12/06/2024 | 06:00
Al llarg de la teva trajectòria acadèmica t’has centrat a pensar sobre la llibertat. Però, sobretot, a defensar-la com un valor de l’esquerra política.
La llibertat sempre s’havia entès com un valor d’esquerres en política, però al llarg del segle XX diferents tipus de conservadors i liberals de postguerra van iniciar una guerra ideològica per reclamar-la. Una de les meves raons per voler-ne parlar és la necessitat de reivindicar aquest concepte des de l’esquerra. I una manera de fer-ho és demostrar que, fins i tot amb la visió liberal de la llibertat, moltes de les institucions bàsiques de la nostra societat neguen una sèrie de llibertats de les quals tothom hauria de poder gaudir.
En les nostres societats, sovint la llibertat s’associa amb fer allò que volem.
A vegades sembla que la llibertat és només satisfer els nostres desitjos. Però també té a veure amb formar part d’una comunitat que s’autogoverna i amb participar de debò en aquest procés.
Això és el que defensa la tradició republicana en la qual t’encabeixes?
Crec que el republicanisme posa l’èmfasi en l’estructura de les nostres relacions, i en si ens trobem o no en situacions de dominació. Centra l’atenció en què significa ser una persona lliure, reconeguda, també en termes legals, com a part d’una comunitat.

“Els Knights of Labor es van adonar que el treball assalariat era incompatible amb la llibertat”
Per tant, la llibertat no s’oposa a les normes o institucions que regulen la nostra vida.
Exacte! La llibertat és sens dubte quelcom que té a veure amb les institucions i amb les relacions que es creen entre nosaltres i la resta de les persones que formen una comunitat.
Al teu llibre fas servir l’exemple dels Knights of Labor (‘Cavallers del Treball’) per il·lustrar aquesta idea. Qui eren aquest grup d’obrers?
Es tracta d’una organització política de treballadors fundada a Filadèlfia el 1869. Primer va ser clandestina, per por de la repressió. Però, un cop es van adonar de la seva capacitat per esdevenir més populars, van fer-se públics i van créixer molt de pressa durant la dècada dels anys 1880. El 1886 n’eren gairebé un milió, prou gent per al segle XIX. I van deixar de ser influents a principis del segle XX.
I com entenien ells les idees de dominació o de llibertat?
El que s’aprecia al segle XIX és un gir pel que fa a la manera d’entendre l’esclavitud i la servitud en l’àmbit polític. En una comunitat monàrquica, els ciutadans no ho són realment: no són lliures perquè es troben sota la voluntat arbitrària d’un monarca. O, en cas que siguis una colònia, et trobes sota la voluntat arbitrària d’una metròpoli. Aquest era un tipus d’esclavitud política, per dir-ho així.
Però al segle XIX l’esclavitud es comença a vincular a l’organització econòmica. La gent començà a pensar què significava autogovernar-se en tots els aspectes de la vida. La qüestió de la llibertat no podia limitar-se a l’estructura de l’Estat. Els Knights of Labor i d’altres es van adonar que el treball assalariat era incompatible amb la llibertat. Estaven a favor de l’autogovern a la feina i en la política, i creien que l’única forma de treball coherent amb la llibertat requeria una legislació laboral i cooperatives de productors. Aquesta és la història que explico.

“Cap treballador individual no pot satisfer el seu desig de llibertat sense cooperar amb la resta dels companys”
Que, al marge dels teus altres interessos com a treballador, cap treballador individual no pot satisfer el seu desig de llibertat sense cooperar amb la resta dels treballadors. Els Knights van ser capaços d’aplegar tota mena de treballadors en una sola organització (qualificats i no qualificats, industrials i agricultors, blancs i negres, de moltes religions i ètnies diferents). I això va ser possible perquè van posar la qüestió de la llibertat al centre. Crec que és una base força convincent per fer política.
No has mencionat les dones en la llista…
Hi tenien una relació força complicada. D’una banda, pel fet de tractar-se d’una organització política del segle XIX, tenien unes ràtios molt altes de participació femenina. Les dones publicaven a les seves revistes principals, i moltes van tenir la seva primera experiència política en el si de l’organització. Per exemple, Emma Goldman o Mother Jones van col·laborar amb els Knights of Labor, i van formar-ne part moltes representants del moviment contra el consum de begudes alcohòliques, el temperance movement, que era format bàsicament per dones.
D’altra banda, els Knights encara en tenien una visió molt convencional, de les dones. Tendien a pensar que el millor lloc per a elles era la vida domèstica i molts d’ells tenien un enfocament molt conservador de la seva participació en el mercat. Alguns, per raons no tan de dretes! Vull dir que pensaven que era una feina horrible, així que per què no protegir-les del treball industrial i de l’explotació? Però molts altres en tenien una visió més igualitària…
En quin sentit?
Doncs, per exemple, reconeixien que les dones treballaven, i que era bo que ho fessin, i van ser la primera gran organització política a incloure la demanda d’igualar els salaris. La consigna “Equal pay for equal work” (‘Salari igual per feina igual’) formà part de la seva constitució. Es tracta d’una demanda extraordinàriament progressista per a l’època (i central encara avui). A més a més, van crear oportunitats de participació política molt interessants per a elles que tenien a veure amb la seva proposta cooperativista. Van afavorir, per exemple, que les dones creessin cooperatives de treball domèstic, cooperatives de bugaderia, de cures d’infants…; tota una sèrie d’iniciatives que les feministes socialistes del segle XX tornarien a posar sobre la taula.
De fet, una idea clau per als Knights és l’autoemancipació de la classe treballadora a través de l’autoorganització en cooperatives, de les vagues… És un horitzó prou exigent de cara als qui lluiten, no?
Sens dubte, l’autoemancipació vol moltíssim dels oprimits, perquè bàsicament els estàs dient: tot i que t’estan dominant, d’alguna manera és cosa teva sortir-te’n, i això només ho pots fer si prens part en la lluita. Però, per participar en la lluita, has de fer-te càrrec de debò de la teva llibertat i exercir totes les virtuts que això implica.

“Alguns cooperativistes van menysprear els qui simplement volien gastar-se els seus estalvis i gaudir de la vida”
Al llibre expliques que el fet d’establir aquesta relació entre la virtut i la lluita per la teva pròpia llibertat és un risc a l’hora de generar un moviment social ampli i inclusiu…
Resulta fàcil començar a preguntar-se quina és la diferència entre els qui estan preparats per autoemancipar-se i els que no ho estan. Sobre aquests últims podries pensar: “Bé, simplement no són prou virtuosos”. I, si penses que no són prou virtuosos, no cal que hi donis gaires voltes per començar a preguntar-te per quina raó. “Potser hi ha quelcom de fonamentalment diferent entre ells i nosaltres”, podries pensar. I continuar amb “potser aquesta diferència té a veure amb un biaix cultural o, fins i tot, racial”. De fet, ens trobem amb alguns Knights fent aquesta mena de suposicions sobre els treballadors xinesos o els europeus de l’est i del sud. Però això és diferent del fet que hi hagi prejudicis racistes preexistents.
Sigui com sigui, una lliçó que n’he extret és que aquest risc és en certa manera inevitable quan parlem de polítiques de l’autoemancipació. En efecte, poden contribuir a aïllar-ne els herois, a aprofundir en diferències racials i culturals, i a generar les bases per a nous prejudicis. Aquest és un descobriment important i també una advertència per a qualsevol qui vulgui aplicar aquestes polítiques en el present.
La manera en què funcionaven les cooperatives ja exigia molta disciplina, no?
I tant! De fet, molts argumentaven que, si als treballadors realment els preocupava la llibertat, entendrien el valor de les cooperatives i estarien disposats a exercir una gran disciplina en l’ús dels seus salaris per poder finançar-les. En certa manera, se’ls convidava a exercir les clàssiques virtuts burgeses: estalviar en lloc de gastar, administrar els diners amb saviesa i temprança… Alguns cooperativistes van acabar menyspreant els qui simplement volien gastar-se els seus estalvis i gaudir de la vida, perquè ho consideraven una manca de virtut. Cal dir que això passava, en part, per la negativa dels Knights a fer servir la política i l’Estat per finançar les cooperatives. De fet, alguns d’ells van començar a pensar que aquesta podia ser una via futura. Potser ens cal una part del poder de l’Estat per administrar l’economia i finançar cooperatives, perquè no són la virtut de l’estalvi o les virtuts burgeses les que perseguim, sinó les virtuts de l’autogovern.
Les cooperatives no s’havien d’instituir, llavors, contra l’Estat, sinó amb la seva ajuda.
Ells entenien que una economia cooperativa necessita coordinació a través de l’Estat. Però també veien que, de fet, no cal un Estat tan intervencionista si els treballadors s’autogovernen en el lloc de treball, perquè hi haurà molt més acord en quines coses cal fer i molts menys motius per preocupar-se per l’explotació, la justícia o l’exclusió si tothom és políticament igual en el lloc de treball.

“Els que critiquen l’esquerra perquè es preocupa pel gènere tenen una visió molt estreta i economicista de la política”
Reforma moral, igualtat, autoorganització… Als Estats Units d’avui els haurien dit “esquerra woke”, als Knights of Labor?
Crec que aquells qui critiquen l’esquerra perquè es preocupa per qüestions com ara el gènere o la cultura tenen una visió molt estreta i economicista de la política. Els Knights, per contra, entenien que el seu projecte polític no s’havia de limitar a parlar de salaris o de condicions de treball, com si tota la resta de les coses fossin qüestions culturals… Ells clarament pensaven que era molt important tenir quelcom a dir en cada debat que hi hagués a la societat, com ara el moviment contra el consum d’alcohol, els drets de les dones, dels afroamericans… Ara bé, si aquesta crítica a allò “woke” no té a veure amb el fet que les noves generacions es preocupin per noves qüestions, sinó amb la fragmentació política actual, llavors hi estic més d’acord.
I què hi respondries?
Una part de la política consisteix a ser capaç d’establir quines són les prioritats de qualsevol moviment. Els Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA) tenen molts defectes, però és una organització política que prova de trobar maneres de fer de mediadora entre les diferents prioritats de la gent i que, alhora, dona oportunitats a persones que aparentment es troben en llocs oposats perquè s’adonin que potser comparteixen un projecte comú i que aquestes interaccions els poden servir per matisar les seves opinions. I crec que un moviment polític viu i ben organitzat és capaç de donar cabuda a les diferències i de discutir-les i, alhora, d’establir prioritats d’acord amb una certa estratègia. No pots emancipar tothom alhora d’un sol cop i en totes les dimensions possibles pel mer fet de desitjar-ho. El que cal no és un debat sobre quines reivindicacions tenen validesa, sinó sobre què té prioritat.