dispara. El rècord és a la Vall de Boí, on un 45% dels habitatges registren consums entre baixos i esporàdics. Al Pirineu, destaquen també Llívia (un 37%) o Camprodon (un 34%). A la Costa Brava, el rècord és a Portbou, amb un 32% d’habitatges on es fa vida entre 15 dies i 3 mesos l’any. Al sud, Salou se situa en un 31%. 

Però el factor de la segona residència no és l’única variable. L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, té un 10,3% de pisos amb consums baixos o esporàdics, si fa no fa sobre la mitjana catalana. El percentatge equival a 11.195 habitatges en una zona metropolitana tensionada. A Badalona, el percentatge s’eleva a un 7,7% dels pisos (7.123). A Sabadell, un 7,2%, la qual cosa implica més de 6.000 habitatges. Així doncs… què està passant? 

La patronal immobiliària contra l’Institut Nacional d’Estadística

Segons la patronal i el lobby immobiliari, el que falla és el mateix Institut Nacional d’Estadística i la seva mesura. Alguns experts i portals com Idealista consideren que les dades recollides per l’INE no responen a la realitat, i que en realitat hi ha molts menys pisos buits o infrautilitzats que els que diu aquest organisme públic. 

Però com calcula l’INE la seva mesura? La nota metodològica de l’Institut detalla amb precisió el mecanisme, que no es basa en cap cens o estimació, sinó a partir de mesures reals. Des del 2021, l’anàlisi d’habitatges segons el consum elèctric està basada en 28,8 milions de comptadors o CUPS (codi únic de punt de subministrament), de la qual l’INE determinat que un total de 25 milions corresponen a habitatges. Les dades de consum s’obtenen de les declaracions anuals de consum d’energia elèctrica que fan a l’Agència Tributària les companyies prestadores de subministrament. 

Les mateixes administracions també recelen de les dades de l’INE. El 2019, sota el mandat d’Ada Colau, l’Ajuntament de Barcelona va fer un cens de pisos buits amb equips especialitzats. Segons l’estadística municipal, els pisos buits no arribaven als 10.000. L’Ajuntament va arribar a la conclusió que habitatges que l’INE considerava buits, en molts casos, sí que tenien un ús. Algú hi vivia ni que fos de forma esporàdica, eren habitatges d’ús turístic sense llicència, pisos que feien la funció d’oficina, pisos d’estudiants ocupats només de manera temporal… 

Usos no habituals i manca de recerca

Jaime Palomera, investigador en matèria d’habitatge de l’Institut de Recerca Urbana (IDRA), creu que les dades de l’INE s’han de tenir en compte, fins i tot admetent que no són del tot precises. “En molts casos, hi ha habitatges que, més que ser buits, tenen un ús residencial que no és l’habitual, i aquí entren tota mena de casuístiques poc estudiades”. 

Jaime Palomera: “Hi ha segones residències fora de les grans capitals que han esdevingut l’habitatge principal”

Una de les hipòtesis que apunta Palomera és que a les grans capitals hi ha pisos que han esdevingut, a la pràctica, segones residències. I, en canvi, fora de les grans capitals hi ha segones residències que han esdevingut l’habitatge principal. Una tendència que amb la pandèmia es pot haver incrementat. “El que originalment havien estat les segones residències s’ha acabat convertint en l’habitatge més habitual, com a mínim durant una gran part de l’any”. Això explicaria els percentatges alts de pisos infrautilitzats en ciutats metropolitanes poc turístiques. 

Palomera també apunta a una realitat poc estudiada a l’Estat espanyol que podria explicar l’abundància de pisos amb consums anormalment baixos, però que, per contra, estan habitats de forma permanent: els pisos infrautilitzats de la generació baby boomer. “Són pisos on potser es viu durant tot l’any, però només hi ha una persona sola que fa un baix consum”. Palomera explica que aquest és un fenomen cada cop més estès entre la generació de 65 a 75 anys: un propietari que viu sol, amb fills emancipats i un pis relativament gran del qual fa un ús molt limitat. 

Hi ha països que ja estan abordant aquesta realitat. La Gran Bretanya, per exemple, ja està incentivant que no solament surtin més pisos al mercat de lloguer, sinó també habitacions. Una qüestió que, depenent de com s’abordi, pot ser espinosa: una de les demandes del moviment per l’habitatge és, precisament, una major regulació del lloguer d’habitacions. Jaime Palomera creu que cal posar el focus en el fet que “des del punt de vista de la suficiència, s’està fent un mal ús del parc d’habitatge”.