08/10/2020 | 06:00
Poeta, editora i traductora. Tres oficis per explicar la teva feina però… qui hi ha darrere de l’artista? Qui és i d’on ve la Blanca Llum Vidal?
Una història possible és aquesta: sóc néta de dues realitats completament diferents. D’una banda, d’un abuelo que només va anar a l’escola fins als vuit anys i d’una abuela que mai no va aprendre a llegir i a escriure. De l’altra, d’uns avis que vivien de lloguer al carrer Rosselló i que estaven emparentats amb la pintora Lluïsa Vidal i amb la violoncel·lista Francesca Vidal, companya d’amor i d’exili d’en Pau Casals. No sóc filla d’escriptors, però sí d’uns pares que sempre s’han escrit cartes i d’una mare que sempre ha dut una llibreta a la bossa. Vaig néixer a Barcelona, poc després que els meus pares es coneguessin en un autobús a Estellencs, a Mallorca. Quan es van conèixer, es van passar uns quants mesos a l’illa primer per amor i després per dolor. Un home va matar la germana gran de ma mare, na Carme, aquella criatura que s’abuela duia a la panxa quan als anys quaranta van deixar Montilla per anar a viure a Bunyola. Quan la van matar, la meva tia ni tan sols vivia a Mallorca. Vivia amb la seva parella, la Lola, a Madrid. En un dels viatges a l’illa, va ser víctima d’un home que la perseguia i que no la va poder tenir. Una part de la història és aquesta, aquesta violència i aquesta genealogia trencada de dones.
La violència masclista, que no és pas d’ara…
Després els meus pares van venir a Barcelona, que és la ciutat natal de mon pare. Anaven sovint al Marroc, omplien la furgoneta d’artesania i la venien aquí. Primer feien fires al carrer i després la van vendre al major i jo anava amb ells amunt i avall. Vaig fer quatre anys a l’Índia i vaig passar un mes ingressada en un hospital de Kàtmandu amb una pulmonia causada per un virus estrany. Quan vam tornar a Barcelona, en van voler fugir i vam anar a viure a Casserres, al Berguedà. Vaig créixer en un poble petit com una pixapina bastant integrada i vaig tornar a ciutat amb un accent de la Catalunya Central que era diferent del dels meus pares.
Però ara t’has quedat a viure a la capital, oi?
Visc a Collserola i ha resultat que a vegades la vida se’n va pels marges sense discurs sobre els marges, només perquè sí. La teoria queer ve després. Tinc un fill amb l’Arnau Pons, mallorquí, que també té un fill amb el Dani, que va arribar d’Argentina als anys vuitanta. La germanor de l’Aran i del Jonàs, que només es porten 10 mesos, és de les coses més potents que m’han passat els últims anys. I, a través de l’Arnau, el primer felanitxer que va apostatar, m’he topat amb la cultura jueva.
“La política institucional té poc interès a assumir que la cultura és un bé essencial”
Des dels 17 anys has pujat als escenaris per recitar poesia, de la pròpia i de l’aliena. D’on et ve la pulsió per la poesia?
Més que recordar d’on ve la pulsió per la poesia, recordo una trobada amb l’escriptura. Devia tenir 9 o 10 anys quan un dia era a la cuina amb ma mare. Jo intentava escriure una carta a ma cosina de Mallorca i no sabia què dir ni per on començar. Jo li anava preguntant què havia d’escriure i ella em va dir que mirés al meu voltant i ja està. I a la carta no vaig explicar absolutament res de què feia, només vaig parlar de la taula, de la cuina, de la llar de foc, de l’ocell engabiat. El primer poema que vaig escriure va ser més tard, als 14 o 15 anys. No crec que hi hagués cap intenció d’escriure’n un, però recordo que, un cop vaig escapçar el text en línies curtes, la imatge que tenia allò, que ja no era un bloc, sinó una columna imperfecta, em va agradar. Com a la carta, en aquesta mena de poema hi havia el que veia des de la finestra de la meva habitació: teulades, el cel, un fil d’estendre ple de gotes de pluja i poc més. Ara que t’explico això, m’adono que vaig començar a escriure parlant de coses. Després el diàleg amb els llibres i els sotracs de l’amor i del viure van substituir les coses. I darrerament se m’ha tornat a barrejar la vida material amb la lletra.
Hi ha ajudat el confinament? Com ho has viscut? Els primers mesos va fer la sensació que la cultura era prescindible: actes culturals anul·lats, poc suport econòmic…
El tall brusc de tantes coses ha estat impactant. Hem constatat de manera més crua que mai que, per molta promesa i discurs, la política institucional té poc interès a assumir que la cultura és un bé essencial i a destinar-hi recursos. Al març s’activa l’estat d’alarma; ara som a la tardor, i la sensació d’absurditat injusta es dispara. Fa poc he estat a Galícia, en un festival de poesia que es va haver de suspendre i que ara els organitzadors han aconseguit fer surar en unes condicions delirants. Vaig volar de Barcelona a Santiago dins un avió atapeït, sense cap mena de distància de seguretat. Al teatre, en canvi, hi havia més seients precintats que públic amb mascareta.
“Parlant de cultura en termes generals, es corre el risc d’obviar precarietats i de dissimular privilegis”
Què creus que en quedarà de la cultura després del confinament?
Crec que serà dur per a moltíssims sectors i n’hi ha prou a parlar amb l’un i l’altre per saber que la magnitud de la crisi és enorme i serà terrible. Però em preguntes què en quedarà de la cultura, així, en general. I segur que estem d’acord que tanta cultura és allò que passa a la llibreria de La Carbonera, al bar de l’Horiginal, al cinema Zumzeig, a l’Antic Teatre o al pis on en Marc Valls edita els llibres de Roure Edicions com allò que passa al CCCB o allò que la Institució de les Lletres Catalanes o l’Institut Ramon Llull decideixen que passi. Són realitats tan diferents entre elles i es treballa en condicions tan diferents (no només en temps de pandèmia) que, parlant de cultura en termes generals, es corre el risc d’obviar precarietats, de dissimular privilegis i de donar per bones maneres de fer que, no per repetides i naturalitzades, deixen de ser menys problemàtiques.
A què et refereixes?
Que jo sàpiga, a algunes de les grans institucions culturals catalanes no s’hi accedeix mitjançant cap concurs públic. Com s’hi accedeix, doncs? La resposta fa angúnia, i em fa l’efecte que se’n parla molt poc. I el problema no és només que siguin càrrecs nomenats a dit (que ja és prou gros!), sinó que massa sovint aquestes persones són, alhora, editors en funcions. És curiós que aquest conflicte d’interessos sigui tan poc denunciat. A Catalunya ens podem trobar amb casos en què una sola persona acumula uns càrrecs institucionals sense concurs, porta una editorial, dóna premis i/o subvencions i escriu als mitjans com a crític i com a creador. No crec, sincerament, que aquesta situació la trobem en gaires països. Que jo sàpiga, una de les poques persones que ho han comentat obertament és l’editora Maria Bohigas, que, en una taula rodona de la Setmana de la Poesia, va problematitzar el tàndem de la poesia i el manar. I tot això en un país una part important del qual sembla que es vol independitzar per bastir una societat més democràtica! No sé com ens independitzarem de ningú si no comencem a emancipar-nos de gestions tèrboles ben arrelades.
En una entrevista, l’Arnau Pons deia: “En una cultura com la nostra, la pitjor estratègia, per defensar-la, és pensar que només se la pot afalagar”. Què en penses? Ho comparteixes? Es fa difícil dissentir en una cultura com la catalana?
Sí que hi estic d’acord. Però sobretot estic d’acord a portar a la pràctica una afirmació com aquesta i a acceptar-ne les conseqüències, que és el que va fer l’Arnau en aquesta entrevista i al llarg de la seva obra teòrica i de creació. No trobaràs pràcticament ningú que defensi obertament la complaença ni ningú que no parli de la necessitat d’una crítica rigorosa i desacomplexada. Cal evitar l’afalac perquè sí per tal que una cultura sigui una cosa viva. És un lloc comú que, no per ser un lloc comú, deixa de ser menys urgent i menys cert. Però, un cop ens hem dit que les misses culturals i les ensabonades no van a parar enlloc, potser hauríem de mirar de tendir a aquesta declaració de principis.
“Que no m’hagi sentit censurada no vol dir que m’hagin estès catifes o m’hagin col·locat”
Analitzar críticament tot un sistema cultural pot estar bé. Però què passa quan les crítiques fan referència a obres o autors concrets?
Doncs et poso un exemple sobre un cas poc important, però simptomàtic. Aquest estiu vaig escriure ·”Un paisatge amputat“, un article que mirava d’entrar en debat amb “L’amor fa els àngels així“, de Marina Porras. De seguida les xarxes es van omplir d’insults i de paternalisme. Resultat: el guirigall va difuminar els textos i allò que deien va passar en segon pla perquè allò que importava era la batalla campal que s’havia muntat. I l’esborrament va venir de la mà d’aquells qui clamen compulsivament per fer una cultura crítica i forta. És molt fàcil abanderar-se de la bandera de la crítica i la valentia; però, quan ens confrontem amb les obres, apareixen arguments tan provincians i perillosos com ara el del fratricidi. En això hi té veure, és clar, el fet que Catalunya és una nació petita i reprimida històricament. Una repressió que replega. I el replegament pot ser de legítima resistència, però també es pot convertir en una mena de búnquer impermeable a la crítica i a la pluralitat. De catalans silenciats per altres catalans per allò que diuen, sempre n’hi ha hagut i n’hi ha.
Ens cal més dret a rèplica i més contextualització. Ho reivindicaves en un article a El Temps. Què et va portar a aquella reflexió? Estem fomentant la cultura de l’odi en lloc de la del debat?
El que em va portar a escriure aquest text va ser la cultura de la captura de pantalla i de l’acusació pel broc gros. La denúncia anònima a determinades persones o a determinats col·lectius que es produeix des d’alguns espais ideològics, sovint els de l’esquerra no institucional, que se suposa que s’han treballat formes de resolució de conflictes i que han pretès posar les cures al centre, em sembla problemàtica i, fins i tot, paradoxal. Hi ha moltes maneres de denunciar agressions, assetjaments, opressions. I no crec que l’única via de reparació sigui la que determina la justícia ordinària. Però les xarxes socials poden esdevenir el brou perfecte per als linxaments massius i per fer saltar pels aires qualsevol mena de contextualització o de presumpció d’innocència.
Una de les conseqüències de dir el que penses és que poden deixar de convidar-te a certs espais. T’has sentit censurada o apartada o silenciada pel fet de fer públiques les teves opinions?
Encara que algunes coses que hagi dit hagin molestat i hagin provocat algunes reaccions més o menys agressives, no, no m’he sentit censurada. Ni com a dona ni com a escriptora. I m’agradaria entomar-ho i que fos entomat sense manies ni sobreinterpretacions. Que no m’hagi sentit censurada no vol dir que se m’hagin estès no sé quantes catifes ni que se m’hagi col·locat no sé on. A vegades es parla de censura amb una facilitat que impressiona. M’he passat els últims anys editant obres de Víctor Català, a qui el programa politicocultural noucentista, amb tota la seva pulsió reaccionària i amb tota la seva fraseologia vinculada a l’autoritat, va voler fer callar per diferents motius. Perquè la seva idea de llibertat i de civilitat era una altra. Havent passat uns anys tan arran d’aquesta obra, he après que cal anar amb compte a l’hora de parlar de censures. Per no banalitzar les que efectivament hi ha hagut i encara hi ha.
“Que encara hi hagi artistes que hagin de recórrer a Guifré el Pilós per dir que no és el seu ‘avantpassat’ em sembla ridícul”
Fa alguns mesos, llegia aquesta notícia: “Els barcelonins rics que consumeixen cultura gairebé doblen els pobres” i em sortien algunes preguntes… A qui va dirigida la cultura a Catalunya? Qui hi accedeix, què explica i qui pot distribuir les seves obres?
Fa 12 anys que treballo a la Zona Franca, en un pis tutelat per a persones amb diversitat funcional. A banda de la històrica lluita veïnal del barri, hi ha algú, per exemple, que s’hagi preguntat a quants quilòmetres tenen la primera llibreria els veïns de la Zona Franca? A algú se li ha acudit obrir-ne una? És evident que hi ha llacunes classistes. Com també és evident que a Catalunya hi ha un públic que podria consumir cultura feta en llengua catalana i no és només que no ho faci perquè no li dóna la gana: és que no ho fa perquè s’entesta a endinyar tota aquesta cultura en un sac identitari i folklòric. La catalanofòbia no és patrimoni de Vox.
Penses en algú(ns) en concret?
Des d’aquí m’agradaria preguntar a Guillem Martínez si sap qui són Àngel Carmona o Rodolf Llorens i Jordana i si mai ha gosat llegir la cultura feta en llengua catalana com una cultura que, a banda del conservadorisme montserratí i de certa nissaga terratinent, conté un immens corpus popular d’arrels anticlericals i obreres. Però potser en té prou amb la broma sobre la ela geminada davant d’un auditori que no sembla capir que fer escarni dels trets d’una llengua és un dels primers tics racistes de manual. També diran que és un linxament, fer-li aquesta pregunta a algú que gaudeix de les tribunes mediàtiques de què gaudeix ell?
“Hi ha qui situa una llengua només en determinades zones geogràfiques i estrats de la societat: em sembla una manipulació ideològica”
L’escriptora Brigitte Vasallo va obrir un debat sobre la identitat xarnega a CRÍTIC i tu li vas respondre amb un article on defenses que “Catalunya és barreja”. Com veus aquest debat? Creus que és un tema que tenim superat?
Si és un debat superat o no, francament, m’és igual. En la mesura que se’n continua parlant i que tu ara em fas aquesta pregunta, les coses es mouen i, per un motiu o per l’altre, hi ha qui considera que és necessari mantenir el debat i que és important que el terme no caigui en desús. Si el primer que em diu la idea de xarneguisme és classe treballadora catalana d’origen castellanoparlant, el segon que em diu és resignificació: el terme, és sabut, passa de ser pejoratiu a ser assumit com a reivindicació cultural. Així és com ho ha viscut molta gent, gent que avui parla en castellà, en català o en totes dues llengües, tant és. Però una altra cosa ben diferent és la institucionalització del discurs. Una institucionalització que existeix, que entra en conflicte amb la mateixa opressió i que sovint s’apropia d’una identitat que és plural.
Què vol dir que és plural? No creus que hi pugui haver un conjunt de gent que se senti interpel·lada per aquesta identitat concreta?
La resposta a l’article de Brigitte Vasallo és una represa de Ce sexe qui n’en est pas un, de Luce Irigaray. Perquè crec que aquesta identitat no és una: és diversa. En aquell article vaig dir que la idea de xarneguisme que llegia en els textos de Vasallo em semblava una idea construïda segons el dogma del primer embat hegelià: en oposició a. Que encara hi hagi artistes i pensadors que hagin de recórrer a Guifré el Pilós per dir que no és el seu “avantpassat” em sembla ridícul: tampoc és el meu, tampoc és el de tantíssima gent. Encara resultarà que les identitats bastardes, que les identitats construïdes, que les identitats mòbils, són propietat d’algú o han de seguir un camí determinat per legitimar-se. Per això avui continuo fent-me aquesta pregunta: a què es confronta una determinada idea del xarneguisme per tal de definir-se? Se la mira de cara, la classe treballadora urbana i rural d’origen catalanoparlant?
Tu què respons a aquesta pregunta?
Que no sempre m’ho sembla. Per bé que avui una part del xarneguisme es reivindiqui com una identitat en trànsit que ja no es correspondria exactament amb allò de què parla Candel a Els altres catalans, aquesta reivindicació no sempre aconsegueix escapar-se de les essencialitzacions de la llengua. A aquestes altures, encara se sent qui situa una llengua i una altra només en determinades zones geogràfiques i en determinats estrats de la societat. I aquest discurs sí que em sembla una manipulació ideològica que encara cueja i que s’ha revifat, tant per la dreta com per l’esquerra, els darrers anys.
“He viscut els últims anys de procés i de reivindicacions amb una energia que s’ha anat transformant en indignació i en decepció”
Als teus poemes s’hi poden resseguir moltes de les coses que han passat al país aquests anys. Al teu últim poemari s’hi poden copsar bé referències al 15-M (al poema “Foc a la trampa!”, per exemple) o a les protestes independentistes (a “Als colors que vindran”). Com has viscut aquests últims anys de procés i de reivindicacions a les places?
Vaig escriure “Foc a la trampa” el 27 de maig de 2011, sí. El dia del desallotjament. “Els colors que vindran” és un clam desesperat a una pluralitat que no sempre he copsat en els discursos d’una classe política independentista que diu que pretén construir un Estat en forma de República i, per tant, un Estat que no uniformitzi. Tampoc a base de groc. He viscut els últims anys de procés i de reivindicacions amb una energia que s’ha anat transformant en indignació i en decepció. Una part del que es gestava a les places s’ha institucionalitzat i, entre altres coses, també ha acabat donant lloc a coses tan inversemblants com tenir una alcaldia d’una ciutat com Barcelona gràcies a la maniobra espanyolista d’un senyor [Manuel Valls] que ha fet expulsar adolescents gitanos a França i al suport de tot de gent que no només ha avalat la repressió, sinó que s’ha manifestat al costat de l’extrema dreta. L’advocat i periodista Hibai Arbide escriu que menys de cinc contradiccions és dogmatisme. Però alguna vegada també ha afegit que caldria revisar la quantitat de contradiccions. Estic especialment d’acord amb aquest últim matís.
Tens la sensació que després de l’1-O el procés ha quedat en via morta? Tens esperances que unes noves eleccions facin avançar el procés cap a algun lloc?
M’ha decebut tant que em fa una mandra estratosfèrica, i això és tristíssim, ja ho sé. Junts per Catalunya (JxCat) va votar en contra de la resolució de la CUP, que demanava que el Govern de la Generalitat es retirés com a acusació particular dels processos judicials contra independentistes. ERC es va abstenir. Els Comuns, perquè hi van trobar tics massa indepes en el text, van i també s’hi van oposar. En les properes eleccions, JxCat, amb tota la seva coartada insuportable dels independents que no militen en cap partit (però que formen part d’un projecte polític determinat), farà això o farà allò depenent del que faci el PDECat. En resum: la dreta determinarà quina ha de ser la intensitat de l’altra dreta. Faria riure si no fes tanta pena i si no hi hagués tant de patiment anònim en joc. Anònim, sí.
La gent que ha sortit al carrer, vols dir?
Sí. És que, més enllà de Junqueras dient tot de coses a la tele i més enllà de Puigdemont fent promeses buides des de Waterloo, hi ha centenars i milers de persones represaliades. Això d’aquest Govern em sembla cínic. Que el senyor Buch no hagi estat destituït per les intervencions dels Mossos d’Esquadra arran de les protestes per la sentència i ho hagi estat ara per no sé quines purgues internes o quines maniobres electorals és de traca. No sé si el Procés ha quedat en una via morta. El que diria que fa temps que hi ha quedat és l’estratègia dels càrrecs electes que hi han estat implicats fins ara.
“Posar pràcticament tot el focus informatiu en l’evolució de la pandèmia em sembla un mecanisme per desactivar mobilitzacions”
A més, la classe política té davant uns mesos complexos de gestió de la pandèmia i d’una més que probable crisi econòmica. N’aprendrem alguna lliçó d’aquesta pandèmia?
Crec que estem fent d’una pandèmia la mesura de totes les coses, un indicador moral sobre el grau de reacció enfront de la injustícia, la violència, la precarietat i la crueltat i un indicador que n’arracona d’altres que diria que són tan o més necessaris a l’hora de valorar aquesta reacció de la societat i a l’hora de traçar alguna alternativa a la crisi. Aquest estiu l’Estat espanyol ha ajudat a fugir del país un senyor corrupte vinculat, per nomenament, a un executor de crims de lesa humanitat. Ha passat res? No. El camp de Moria s’ha cremat sencer i hi ha milers i milers de persones vivint en condicions denigrants i utilitzades pels governs com a armes polítiques. Com a societat, hem fet res de veritablement efectiu? No. La sanitat pública està desbordada i els nivells de precarietat amb què treballen els sanitaris fan por. Ens hem plantat, realment? Diria que no. Posar pràcticament tot el focus informatiu en l’evolució de la pandèmia i en unes xifres que no se sap què comparen ni a quina realitat apunten exactament em sembla un mecanisme, tan sibil·lí com pervers, per anar paralitzant-nos gradualment i per desactivar mobilitzacions.
Has publicat vuit poemaris propis i l’eix principal de bona part d’aquests poemaris és l’amor, en el sentit més ampli. De fet, el teu penúltim poemari es diu Aquest amor que no és u. El feminisme ha influït, d’alguna manera, a l’hora d’abordar l’amor en els teus textos?
El feminisme ha deixat petja, sí. Però el que n’ha deixat realment és la manera com Per Petterson, Marguerite Duras o Víctor Català, per exemple, aborden qüestions de gènere des de la ficció. Això de l’eix dels meus llibres és ben bé així com dius. Suposo que el que em passa és que em costa bastant escriure sense la fuetada de l’amor. Que aquest amor de què parlo no sigui u no vol dir que sigui un amor travat en l’exclusivisme del dos. Potser és un llibre que té per intenció apuntar, com a mínim, al tres. El tres com a mecanisme per desviar-se de l’anhel de fusió i de la temptació dicotòmica. El tres com a porta d’entrada a la condició social, a la política, a la discordança.
Precisament els dos últims anys, has cotraduït Marguerite Duras a El dolor, has antologat un recull dels textos feministes de Maria Aurèlia Capmany, Amenaça de sedició, i has editat els volums de Tots els contes, de Víctor Català. Què tenen totes aquestes dones que t’han cridat tant l’atenció?
Ara que les esmentes juntes, m’adono que es tracta de tres dones que sí que tenen alguna cosa en comú: són tres dones que també saben ser un home i que fan saltar pels aires els binomis normatius de gènere. Tant Duras com Capmany van acabar tenint una relació d’amor amb un homosexual. També hi ha, en totes elles, una heterodòxia fonamental. Duras, militant del Partit Comunista, en va acabar expulsada i sempre va maldar per mantenir la literatura allunyada de la influència, que per ella era vomitiva, del partit. Capmany va dedicar una vida a trenar el catalanisme progressista, el feminisme, l’antifranquisme i l’antifeixisme en general. I Català mai no va ser súbdita de cap escola ni de cap costum atàvic i repressor. Hi ha, en totes tres, un pensament antimític i un absolut que es fa miques.
