Gerardo Pisarello “Seria suïcida renunciar a la idea del front ampli, a Barcelona i arreu”

En un article recent a Público, Santiago Alba Rico escrivia que el 2025 ens ha deixat “un món desconegut” i que, davant d’aquest escenari, cal fer dues coses: intentar entendre’l millor i buscar aliances, “buscar amics”. Comparteix Gerardo Pisarello aquest diagnòstic?

Hi ha unes elits globals que, en un context de crisi energètica i de disputa pels recursos, volen impulsar un model de capitalisme de barbàrie. És una nova versió del capitalisme neoliberal disposat a prescindir de la democràcia, a portar-nos a guerres, a genocidis —com el que estem veient a Palestina— i a la cancel·lació de les llibertats públiques. Ara bé, al mateix temps, també és cert que hi ha resistències. El poble palestí resisteix; als Estats Units es trien noves alcaldies en ciutats com Nova York, Seattle o Chicago; al Brasil, Bolsonaro acaba a la presó per la pressió dels moviments socials, i en diversos països africans els pobles s’aixequen contra el colonialisme. La situació és molt dura; però, com deia el poeta alemany Friedrich Hölderlin, “allà on creix el perill, creix també allò que ens pot salvar”.

La victòria de Zohran Mamdani a l’alcaldia de Nova York s’ha interpretat com un signe de renovació de l’esquerra urbana. Nova York ha de ser un mirall?

No és només Nova York. Parlem també de Seattle, de Chicago i de moltes altres ciutats nord-americanes. El municipalisme s’està convertint en una de les trinxeres principals contra les polítiques de la ultradreta. Ara bé, quan intentes impulsar polítiques que afecten els interessos dels més poderosos, la resposta acostuma a ser feroç: demandes judicials massives, sabotatges, una oposició frontal dels grans mitjans de comunicació. Mamdani ho haurà d’afrontar. Això aquí ja ho vam viure. Quan vam governar Barcelona, vam rebre més d’11 querelles per part de grans grups econòmics.

“Una iniciativa municipalista ha de tenir una base sindical i veïnal forta, que és el millor antídot contra la ultradreta”

Has fet el pas per liderar la candidatura de Barcelona en Comú en les eleccions municipals de 2027. Per què has fet el pas ara?

Jo faig el pas endavant perquè molta gent m’ho ha demanat i perquè tinc l’experiència acumulada a l’Ajuntament i de quatre anys a Madrid, però sento que no he deixat de ser un activista i que puc aportar aprenentatges i idees. Hi ha una part de mandat moral. Hi ha molta gent que va lluitar abans que nosaltres en condicions molt dures: persones que van fer pedagogia política, que van construir els nostres barris, que van sostenir el moviment obrer i l’antifranquisme. Aquesta gent no es va cansar. I. si elles van lluitar fins al final, nosaltres tenim l’obligació de fer-ho.

Tu ja has estat al govern de la ciutat. Vas ser tinent d’alcaldia del primer govern d’Ada Colau. Què hi vas aprendre?

Dues lliçons. La primera és entendre les eleccions no com un fi en si mateix, sinó com una eina per construir comunitat i autoorganització popular. La segona lliçó és la importància de les xarxes internacionals. És molt difícil sostenir un municipalisme transformador en una sola ciutat. Barcelona sola no pot; però si Barcelona està acompanyada d’altres ciutats —Bilbao, Cadis, Iruña— amb una vocació transformadora compartida, aleshores sí que hi pot haver una oportunitat.

Quins errors creus que es van cometre durant els governs de Barcelona en Comú?

Hi va faltar força. I no només en termes de vots, sinó sobretot en termes d’organització i mobilització comunitària. Si volíem municipalitzar l’aigua o impulsar mesures realment ambicioses que tocaven interessos molt profunds, hauríem d’haver estat capaços de mobilitzar molta més ciutadania al voltant d’aquests objectius. No és casualitat que, en l’àmbit de l’economia cooperativa, social i solidària, s’hagin pogut fer més avenços: allà hi ha un teixit autònom que també ha lluitat per defensar els seus interessos. Això ens ensenya que una iniciativa municipalista no pot ser només una eina electoral. Ha de tenir una base sindical i veïnal forta, que és el que pot actuar com a antídot contra la ultradreta. I aquesta base no pot desaparèixer l’endemà de les eleccions.

“Vull ser un alcalde migrant orgullosament català i catalanista, defensor de la llengua i de la cultura”

Has dit que t’agradaria ser el primer alcalde de Barcelona d’origen migrant. Què vol dir exactament això?

No és només una qüestió biogràfica. El que vull dir és que vull ser el primer alcalde que faci de la defensa dels drets de la població migrada —vulnerable, explotada laboralment, discriminada— un eix central de la seva política, juntament amb la defensa de la població autòctona. Per mi, tots són ciutadans i ciutadanes de Barcelona. I vull fer-ho com a alcalde migrant orgullosament català i catalanista, defensor de la llengua i de la cultura: de Salvat-Papasseit, de Maria-Mercè Marçal, i també d’una nova generació que, gràcies a l’escola pública catalana, té el català com a llengua pròpia.

A França, La França Insubmisa ha aconseguit mobilitzar un poble molt divers, amb persones de segones i terceres generacions d’origen migrant. Com pot articular-se a Barcelona i a Catalunya un fenomen com aquest?

Aquesta és una de les tasques principals que tenim. La França Insubmisa ha fet una bona feina en aquest sentit, perquè ha entès que l’estratègia de les dretes extremes és dividir la gent treballadora: oposar l’últim contra el penúltim. Aquests dies he estat molt en contacte amb la gent de Badalona, amb persones que estan resistint unes polítiques d’una crueltat i una misèria inconcebibles per part del govern d’Albiol. I allà es veu clarament la nova realitat del país. Parlem de veïns i veïnes nostres que ja són la nova Catalunya: persones d’origen africà, moltes amb una consciència política forta. Hem de ser capaços d’integrar totes aquestes realitats. I els partits, sincerament, estem massa tancats a tot això, ho estem fent massa lentament, però és fonamental fer aquest pas.

“No puc imaginar Ada Colau sense fer política de moviment. Ara bé, també entenc que necessiti temps per respirar”

Barcelona en Comú farà un procés de primàries on competiràs amb Bob Pop. És impossible un acord polític amb ell o hi pot haver un marc d’entesa dins dels Comuns?

El marc d’entesa hi és. Bob Pop és una persona estimada dins dels Comuns, que sempre ens ha fet costat en totes les campanyes. Seria difícil assenyalar grans diferències programàtiques o ideològiques. Ell vol fer aquesta experiència i té tot el dret a fer-ho. Crec que és positiu perquè obre els partits i permet un debat intern saludable. Al final, crec que tots dos compartim una idea molt clara: la política ha de servir per reforçar les comunitats davant l’individualisme rampant.

Quin paper ha de tenir Ada Colau en aquesta nova etapa? Està realment tancada la possibilitat que pugui tornar a liderar una candidatura de Barcelona en Comú?

El que no està tancat és el seu compromís amb la lluita contra les injustícies. Ho ha demostrat posant el cos en causes com la denúncia del genocidi a Palestina, quan no tenia cap obligació de fer-ho. Jo no me la puc imaginar sense fer política de moviment. Ara bé, també entenc que necessiti temps per respirar. El preu personal de la política transformadora és molt alt, sobretot quan es qüestionen interessos poderosos. En quin espai concret continuarà aquesta tasca, ho ha de decidir ella.

“Davant una ultradreta global disposada a liquidar la democràcia, ens cal una cultura d’unitat sense sectarismes”

Gabriel Rufián ha proposat una candidatura unitària a escala estatal que aplegui forces com Podem, Sumar o ERC. Comparteixes aquesta proposta, ja sigui a l’Estat espanyol, a Catalunya o a Barcelona?

Jo comparteixo plenament la filosofia frontamplista. M’agrada el que diu Gabriel Rufián, com també m’agrada el que diu Joan Tardà o l’experiència d’EH Bildu al País Basc. Crec que vivim un moment en què la gent del poble no ens demana que siguem minories intenses, sinó que sapiguem construir majories socials i populars. Després hi ha el debat sobre les fórmules electorals que poden vehicular aquestes enteses, i això pot ser complex segons l’escala. Però per mi això darrer és secundari. El més important és la predisposició frontamplista: cooperar, buscar acords programàtics i construir el que jo anomeno un frontamplisme social.

Com s’articula aquest frontamplisme social?

Vol dir, per exemple, trobar-nos en les mobilitzacions: en la defensa dels drets laborals, dels drets del col·lectiu LGBTI, de les persones migrades, en la lluita pel dret a l’habitatge. És construir una cultura d’unitat sense sectarismes, imprescindible davant una ultradreta global disposada a liquidar la democràcia i les llibertats bàsiques. No podem escatimar esforços perquè aquestes iniciatives d’unitat tirin endavant: al carrer, electoralment si és possible, i també a l’hora de formar governs. No podem minimitzar el que suposaria un retrocés autoritari. El llop no és que vingui: el llop ja hi és. Seria suïcida renunciar a la idea del front ampli, a Barcelona i arreu.

“Les sigles no haurien de ser un impediment definitiu quan no hi ha diferències programàtiques de fons”

És més, doncs, una cultura política que una coalició de partits?

Quan demanem el vot, hem de demanar un vot frontamplista. El que importa és que la gent entengui que, si governa una altra força d’esquerra amb idees similars, això no és una derrota. No hi ha avui cap esquerra amb una hegemonia indiscutible. No la té el Partit Socialista, no la té l’esquerra alternativa. Per tant, calen vies plurals. El front ampli és l’única manera efectiva de frenar l’avenç reaccionari i, alhora, generar una alternativa il·lusionant. No podem donar per bona la tesi de l’atrinxerament, perquè és la que ens impedirà construir una alternativa real a la dreta. Les sigles no haurien de ser un impediment definitiu quan no hi ha diferències programàtiques de fons.

Aquest frontamplisme ha de comptar amb el PSC i el PSOE?

El front ampli també ha de servir per pressionar el Partit Socialista perquè no adopti posicions de dreta. A Barcelona, Collboni s’ha caracteritzat per una actitud molt complaent amb els poders econòmics. Aquest Collboni tan poc valent en matèria d’habitatge pot decebre fàcilment els seus votants de Nou Barris. Però, en el context de la irrupció d’una internacional reaccionària i de la brutalitat del capitalisme actual, Barcelona pot tornar a ser un espai de resistència social.

Les enquestes, però, no apunten en aquesta direcció. El darrer baròmetre municipal validava l’hegemonia de Jaume Collboni com a primera força.

Nosaltres aspirem a guanyar, i en tot cas, a tenir la màxima força per empènyer el PSC a l’esquerra. I la possibilitat d’un govern plural d’esquerres existeix. Quan nosaltres governàvem, vam arribar a acords amb tothom. De fet, una de les coses que hauríem de fer millor és posar-nos d’acord les forces d’esquerra en moments decisius. Arribar a acords amb els socialistes ha estat possible a Madrid, per exemple, per aprovar la Llei d’amnistia, mesures en matèria d’habitatge o qüestions clau de finançament i transport públic. Fins i tot a Catalunya, on la CUP, ERC, els Comuns i el PSC van arribar a un acord en habitatge. A Barcelona, en canvi, això ha estat impossible. Tal com s’ha configurat el govern socialista a la ciutat, no ha estat capaç d’adoptar posicions fermes en la defensa del dret a l’habitatge, on estem veient retrocessos, ni en altres àmbits clau.

“Si amb el PSOE ens posem d’acord només per gestionar i sense mesures transformadores, el que fem és desprestigiar la política”

Tant Ada Colau el 2019 com Jaume Collboni el 2023 van arribar a l’alcaldia amb combinacions de vots poc convencionals. Et sentiries còmode amb operacions d’aquest tipus en unes eleccions futures?

No. No ens vam sentir còmodes aleshores i no ens hi sentiríem ara. Precisament per això crec que les esquerres han de tenir prou força perquè no es repeteixin aquest tipus de combinacions. I això no es pot improvisar: s’ha de començar a treballar ja, amb generositat, pensant no en qui guanya individualment, sinó en com guanyem col·lectivament.

En clau estatal, el Govern de coalició entre el PSOE i Sumar afronta una etapa marcada per casos de corrupció i per la percepció que ha perdut suport social i capacitat d’impuls reformador. Consideres que el Govern està políticament esgotat?

És cert que, de tant en tant, emergeixen pulsions del Partit Socialista que tenen a veure amb el fet d’haver estat un partit de règim durant molt de temps, i això es reflecteix en casos de corrupció que —a parer meu— no són equiparables amb els del Partit Popular, però que poden ser greus i dificulten les coses. Dit això, crec que l’obligació continua sent intentar dues coses, que no són fàcils: construir majories àmplies que permetin fer canvis concrets —i que la gent els noti, per exemple, en habitatge i en la lluita contra l’especulació— i, alhora, que aquests canvis siguin valents. Ara bé, si amb el PSOE ens posem d’acord només per gestionar, sense mesures transformadores, el que fem és desprestigiar la política i afavorir encara més les forces reaccionàries.

Una part de l’electorat progressista està decebuda amb l’esquerra institucional i amb les divisions a l’esquerra del PSOE: Podemos, Sumar, els Comuns… Aquesta “trencadissa” es pot reparar?

El que ha passat és que hem estat molt atacats. Quan les dretes utilitzen policies patriòtiques i clavegueres de l’Estat per atacar un moviment polític o social, ho fan sabent que això genera conseqüències internes: baralles, fractures, desconfiança. Hi ha ferides, hi ha persones que han patit i que sovint no s’han sentit prou acompanyades. No ho dic per esquivar responsabilitats pròpies, però cal entendre el context. Per això és important reconèixer que aquest patiment ha existit i, amb generositat, crear espais per guarir aquestes ferides i construir acords. I això val tant per a l’esquerra estatal com per a les esquerres catalanes.

“Les noves generacions tenen tot el dret a aixecar la veu sense demanar permís, però cal conèixer la història”

Parlem una mica del futur i les noves generacions polítiques. En les mobilitzacions de Badalona, i també en altres manifestacions pel dret a l’habitatge o per Palestina, es visualitza amb força la presència d’un nou espai, el Moviment Socialista. És un espai polític format en gran part per activistes joves que fan una impugnació als Comuns i a la CUP. Com veus l’emergència d’aquest espai?

En part ho veig lògic, i em sembla important. Som en un moment en què ha d’emergir una nova generació: joves que avui tenen 18, 20 o 25 anys. Nosaltres som fills de la reacció a la crisi del 2008; ara s’ha de veure com es desplega aquesta generació que exigeix coses més sòlides i que és conscient que, davant la ultradreta, ja no n’hi ha prou amb consignes genèriques. Aquests joves demanen una anàlisi realista de com funciona el sistema econòmic i insisteixen en la importància de l’organització. Ho entenc i crec que cal prestar-hi atenció. També vaig escoltar una entrevista a Horitzó Socialista a Xavier Domènech, sobre el franquisme i el seu vincle amb un determinat model econòmic, i em va semblar molt interessant. Aquestes barreges i hibridacions no ens han de fer por; ens han de semblar positives.

La generació del 15-M va fer una esmena molt dura a l’esquerra que va fer la Transició. Creus que estem condemnats a repetir aquests xocs generacionals, o es poden construir lligams i acumular aprenentatges?

Tenim l’obligació de buscar aquests lligams. No hi ha una sola tradició, sinó tradicions diverses —llibertàries, socialistes, comunistes, republicanes, feministes— que han de poder encreuar-se i dialogar. Les noves generacions tenen tot el dret a aixecar la veu sense demanar permís, però la història hi compta, i és important conèixer-la per no reproduir errors. El municipalisme, des del segle XIX, ja va ser una força democratitzadora i transformadora: amb la Primera República, amb la Segona República, amb el moviment antifranquista i durant la Transició. I hi afegeixo una idea: avui la revolució, entesa com a canvi estructural en l’organització de l’economia i de la política, és més necessària que mai.

“Ser reformista sense perspectiva revolucionària és no ser realista”

La revolució? És possible?

És necessària. I moltes coses que eren necessàries han semblat impossibles fins que han passat. Al llarg de la història hi ha hagut canvis que semblaven impensables: revolucions, lluites anticolonials, processos d’alliberament dels pobles. Potser no semblaven possibles, però eren una necessitat, i els pobles no es resignen: busquen camins, i aquests camins floreixen als llocs menys esperats. Hem arribat a un punt d’aquest capitalisme de barbàrie que, si no fem canvis estructurals ecosocials i productius, ens porta a una catàstrofe.

No sembla que la revolució sigui a la cantonada, precisament…

No és imminent i no sabem ben bé com es fa. I precisament per això és important mantenir una mirada revolucionària. Fins i tot quan proposem una política de reforma concreta —evitar un desnonament, millorar el finançament de la sanitat pública—, el rellevant és fer-la sense perdre la perspectiva transformadora. Ser reformista sense perspectiva revolucionària és no ser realista. Per això és important tenir un cap obert, no resignat. Crec que les generacions que vindran ens faran una pregunta molt clara: on éreu quan l’amenaça reaccionària creixia? Jo no vull deixar soles les generacions que venen. Vull caminar al seu costat fins que siguin elles les que prenguin el relleu i continuïn avançant.