Cerca
Foto: DAVID F. SABADELL
Entrevistes

Alfredo Relaño “El Madrid representa el centralisme; el Barça, l’esperit federalista”

Tot comença amb Tintín. I d’aquelles lectures infantils en nasqué el periodista. Autèntic mite de la premsa esportiva, Alfredo Relaño (Madrid, 1951) va ser membre de la redacció fundacional d’El País, on va exercir de cap d’esports, encara que ja treballava abans per a Marca i El Mundo Deportivo. El 1987 impulsa el cèlebre programa El Larguero, de la Cadena SER. I no va ser fins que dirigeix els esports a Canal+ que Alfredo Relaño renova la manera de veure, entendre i consumir futbol. Director del diari As durant més de 20 anys, Relaño és un home culte. Cita llibres i autors, relata anècdotes, desprèn saviesa popular i cuida el llenguatge. Potser, per això, és qui s’inventa la paraula “el clàssic” o “el Villarato”. Amb ell, parlem de l’univers futbol, del negoci, de l’esport. I, quan encara no ha acabat de posar per a la foto, somriu i fa el primer driblatge: si Pelé i Di Stéfano fossin periodistes, serien Alfredo Relaño.

25/10/2024 | 06:00

El futbol és l’òpera dels pobres, oi? Malgrat que no sigui tan cinematogràfic com la boxa, té un caràcter màgic que enamora. És cultura popular i agrada.

Té una força sociològica enorme.

Sí, pot ser, perquè és la gran broma inicial: és un joc que prescindeix de les mans, que és allò que ens ha permès tirar endavant com a espècie, i en el qual ens hem de fer valer amb els peus, que són com una part del cos d’un sol ús, oi? Vicente Verdú, al llibre El fútbol: mitos, ritos y símbolos, reflexiona sobre l’èxit del futbol i l’analitza com una realitat on apareixen totes les tendències antropològiques de l’home. Hi ha un ventall de components en aquest joc que ha quallat magníficament.

“Els intel·lectuals d’esquerra deien que el futbol era un entreteniment del franquisme per distreure la gent”

Cites Vicente Verdú, un gran periodista. Però el futbol, tot i ser cultura popular, ha enamorat molts intel·lectuals: Albert Camus, Manuel Vázquez Montalbán, Umberto Eco…

Sí, és cert. A Espanya, es va associar el futbol a la incultura, i, injustament, entre els intel·lectuals d’esquerra, es va establir la idea que el futbol era un entreteniment del franquisme per distreure la gent; però el futbol ja agradava a molts altres països sense dictadura. Per això, m’agrada que Jorge Valdano sigui una figura que lliga el futbol i la cultura.

De fet, tu li encarregues el seu primer article a El País, quan ets el cap d’esports.

Sí. Mira, Valdano, mentre era jugador professional, s’imposava, com a mínim, dues hores de lectura diàries.

I Vázquez Montalbán deia que una conversa sobre futbol entre Eduardo Galeano i Mario Benedetti era un debat filosòfic.

I amb Arrigo Sacchi, entrenador de l’AC Milan, també, que deia que el futbol és el més important de les coses petites. I amb César Menotti, argentí. Era un regal escoltar-los a tots ells. Jo soc molt proargentí en tot, en llenguatge, futbol i lectures. De fet, en els meus primers temps com a cronista dels partits a El País, em vaig nodrir molt d’El Gráfico, una revista argentina boníssima. En prenia moltes expressions que aquí no sortien: “pilotes a l’olla”, o “la manotada de l’ofegat” per parlar de com el porter rebutja la pilota. A l’Argentina, a més, el futbol és un signe de debò de la cultura del país. Allà, el més important en una colla d’amics no és aquell qui disposa de més diners, sinó qui juga millor al futbol.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Als anys seixanta, tots els anuncis de la premsa esportiva eren de furgonetes, eines, cotxes, havans i conyac”

Potser, com que és un món tan masculinitzat durant tant de temps, costa associar la cultura i el futbol.

Quan començo l’any 1967 a Marca, i després a El Mundo Deportivo i a As el 1969, tots els anuncis de la premsa esportiva eren de furgonetes, eines, cotxes, havans i conyac. Aquest era, llavors, l’imaginari del futbol. No hi havia res que suggerís que aquell esport interessés a uns altres que no fossin ni mecànics ni taxistes ni obrers. No obstant això, quan arriba la Transició, els grans diaris procuren cuidar el llenguatge, i, llavors, es va guanyar en prestigi i es va perdre el complex que el futbol era com una cosa de rucs.

Ara l’imaginari és un altre.

Sí. Avui dia, els jugadors són com semideus, apol·los grecs tatuats i amb arracades, equivalents a figures del rock, a l’estil de les celebritats. Amb ironia, Alfredo Di Stéfano va dir que tot se’n va en orris quan entra el primer assecador de cabells dins el vestidor.

Diries que, amb els imaginaris del futbol, es pot traçar una història d’Espanya?

Durant la República, ja treia el cap la qüestió regional al voltant del futbol. Per això, el franquisme el tracta amb cura, perquè el futbol fomentava emprenyades regionals i dissolia la idea d’una Espanya comuna. De fet, la disputa entorn del model d’estat travessa tot el futbol espanyol. El Madrid, que du el nom de la capital, és el referent d’un model centralista, una mica com el francès; mentre que el Barça simbolitza l’esperit federalista. Un dels meus llibres, Nacidos para incordiarse. Un siglo de agravios entre el Madrid y el Barça, analitza aquesta tensió sempre present en diferents règims i en èpoques de tendència política diversa.

També durant la Transició?

Sí. Al Madrid, aquell període, l’agafa a contrapeu, perquè moltes comunitats autònomes paren el rellotge on els convé, i s’inventen la seva bandera i la seva història. En canvi, Madrid, com és la capital, s’observa com una cosa impersonal, un dipòsit de funcionaris de l’Estat. Llavors, la ciutat crea uns signes d’identificació: un és la Movida; un altre, un alcalde com Tierno Galván; després, Antoñete, el torero, i, finalment, La Quinta del Buitre: cinc futbolistes madrilenys de classe mitjana que van provocar que més de 20.000 persones es colessin al Santiago Bernabéu per veure com jugaven a futbol. Era una bogeria.

I el Barça durant aquella època?

Es començaven a veure moltes senyeres al Camp Nou. Hi ha un llibre, una mica inconsistent, El Barça i el franquisme, de Carles Santacana, que explica que, anant a l’estadi ple de banderes catalanes, Jordi Pujol s’adona que el Barça pot ser una palanca del nacionalisme. Va ser en aquells anys que el Barça pren un caire nacionalista.

Foto: DAVID F. SABADELL

“El futbol és un esport que recull el nostre ímpetu tribal de manera natural i, sens dubte, opera com una catarsi de tensions”

Montalbán va dir allò de: “Quan cal explicar a un estranger què vol dir l’enfrontament Barcelona-Reial Madrid, no se m’ocorren millors imatges que els xocs entre nordistes i sudistes en la recol·lecció de cabelleres d’indis en els temps immediatament posteriors a la guerra de secessió dels Estats Units. Si no hagués existit aquella competició, les tensions, els greuges històrics acumulats, haurien provocat pitjors violències”.

Una cosa similar em va dir Ramón Mendoza, sí, que el futbol era la continuació de la guerra per altres mitjans. En certa manera, és un esport que recull el nostre ímpetu tribal de manera natural, encara que els greuges que ens deixa, al final, són un penal mal assenyalat. I, sens dubte, opera com una catarsi de tensions.

La veritat és que són dos clubs d’estils molt diferents.

Sí. El Madrid juga com en una pel·lícula de l’Oest. El seu ADN és lluitar i guanyar. El del Barça és més recent, de l’època de Guardiola, de jugar i moure la pilota. A més, el club intenta que el planter, des de nens, jugui de la mateixa manera. El Madrid, en canvi, no ho fa, això. El somni blanc és la Copa d’Europa, potser per no sentir-se un equip qualsevol, i busca que el Vell Continent valori Espanya mitjançant la paraula Reial Madrid. Al Barça, en canvi, li interessa la Lliga espanyola per sentir-se més estimat i atenuar així la seva demanda d’escolta dins de l’Estat, amb frases com “Aquest any, sí” o “Aquest any, tampoc”.

“Florentino és enrevessat i astut, obstinat en la idea aberrant de la Lliga Europea, volent que el Barça s’hi afegeixi”

Són dos clubs diferents, però també força iguals. Cites Ramón Mendoza, d’estil molt Josep Lluís Núñez, dirigents d’una època. Ara trobem Florentino Pérez i Joan Laporta. Els llops muden les dents, però no els pensaments?

Són dos personatges que no m’agraden gaire. Florentino és enrevessat i astut, obstinat en la idea aberrant de la Lliga Europea, volent que el Barça s’hi afegeixi. I Laporta vagareja amb un Barça en una gran dificultat econòmica, demanant crèdits internacionals, amb palanques, en una situació de ruïna.

Però sempre hi ha una ombra de corrupció i de sospita en aquests homes del negoci del futbol.

Recordes Silvio Berlusconi? Construeix el seu prestigi a l’AC Milan, i fa una obra imponent per ficar-se en política. Aquells jugadors fins i tot s’allotjaven en el Ritz! El que passa és que la corrupció, en el futbol, sorgeix des del principi. El joc neix com un esport amateur, molt amable per a les classes privilegiades, que podien dedicar més temps al futbol que no pas les classes treballadores. I, a més, com, d’inici, és fàcil moure els diners, ja comencen a fer pagaments d’amagatotis. També cal tenir-hi en compte la qüestió de la histèria, de l’angoixa per si baixes de categoria o si no guanyes el campionat, i, és clar, els clubs s’emmerden en paranys: paguen àrbitres, fan tripijocs per portar els millors jugadors, etcètera. I tot això és incompatible amb la bona gestió i converteix en inviable el negoci sanejat. Hi ha una dada més: els equips, en general, s’instal·laven als afores, i, quan hi arribava la ciutat, el terreny es revalorava de nou. Després, venien el terreny i marxaven més lluny. Tots els clubs ho han fet. I aquesta dinàmica acaba devorant-ho tot. La Lliga, més o menys, ha sanejat l’ambient, encara que, amb el Madrid i el Barça, la corda tiba menys i és més llarga.

Foto: DAVID F. SABADELL

“El Barça caciqueja amb els àrbitres perquè creu que el Madrid ha manipulat la Lliga tota la vida”

Tu inventes el terme “el clàssic”, però també altres expressions, com “el Villarato”, amb el qual definies la corrupció del pagament d’àrbitres…

Sí, una inclinació del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Ángel Villar, d’afavorir els àrbitres que afavorien el Barcelona. Suma a tot això l’actual cas Negreira, és a dir, el pagament durant 17 anys al vicepresident del Comitè d’Àrbitres, que confirma aquesta mà negra amb quatre presidents diferents dirigint el club blaugrana. El Barça caciqueja amb els àrbitres perquè creu que el Madrid ha manipulat el campionat durant tota la vida, i, de cara endins, ho fa en defensa pròpia.

Amb l’argument del madridisme sociològic?

És clar, perquè existeix una por al Madrid. Encara que pitjor és el que passa amb els pericos. A Madrid, hi ha molts periodistes de l’Atlètic i del Reial Madrid que treballen junts. Encara més: el director de l’As és aficionat del Barça. I no passa res. No obstant això, a Barcelona, jo tinc amics que són de l’Espanyol i han de fingir que són del Barça perquè, si no ho fan, no prospera la seva carrera periodística. No diré noms, però conec algun periodista perico que fingeix ser culer i carrega contra el Reial Madrid. A Barcelona, si ets de l’Espanyol, no et donen un programa important de ràdio en cap mitjà de comunicació.

“A Barcelona, si ets de l’Espanyol, no et donen un programa important de ràdio en cap mitjà de comunicació”

Fa pensar.

El Barça, a diferència del Madrid, és una causa pàtria a Catalunya. És com passa en política: quan et creus amb la raó moral, pots fer qualsevol disbarat, perquè et penses que estàs en possessió de la veritat.

Com el cas de Luís Figo, “el gran traïdor”?

El diari Sport va arribar a treure un bitllet amb la cara de Figo. Es van passar. En els mitjans esportius, mai s’ha de parlar de política. Ho tinc comprovat. Mira, jo tenia prohibit a tota la redacció de l’As escriure sobre el tema català; i si no hi havia més remei que parlar-ne, jo escrivia l’editorial. A Barcelona hi havia el 4-2-4, un bon diari esportiu que fracassa pel fet d’alinear-se amb una certa esquerra nacionalista. El lector d’esports no vol sentir-se aclaparat per l’actualitat política, i prefereix gaudir de l’esport lliurement, que és l’estímul de les millors condicions físiques i morals de l’espècie.

M’imagino que en l’ús del llenguatge en la premsa esportiva, i a més en un joc de tanta passió com el futbol, s’ha de ser molt curós.

A la SER jo vaig voler tenir molta cura amb això; i, avui dia, s’ha de modificar. Per exemple, ahir, un mitjà va publicar: “La selecció femenina fa la ‘matxada'”. Però, per definició, això és impossible, perquè ‘matxada’ prové de ‘matxo’, de ‘mascle’. La moral canvia, i el terme “moral” prové de costum; i, és clar, allò immoral és el que no apareix com a costum, i, per tant, escandalitza. És immoral entrar en biquini en una església d’Àlaba, oi? Però no ho és si entres en una piscina. O seria immoral anar vestit a una platja nudista, veritat?

El futbol femení pot renovar el llenguatge i el joc?

Arriba amb un aire més pur. De moment, el futbol femení és més polit. Encara que trigarà temps a convocar un públic massiu com fa ara el futbol masculí. Depèn, també, de la fama que vagin tenint els equips. Passa el mateix en altres esports. El tennis, potser, va ser l’únic esport que va tenir des del principi una consideració similar per als homes que per a les dones: Steffi Graf, Monica Seles, Arancha Sánchez Vicario…

Foto: DAVID F. SABADELL

“Els futbolistes tenen una vida immadura i, a vegades, algun paio espavilat els fica en negocis que els arruïnen”

Quan vas ser director de Canal +, el 1990, refàs per sempre la representació de l’univers futbol. Amb el programa El dia después, hi ha un abans i un després en els mitjans, i crees un patró en el periodisme esportiu encara vigent avui dia. Va ser revolucionari.

Com a aficionat, jo volia veure el futbol com a mi m’agradava. I me’n vaig permetre el luxe. Es tractava de gaudir-lo com un espectacle integral: captar com el públic arriba al camp, aquell senyor que es perd per l’estadi quan compra una cervesa, el pare que perd el nen a la graderia, etc. A més, nosaltres cobràvem per veure el partit; era una cosa que no s’havia fet mai. Així que hi havíem d’incorporar tecnologia d’alta qualitat. I cal dir que tantes càmeres permeten un joc més net, perquè una puntada de peu podia analitzar-se des de molts angles, i d’alguna manera, cohibia el jugador. Volíem retransmetre un gran esdeveniment com si l’hagués filmat Federico Fellini.

Què significa el futbol per a la teva generació?

Tinguis un dia bo o un de dolent, el futbol és un argument per descansar. I ho ha estat sempre. Potser, quan ets més jove, en alguna etapa de la vida, no t’interessa gaire. Però, quan neixen els fills i els compres una pilota, torna a tu, gràcies a l’excusa del fill gran i a la transmissió de pares a fills. I, després, és un element gairebé imprescindible per relacionar-se amb la gent.

Sí, és cert. No obstant això, el negoci té aquest costat fosc de nois que somien jugar en un gran club, però la història no els funciona.

Al futbolista, per llest que sigui, se li atura el rellotge als 14 anys. Fins als 34 anys, viuen una vida ideal de 14 anyets: amics, futbol, aire lliure, viatges… Molts no saben ni agafar un avió ells sols. I, a vegades, apareix un paio una mica espavilat i els fica en negocis fantasiosos que els arruïnen. Però és un problema d’aquest segle; com també la quantitat de nois que porten de molt petits de l’Amèrica del Sud o d’Àfrica amb promeses de jugar i que acaben malament. Per això, la FIFA ha posat condicions tan dures. Johan Cruyff es va arruïnar pel fet de muntar alguna cosa amb un paio d’aquests. O Ronaldinho, que viatja al Paraguai amb un passaport fals, el detenen i triga temps a reunir una fiança de 100.000 euros. Una vida immadura. Un altre mal d’aquest segle, però, són aquests futbolistes que se senten capaços de tot, que no admeten un no com a resposta, i que, quan estan amb una noia jove, ja es creuen capaços de tot. És un dels mals del futbol més actual, en un moment en què el sexe s’ha banalitzat tant.

Un reflex de la societat en el futbol?

La societat es barreja. S’està comprovant en les seleccions i en els esports olímpics, un fet que va alarmar molt a França la Marine Le Pen. Jugadors com Lamine Yamal i Nico Williams són espanyols perquè han nascut aquí i punt. Una altra cosa és que els seus pares potser no ho siguin. En altres esports, és molt habitual que, quan descobreixen que un esportista és molt bo, se li dona la nacionalitat del país a correcuita, fent-lo passar al davant d’una massa immensa de gent que ja treballa aquí i que pateix el racisme. És molt lleig. Va succeir amb Di Stéfano i amb Kubala, que els van nacionalitzar en ple franquisme.

Última pregunta, ara sí. Què és per a tu el més bonic del futbol?

El primer cop que hi entres. Hi ha una novel·la de Nick Hornby, un escriptor aficionat de l’Arsenal, que parla d’un nen, fill de divorciats, que s’avorreix amb el pare. I un dia el pare el porta al futbol. Són al bar, abans del partit. Molt de soroll, crits, la cervesa… i el nen avorrit. Però, després, entren dins el camp de bracet, el nen observa el tapís verd i les geometries blanques, i, llavors, en queda fascinat. Jo recordo el meu moment iniciàtic, amb el meu germà, quan el pare em fa soci del Madrid amb només 11 anys perquè havia tret bones notes.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies