11/02/2025 | 06:00
Avui, any 2025, tenint el país com el tenim, tenint el món com el tenim, per què decideixes fer un llibre que recupera la figura de Lenin?
És una figura que no m’ha abandonat mai: des que em va començar a interessar la Revolució Russa quan me la van explicar a l’institut, passant per l’inici de la meva politització i fins ara, que sempre he participat en moviments d’arrel marxista. L’any passat va ser el centenari de la mort de Lenin i el llibre ha estat una excusa, perquè penso que és una mica el que a mi m’hauria agradat llegir amb 18 anys. La literatura que hi ha al seu voltant a vegades és molt densa i difícil d’accedir-hi, així que la meva idea era fer una cosa que pogués llegir algú que només té com a referència que Lenin va liderar la Revolució Russa. Llavors, a partir d’aquí, obrir l’interès pel personatge.
La literatura en general havia fet justícia al que va representar aquest personatge des del punt de vista històric?
Se l’ha demonitzat molt pel que va representar després l’estalinisme. Una part de la historiografia el fa responsable a ell. En canvi, també hi ha hagut gent que l’ha idolatrat, com si les seves paraules fossin gairebé les Sagrades Escriptures. Però ni va ser un profeta, ni tampoc va ser el responsable que l’estalinisme degenerés en aquell tipus de dictadura.
“El comunisme de Lenin era dur i violent, perquè va viure en una societat dura i violenta”
No hi va tenir cap responsabilitat?
Una part sí, i crec que el llibre ho reflecteix, però intento contextualitzar-ho tot. El comunisme de Lenin va ser un comunisme dur, violent, no era un “comunisme simpàtic”, perquè va viure en una societat dura i violenta. Una societat en què la gent treballava 10 hores, no hi havia cap prestació social, l’esperança de vida en els països on s’havia introduït la industrialització era de 50 anys i els jueus eren massacrats a l’Imperi rus. Llavors, evidentment, el comunisme que sorgís d’allà no podia tenir unes altres característiques. I després, pel que fa a la qüestió de l’autoritarisme, Lenin era un gran defensor de la dictadura del proletariat, perquè entenia que només d’aquesta forma es podia consolidar la revolució i impedir que els massacressin, com havia passat amb la Comuna de París. La qüestió és si el que va ser la Unió Soviètica era el resultat de la dictadura del proletariat o d’una altra cosa.
“Que es parli poc de Lenin o de la Revolució Russa és un triomf del conservadorisme”
En el primer capítol del llibre expliques que, fa 20 anys, a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona no era una cosa rara tenir converses sobre Lenin. Creus que avui això és tan habitual?
La meva sensació és que la universitat encara és com una illa o un reducte on certes coses de l’imaginari revolucionari són molt més presents que als mitjans de comunicació o en el debat polític quotidià. Així i tot, és probable que hagin reculat. Recordo una piulada de Jordi Mir, professor a la Pompeu Fabra, on deia que pràcticament ningú a classe sabia què havia passat al Maig del 68. Si a la memòria dels estudiants no hi ha exemples de gent que ha fet canvis, o que com a mínim els ha intentat, és molt difícil que s’imaginin a ells mateixos fent-los o intentant-los. Perquè no tenen referents. Que es parli poc de Lenin, de la Revolució Russa o d’altres, en el fons és un triomf del conservadorisme, de la reacció, d’un marc que no surt dels estats capitalistes.
En el llibre expliques que l’actitud de Lenin envers la vida té un clar element definitori, que és la focalització en un únic sentit: la revolució. Al país hem tingut lideratges d’aquest tipus?
Fins a la generació dels nostres pares o avis hi havia hagut aquest perfil de persones que van entregar la seva vida a una causa política. Jo penso que encara n’he conegut, però cada dia és més difícil trobar-ne. I tampoc ho dic amb nostàlgia: és el temps que ens ha tocat viure, i també té els seus avantatges. Avui, certes coses s’han posat més al centre, com la salut mental.
De fet, de Lenin dius que era una persona incapaç de gestionar les seves emocions.
Sí, però això no el fa gaire excepcional si ho comparem amb el gruix dels homes, especialment els del seu temps. En el seu cas particular, és cert que Lenin era algú que les 24 hores, els 7 dies a la setmana, pensava en la revolució i tot ho va subordinar a això. No hi ha proves directes, però és molt probable que no tingués fills perquè li suposessin desviar-se del seu únic focus.
En una entrevista a Nació deies que el procés hauria d’haver tingut un Lenin. En quin sentit?
En el sentit de tenir un lideratge conscient d’estar protagonitzant una revolució. El procés va tenir uns lideratges que van arribar a fer el referèndum i, per mi, això els honora. Però, d’aleshores ençà, tot els va venir gran. En una situació de ruptura, que obria escenaris de molta inestabilitat i probablement de violència, ningú va liderar la força que s’havia generat l’1 i el 3 d’octubre. Van deixar que s’esvaís, i ningú no es va posar al capdavant.
Va faltar la capacitat d’anàlisi que tenia Lenin?
Ell combinava molt bé la fredor de l’anàlisi amb la passió de l’acció. Aquesta combinació virtuosa costa de trobar. Potser en aquell cas va faltar sobretot la passió. Jo no crec que l’octubre del 2017 ens hauria fet independents, però sí que ens hauria deixat en una posició millor si haguéssim aprofitat la força que teníem.
No creus que ens hauria fet independents?
Efectivament, l’Estat espanyol era més estable i més difícil d’erosionar del que crèiem.
“No cal entregar la vida a la revolució… però tampoc és bo ser tan individualistes i posar-nos sempre al centre”
Llavors sí que va haver-hi un error analític.
Però hi podríem haver aprofundit una mica més, i no sabem què hauria passat. No crec que fos un error analític en el sentit d’imprudència. En això no estic d’acord: discrepo de totes les lectures que diuen que era impossible guanyar. Ara bé, l’adversari és molt poderós i segurament ens hauria fet falta una mica més de força en alguns àmbits, com en el sindical.
Al llibre també fas tot un seguit de reflexions crítiques sobre el que representa la militància. Quins són els límits que ubiques d’aquest compromís militant?
No hem de mirar-nos amb nostàlgia el que va fer Lenin, d’entregar la seva vida a la revolució, però sí que ens hauria de provocar una mica el fet que, fins a la generació dels nostres pares o avis, hi hagués un sentit del compromís tan alt, mentre que ara som en una lògica molt més individualista: m’haig de prioritzar, m’haig de posar al centre, m’haig de cuidar, no puc arribar fins aquí. No cal que siguem com Lenin; però, si no entreguem tots una mica de nosaltres, no hi haurà mai cap canvi. Al llibre recullo la frase d’un independentista basc, que em sembla que és molt il·lustrativa: “Tothom ha de donar una mica perquè uns quants no ho hagin de donar tot”.
Per què creus que hem passat d’aquesta lògica més col·lectiva que havíem tingut en un moment determinat, no només en l’època de la lluita antifranquista, sinó també en alguns moments puntuals recents, a aquest individualisme en què vivim ara?
Jo crec que hi ha una combinació de coses. Per una banda, hi ha una derrota clara de totes les esquerres organitzades. No és només l’esfondrament de la Unió Soviètica, sinó també la derrota del sindicalisme al Regne Unit contra Thatcher, unit a una etapa en què el capitalisme ha cobert pràcticament tots els àmbits de la nostra existència: el desig, els somnis, la realització… Ha entrat en totes les esferes de la vida humana. Llavors, tot ho vehiculem a través del consum, i això canvia la mentalitat, perquè abans es vivia molt més col·lectivament.
Aquesta cosa com conjuntural que també té a veure amb l’impacte de la pandèmia, amb un cicle polític desmobilitzador, amb una onada reaccionària a escala global i amb una creixent pulsió individualista, fins a quin punt està afectant les organitzacions de l’esquerra independentista?
Som en un moment no gaire bo, perquè realment ens costa molt créixer, i això és un reflex de la situació internacional i de la ressaca de l’1 d’octubre. Però aquest fet no ens hauria de desanimar, perquè el punt on som és millor que el punt de partida. Vivim en una societat on l’independentisme i la crítica al capitalisme s’han normalitzat, i això fa que l’entorn on les nostres propostes es mouen sigui molt més receptiu que fa 20 anys. I encara que el 2017 acabés com va acabar, és un aprenentatge, i és millor haver-ho provat i no haver guanyat que no pas no haver-ho provat.
“La qüestió nacional porta a aliances amb altres sectors: fins i tot de la petita i mitjana burgesia”
Com llegeixes l’escissió que es va produir a Arran, l’organització juvenil de l’esquerra independentista, i que ha esdevingut el Moviment Socialista?
Penso que és producte d’una mala lectura de la qüestió nacional, que et portava a unes aliances que es rebutjaven d’arrel, i també de la participació institucional. Són dues coses que ja s’expressaven dintre de l’esquerra independentista quan estava unida, i el fet que el procés acabés com va acabar és el detonant de l’escissió.
Per què és una mala lectura?
Perquè la qüestió nacional evidentment et porta a aliances amb sectors que no són anticapitalistes i amb sectors fins i tot de la petita i de la mitjana burgesia, però això ja ho trobem en la mateixa base del marxisme. El Manifest comunista és una proposta radicalment de classe i radicalment anticapitalista, però dedica tot un capítol a les aliances polítiques amb altres sectors. Fins i tot el mateix Lenin era molt conscient que calia aliar-se amb la pagesia, tot i que defensava que només el proletariat podia liderar la revolució. Llavors, malgrat que sempre hem de ser autocrítics amb els resultats obtinguts, crec que no estàvem equivocats d’arrel.
En quin moment creus que es troba l’independentisme?
El moment és força dolent, no es pot maquillar de cap manera, i això no s’explica pel que va passar el 2017. Jo penso que allò no va ser una derrota, sinó un empat, en el sentit que nosaltres no aconseguim la ruptura, però ells tampoc aconsegueixen esborrar-nos del mapa. L’independentisme continua sent majoritari en les eleccions i en les enquestes fins al 2021, i l’any passat va perdre al Parlament. Per mi, el problema és la gestió posterior del 2017, particularment per part d’ERC i de Junts, que han prioritzat la pugna entre ells, en lloc de posar les bases per a un nou escenari de ruptura.
I la CUP?
Jo penso que la CUP ha de ser més ambiciosa, ha d’aspirar a fer-se gran. No pot ser que en aquest país existeixi una massa crítica majoritària que és independentista i d’esquerres i que no se senti interpel·lada per la CUP.
Tu creus que existeix una massa majoritària independentista i d’esquerres?
Hi ha un 40% de gent favorable a la independència, i dins d’aquest 40%, la majoria de la gent se situa del centre cap a l’esquerra. Tota aquesta gent hauria de sentir que la CUP és una opció; però, malauradament, sembla que tinguem un sostre que no aconseguim trencar.
I per què no l’aconseguiu trencar?
És fotut, perquè no ho sé, però és un tema que ens hauria d’obsessionar. Potser és que parlem massa per nosaltres mateixos, o que la distància entre el dir i el fer és molt gran. Si poses unes grans expectatives en el que dius, però després el que fas queda lluny, deceps molta gent. Potser hauríem d’haver aconseguit ser molt més pedagògics. Crec que, dels partits independentistes, som els que més vam fonamentar les dificultats que tenia el que intentàvem fer; però, així i tot, tots tres som dins del mateix paquet de decepció per no haver-ho aconseguit.
“Al capitalisme li és més funcional una esquerra que critica que una esquerra que s’enfanga”
A la CUP li ha faltat vocació de govern?
Vocació de govern, de ser majoria i de guanyar. S’ho ha cregut molt poc, malgrat que ha arribat a tenir molta influència. El poder, que és el que desitgen tots els partits, a nosaltres ens cremava a les mans, i preferíem que l’aritmètica electoral no ens situés en un lloc decisiu perquè sabíem que això ens tensionava. Per no tenir més contradiccions, vam dir: mira, deixem-ho estar. I això no pot ser, perquè llavors acabes sent irrellevant. Aquest és el problema. És clar que té contradiccions estar governant l’Ajuntament de Girona, per exemple, perquè no pots acabar amb tots els desnonaments de cop, ni repartir la riquesa com t’agradaria. Però és pitjor ser simplement una veu crítica: al capitalisme li és més funcional una esquerra que només critica que no pas una esquerra que s’enfanga.
En un moment del procés va fer la sensació que el sentit comú de partits independentistes de dretes es va desplaçar una mica cap a l’esquerra. Ara, però, això ha mutat fins al punt que han aparegut opcions d’extrema dreta dins de l’independentisme que tenen representació parlamentària i que les enquestes pronostiquen que creixeran més.
L’independentisme històric planteja que la qüestió nacional i la social van molt relacionades, i una radicalització en termes nacionals va portar a un desplaçament cap a l’esquerra. Tanmateix, en la mesura que el procés s’ha anat desmuntant, Junts ha anat tornant a l’espai ideològic de Convergència. L’interessant del procés és que va obrir una situació preconstituent, que vol dir remoure moltes coses, no només qüestionar les fronteres, i això l’oligarquia ho tenia claríssim. I, sobre l’aparició de noves formacions d’extrema dreta, jo em faig meva una lectura de Matriotes que si fa no fa diu que l’home blanc català, com que no ha tingut prou força contra l’Estat espanyol, ara carrega contra la immigració. Crec que és una reacció: “No hem pogut amb Espanya; ara redirigim la nostra hostilitat contra els que tenen menys força”.
“No pot ser que ERC estigui en crisi i que la CUP no creixi”
Fa pocs mesos vau concloure el procés de refundació de la CUP, que, entre altres objectius, volia que la formació s’obrís a altres espais, organitzacions i persones que vinguessin de militàncies diverses. Ho heu aconseguit?
No. Malauradament, ens hem quedat curts. Jo no tinc la fórmula d’aconseguir-ho, i em sap greu fer aquesta crítica com si n’hi hagués prou a fer-la, perquè això vol de molt treball. Ara, s’ha de fer aquest treball. No pot ser que no estigui entrant gaire gent nova a militar. No pot ser que Esquerra Republicana estigui en crisi i que la CUP no creixi. T’ho puc dir amb aquestes paraules, perquè és així, no? Està en crisi i Joan Tardà proposa que deixin de ser un partit exclusivament independentista. Aquí la CUP hauria d’estar amb una ofensiva clara per donar resposta a tothom que encara pensa que la millor manera de ser d’esquerres és ser independentista.
Sobre això, fa unes setmanes, en un article a La Veu de Poble Lliure, parlaves de Tardà i també de Pujol. Del segon, deies: “Puc entendre que un sector de la dreta independentista faci de la necessitat virtut i torni a l’autonomisme, atès que la independència és un risc per a la seva posició de classe. No m’estranya, doncs, que Pujol ens digui que ho hem de deixar estar”. Com llegeixes aquesta rehabilitació de la figura de Pujol per part de Junts?
Ho veig com una conseqüència del postprocés: han tornat a ser Convergència, i el que unificava Convergència era Pujol. Al final, aquesta autoritat els retorna al que van ser i tanca, malauradament, el cicle que s’havia obert el 2014. Pujol fins i tot s’esmena respecte al que havia dit el 2014, quan donava suport al procés.
I, sobre Tardà, plantejaves que és preocupant que tant ell com sectors d’esquerres “dilueixin l’objectiu independentista quan sabem que és la ruptura necessària”. Per què creus que aposten pel fet que la independència ja no sigui un pilar vertebrador del partit?
Jo penso que cometen l’error de no creure en les pròpies forces. De considerar que, com que el 2017 no vam tenir prou força, doncs hem de diluir el nostre missatge per veure si així aconseguim un front més ampli. Però és que defensar amb arguments –no simplement cridant més fort– que la independència és possible és una manera que la gent es faci independentista. I aquesta és la discrepància respecte del que planteja Tardà. Ja sé que l’independentisme està baixant a les enquestes, però crec que encara baixarà més si els que som independentistes deixem de dir-ho. Em sembla que és un cercle viciós: qui vol participar en una causa respecte a la qual ni els històrics en fan bandera? Em sembla que és un mal negoci.
“Als partits d’esquerres hi ha molta ‘realpolitik‘: els horitzons llunyans no donen vots”
Recuperant Lenin, tu el dibuixaves com un personatge molt obsessionat pel rigor, molt format, que per cada text o cada article feia un exercici ingent de documentació. Creus que avui als lideratges els falta aquesta formació?
No ho sé. El que jo veig és una gran distància entre la gent que està molt formada, però que es queda en el món acadèmic, i el que passa en la política. És una gran virtut trobar algú que tingui alhora formació, profunditat i caràcter polític. És una cosa excepcional, i recuperar aquesta figura és el que sí que m’interessa. Avui, hi ha aportacions marxistes de gent que està al nivell de molts dels clàssics, però que mira la política de lluny. I, d’altra banda, als partits d’esquerres hi ha molta realpolitik, perquè l’anàlisi de fons i els horitzons més llunyans no donen vots.
Has estat treballant a la Generalitat durant un temps en projectes vinculats amb la llengua i la immigració. Hi ha un problema gravíssim amb la llengua, a Catalunya. Què hi hem de fer?
Hi ha una part de deixadesa política, perquè, durant un temps, l’independentisme no va fer bandera de la reivindicació lingüística. Va calcular que això l’apartava de les majories socials, i, com que ja estàvem a punt d’aconseguir la independència, el tema de la llengua ja vindria rodat. Va ser un error. Les dades són molt crítiques: el fet que el català només sigui la llengua habitual d’un terç de la població de Catalunya el situa en un llindar preocupant. Jo crec que la independència és indispensable per salvar la llengua; però, amb les eines que et dona l’autonomia, pots fer molt més el que estàs fent. És veritat que arriba molta immigració que no adopta el català, però també penso que no s’estan posant prou mitjans materials per aconseguir-ho. Ja no només és un tema d’aprenentatge, sinó que el veritable repte és construir un àmbit de socialització d’aquesta població amb la gent catalanoparlant. Tu pots passar per un curs, que, si no tens ningú que et parli en català, aquesta llengua la veuràs com un certificat, no com quelcom d’útil que t’obre portes i et connecta, que t’arrela.
“La independència és indispensable per salvar la llengua”
És un projecte de l’espanyolisme acabar amb la llengua catalana, com a via per acabar amb una comunitat lingüística, com a via per acabar amb el país?
Exactament. Sense llengua, molt probablement, no hi ha nació. Sí que hi ha excepcions, com el cas irlandès, però fins i tot en aquest cas, per molt minoritzat que estigui el gaèlic, els irlandesos tenen clar que allò els identifica, que els dona continuïtat en el temps i no ho volen deixar perdre.
Fa uns mesos vas participar en el Cruïlla Comèdia, un festival de stand-up en català. Ara vivim un moment dolç pel que fa a la comèdia feta en aquesta llengua, i hi ha molts humoristes que fan molta feina en aquest sentit, fins i tot pel que fa al relat i al discurs polític. Com és que t’hi vas involucrar?
Mira, perquè m’ho van oferir.
I et mola.
M’ho he passat bé fent-ho puntualment. No vol dir que ara ho converteixi en una vocació, però ho he gaudit perquè també he tingut el temps per preparar-ho i perquè l’efecte novetat jo crec que ha funcionat. He d’estar molt agraït a la gent que m’ho ha proposat. Els admiro molt, perquè penso que han fet molt per la llengua i per la consciència catalana, en el sentit de parlar de les nostres vergonyes i de les nostres virtuts amb humor. Anar als monòlegs d’El Soterrani jo crec que et carregava d’autoestima pel país i per la llengua.
I això de Fetus, que van decidir fer una cançó sobre els tres funerals més massius de la història a Barcelona –els de Verdaguer, Durruti i Macià–, i que tu els vas donar la idea?
La proposta va ser a mitges amb la meva companya, la Natàlia. Jo vaig dir a Fetus que encaixaria aquesta cançó amb el repertori que tenen, i els va semblar una gran idea. Em semblava que era una manera de parlar de la història del país amb les seves complexitats, però alhora amb les seves parts memorables. A mi, aquest país m’agrada sobretot perquè és el meu, però també perquè crec que és molt singular en molts aspectes. Ha resistit durant molts anys, quan podria haver quedat totalment assimilat per França o per Espanya, i ha tingut una sèrie d’esdeveniments i d’històries que a mi em semblen apassionants. Que els tres funerals més massius hagin estat el d’un capellà, el d’un anarquista i el d’un militar convertit en líder independentista em sembla que és una cosa fascinant que s’havia d’explicar.
