22/01/2026 | 06:00
Per què Bob Pop es presenta ara a les primàries de Barcelona en Comú?
Perquè la figura d’Ada Colau ja no és a l’equació. I crec que l’hiperlideratge de l’Ada ha deixat un buit. I per què jo no? Fa anys que faig política de maneres molt diferents i també he estat vinculat als Comuns, i crec que ara és el moment d’intentar fer política institucional. Amb les eines imaginatives que tinc i amb el privilegi de tenir una veu popular. I també perquè soc un veí d’aquesta ciutat: estic pagant un lloguer en aquesta casa, que és l’única casa adaptada que vaig trobar en sis mesos de recerca; visc del meu sou, i tinc la sensació que aquesta ciutat cada vegada es buida més. I una ciutat buida és una ciutat que no pot decidir, i al final es converteix en una franquícia.
Creus que realment hi ha hagut aquest “hiperlideratge” d’Ada Colau?
No és que hagi escollit exercir un hiperlideratge; és que no podia fer-ho d’una altra manera. Si tens una persona de la talla política de l’Ada, amb el seu carisma i la seva capacitat… És que és una diva! Però no ho dic com una crítica, eh?, sinó com un fet. Però algú tan brillant com l’Ada no ha deixat al seu voltant una petja i un relleu. I això, a molta gent, crec que l’ha eclipsat. Jo no seria aquí si l’Ada hagués decidit presentar-se una altra vegada. També hi ha unes regles del partit, un límit de mandats, i ho entenc: un partit d’esquerres tampoc és immune a la institucionalització.
Has parlat amb ella sobre la decisió de presentar-te a les primàries dels Comuns? Què te n’ha dit?
El primer que em va dir és si estava segur de si voldria ser alcalde; que la meva vida serà un infern. El primer, eh? I també que ara ella està feliç: de sobte ha tornat a la vida; se la veu feliç. Després vam parlar de com unes primàries poden beneficiar o no un partit: si el debiliten o el reforcen. Vam estar una bona estona parlant-ne i em va semblar una reflexió bonica i honesta. I, és clar, ella donarà suport a en Gerardo Pisarello: és normal. Han fundat junts un partit, tenen un vincle gairebé familiar… i crec que és el que han de fer.
Per què creus que hi ha un espai dins de Barcelona en Comú que ara et dona suport?
Feia falta algú que donés una volta a tot plegat, que sacsegés el projecte. Que pensés que no cal replegar-se i sortís a guanyar. I tinc la sensació que, fins ara, en Gerardo no ho plantejava així. I també crec que al partit feia falta algú que, amb un peu a dins i un peu a fora, identifiqués talents que moltes vegades, per dinàmiques de partit, no es tenen en compte. Jo vull tenir al meu equip tothom valuós. Dels Comuns i també de fora. Jo parlo amb tothom: amb gent del PSC, amb gent d’esquerres… no per pactes, sinó per aprendre.
“No sé fins a quin punt a Gerardo Pisarello li ve de gust presentar-se a l’alcaldia”
He llegit algunes cròniques i n’hi ha una que deia, per exemple, que la Itziar González també t’estava donant suport. És així?
Amb la Itziar González prenc cafès i tes i parlem. Perquè d’urbanisme en sap molt, i també de corrupció, que és una cosa que a mi m’importa molt.
Ho dic perquè encara no és clar qui serà la número dos. Has dit que ja ho tens decidit…
No et diré qui és, però et diré qui no és: no serà la Itziar González! I també m’està donant suport la Rosa Lluch, a qui adoro i respecto moltíssim. I, a partir d’aquí, hi ha gent molt diversa: fins i tot Isabel Coixet, que és amiga meva. I també persones dels Comuns com Eva Abril, David Pequeño, Mar Trallero, Pablo Ramos, Víctor Vela…
Què creus que uneix tots aquests noms?
Que tornen a sentir la il·lusió que van sentir el 2015. De fet, crec que l’Ada Colau del 2015 no votaria en Pisarello. Segurament em votaria a mi.
És molt atrevit dir això, eh?
Crec que tant en Pisarello com l’Ada, quan es van plantejar la limitació de mandats a l’inici dels Comuns, entenien que era perquè, al final, és impossible no caure en la institucionalització. I jo crec que els Comuns han envellit regular, en aquest sentit: s’han institucionalitzat molt més ràpid del que esperàvem. I això es veu en la mecànica, en la manera de fer càlculs electorals més que no pas “càlculs vitals”, en la manera d’afrontar els processos: hi falta il·lusió. Sona malament, però jo crec que aquí hi ha, en part, un joc d’establishment contra una il·lusió nova.
“Il·lusió” és una paraula que repeteixes molt.
Perquè jo tinc il·lusió per fer això. I també tinc la sensació —d’això no n’he parlat amb en Gerardo— que no sé fins a quin punt a ell li ve de gust.
Creus que no en té ganes, de ser candidat a l’alcaldia?
En Gerardo és un tio políticament responsable. Jo l’estimo molt i el respecto molt, i tampoc conec tant el seu estat d’ànim. Potser és que ell és així de tranquil sempre. Però no tinc la sensació que surti a totes.
“Jo no hauria regalat l’alcaldia a Collboni gratis. D’entrada, ho hauria explicat millor”
Hi ha alguna política dels Comuns que tu ara no comparteixis i que faries d’una manera diferent?
Home, jo no hauria regalat l’alcaldia a en Collboni gratis.
Llavors, no hauries votat amb el PP la investidura de Jaume Collboni?
No ho sé, no ho sé… perquè era això o Trias. Però, d’entrada, ho hauria explicat millor. Crec que falta una mica de pedagogia i explicar les raons de fons de la decisió. Que la gent ho entengui, perquè no és tan obvi ni tan binari. Això sí que ho hauria fet, però no regalar l’alcaldia gratis i sense explicacions. A mi em va faltar informació, i tinc la sensació que sovint en falta. Moltes vegades es veu la transparència o donar informació com una debilitat, i jo crec que és just al contrari.
Tu et veuries en un govern amb el PSC, de tinent d’alcaldia de Jaume Collboni?
No hi ha res d’impossible: s’ha d’analitzar la possibilitat. Però, si ets dins només perquè et facin servir com un “tonto útil”, o per semblar més moderns, jo en això no hi entro.
Creus que els Comuns s’han apropat massa al PSC i al PSOE?
Jo crec que el PSC i el PSOE són partits molt plurals. Jo no “odio” el PSOE per sistema, però sí que em sembla que són boníssims emprant el poder: saben com torçar-lo a favor seu i rebaixar les coses a última hora. Sempre t’acaben “psoeïtzant”. També entenc que tenen una massa de votants molt diversa. Hi ha gent a qui potser li interessen més les polítiques dels Comuns que les del PSC, però té un vincle emocional amb els socialistes, i els vota a ells. Ho puc entendre.
I en termes de polítiques concretes, Barcelona en Comú hauria de fer coses diferents en habitatge o en la lluita climàtica?
Estic molt d’acord amb les polítiques. El meu programa, si acabo sent candidat, serà el programa dels Comuns.
Per tant, tot es redueix a una qüestió de persones?
No: és una qüestió de formes i d’amplada d’espai. De no replegar-me, sinó d’obrir-me. Vull ampliar aquesta base: convertir la ciutat en una mena de cooperativa de gent que potser votarà els Comuns sense “ser” dels Comuns. I no cal que ho siguin.
“Cal aprofitar totes les lleis i portar-les al límit. Crec que es poden plantejar propostes il·lusionants però possibles”
Dir que surts a guanyar és molt fàcil, però com es fa això?
D’entrada, una cosa que proposo és, si soc candidat, trucar a mil portes. Escoltar la gent. També la gent que potser no hem sentit mai. Jo entenc el poder de l’extrema dreta gairebé com una estructura de “recursos humans”. Capta gent perquè li faci la feina bruta: aprofita persones desesperades, que senten que l’esquerra o els partits democràtics no han comptat amb elles o no els han millorat la vida. I jo vull parlar amb aquesta gent. Vull explicar-los què volem fer i què podem fer. El que no vull és llançar promeses impossibles.
No creus que, a vegades, la recerca d’il·lusió xoca amb la necessitat de fer propostes realistes? Ho dic perquè el 2015 els Comuns van fer promeses molt ambicioses —per exemple, municipalitzar l’aigua— i després van veure que era molt complicat.
La sort és que l’espai polític ja té aquesta experiència. Ha governat vuit anys l’Ajuntament de Barcelona, coneix l’Administració i els funcionaris municipals. Crec que es poden plantejar propostes il·lusionants i possibles. Per exemple, en habitatge, ara parlo molt de facilitar tràmits per segregar pisos grans i posar-los per a lloguer social. O que les plusvàlues dels espais pacificats retornin a l’Administració en forma de lloguers socials: això, de fet, és un pla aprovat en la nova modificació de la Rambla i és una idea molt intel·ligent per evitar la gentrificació. Cal aprofitar totes les lleis que tinguem i portar-les fins al límit. Per què la ultradreta pot fer promeses boges que sí que compleix i nosaltres no?
Per què?
Perquè, al final, la política és aquí per controlar el poder. El problema és que l’esquerra assumeix que la política i el poder són coses diferents. En canvi, quan governen la dreta i la ultradreta, la política i el poder coincideixen en el mateix lloc, són el mateix centre. Però, quan és l’esquerra qui governa, aquesta necessitat de controlar el poder fa que ens oblidem que el poder és nostre. I ens oblidem que no som empleats.
Creus que a l’esquerra li falta valentia quan ocupa el poder?
Jo soc aquí perquè no tinc res a perdre. I vinc a jugar aquest partit. A més, hi ha una tradició dins la cultura queer que té a veure amb el fet que sempre hem hagut d’acabar negociant. Si de petit, quan em pegaven, m’hagués enfrontat de cara a tothom que em deia “maricón” o que m’empenyia per les escales, hauria estat insuportable créixer així. El que acabes fent és buscar gent que aparentment és “entre els dolents”, però que en realitat té coses en comú amb tu. I acabes negociant per sobreviure i per ser feliç. Quan estableixes vincles, t’adones que el que et feien no anava realment de tu.
A més del poder econòmic, hi ha el poder mediàtic. No et preocupa que determinats mitjans aprofitin el debat de les primàries per desgastar els Comuns?
Jo treballaré per no donar-los peu a això. I, sobretot, per fer entendre que l’espai polític pot ser més ampli del que ells creuen: que no som només en Gerardo i jo.
Creus que és impossible arribar a un acord amb en Gerardo Pisarello?
No, no ho veig impossible. És molt possible arribar a un acord amb en Gerardo perquè coincidim en moltes coses.
I un acord que es traduís en una llista de consens? Què hauria de passar perquè això fos viable?
Pot passar el que sigui. Però, sobretot, el que importa és generar aquesta conversa. Això, que a algú li pot semblar un risc perquè ens debilita, a mi em sembla el contrari: és l’oportunitat d’obrir-nos a un espai que, si no, ara mateix segurament no estaríem ocupant.
“Si un front ampli fos fàcil de fer, ja s’hauria fet. Crec que ara no n’és el moment: importa què passa després de les eleccions”
Pisarello defensa la idea del “front ampli”. Tu t’imagines una candidatura que vagi més enllà dels Comuns i agrupi, per exemple, la CUP o altres formacions d’esquerres?
Si fos fàcil, ja s’hauria fet. No deu ser-ho! Si en el moment en què hi havia el lideratge de l’Ada Colau no es va aconseguir, imagina’t. No sé si jo seria la persona per fer això. Però sí que em sembla que l’important és atraure aquests votants. I tant de bo jo fos capaç d’atreure gent des del PSC fins a l’esquerra alternativa, fins a la CUP… Però ara crec que no n’és el moment: el que importa és què passa després de les eleccions.
Creus possible posar d’acord partits independentistes i no independentistes, en un mateix marc de ciutat? O això genera massa friccions?
Aquesta és una cosa de la qual jo tinc zero experiència. Aquí he de comptar amb la gent del meu equip i del partit. Jo vaig per una altra banda, però no estic tancat a res. Encara no soc ni el candidat. Després de les eleccions, ja es veurà. Jo estaria encantat de pactar sobre assumptes reals, que beneficiïn tothom, i amb tanta gent com sigui possible. Però, en aquest tema, t’he de ser honest: no ho sé. No tinc experiència en aquestes negociacions polítiques, i menys encara pel que fa als partits independentistes.
I Podem? Presentarà candidatura a Barcelona al marge dels Comuns?
Això és el que he sentit, però no en tinc ni idea. M’encantaria parlar amb ells i saber com estan, perquè no sé si presentaran candidatura ni en quin estat es troba Podem ara mateix a Barcelona.
“Demanaria paciència als catalanoparlants: no canvieu al castellà. Continueu en català”
Un altre debat que tens al davant és el de la llengua: el català a Barcelona. Una part de l’independentisme t’ha retret molt unes declaracions en què deies que exigir el català era classista…
Quan jo vaig parlar de “classisme” i se’m van tirar a sobre, no em referia a dir que demanar que algú parli català sigui classista. Em referia al fet que l’Administració hauria de facilitar més l’aprenentatge del català, sobretot a la gent que treballa moltes hores i té poc temps. Jo parlo català, tot i que a vegades, segons amb qui, em surt més el castellà perquè em sento més precís. Però el català és la llengua de la ciutat i cal cuidar-la molt. I també crec que cal posar-hi pressupost. No n’hi ha prou amb fer proclames: calen recursos per aprendre’l. És veritat que a Barcelona hi ha molt voluntarisme: gent que fa parelles lingüístiques de manera altruista. Però també cal donar suport institucional a aquesta feina. El català costa molt d’aprendre. No és tan fàcil. I, a més, al principi fa molta vergonya parlar-lo.
Per què?
Perquè, quan parles català amb algú i el teu català és molt dolent, molta gent et canvia al castellà per fer-t’ho més fàcil, i és molt agradable… però també està bé que et parlin en català i que escoltin el teu català, encara que sigui dolent, perquè estàs aprenent i millorant. També demanaria paciència als catalanoparlants: no canvieu al castellà. Continueu en català, o expliqueu-m’ho, doneu-me temps. Digueu-me: “No, això es diu així”. Jo no em sentiré petit si em corregiu; al contrari: m’anirà molt bé, ho recordaré. I també és una manera de crear vincles.
