29/10/2020 | 06:00
Tu vas arribar a ser un dels actors espanyols de moda, amb èxits cinematogràfics importants i suposo que uns bons salaris… i vas decidir tornar al teatre amb la companyia teatral Animalario. Quin gir de guió!
Sí, sí. Vaig estar 15 anys fent teatre amb Animalario i també vaig fer algunes pel·lícules, però l’any 2012 van coincidir la crisi econòmica mundial i la crisi per la separació de la companyia. Aleshores, ja vaig haver de patir la meva porció d’aquella crisi econòmica i social que gairebé s’està unint amb la crisi que tenim ara per culpa del virus. Em vaig quedar sense feina! Però vaig decidir acostumar-me a muntar espectacles per als quals no necessités un duro. Vaig fer un monòleg que es va titular ‘Autorretrato de un joven anticapitalista español’ —obra que segueixo fent avui, set anys després— i, després, anem fent recitals poètics amb el guitarrista Fernando Egozcue sobre distintes qüestions, barrejant repertoris de cançons i poemes. Vaig iniciar un camí d’actor de repertori en solitari. Ara soc com aquell actor que arribava als pobles de tot Espanya amb una maleta i, segons amb qui m’ajunti o què em demanin, faig una cosa o una altra. Cada format té els seus atractius i avantatges.
El virus, primer, i les decisions polítiques, després, han deixat la cultura a la intempèrie. Com has viscut el tancament de teatres, cinemes, sales de concert… durant la pandèmia?
Vaig llegir un article molt bo en què s’afirmava que l’artista ha mort, no perquè hagi mort la seva creativitat artística, sinó perquè ha mort, o està morint, la capacitat per guanyar-se la vida amb l’art. Però això ve d’abans de la pandèmia. Hi ha molts fenòmens que estan impactant sobre el món cultural, i encara els hem d’analitzar bé amb el pas del temps. Un seria l’impacte que ha tingut, i tindrà, tot allò digital, l’economia digital, Internet en general; un altre és l’impacte que té la massificació de l’oferta artística a través de plataformes digitals per a la televisió que ofereixen una quantitat infinita de continguts, on la qualitat artística no és allò principal a oferir. Interrompre les actuacions en directe a Espanya per evitar la propagació del virus, que és el que donava menjar a músics, actors de teatre o altres artistes de tot tipus, ens ha dut a una situació agònica. És que el problema de la cultura avui ja passa simplement per com guanyar-se la vida. Hi ha molts grans actors i músics que jo conec personalment que no en tenen ni per pagar-se el lloguer, la llum o l’aigua a final de mes. Aquesta crisi ha beneficiat alguns sectors econòmics com poden ser les farmacèutiques o les empreses de plataformes digitals… i hi ha sectors molt perjudicats, un dels quals la cultura. Per tant, el més lògic seria que ara els sectors beneficiats per la crisi aportessin més diners a l’Estat, i que els perjudicats rebessin més ajudes de l’Estat.
I, enmig del naufragi col·lectiu, com li va a la bona gent d’un projecte tan interessant i compromès políticament com el Teatro del Barrio de Madrid?
Resistint! El Teatro del Barrio sempre ha viscut en el tall de la navalla. Viu al dia. Per tant, haver tancat el teatre durant mesos ha estat duríssim. De moment, ha aturat el primer cop. Però, si ha de tornar a tancar ara, no sé si resistiria. Però, escolta, som aquí! El Teatro del Barrio no és només un teatre, sinó també un centre de trobada i on es fan activitats per reflexionar sobre qüestions polítiques, socials i econòmiques. Espais com aquest, doncs, tenen més sentit que mai.
“El Govern de Madrid diu que no pot posar més metges ni professors… però sí que posa més policia per controlar-nos”
Vull parlar sobre el ‘nostre’ Madrid: el ‘nostre’ Madrid d’esquerres, democràtic i rebel que està cada cop més assetjat per la dreta neoliberal i privatitzadora i, ara, a més, assetjat per l’extrema dreta de Vox. Com esteu allà?
A Madrid portem dècades de governs neoliberals, i no els passa pel cap ni tan sols reforçar la sanitat pública davant la pitjor pandèmia mundial de la història recent. La gran solució del Govern de Díaz Ayuso per fer front al virus als barris més populars de la ciutat va ser enviar-hi més policies per posar multes a la gent, i va dir que no es podien contractar més metges. Posen més policia, però no posen més metges, ni més professors, ni més línies d’autobús o de metro; no s’enfronta ni tan sols a llarg termini amb el problema de l’habitatge a la ciutat. Per què hi ha més incidència del virus als barris pobres de Madrid? No és, com deia Ayuso, pel seu “estil de vida”. Viure en pisos massificats, haver d’agafar el metro en hora punta o haver de treballar de qualsevol cosa per sous de misèria no és un estil de vida… sinó que és el fruit d’una societat desigual.
Com us afecta la fortalesa de la dreta a Madrid, que tenen ara el poder polític a l’Ajuntament i a la Comunitat, i que alhora controlen la majoria dels mitjans de comunicació i de les empreses importants (incloses les empreses que patrocinen esdeveniments culturals)? Hi ha més pressions? Hi ha, fins i tot, amenaces o censura?
No. Òbviament, en els àmbits culturals de les institucions madrilenyes, hi ha més dificultats per entrar per a gent com nosaltres o la gent d’esquerres de la cultura. Però, per mi, el problema principal a Madrid no és aquest. El problema és que la política de la dreta es basa a empobrir sistemàticament més la gent més pobra i enriquir encara més la gent més rica. El seu objectiu és, simplement, facilitar la concentració de la riquesa en poques mans, a costa d’expandir els llindars de pobresa. I això és el que han fet, i encara fan.
“Les resistències socials a Madrid existeixen, tot i que, amb el govern de Carmena, van ser molt erosionades”
Quin estat de salut tenen ara mateix les resistències contra aquest Madrid neoliberal i de Vox? Sobretot, després de la caiguda de Podemos i de les divisions de l’esquerra?
Les resistències existeixen, és clar. I, de fet, et diria que aquestes resistències van patir molt l’erosió que venia precisament del govern de Manuela Carmena.
Sí? Però per què ho dius?
Sí. Perquè aquell govern havia d’haver-se centrat principalment a reduir les desigualtats socials i econòmiques entre el sud i el nord de Madrid, entre les zones més empobrides i les zones més enriquides. I, al final, vam comprovar que les condicions de vida del sud de Madrid no havien millorat després de quatre anys de govern d’esquerres. Per això, crec jo, el sud de Madrid no va votar Podem ni Carmena tant com l’havien votat en les eleccions del 2015.
Malgrat tot, deies que les resistències socials, polítiques i culturals a Madrid segueixen vives. Però per què carai segueix guanyant les eleccions i, fins i tot, en els sondejos electorals, el PP de gent com Ayuso o, abans, d’Esperanza Aguirre?
Si guanya el PP, és perquè… votar resulta cada cop més ridícul. Evidentment, prefereixo que governi Carmena i no Almeida, i preferiria que governi Gabilondo i no Ayuso, igual que prefereixo que governi Pedro Sánchez i no Casado amb Vox. Però governa el PSOE, i es permeten coses com la fusió de CaixaBank i de Bankia, que posa fi a totes les opcions de tenir una banca pública de veritat. I, quan va governar Carmena, tampoc no es va posar fi a les desigualtats, ni als desallotjaments, ni a moltes coses que són injustes. Sincerament, et passen les ganes de votar. Les institucions actuals a l’Estat espanyol, tal com estan formades des de fa 40 anys, no serveixen per a la democràcia. La representació política és cada cop més una caricatura del que hauria de ser una democràcia real. La participació política no és votar cada quatre anys només, i que després les cúpules dels partits polítics puguin canviar un article de la Constitució de nit i al mes d’agost sense debat. Crec que caldria canviar la naturalesa de les institucions per poder canviar realment les coses i poder, així, construir una societat sense classes socials. En el seu dia, el 15-M, la PAH o les marees van mostrar un camí possible. I, probablement, una bona part d’aquella energia se’n va anar a la construcció d’un partit polític convencional com és Podem actualment. Aleshores, ara, cal tornar. Però no crec que el camí del canvi passi per construir un partit polític convencional i jeràrquic. I que consti que dic tot això amb estima cap a la gent que forma part de Podem, i que lògicament preferiria que governés Podem que el PSOE.
“Lorca ja va dir fa 100 anys que el capitalisme és un sistema econòmic cruel i incompatible amb la vida”
El teu recital ‘Lorca en Nueva York’, que segueixes fent avui per tot Espanya i que fa poc va estar a Sant Feliu de Llobregat, reprodueix una xerrada de Lorca en què explica les seves peripècies a Nova York els anys 1929 i 1930: des del ‘crash’ de Wall Street fins a la suor i els balls dels negres nord-americans. Impressiona escoltar-ho ara 90 anys després!
Lorca va viure nou mesos a Nova York, i després de passar tres mesos més a Cuba, va tornar a Espanya impressionat de tot el que havia vist. A Madrid va explicar la seva experiència en una conferència davant la Residencia de Señoritas de Madrid l’any 1930, on, de retruc, ho va aprofitar per presentar el seu llibre ‘Poeta en Nueva York’. El meu recital és, simplement, unir una part de prosa amb el relat del que ell va sentir i del seu viatge emocional a Nova York, i l’altra part són poemes del llibre.
Què és el que més va impactar Lorca del seu viatge emocional a Nova York just després de la crisi del 29?
Doncs, mira, precisament el que l’impacta més és trobar-se de cara amb una societat capitalista avançada com era aquella. Wall Street fa fallida just a la tardor del 29 mentre ell era allà. Ell aleshores ja descriu el capitalisme com un sistema econòmic cruel al qual caldria tallar el coll ben ràpidament… perquè és incompatible amb la continuïtat de la vida. Ho va dir Lorca fa gairebé 100 anys. Avui precisament ho estem tornant a veure.
Per què?
La pandèmia de la Covid-19 sorgeix, molt probablement, a causa d’un sistema capitalista d’industrialització del cicle alimentari i de la forma massificada de la cria d’animals a la Xina i al Sud-est asiàtic. Aquesta societat capitalista no té capacitat per fer front a un problema comú, com és la pandèmia, i el sistema no és capaç ja no de mantenir la majoria de la gent amb una bona vida, sinó ni tan sols de donar continuïtat a la vida.
Per a què serveix Lorca justament en aquests temps d’oblits i de falta de memòria?
Lorca va aconseguir mirar el món i expressar el que veia sobre la vida i la realitat amb una profunditat i una bellesa tals que els seus textos quedaran per a sempre. Mai no sobra un poema de Lorca. Mai. Sempre serà vigent. Fa un parell d’anys que vaig fent aquesta obra de manera intermitent, però sempre és de plena d’actualitat.
