Andrea Duane “La probabilitat més alta d’incendi és als extrems del país: les Terres de l’Ebre i l’Empordà. Són zones on el vent és un gran motor”

Aquesta primavera ha plogut molt a Catalunya. Tenim menys incendis que els altres anys? 

La situació no és bona. Sé que pot semblar que des del món dels incendis sempre ens queixem, perquè plou poc o perquè plou molt! La influència del clima en els incendis és complexa, no és directa. Que hagi plogut poc durant anys fa que tinguem els boscos estressats. Que en els últims mesos, en canvi, hagi plogut molt fa que creixi el combustible fi: herbes, noves branques de les plantes… Si aquest estiu fa molta calor, tot aquest combustible estarà disponible per cremar ràpidament. Necessitàvem aquesta pluja, però també implica aquest toc d’alerta.

L’emergència climàtica ens ho posarà cada vegada més difícil, però no és l’únic factor que ens posa en perill davant els focs. En què més ens hem de fixar?

Hi ha molts factors. També és important com estigui el nostre paisatge. A la conca mediterrània hem vist un canvi profund en l’últim segle, en què hem passat d’una economia molt rural, un paisatge molt gestionat, a unes societats eminentment urbanes. En molts llocs s’ha abandonat aquest paisatge, i això fa que hi hagi més boscos joves que tenen una estructura molt vulnerable als incendis, més disponibles per cremar. Hem passat de tenir un 10% de superfície forestal a tenir-ne un 60%. Quan expliquem el creixement dels boscos a Catalunya, moltes vegades la gent ho veu amb ulls positius… I pot ser-ho en certs sentits, però són boscos que no estan equilibrats en una perspectiva històrica.

“Tenir més boscos pot ser dolent: són més vulnerables a les sequeres i als incendis”

Per què pot ser dolent tenir més boscos?

Perquè són més vulnerables a les sequeres i als incendis. Són boscos molt joves, molt densos i amb individus molt petits que encara no han format un equilibri amb les pertorbacions històriques. Si s’apropa una sequera, per exemple, hi ha tanta competència per l’aigua que moltíssims individus poden morir a la vegada. Quan arriba un incendi, no han desenvolupat mecanismes que els permetin resistir-lo. I, a més, les pertorbacions que hauran d’afrontar no tenen una tendència estable, sinó que canvien amb el canvi climàtic. Tot això fa que siguin una mica un polvorí. 

Com podem afrontar els focs que vindran amb uns boscos així de perillosos?

Per començar, el problema és que tenim una societat que s’ha oblidat de la seva relació amb el foc. El foc sempre ha format part dels paisatges, i ha format part de la interacció entre els humans i la natura des de fa uns 400.000 anys. La societat urbana, majoritària en el segle XXI, ha marxat d’aquests paisatges i se n’ha oblidat, però ara també vol tornar a la natura, perquè l’ideal és viure prop del bosc. Veiem el foc com un decorat, com un espai intocable. Hem tornat a ocupar-lo, però oblidant quina era la relació habitual entre l’humà, l’ecosistema i el foc. La conseqüència és que es creen situacions molt vulnerables. I hem decidit que, quan es creen incendis, volem extingir-los, però alhora, quan hi ha un gran incendi, tampoc podem dedicar-nos-hi plenament, perquè hem de posar molts esforços a protegir totes aquestes persones i béns que hem col·locat allí, en aquesta interfície urbana-forestal.

“Hi ha incendis que poden evitar que, més endavant, es col·lapsin els sistemes d’emergències”

Confiem massa que els bombers extingiran els focs abans que arribin a casa nostra?

Bona part de la gent que hi viu no és conscient del risc, del fet que a vegades això senzillament serà impossible. A Califòrnia, la major part de la gent ja ha acceptat que el foc arribarà a casa en un moment o altre. I tenim la combinació d’ingredients per viure a Catalunya grans incendis com els que ha viscut Califòrnia. La dinàmica històrica és una mica diferent, però també van tenir una sequera històrica durant sis o set anys, i després bona pluviometria, i des d’aleshores han tingut els incendis més grans registrats de tota la història. Això no vol dir que no hi puguem fer res… El que podem fer és preparar-nos millor i, quan els focs arribin, tenir comunitats més unides i més resilients per afrontar-los.

Què podria fer algú que, per exemple, visqui envoltada dels boscos del Montseny?

Si casa seva és una masia històrica, segurament ja viu en un espai adaptat. Probablement estarà rodejada d’activitat agrícola, i tindrà una estructura constructiva de pedra que dificulta que el foc pugui penetrar a la casa. Ara, si parlem de noves urbanitzacions… doncs potser no. El primer pas és assumir que aquesta situació pot passar, i a partir d’aquí hi ha mesures de reducció de riscos sobretot vinculades a la jardineria, a les construccions exteriors i a la cura dels solars buits de les urbanitzacions. Les comunitats veïnals poden treballar conjuntament per identificar riscos i assegurar-se que, en cas d’emergència, tenen les eines per evacuar, o confinar-se, o reaccionar si es talla l’electricitat o la mobilitat.

Hi ha exemples a Catalunya de bona prevenció col·lectiva per afrontar-ho?

Un bon exemple en tot això és el pla que s’està fent a la Vall d’Aran. Ha estat el primer lloc d’Europa on es permet, en condicions de seguretat i zones delimitades, deixar propagar fins a un cert punt els focs que apareguin. La clau és entendre que aquest foc pot tenir efectes positius per a l’ecosistema i pot evitar que més endavant es col·lapsin els sistemes d’emergències, que més endavant un altre incendi suposi un risc per a les persones. Hi ha incendis que són bons! Però, per arribar a aquest punt, calen consensos amb els territoris i bona preparació tècnica.

“Un incendi controlat al centre de Catalunya i a les Terres de l’Ebre, en zones de pinassa, tindria efectes positius”

Per què un incendi pot ser una bona notícia? Què pot aportar de bo?

Una de les amenaces que estan afrontant moltes societats avui en dia, entre les quals l’arc mediterrani, no és que hi hagi massa incendis: és que n’hi ha massa pocs. No hem deixat que les pertorbacions naturals facin el seu paper, i això ens ha portat a una homogeneïtzació de la biodiversitat. Per exemple: hi ha espècies d’ocells que necessiten boscos oberts, poc densos, per viure. Hi ha arbres que necessiten un foc per obrir les seves pinyes i, així, es germinin més plantes. I aquí ja no tenen aquesta oportunitat, perquè estem extingint tots els incendis. Si deixem que certs incendis sense risc per a les persones puguin propagar-se, això pot tenir un efecte positiu per a alguns ecosistemes.

Catalunya seria una d’aquestes zones? 

Sí, en certes parts de Catalunya hi ha massa pocs incendis. No a tot arreu, perquè tenim molts ecosistemes i cada un requereix coses diferents. Això passa en zones de pinassa, al centre de Catalunya i a les Terres de l’Ebre. La manca d’incendis està fent que el sotabosc creixi amb tanta densitat que, quan hi arribi el foc, provocarà una alta mortalitat. El que necessitaríem és una barreja de boscos vius, zones agrícoles, boscos cremats… però cada cop el paisatge és més homogeni. Cada cop més, el que tenim són boscos tancats i amb molt combustible acumulat.

“Els boscos del Prepirineu són els que més preocupen. Estan exposats a incendis extrems, molt difícils d’aturar”

Però llavors… hauríem de deixar d’extingir els incendis? 

L’extinció sí que és una bona solució en moltíssimes ocasions. Necessitem seguretat, necessitem respondre a les emergències. El que no és adequat és l’extinció total indiscriminada de tots els incendis. L’incendi controlat és una de les grans solucions a l’hora de reduir combustible a gran escala, i així reduir el risc de futurs incendis que, aquests sí, no puguem controlar i siguin molt destructius. I, a més, hi ha molta feina a fer d’altres maneres, com ara aprofitar els recursos dels nostres boscos i camps per guanyar sobirania alimentària, tenir una població rural activa, proveir-nos del que ens poden donar els boscos… Tot això és positiu i ajuda alhora a tenir un paisatge més segur. Ara mateix, estem important un munt de recursos forestals que no ens farien falta.

A Catalunya ja s’estan fent programes per intentar dinamitzar econòmicament l’activitat forestal, com la pastura de ramaderia extensiva o els productes derivats de la fusta…

Tot això ajuda. Però hi afegiria un apunt: si depèn només de l’activitat econòmica, patim el risc que es converteixi en un mecanisme més del sistema capitalista, que a partir d’un cert moment sigui tan viable que sobreexplotem els nostres recursos. Ja ho hem vist amb la pesca. Necessitem unes poblacions estables, i, si deixem que funcioni tal com marqui el mercat, podem acabar passant-nos de frenada i sobreexplotant els recursos. 

Vas crear un model, el Medfire, que preveu en quins llocs pot ser més probable un proper incendi. Seguint aquest model, ara mateix quins llocs de Catalunya estan més en risc?

Els boscos del Prepirineu són els que més preocupen, els que apareixen com a més exposats a un gran incendi forestal o a un incendi extrem, dels que serien molt difícils d’aturar per part dels mitjans d’extinció actuals. Són boscos extensos i remots, amb parts inaccessibles. Ara bé, la probabilitat més alta d’incendi és als extrems del país: les Terres de l’Ebre i l’Empordà. Són zones on el vent és un gran motor de propagació del foc. En canvi, aquestes zones preocupen una mica menys perquè ja hi ha una història de foc recent, i tant la gent com els sistemes d’emergències estan més habituats al que es podran trobar, estan més preparats. I, a banda, totes les serres litorals de Catalunya estan densament poblades i tenen zones boscoses altament vulnerables als incendis. Allà, si s’ha de gestionar una emergència, és on s’hauran de prendre més decisions difícils.

I, més enllà de l’impacte per zones… hem d’esperar que el comportament dels incendis canviï?

Tot Europa està afrontant una nova era dels incendis. El canvi climàtic està portant a una combinació de factors nous que donen molta incertesa. Vivim fenòmens nous que són difícils d’explicar amb el coneixement actual. Per exemple, observem que un de cada quatre incendis grans acaben sent més grans de l’esperable. Cada cop són més grans. I és paradoxal, perquè ara tenim menys incendis que fa 30 o 40 anys. Tot això indica que hi ha una millora a l’hora de controlar els incendis petits, els que no estan conduïts per factors meteorològics extrems. Però, un cop tenim els ingredients que fan créixer un gran incendi forestal…,  trobem molta intensitat i incertesa. Això és el que preocupa. I també veiem que la severitat de les cremades a les zones afectades és major, i això afecta la possibilitat de recuperar-se de l’ecosistema.