20/05/2025 | 06:00
Precisament Joan Subirats ha dit sovint que no som en una època de canvis, sinó en un canvi d’època. Per tant, la primera pregunta ha de passar per saber on som i per situar-nos en el mapa geopolític, global, local, català, barceloní.
Joan Subirats: Aquesta expressió intenta descriure moments de la història en què s’acumulen tants canvis que els referents habituals deixen de ser útils. L’exsecretària d’Estat dels Estats Units Madeleine Albright deia: “Tenim problemes del segle XXI, fem servir conceptes del segle XX i utilitzem instruments del segle XIX”. L’Administració pública, per exemple, encara funciona amb lògiques del segle XIX. I així és impossible respondre als reptes actuals. Avui es diu sovint que vivim en un món VICA: volàtil, incert, complex i ambigu. Volàtil, perquè tot es mou molt de pressa; incert, perquè no sabem què passarà demà; complex, perquè no hi ha respostes senzilles, i ambigu, perquè ja no sabem ben bé què som o a quina etiqueta pertanyem. La socialdemocràcia o la democràcia cristiana estan perdent tota la força que van tenir a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial: només resisteixen el PSOE, l’SPD alemany, el Labour… Som en un canvi estructural com el que va provocar la Revolució Industrial. Ara és la digitalització la que transforma les estructures socials: el treball, la família, les classes. Això genera inseguretat, desorientació i enyorança. I l’enyorança és el brou de cultiu perfecte per a l’autoritarisme. La gent prefereix algú que simplifiqui i digui què s’ha de fer.
Colau: “Som en un moment molt dur. No només hi ha desmobilització social, sinó una forta ofensiva neoliberal”
Ada, tu, que sempre has sigut molt optimista, com ho veus?
Ada Colau: Optimista de la voluntat, que diria Gramsci. Una de les frases que més hem repetit és la que diu que el vell món no acaba de morir, el nou no acaba de néixer, i, entremig, hi apareixen els monstres. Trump, Milei, Netanyahu… Són aquests monstres els que dominen l’escena internacional. Som en un moment molt dur. No només hi ha desmobilització, sinó una ofensiva neoliberal accelerada, més desigualtats, crisi climàtica i una dinàmica bel·licista que està trencant els consensos més bàsics: el dret internacional, la idea mateixa de democràcia. Tot està agafat amb pinces. I això genera por i incertesa. Per això hem de crear espais com aquest. Espais de reflexió que vagin més enllà de la lluita institucional. No portem cap pla màgic, cap anunci electoral. Volem conversar, compartir, aixecar la mirada, pensar el cicle que ve després dels darrers 10 anys. Hi ha fenòmens nous que ens interpel·len: la tecnologia, la intel·ligència artificial, la concentració de poder en grans oligopolis tecnològics. I cal que des dels mitjans independents, des de l’acadèmia i des de la societat civil, entenguem què està passant. Però també cal no deixar-nos paralitzar per la por. El poder vol que les classes populars ens sentim impotents. I això no és nou. La divisió de les classes populars, la figura de l’immigrant com a enemic; tot això, ja ho hem vist abans. Ens hem de fer preguntes útils: quan la història ha viscut moments com l’actual, què ha funcionat i què no? En el cicle que vam viure fa 10 anys, què ens va fer guanyar poder? Doncs que no érem on ens esperaven. Parlàvem de temes que ningú abordava. Ara no n’hi ha prou a ser a les institucions. No les hem d’abandonar, però tampoc hem d’idealitzar-les. L’espai d’innovació ha de venir d’un altre lloc. I hem de vigilar: el poder és hàbil. Ens fa parlar d’Elon Musk, dels monstres. Però cal sortir de la zona de confort, abandonar les inèrcies, pensar en profunditat. La institució sola no transforma: cal reconstruir comunitat, espais col·lectius, sobirania popular. El poder real és mediàtic, financer, tecnològic. I només amb bona gestió institucional no n’hi ha prou per fer front a això. La democràcia no és només redistribuir: és construir poder popular. I això només s’aconsegueix des de baix. Aquest és el camí.
Reflexionem, doncs, sobre la crisi democràtica. Hi ha risc de quedar-nos sense la poca democràcia que ens va deixar el Règim del 78? Iannis Varoufakis, i altres intel·lectuals d’esquerres, han denunciat que vivim sota una oligarquia tecnològica, tecnofeudalisme, en diuen. Elon Musk com a símbol seria l’amenaça principal a la democràcia?
Subirats: La democràcia a vegades es pensa només en termes de selecció dels governants. Això és molt pobre. Pensem en quin és el programa bàsic de l’extrema dreta al món? Ho sintetitza un acrònim en anglès: D-I-E, contra la diversitat, contra la inclusió i contra l’equitat. Aquests són els tres elements centrals del Govern de Donald Trump als Estats Units. La idea d’empatia envers els que no són els teus, amb els que pateixen, és precisament una de les coses que més molesten l’extrema dreta. Per tant, cal defensar la democràcia en el sentit complet, i això vol dir recollir com a programa propi tots els elements que precisament ells volen combatre. Per exemple, el factor de l’empatia, el factor comunitari, el factor del vincle entre uns i altres; perquè ells ens volen separats, individuals i consumidors. Per tant, tot allò que sigui reconstruir el comú és clarament, en aquests moments, revolucionari. Quan la CNT, als principis del segle XX, volia tenir salut i educació, el que feien era ajuntar-se i col·lectivament construïen sistemes mutualístics i cooperatius de salut o d’educació, perquè no hi havia un Estat que proveís. A partir del 1945, després de dues grans guerres a Europa, finalment el poder va acceptar construir un Estat de benestar amb salut i educació públiques. Tot això és el que hem de defensar ara. Per tant, per conclusió, ser demòcrata, en un sentit complet, avui és ser revolucionari.
Colau: La crítica que fèiem nosaltres fa 10 o 15 anys contra aquesta democràcia imperfecta era des de la defensa de la democràcia. En canvi, ara, aquells que ataquen la democràcia és perquè, directament, se la volen carregar. Hi ha una elit econòmica que està intentant carregar-se la poca democràcia que teníem. Sigui per la via de la guerra, com a Gaza, o sigui per la via tecnològica. La lluita és molt desigual. Hi ha un poder financer i tecnològic que té molts diners, molts recursos, que estan 24 hores al dia i set dies a la setmana fabricant discurs en totes les xarxes socials. Dit això, jo soc de les que pensen que s’ha de ser optimista, de la voluntat, i cridar ben alt que moltes vegades al llarg de la història ens n’hem sortit. Hem d’aprendre una cosa del cicle polític a l’Estat i a Catalunya on les esquerres hem governat: no és suficient gestionar… sinó que, si recordem d’on veníem, vam arribar als governs amb ambicions molt més grans, d’aprofundir, de millorar la democràcia, de canviar les regles del joc. En centrar-nos tant en la gestió, en la bona gestió que s’ha fet, hem perdut una part d’aquest somni, d’aquesta ambició que és imprescindible, també per ser una proposta seductora. S’ha de tenir la màxima ambició per canviar les regles del joc perquè, un cop arribes precisament a posicions institucionals i de govern, constates que el poder no és només en l’àmbit institucional i polític, sinó que el poder és en l’àmbit mediàtic, el tecnològic, el financer o l’immobiliari. Avui, una nova proposta de les esquerres per guanyar poder institucional no hauria de passar només per fer polítiques redistributives i progressistes, que també, sinó per generar infraestructures que donin poder a la ciutadania perquè s’autoorganitzi. Petits exemples del que vam fer a Barcelona podrien ser el projecte Decidim i els pressupostos participatius, que han quedat allà, governi qui governi; o totes les infraestructures del cooperativisme a les quals vam donar suport i que han quedat allà, governi qui governi.
Subirats: “Davant l’extrema dreta, l’esquerra ha de construir comunitat, per baix, des de les escoles fins a la feina”
Aterrem totes aquestes hipòtesis sobre un món convuls i perillós… a Barcelona i a Catalunya. Què fem aquí i a partir d’ara? Contra Trump i contra Elon Musk hem de lluitar, sí; però, com deien els zapatistes, pensa global, actua local. Quines hipòtesis d’acció hauria de tenir avui no només Barcelona en Comú, sinó les esquerres a Catalunya? Des de fora, sembla que les esquerres, des de la CUP fins a Esquerra Republicana i passant per Catalunya en Comú porten mesos al divan psicoanalitzant-se: què vam fer bé, què vam fer malament en el Procés, el 15-M vam complir, no vam complir… Però, més enllà del balanç, jo us proposo mirar cap al futur i pensar què hem de fer les esquerres avui davant d’aquest panorama.
Subirats: Una de les claus és que, a Catalunya i a Barcelona, el bagatge col·lectiu, comunitari és, de partida, molt potent. Això no vol dir que no hi hagi perills i elements a tenir en compte. Quins són aquests perills? Hi ha el factor identitari excloent. És evident que vivim en un món en què la immigració no és un tema que podem evitar. Un informe del Govern espanyol deia que a l’Estat espanyol, de cara al 2050, es necessitarà l’arribada de 300.000 o 400.000 immigrants cada any. Ens haurem d’enfrontar a una mobilització política identitària antiinclusiva, antiequitativa i antidiversitat. Davant d’això, jo crec que l’esquerra ha de construir comunitat, per baix, des de les escoles fins a les biblioteques, passant pels espais de treball i pel món de l’associacionisme. Per exemple, fixem-nos en la qüestió de l’habitatge, i com hi ajudaria un esforç conjunt públic i alhora comunitari. A Copenhaguen fa uns quants anys hi havia un 60% d’habitatge públic: un 30%, de propietat de l’Ajuntament, i un 30%, de les cooperatives de treballadors. Quan va arribar un govern de dretes a Copenhaguen, va privatitzar el 30% d’habitatge públic; tanmateix, el que no va poder és privatitzar el 30% d’habitatge cooperatiu, perquè aquest és de la gent. Va resultar que era més fràgil políticament l’habitatge públic propietat de les administracions que l’habitatge públic cooperatiu, que és molt més resilient. Així doncs, construir comunitat és un element central i, per tant, crec que continua molt vigent la idea de construcció del comú com un element central a fer a Catalunya i a Barcelona.
Colau: “El primer que hauríem de fer les esquerres és deixar de fer baralles innecessàries i articular fronts amplis”
Colau: El problema és que, resistint, no estem generant la nova agenda del nou cicle, sinó que estem resistint, que no és poc en el context actual; però, de nou, no és suficient. El primer que hauríem de fer les diferents esquerres és deixar de fer baralles innecessàries o superficials i començar a articular-nos sobre la base d’objectius comuns. N’hi ha moltíssims. No es tracta de dir que les esquerres s’han d’unir perquè sí; això són velles fal·làcies. Jo crec que és bo que hi hagi diversitat a l’esquerra, perquè hi ha diferents tradicions, hi ha diferents punts de vista. Les esquerres han de superar les batalletes internes. Es parla en molts països del món sobre aquesta idea de construir fronts amplis democràtics.
Quines coses haurien de ser diferents en aquests nous fronts amplis democràtics, Ada?
Colau: Les esquerres s’han de trobar, sí, però no cal que sigui en negociacions de llistes electorals o en propostes de coalicions, sinó que poden trobar-se en la lluita pel dret a l’habitatge, com ho hem fet ja tantes vegades aturant desnonaments, o en les experiències veïnals als barris. Hem d’entendre que la política té a veure amb la vida de la gent, i la vida de la gent necessita propostes polítiques i necessita explicacions del que està passant, però sobretot la vida de la gent està conformada per emocions, per la pell. La dreta i l’extrema dreta han estat molt hàbils a l’hora de parlar d’emocions. Per exemple, s’ha de combatre l’extrema dreta amb informació per combatre les fake news? Sí, però això no és suficient: s’ha d’apel·lar també a les emocions, que és el que més mobilitza la gent.
