05/05/2023 | 06:00
Fa més de dos anys que tenim sequera. Els models climàtics preveuen que enguany es poden tornar a donar rècords de calor. Quin és el millor escenari possible per a la campanya d’incendis d’aquest estiu?
Que ara, al maig, tinguéssim tempestes clàssiques de primavera i que això es tornés a repetir al juny. Això no calmaria la sequera, però sí que canviaríem la dinàmica dels incendis. En aquests moments, estem entrant en una campanya d’incendis que no té precedents. És una campanya d’incendis que no havíem viscut mai. Ens hauríem de remuntar a l’any 1994 com un antecedent relativament similar, però hi havia una sequera menys llarga i temperatures més baixes. Aquell any vam tenir uns 30 dies per damunt dels 32 graus, i aquest 2022 ja vam tenir-ne 128. I l’any 1924 teníem cinc anys d’una sequera extrema acumulada que va arribar a assecar a l’Ebre! Però en aquella època Catalunya tenia un 5% o un 10% de massa forestal; ara en tenim un 70%.
I el pitjor escenari?
El pitjor escenari és que no plogui i llavors entrarem en una situació devastadora. I no només per la possibilitat d’incendi, sinó també per la mortalitat d’arbres i d’ecosistemes i per la ruïna de la pagesia d’aquest país. Nosaltres, per apagar incendis, necessitem uns pagesos sans que facin mosaic agrícola com el que tens aquí. [Assenyala el camp d’ametllers del davant.] Si el pagès no pot, aquest mosaic agrícola desapareix i llavors l’incendi també cremarà els conreus i no hi haurà lloc on parar l’incendi. Això, per començar. I la segona cosa que ens passarà si no plou és que els incendis tindran unes velocitats en què nosaltres no podrem fer l’extinció. Si entrem a la campanya forestal en les condicions actuals, superarem de llarg escenaris com el de l’any 1994, en què van cremar quasi 70.000 hectàrees. Seríem en escenaris 200.000 o 300.000 hectàrees cremades. Això seria el pitjor escenari, que no crec que es doni, o que no vull creure que es doni. Es preveuen uns mínims de pluja. Si fallen aquests mínims de pluja, entrem en una situació que no m’entra al cap. Però bé, Déu dirà. De moment, tots els escenaris de pluja que teníem, tant per al desembre com per al febrer, han fallat. Si falla el del maig ja estem venuts.
Quines són les probabilitats?
Un 60% que funcionarà. 0,6. És gairebé cara o creu.
De quina manera la sequera us posa les coses més difícils?
Bàsicament, augmenten la velocitat i la intensitat de l’incendi. Una sequera com l’actual fa que els incendis vagin, de mitjana, cinc o vuit vegades més ràpid del que anirien normalment. Aquest abril hem tingut un incendi com el de la Granja d’Escarp, aquí al sud del Segrià, que va cremar a 17 quilòmetres per hora durant 38 minuts. Això és un rècord absolut a tot Europa occidental. No havíem viscut mai un incendi tan ràpid. Sort que aquell incendi estava limitat; però, és clar, la dinàmica necessària per a un incendi devastador és tenir aquestes velocitats. El cos de Bombers no pot anar més enllà dels 0,6 o 0,9 quilòmetres per hora. Per tant, si els incendis superen aquesta velocitat, s’escapen. L’altra cosa que fa la sequera és ficar més combustible disponible. Si mires el terra, veus que hi ha molta més vegetació seca que un any normal. Això és molta més energia que l’incendi serà capaç d’emetre. La supervivència d’un bomber davant de les flames està als 10.000 kW h per metre. Per sobre d’això, el bomber rebria cremades de segon grau, i no podrà treballar davant d’aquell incendi. S’haurà de fer un pas enrere i s’haurà d’anar a buscar l’incendi allà on no tingui tanta intensitat. Per tant, la sequera fa que nosaltres no puguem seguir l’incendi o que no puguem treballar davant de les flames.
“Hem estat quasi 40 anys fabricant aquesta situació; ara estarem gairebé el mateix temps per desfer-la”
Els polítics sempre diuen que els incendis s’apaguen a l’hivern, amb prevenció. S’han apagat molts incendis, aquest hivern? Ens hem posat les piles?
El país no ha fet la gestió forestal que s’ha de fer a l’hivern. Sí que s’inverteix més, i s’ha començat a entendre, però evidentment amb dos anys no pots fer la feina. L’altre gran problema és que el gestor principal del país és la pagesia, i el nostre rerepaís necessita un canvi de política. S’ha d’entendre que el nostre país urbà no s’aguanta sense el nostre país rural. Aquest és el canvi de model que fa falta. Està molt bé la gestió forestal, però la gestió que fa aquest pagès [assenyala els camps del davant] no la pots pagar amb una subvenció forestal. A aquesta gent se’ls ha de reconèixer el que fan, i se’ls ha d’incentivar. Si no, no podrem plantejar-nos apagar incendis. O sigui, és totalment hipòcrita fer polítiques d’incendis sense fer polítiques d’economia rural. El Govern està posant més diners per fer això; és un començament. El país ha entès que tenim un problema i que l’hem de solucionar. Ara bé, hem estat quasi 40 anys fabricant aquesta situació, i ara estarem gairebé el mateix temps per desfer-la.
Observem l’entorn… Com està aquest bosc?
Ho sents? El teu company camina i se sent un cruixir de sec. Això t’està dient que està totalment sec, que no hi ha aigua a terra. És tot pols. [Es comença a fixar en la vegetació del voltant.] Lo matoll no està brotant, està totalment pansit. És primavera i l’herba està groga. Estos arbres no estan brotant. Mira estos matolls: s’estan morint. Tot això és un símptoma. És com quan entres en una empresa i veus les oficines sense pintar, les portes que no funcionen, la finestra trencada… Doncs és evident que no hi ha inversió. Doncs el bosc l’estem veient així. No està reaccionant a la primavera perquè no té recursos. És molt fàcil que cremi.
També veiem un mosaic agrícola a l’altre cantó de la pista… Què ens diu això?
Allí no hi ha vegetació per cremar! Hi ha massa poc combustible i, per tant, un incendi no s’hi propagaria. Ara, si el pagès no llaura perquè no és rendible, o perquè ja està massa sec… Per exemple, aquells bancals d’allà al davant, que ja hi veus l’herba a terra. Aquells, d’aquí a quatre dies, ja cremaran. I allà no hi llauraran, perquè enguany no hi haurà producció per la sequera. Bé, és un drama. Catalunya té un milió i mig d’hectàrees forestals aquest estiu. Hi ha moltes hectàrees de sòl agrícola com aquesta que ens ajudaven a parar els incendis, i aquest any no ho faran. Cada any perdem hectàrees, però aquest any, tancant el canal de reg de l’Urgell i els canals de reg del Delta… doncs en perdrem moltes.
La terra que no es treballi ara pel tancament de canals com el d’Urgell ja serà combustible per als incendis d’aquest estiu?
Sí, és immediat; ja hi som. Això és claríssim. O sigui… El país està en una situació d’emergència nacional. Però no ens ho volem creure, perquè encara no veiem el fum. Saps aquells moments previs en què la Covid era a Itàlia? Te’n recordes què dèiem? Això és un problema dels italians; això és un problema dels xinesos… Llavors ja estàvem en emergència sanitària, però no ho volíem reconèixer. Quan en vam tenir els primers casos a Catalunya, vam decidir tancar, però llavors ja era tard. Doncs aquest país farà el mateix. Estem en una emergència brutal en aquests moments amb els incendis. Però bé, mentre no es vegin les flames, no passa res. I, quan les vegem, direm: “És una emergència!”. Però ja serà tard.
Tu no hauries tancat el canal d’Urgell?
Per què hem de tancar el canal d’Urgell i seguir mantenint el regadiu de camps de golf i piscines? I el món urbà, i el món turístic… Tot és economia, és clar, però jo crec que el model de país hauria d’estar una mica més equilibrat. Un camp de golf el deixes de regar i, si hi tornes, en un mes la gespa tornarà a sortir. Si un camp de presseguers se’t mor, fins d’aquí a deu anys no tornaràs a produir. No té el mateix impacte. Si has baixat aquest matí per la costa, deus haver vist que els camps de golf del litoral s’estan regant. Seguir gastant certs nivells d’aigua al món urbà quan el rural s’ha de sacrificar d’aquesta manera… És molt complicat d’entendre. Ara bé, ja no s’hi pot fer gran cosa: els embassaments són buits. Anem tard. Ens havíem pensat que això no ens passaria. Doncs bé, ja és aquí i que plogui, perquè, si no plou aquest mes de maig, això serà la debacle.
“Per què hem de tancar el canal d’Urgell i seguir mantenint el regadiu de camps de golf i piscines?”
Les nostres condicions actuals són semblants a les que hi havia en la prèvia dels grans incendis a Grècia i a Portugal dels últims anys?
No. Les seves condicions eren millors. No tenien tanta sequera com tenim nosaltres ara.
La sequera afecta una gran part d’Europa. Això vol dir que la intercooperació entre cossos de bombers de diferents països serà més difícil aquest any?
És clar. No podràs comptar amb els veïns perquè els veïns estaran igual d’emmerdats que tu. Nosaltres estem buscant els nostres suports per a aquest estiu a Escandinàvia: noruecs, suecs, danesos, escocesos… Aquests són el nostre únic suport, perquè Portugal té problemes, França té problemes i Itàlia té problemes. Tothom té problemes. Una altra vegada, és com la Covid. Els veïns estaran igual que nosaltres i, per tant, ningú ens ajudarà. Però ja ho sabem, que això és així. Seguim sent una societat catòlica: en el fons, tots pensem que al final plourà, i que algú ens solucionarà el problema.
Quins boscos de Catalunya són els que estan en més perill?
Els del Prepirineu. Són els més afectats amb diferència. A nivell d’estrès i de risc de gran incendi, és claríssim, perquè són boscos que estan acostumats a viure en unes condicions d’humitat més bones. Els boscos d’aquí, a la vall de l’Ebre, ja estan acostumats a viure en la pena. De fet, ara al Pirineu hi ha quasi un 30% de mortalitat d’arbres. Són arbres que ja estan morint perquè no tenen aigua, no poden arribar a final de mes amb l’aigua que tenen. [Assenyala un punt alt del turó.] Veus que allà davant hi ha un grupet d’arbres grocs i un de marró? Doncs aquell grupet, aquella zona d’allí, és la que està pringant ara perquè li falta aigua. Però aquí això és un 5% dels arbres; al Pirineu és quasi un 30%. És allà on hi ha el risc d’un gran incendi forestal, però el risc d’una gran catàstrofe està més concentrat al litoral de Barcelona que en cap altre lloc.
Per què al litoral de Barcelona?
Doncs perquè és un lloc on fa molts anys que no es fa gestió forestal ni hi ha conreus agrícoles. És una societat urbana que viu prop del bosc, amb espais naturals per fer esbarjo que estan envoltats i infestats de cases a dins. Llavors, allà s’ajunta el risc d’incendi amb l’emergència de protecció civil. Parlo del corredor del Garraf, del Montnegre, de la serra de Sant Llorenç, de Montserrat… Tot aquest sector, tota l’àrea metropolitana.
“Al Prepirineu hi ha més risc d’un gran incendi forestal, però el d’una gran catàstrofe està concentrat al litoral”
Què podria passar en un gran incendi en aquestes zones? Quins serien els passos a seguir?
Hi hauria la necessitat d’evacuar i protegir moltes cases, per la qual cosa hi hauria poca capacitat d’extinció, i l’incendi començaria a créixer il·limitadament. Necessitaríem establir una estratègia de contenció, un punt d’equilibri entre la protecció de les persones i l’abast final de l’incendi. Evidentment, la vida de les persones és el valor més important que tenim a defensar. Però valen més dues vides que una. Per tant, arriba un moment en què has de prendre decisions, com que l’incendi impactarà en un sector d’aquí, i així tu el podràs parar allà. En els focs forestals, pots prendre bé aquestes decisions. Però en els focs forestals en entorns urbans, les vides en perill marquen les decisions. És molt difícil destinar recursos pròpiament a parar l’incendi quan està afectant cases i persones. Això nosaltres ja ho hem viscut. Els francesos ho han viscut, els portuguesos, els californians… És un problema de tot el Primer Món.
Però aquest foc podria entrar als grans nuclis urbans?
No, no entrarà dins del gran nucli urbà, però l’inundarà de fum i de focus secundaris. Aquests focus secundaris són fulles o tronquets que l’incendi transporta per la columna de fum i cauen dins del municipi. Això encén un tendal, o un cotxe, o una terrassa que té el sostre de bruc… i crea incendis urbans interiors. A banda, hi ha el problema del fum i tots els problemes associats a moure la gent d’un perímetre cap a l’interior. Per tant, les zones sòlides de nucli urbà no cremaran, però sí que seran part de l’emergència que hauràs de protegir. Però aquest no és l’escenari més probable.
“Podem assenyalar qui vulguis, però aquest model de país ‘low cost‘ l’hem creat entre tots”
Si aquest estiu hi ha grans incendis, començarà el repartiment de culpes…
Sempre!
Quina és la teva valoració? De qui haurà estat culpa?
És la nostra culpa, com a societat. Som nosaltres els que decidim consumir productes agrícoles que venen d’una altra part del món, explotant societats més pobres. I això ho fem a costa d’empobrir una agricultura que no pot competir amb un mercat globalitzat de preus baixos. Si tu i jo, quan anem a comprar, compréssim pagesia, si el nostre país hagués decidit crear un model de societat afavorint l’economia rural, si no estiguéssim tots concentrats en ciutats… tindríem un paisatge que protegiria dels grans incendis. Aquest model de país low cost l’hem creat entre tots. Els polítics han anat aplicant les polítiques que tots hem afavorit en cada moment. Per exemple: pots posar parcs eòlics allà on vulguis, però el pagès no pot desbrossar una hectàrea més per posar-hi oliveres perquè fa impacte ambiental. Podem assenyalar qui vulguis com a culpable. El Govern, perquè no ha fet la feina? Els bombers, perquè no han sabut apagar l’incendi? El qui ha fotut el foc, i buscarem terrorisme ambiental? El model de país el construïm entre tots. Al final, el problema és que aquests incendis són possibles perquè el país està desestructurat. I a partir d’aquí m’és igual si és algú que li ha fotut foc, o si ha sigut un accident, o si enguany no s’ha invertit prou.
Al final tot porta a l’agricultura…
[Assenyala unes oliveres.] Per fer que un incendi no arribi al poble d’aquí al darrere, aquests bancals d’oliveres són necessaris. I quant li estic pagant jo a aquest senyor? Zero! Ara, els bombers que estan allà asseguts al parc de bombers del poble sí que estan cobrant. Els estem pagant perquè, si hi ha foc, vinguin i l’apaguin. Mentrestant, aquest senyor deixarà les oliveres perquè ja no li surten rendibles. Llavors haurem de pagar a algú altre perquè netegi aquests bancals. Ens costarà 3.000 euros per hectàrea i any. Però a cap pagès no li hem donat 3.000 euros per hectàrea i any per aquesta feina de seguretat que fa per a tothom. D’això se’n diu explotació! És gairebé un dret feudal del món urbà cap al món rural. I així no podem anar. Si jo treballo per a tu, el mínim que pots fer és reconèixer-ho, i no abusar de mi. Això sí, ens posarem les mans al cap perquè tindrem grans incendis, però els hauríem pogut evitar si haguéssim cuidat la pagesia.
Com es cuida la pagesia?
Doncs donant-li drets, reconeixent la seva feina. Tenim un acord de país per implantar energia verda, però no hi ha un acord de país per afavorir la pagesia. I ja em semblen bé les energies verdes, però el que no podem ser és hipòcrites. La pagesia fa una feina que es valora només al sector primari. Tant produeixes, tants diners et donen. Però realment estan produint serveis al sector terciari, pel que fa a la seguretat, al paisatge… Aquests serveis s’han de reconèixer. Com més pagesos, més seguretat. Aquest senyor de les oliveres està garantint la seguretat del poble del costat, i ningú l’hi està reconeixent. Això sí, li fan pagar els impostos sobre el que produeix.
“Si un incendi causa 90 morts al litoral, com va passar a Grècia, provocarà una caiguda espectacular del turisme”
Ben prop d’aquí, si preguntes als alcaldes de localitats com Salou o Cambrils, ells et diuen que la seva economia necessita més projectes turístics i del sector terciari, com el Hard Rock…
Evidentment, el territori necessita projectes. Però també necessitem que siguin sostenibles, i ser sostenible vol dir que no creïs una emergència més gran que la que ja tenies abans de fer aquest negoci o inversió. Els incendis impactaran als càmpings, a Port Aventura, a les urbanitzacions, es tallaran les autopistes… El turisme consumeix paisatge i territori, però no hi paga res. Hi ha d’haver un transvasament d’aquests recursos. Si no, un incendi forestal que causi 90 morts al litoral, com va passar a Grècia, provocarà una caiguda espectacular del turisme perquè no és segur. Això és com tantes altres coses; tot està interrelacionat. El que no pots fer és ignorar-ho. Sobretot, quan tens una posició de poder. Les lleis estan a favor del món urbà. I al món rural no es donen les mateixes condicions de treball que tenen les ciutats, sinó que, a més, se li roba la joventut i la producció. L’aigua surt d’aquí. L’energia surt d’aquí. La major part de la fruita surt d’aquí, i la verdura també. Llavors, senyors, posem les coses pel seu nom: construïm un país o construïm un cap i casal que se sustenta en un territori?
No hi ha perspectives que aquest creixement de les ciutats s’aturi.
Si vius a Barcelona, jo t’he de portar aigua i menjar. Si tu vius aquí, ja ho tens. I seria molt més ecològic, molt més sostenible, molt més igualitari. I, a més a més, tindrem menys incendis i menys problemes. Hem construït un model que no s’aguanta. Catalunya ha estat anys demanant que vingui aigua del riu Roine. La nostra autonomia alimentària és només del 40%. Països com Anglaterra, que són molt més desgraciats que nosaltres des del punt de vista climàtic, tenen una autonomia del 68% en l’àmbit alimentari. Què estem fent? Doncs no ho sé, jo només soc bomber. No ho sé.
Et noto realment cremat amb el món urbà…
No, cremat, no. Només faig evidents les contradiccions que hi ha. Però jo formo part d’aquest món, de la generació que ha pres aquestes decisions. Simplement faig autocrítica del que hi ha. Jo també he contribuït a crear aquestes condicions.
Què és el que ha d’entendre un lector que ens llegeixi des de l’àrea metropolitana de Barcelona? Què està fallant en la nostra relació?
Doncs que és una relació d’abús i dominància, i que volem una relació natural. Al final és un tema d’adonar-se que no et sustentaràs. Que no hi ha prou territori ni prou aigua per a Barcelona. Per tant, no pots acumular tota la gent a Barcelona. Catalunya produeix un 40% del que consumeix en aliments. No és que tingui un dèficit del 6% o del 10%, sinó del 60%. És que és el 60% del que necessites per funcionar! Això no funciona. I el mateix passa des del punt de vista energètic i el mateix passa pel que fa a l’aigua. Hem de ser coherents amb el discurs que fem. No podem ser els tios que anem d’ecologistes pel món i tenir una societat bàsicament asimètrica i no sostenible. Comencem per arreglar la casa. Fem una societat simètrica on els impactes siguin simètrics.
Parlem del cos de Bombers. Hi ha prou recursos?
A veure, Bombers té recursos, sí. Però no pots créixer infinitament a nivell de recursos. Perquè igualment pots tenir incendis forestals que no tens capacitat d’extingir si el territori no és gestionat. Bombers necessita mantenir la dotació actual de recursos, però sobretot que s’inverteixi en el territori per fer possible que funcioni.
“En aquests moments, la dimensió de la catàstrofe és una qüestió d’atzar: és poc professional”
Per tant, si ara el Govern tingués un milió d’euros d’excedent, seria més necessari posar-lo en ajudes a la pagesia que al cos de Bombers?
És més necessari posar un milió d’euros a la pagesia i un altre milió d’euros als Bombers que posar-los en un passeig marítim o en un port esportiu.
Anímicament, com afronta el cos de Bombers que cada any sigui més difícil?
És frustrant i et porta a enfadar-te. Et porta a dir: “Doneu-me recursos perquè amb això no podré fotre res”. Però saps que no és un tema de recursos; és un tema estructural, de territori. És frustrant, però és el que hi ha. Des de dins del cos de Bombers es viu amb preocupació perquè saps el problema a què t’has d’enfrontar. Ets conscient que no tenim un país preparat per enfrontar-se a aquest problema i, per tant, en aquests moments la dimensió de la catàstrofe és una qüestió d’atzar. Depèn de l’atzar, de si les pluges de maig ens tocaran o no. En un món com aquest, amb el coneixement que hi ha, amb els recursos que hi ha, que al final tot depengui de l’atzar és poc professional i és frustrant. I som aquí. Però bé, ens hi enfrontarem. Per això hi som. També és frustrant anar a la sanitat pública i veure que la qualitat no és la que teníem fa uns anys, però, així i tot, s’hi comença a invertir una altra vegada. Bé, doncs a poc a poc. El primer pas per curar-te és reconèixer que tens un problema. El Govern i la gent de Catalunya han reconegut que tenen un problema. Estem començant el camí. Però, si segueixes tossut dient que no tens cap problema, llavors no hi ha manera de posar-hi solució.
Tens alguna demanda a la societat de cara als propers dos o tres mesos?
Que tinguem seny, que recordem que hi ha ignicions. Entenguem que la sequera i el canvi climàtic damunt d’un país que té un problema estructural ens portarà, si no plou, a una campanya que no té precedents. Ens podrem enfrontar a situacions que no hem viscut, i que això no ho podem resoldre buscant culpables i assenyalant, sinó que hem de fer una reflexió i intentar construir un país més robust.
