Crític Cerca
Foto: CCCB
Entrevistes

Angela Davis “Encara que Biden guanyi, no serà cap victòria per a l’antiracisme”

Angela Davis (Birmingham, 1944) és activista i professora emèrita del Departament d’Història de la Consciència a la Universitat de Califòrnia. Se la considera una de les principals lluitadores pels drets humans i contra la discriminació racial. Autora d’obres com Mujeres, raza y classe (Akal, 2006), Democracia de la abolición: prisiones, racismo y violencia (Trotta, 2016) o Podem abolir les presons? (Tigre de Paper, 2020), i investida enguany a doctora honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra. La setmana passada va participar en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on va parlar de la situació de les protestes antiracistes als Estats Units i de les eleccions presidencials, que tindran lloc el dia 3 de novembre. Trump, les presons, la policia, el racisme o el moviment Black Lives Matter: aquestes són les claus del pensament d’Angela Davis.

03/11/2020 | 06:00

Eleccions als EUA: “Els col·legis electorals són institucions racistes”

Estem nerviosos ara, perquè recordem que, fa quatre anys, les enquestes deien que la Hillary Clinton anava al davant. El resultat final, però, va ser causat, precisament, pel sistema d’esclavatge present en el sistema electoral. Els col·legis electorals són institucions creades durant l’era de l’esclavitud per garantir que els estats fossin representats per una minoria blanca. És a dir, els blancs tenen més poder que els negres i que les minories en general en el sistema electoral. Tinc certa esperança perquè sembla que, arreu del país, la gent reconeix que, si realment volem assolir alguna fita important o alguna victòria en els propers temps en la lluita contra el racisme, la xenofòbia, el tractament repressiu dels migrants o el canvi climàtic, el primer que cal és fer fora el senyor que ocupa la Casa Blanca actualment.

“No votem candidats que canviaran el món i ens guiaran cap a la llibertat”

Estic nerviosa perquè sabem que hi ha una tornada al feixisme, i a Espanya això ho enteneu molt millor que en altres pobles del món. Tinc un optimisme moderat perquè, encara que el candidat demòcrata sigui escollit, això no vol dir que hàgim obtingut cap victòria. Nosaltres no votem candidats que canviaran el món i ens guiaran cap a la llibertat; estem, simplement, intentant aplanar el terreny per seguir lluitant contra el capitalisme racial, l’heteropatriarcat, la transfòbia, el negacionisme del canvi climàtic i per poder expressar la nostra solidaritat envers persones amb discapacitats o altres col·lectius minoritzats. Per tant, les eleccions no les interpreto com quelcom de nuclear; el resultat no determinarà el futur: guanyar té a veure amb generar un espai per als artistes, activistes i intel·lectuals compromesos amb la creació d’un nou món.

Black Lives Matter: “Per tal que totes les vides importin, les vides negres també han d’importar

Ja portem vuit mesos amb la crisi de la pandèmia i no hauríem pogut preveure mai que les mesures encaminades a reduir la corba acabarien generant les condicions perquè es produeixi una mena de connivència amb el racisme, que s’expressa en assassinats com el de Breonna Taylor o George Floyd. Fins i tot aquells que no sabien que les vides negres són extingides per l’Estat i que existeixen vincles històrics de violència i brutalitat policial als EUA, haurien de reconèixer que ha arribat el moment de fer alguna cosa per posar fi a aquest mal. Qui es podia imaginar que les manifestacions antiracistes més grans del país es donarien durant la Covid-19? La gent va mobilitzar-se no només per solidaritat amb el moviment Black Lives Matter ni amb la situació als EUA, sinó també per respondre al fet que l’esclavitud, el capitalisme, el racisme, és a dir, el racisme capitalista, ens ha dut al moment en què som avui.

És bastant significatiu que el moviment Black Lives Matter hagi passat de la marginalitat al centre del debat polític. Per neutralitzar-lo, es va crear l’eslògan “All Lives Matter”, que és una versió més “inclusiva” però que destaca la tirania d’allò que és universal. És com que les vides negres han d’acabar integrades en el concepte ‘totes’, perquè som una minoria numèrica en un conjunt de milers de milions de persones. Per sort, hi ha un reconeixement cada cop més potent de l’eslògan “Black Lives Matter” que crec que insta el moviment a una versió més profunda i robusta del concepte ‘totes les vides’: per tal que totes importin, les vides negres també han d’importar. Però, és clar, qualsevol lluita pel canvi topa amb les resistències d’aquells que tenen por del canvi o dels que depenen de les desigualtats des d’un punt de vista material o ideològic. Tota demanda de canvi topa sempre amb estratègies que tenen per objectiu impedir-lo. Dir: “Sí, us donarem quatre engrunes, però el que volem és que feu una genuflexió a l’’statu quo’”.

Foto: CCCB

Abolició de les institucions racistes: “En lloc de presons, volem habitatge, educació i creació de llocs de treball”

Durant molt temps, els acadèmics, activistes, artistes i treballadors culturals han insistit en la importància de reformar les institucions que són fonamentalment racistes, com, per exemple, les presons i els departaments de policia. Aquestes reformes poden acabar fent que encara siguin més profunds el racisme estructural i l’explotació de classe arrelada a les nostres societats. Per això exigim l’abolició d’aquestes institucions, argumentant que el seu desmantellament seria un element fonamental per poder enderrocar el racisme sistèmic i estructural. El sistema penitenciari forma part del sistema capitalista: les presons s’han convertit en una institució poc canviant i molt perduradora en les societats humanes.

“Per què enviem homes armats a garantir la seguretat, cosa que és contradictòria?”

Després del linxament de George Floyd vam veure senyals a les manifestacions que deien que se li havia de retirar el finançament a la policia, i algunes persones van entendre que parlàvem únicament d’eliminar la policia i deixar un buit. Això no pot ser. El procés d’eliminar el finançament a la policia té a veure amb el finançament de noves institucions. El focus no es pot posar només en allò a què ens oposem, sinó que hem de posar atenció en allò que volem. La pregunta clau és: per què la policia ha d’abordar problemes de salut mental o de crisis d’ansietat? No estan formats per a això, no tenen la capacitat per fer-ho. Hi ha altres professionals que poden abordar les necessitats de les persones que requereixen compassió, amor o cures. Hi ha molta gent reflexionant sobre noves formacions humanes que puguin garantir de veritat la seguretat de les persones i de les comunitats. Per què la seguretat ha de suposar violència? Per què enviem homes armats a garantir la seguretat, cosa que és contradictòria en si mateixa?

Cada cop hi ha més representants dels governs locals i de la societat civil que reflexionen sobre com utilitzar els diners que dediquem a la policia per millorar, per exemple, les polítiques d’habitatge per a la població pobra o per als negres, o com garantir l’educació per a les més vulnerables. Parlem d’un procés profund i hem d’assumir la idea que cal canviar l’estructura de la societat i oferir serveis socials per a les persones que viuen a les nostres comunitats i aquelles que han estat marginalitzades i reprimides històricament. El mateix passa amb les presons: no podem apostar únicament per la negació i revocació d’una institució, perquè l’abolició també implica un procés de reconstrucció de quelcom de nou. En lloc de presons, volem habitatge, educació, creació de llocs de treball, més art, més música, més amor. Volem professionals que tinguin cura de la salut mental, espiritual i física de les persones en comptes d’aquest capitalisme racista, misogin, transfòbic i violent en contra del medi ambient.

Racisme i migració: “La situació dels migrants és el problema principal de drets civils que tenim al planeta

El vincle entre el racisme i la violència de l’Estat afecta moltes parts del món: recordem el cas de l’activista negra ‘queer’ Marielle Franco, que va ser assassinada per un antic agent pel fet de qüestionar la militarització de la policia al Brasil. Per no parlar de Sud-àfrica, on encara hi ha protestes en relació amb el racisme estructural postapartheid, que està profundament arrelat en els departaments de policia i a les presons. O de les activistes a Palestina, que mostren com els EUA donen suport a les estructures repressives dissenyades per Israel per tal de seguir ocupant territoris palestins.

La situació dels migrants arreu del món és el problema principal de drets civils que tenim al planeta. Ens recorda que la causa original del que avui vivim és el colonialisme, l’esclavatge i el sorgiment del capitalisme. A la dècada dels seixanta vaig viure a Frankfurt i allà hi havia una gran comunitat de treballadors espanyols que estaven marginalitzats profundament. Més endavant em vaig adonar que les persones afrodescendents i les comunitats minoritzades al Sud global pateixen els mateixos tipus de discriminació que els treballadors espanyols van viure als seixanta a Alemanya. Allà em vaig dir a mi mateixa: que trist que no recordem la nostra pròpia història! A vegades crec que és important que intentem imaginar-nos un futur diferent, encara que sigui utòpic o idealista, i això implica recordar que la formació dels estats nació no és eterna, no perdurarà per a la resta de la història de la humanitat. Són un producte del capitalisme burgès.

Hem de desenvolupar un llenguatge i maneres d’imaginar-nos el futur que no incloguin el concepte de frontera dels estats nació. De fet, la idea que la ciutadania té a veure amb uns documents és bastant absurda, si ho pensem bé. Com visibilitzem la realitat dels migrants i les polítiques criminalitzadores dels migrants amb el topall que suposen les fronteres? En l’etapa que vivim és fonamental que ens vinculem els uns amb els altres. Les polítiques criminalitzadores i les polítiques d’immigració repressives també les tenim als EUA, a l’Amèrica del Sud, a l’Àfrica, i en molts llocs del món. No tinc una recepta màgica, però hem d’unir-nos i aprofundir en l’internacionalisme. Reconèixer que es tracta d’una problemàtica d’àmbit global que està patint tothom que migra arreu del món. Si realment volem qüestionar el capitalisme global i ho volem fer de manera eficaç i eficient, hem de generar noves formes de globalitat i nous internacionalismes.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (enviament: desembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies