18/11/2025 | 06:00
Barcelona en Comú viu un moment intern clau, amb un debat sobre el futur lideratge. La proposta de Bob Pop com a possible candidat va sorprendre. És una opció que neix dins del partit o ve de fora?
Barcelona en Comú està en ple procés d’enfortiment intern. La notícia sobre Bob Pop —que és una persona molt referent per a l’esquerra— la interpreto en positiu. Ha sabut, a través de l’humor, posar sobre la taula temes cabdals per a la societat. Que algú com ell es posi a disposició de Barcelona en Comú vol dir que el projecte continua essent atractiu. Dit això, no soc jo qui ha de confirmar ni desmentir noms. El que sí que puc assegurar és que la persona que encapçali el nou cicle electoral de Barcelona en Comú estarà plenament preparada per tornar a portar l’alcaldia de la ciutat. Serà algú amb experiència, rigor i il·lusió per tirar endavant un projecte guanyador.
Ada Colau sembla que s’ha descartat definitivament.
L’Ada ha estat i és una de les figures més rellevants del nostre espai. Ella mateixa va fer unes declaracions recents, i em remeto a les seves paraules. És actualment presidenta de la Fundació Sentit Comú, que és l’espai de pensament dels Comuns. A més, ha tingut un paper molt actiu en l’àmbit de l’activisme internacional, com s’ha vist amb la Flotilla per Palestina. Per nosaltres és essencial poder comptar amb tot el seu bagatge polític i tenir-la a prop.
També s’ha especulat amb el nom de Gerardo Pisarello com a possible candidat. És vicepresident del Congrés, té una veu molt present i ja va ser primer tinent d’alcaldia. És l’opció més orgànica que tenen els Comuns?
El Gerardo és una persona molt valuosa dins dels Comuns. Les seves intervencions al Congrés són referents i marquen bona part del relat polític del nostre espai. Ara bé, tal com deia abans, no em correspon a mi confirmar ni descartar noms. Necessitem reconnectar amb la ciutadania i contrarestar una desafecció política molt profunda.
“Hem de saber connectar de nou amb els joves, amb les dones i amb els grans nuclis abstencionistes a Barcelona i a Catalunya”
Aquesta desafecció que descrius és un fenomen general, però afecta especialment els espais progressistes. Creu que els Comuns han deixat de ser un projecte il·lusionant?
Jo crec que els Comuns continuem sent un projecte engrescador. Però el 2025 no és el 2015. El 2015 veníem del post-15M, d’un context d’impugnació, d’una aliança molt cohesionada entre persones que venien de partits preexistents, del món social o d’altres espais. Érem els nous, els que volíem demostrar que es podien fer coses que sempre ens havien dit que eren impossibles. Ara som en un altre moment. La frescor inicial s’ha de regenerar, però sense perdre l’experiència i el rigor acumulats. Hem de saber connectar de nou amb els joves, amb les dones, amb els grans nuclis abstencionistes de Barcelona i de Catalunya. La gent té dues coses molt clares. La primera: no vol baralles dins l’esquerra. La segona: del relat no se’n viu. El relat és important, però ha d’anar acompanyat de resultats tangibles en un temps raonable.
Havent governat la ciutat durant vuit anys, creu que Barcelona no ha acabat d’entendre alguns dels canvis que vau impulsar?
Crec que una part molt important de la ciutat sí que ho va entendre. Vam demostrar que hi havia polítiques transformadores possibles i, de fet, després d’uns vuit anys de govern ens vam quedar només a uns 300 vots del PSC. Això vol dir que, malgrat el desgast —i n’hi va haver molt—, una part significativa de la ciutadania va valorar la feina feta. També és cert que vam assumir costos. Hem tingut 25 querelles per decisions que vam prendre per transformar la vida de la gent. Les elits de la ciutat no ens han volgut mai: ni el primer dia, ni l’últim, ni ara a l’oposició. Hi ha polítiques que impliquen tocar privilegis, i això genera resistències. Hi havia una part de la ciutat que no estava preparada per acceptar que entrés a governar gent que no venia de famílies polítiques ni de les estructures clàssiques del poder barceloní.
Sí… Però a Nou Barris i en altres districtes populars el PSC hi continua obtenint millors resultats electorals que els Comuns. Com es viu aquesta desconnexió?
A Nou Barris vam tenir un molt bon resultat en el primer mandat, i després no el vam saber retenir. Recordo una visita a Nou Barris, en la inauguració d’un dentista municipal —que ja porta més de 100.000 visites—, i una veïna em va dir literalment: “Jo et votaria, però votaré el Partit Socialista perquè ells van fer que el meu fill anés a la universitat”. Amb això vull dir que hi ha records de vot històrics, molt vinculats a moments clau en la vida de moltes famílies, que tenen molt pes. Per això és tan important la pedagogia. La feina al carrer, el porta per porta, el contacte personal…; tot això és essencial.
“La investidura de Jaume Collboni va ser allò de ‘susto o muerte’; no n’esperava cap revolució, però m’ha decebut”
Com valores els primers dos anys de mandat de Jaume Collboni a l’Ajuntament? Govern estable?
Collboni no ha aconseguit aprovar ni un sol pressupost en el temps que ha governat. Ara hi ha negociacions obertes, però cal veure on arriben. Dit això, crec que és un govern poc valent. Sovint sembla que la prioritat sigui no fer soroll, no impulsar res que pugui generar debat, i alhora desfer discretament iniciatives que recorden el nostre mandat.
Què ha de passar perquè els Comuns avalin els pressupostos del govern de Collboni?
Hi ha models de ciutat que han funcionat molt bé, com el de la Superilla. És un projecte reconegut internacionalment, i, després de les obres, la majoria de veïns i veïnes ho han validat. Una de les nostres propostes pressupostàries és ampliar la Superilla. Esperem que el senyor Collboni tingui la intel·ligència de veure que el que funciona cal multiplicar-ho, no desfer-ho. Jo soc una persona dialogant: no hem trencat ponts amb el seu govern i hem mantingut la relació institucional; però, si haig de respondre amb sinceritat, és un govern decebedor: ni prou valent ni amb un projecte de ciutat clar.
Dos anys després, es penedeixen d’haver votat a favor de la investidura?
Tampoc esperava grans revolucions, però aquell vot va ser —com es diu popularment— entre “susto o muerte”. En aquell moment vam considerar que la ciutat podria tenir una certa continuïtat en algunes polítiques que havíem impulsat nosaltres, i que el PSC podria facilitar un govern compartit amb Esquerra i els Comuns, tal com es va insinuar aquella nit.
Aquest govern compartit era realment sobre la taula?
Nosaltres no teníem cap acord, ni escrit ni verbal. Cap. Però es va obrir la porta a parlar-ne després de la votació. Després d’aquell resultat, ens vam asseure a negociar un possible govern, però no va anar enlloc perquè no hi havia predisposició perquè anés enlloc.
Com s’han de recompondre les aliances entre les esquerres de cara a les municipals?
Quan parlem d’aliances, molta gent pensa immediatament en coalicions electorals. I no: no és això. Les aliances es construeixen en fases. La primera és mantenir ponts amb totes les forces d’esquerra —la CUP, Esquerra Republicana, sectors del PSC— i reconstruir confiances. La segona és trobar els temes que ens uneixen i treballar-los de manera coordinada: l’habitatge, el català, la degradació dels serveis públics. Trobar-nos, parlar-ne, fer propostes conjuntes.
Hi ha d’haver aliances electorals entre partits d’esquerres?
Nosaltres, als Comuns, estem centrats a reforçar l’espai. Fa un any, Candela López i jo vam assumir la coordinació general amb tres objectius, i el primer era precisament aquest: reforçar l’organització i ampliar la nostra presència arreu del territori. Som un partit jove, sovint identificat com a metropolità, i volíem canviar aquesta idea. Això no vol dir que descartem converses de futur amb altres forces. Hi haurà municipis on ens presentarem sols i municipis on, després de les eleccions, tindrem acords postelectorals. I tot això ho hem de treballar amb una mirada “frontamplista”. I no estic parlant de coalicions electorals automàtiques. Parlo d’entendre que temes com l’habitatge, el català, l’extrema dreta o els serveis públics s’han de treballar amb una mirada de país i amb complicitats àmplies. Després ja vindrà com ho articulem al territori.
“El Govern de Salvador Illa és una calma massa calmada. Necessitem estabilitat, però també canvis reals”
El Govern de Salvador Illa ha posat molt l’accent en la calma i en la gestió després del cicle del Procés. És això el que necessita el país?
Crec que la calma inicial era necessària. Després d’anys de tensió política, molta gent volia estabilitat. Però el que tenim ara és una calma massa calmada. El país necessita estabilitat, sí, però també canvis reals en el que afecta el dia a dia de la gent: que no pugi el lloguer, que hi hagi mestres de suport a les escoles, que l’alimentació no sigui prohibitiva. El senyor Illa porta ja un temps governant, i hi ha temes on sempre arriba tard. Les Rodalies continuen on eren, i en habitatge cal empènyer-lo constantment perquè no avança si no hi ha pressió.
Les darreres eleccions han deixat un mapa català amb dues extremes dretes potents, Vox i Aliança Catalana, de signes diferents però totes dues emergents. Quina lectura en fas?
El creixement de l’extrema dreta pot suposar un retrocés de drets. Quan parles amb col·lectius i entorns diversos, la por és real: drets aconseguits fa 30, 50 o 70 anys es poden perdre d’un dia per l’altre. No podem comprar el relat de l’extrema dreta —sigui catalana, espanyola o nord-americana— que diu que tot va fatal. No, tot no va fatal. Hi ha problemes, però també hi ha possibilitats reals de fer les coses d’una altra manera, de construir un mur de contenció i d’abaixar la temperatura del discurs d’odi. Quan poses un topall al lloguer, la gent ho nota de seguida. Quan anuncies 110.000 pisos per al 2030, no nota res avui. Necessitem accions concretes i tangibles a curt termini.
“No podem comprar el relat de l’extrema dreta que tot va fatal. Hi ha possibilitats reals de fer les coses d’una altra manera”
L’entrada d’Aliança Catalana al Parlament ha estat una sorpresa per a molta gent. És conseqüència de la desafecció post-Procés o hi ha elements més profunds al darrere?
Això passa arreu d’Europa i del món. No és només Catalunya. Quins països europeus queden sense extrema dreta al govern? Pràcticament cap. Si mirem als Estats Units o analitzem el nou tauler geopolític arran de Palestina, veiem una onada global. És difícil que aquesta onada no arribi aquí, però encara som a temps de posar-hi fre i contenir-la. El problema no és només què hem fet malament nosaltres, sinó què ha passat als territoris on l’extrema dreta creix: quina precarietat hi ha, quins serveis públics fallen, quines pors es mobilitzen. Si no abordem això, continuarà avançant. Quan escolto Sílvia Orriols, m’adono que, en molts aspectes, no es diferencia gaire de Vox. El seu independentisme no canvia res: és extrema dreta igual. I, per tant, hem de tractar Vox i Aliança Catalana exactament igual.
Creus que Junts pot acabar pactant amb Aliança Catalana, igual que el PP pacta amb Vox en molts territoris?
Junts ha de mirar molt bé cap a on vol anar, perquè és en un moment molt delicat. A vegades intenta acostar-se a Aliança Catalana per retenir una part d’aquest vot radicalitzat —entre moltes cometes, perquè per mi “radical” és anar a l’arrel, i el que fan Junts i Aliança no ho és—, i alhora vota amb el PP i Vox en moltes qüestions. Quan Junts bloqueja la reducció de la jornada laboral, qui ajuda? Els treballadors catalans —que en un 85% hi estan a favor— o el PP i Vox? Entenc que el PSC ha de complir els acords que fa —i no sempre ho fa—, però això no justifica situar-se sistemàticament al bloc del PP i de Vox.
“Hem de treballar per fer una coalició amb Más Madrid, Izquierda Unida i Podem. Hi ha ferides, però cal ser generosos”
En els últims temps s’ha criminalitzat molt els joves, també en relació amb l’auge de l’extrema dreta. Com ho veu?
Ho veig molt malament. Ho dic també com a mare d’un fill adolescent: tenen idees, ganes de fer coses i una mirada pròpia sobre el món. És una generació que ha estat molt present en les lluites feministes, en les mobilitzacions climàtiques… Alhora, ho té molt difícil i les perspectives de futur són molt diferents de les que vam tenir nosaltres a la seva edat. L’extrema dreta sap perfectament que aquí hi ha un gran caldo de cultiu i intenta capitalitzar la seva frustració. En lloc de criminalitzar-los, els hauríem d’escoltar i acompanyar. Cal preguntar-nos què hem fet malament, com ho revertim, quines eines els podem donar i què ens poden aportar ells per canviar aquesta situació.
Parlaves d’aliances i de baralles a l’esquerra. El futur passa per una redefinició de l’espai a escala estatal? Cal un nou procés d’unitat amb Podem i la resta de les forces?
El compromís que assumim és treballar per un espai tan ampli com sigui possible amb totes les forces amb què vam concórrer el 23-J: Más Madrid, Izquierda Unida, Podem, etc. Sumar, tal com havia existit com a paraigua, va deixar d’existir quan Yolanda Díaz va fer un pas enrere com a líder política de l’espai. A partir d’aquí, Sumar passa a ser el Moviment Sumar, i els partits que en formàvem part hem començat converses per veure com encararem les pròximes eleccions. Crec que ningú entendria que no féssim el màxim per presentar-nos plegats, o gairebé plegats, com a mínim amb el mateix espai que ja vam compartir. Necessitem un espai fort a l’esquerra del PSOE
T’imagines, doncs, una sola candidatura que agrupi, com a mínim, Podem, Sumar i Izquierda Unida?
Crec que hem de treballar perquè això sigui possible. Hi ha ferides i històries acumulades, sí, però el context no ens permet gaire luxe. O som generosos, o perdem totes.
Els Comuns van néixer com un espai que combinava mirades diverses sobre l’eix nacional i l’eix social. Dotze anys després, com queda aquella hipòtesi de convivència entre independentistes i no independentistes dins del mateix espai? S’ha validat?
Crec que sí, que s’ha validat. I també crec que la societat és en un moment diferent del d’aleshores, però nosaltres continuem reflectint aquesta diversitat interna. Dins del mosaic de persones que vam confluir en l’univers dels Comuns hi havia —i hi ha— persones independentistes i persones federalistes, i tots convivint en un mateix projecte. Hi ha hagut moments difícils, perquè trobar els punts d’equilibri no sempre és fàcil. Però hem estat valents, i moltes de les tesis que vam defensar al principi —com l’amnistia, la via de consens i desjudicialització— avui són àmpliament assumides. Al final, som com una “microsocietat”: tenim dins totes les mirades que existeixen fora. I això ens dona una capacitat de síntesi i de consens. Per tant, aquella hipòtesi inicial no s’ha esvaït: és viva, continua funcionant i és una de les fortaleses del nostre espai.
