12/11/2025 | 06:00
L’escriptor francès Didier Eribon, a Retorn a Reims, planteja els problemes de com algú que prové d’un entorn obrer i de les perifèries acaba a París, a la universitat i en cercles polítics i intel·lectuals de París. Ell dissimula el seu accent, canvia de manera de vestir… A algú com Laure Vega, que prové d’un entorn obrer similar, com li han anat l’aterratge al Parlament (elit política) i el vincle amb un món intel·lectual amb el qual s’ha relacionat els últims anys (elit cultural)?
Les diferències es noten moltíssim. No es tracta només de diners, sinó també de falta de capital cultural. Sense adonar-te’n, comences a canviar el teu llenguatge, i no és un tema de català-castellà, sinó que canvies la forma de parlar amb els cercles del món polític o amb gent que es dedica a l’activisme o que és professor a la universitat. Un exemple: jo vivia amb violència coses petites com quan em pregunten “de què t’estàs doctorant”. Tothom dona per fet que hauries d’haver fet una carrera acadèmica. És una mica com la mistificació del capital: ningú sap com ha arribat allà el bric de llet i que darrere hi havia una sèrie de treballs. Però, en realitat, doctorar-se és una cosa molt minoritària. Jo ho vivia amb violència, però ara ja no tant.
Amb violència?
Vaig passar per una etapa que em feia vergonya explicar de què treballaven els meus pares. Tenia sempre la sensació de pensar que jo no hauria d’estar en aquest lloc. Al final, però, li he donat la volta i ara em veig amb força de mostrar un punt d’orgull sobre els meus orígens. La representació de classe també és important, i no hem de fingir que tots venim del mateix lloc. Carolina Yuste, al llibre Toda mi violencia es tuya, explica que, quan la gent d’un entorn obrer o popular arribem a aquests llocs del poder, ens toca aprendre un nou llenguatge, amb una sonoritat més dolça, que ens permeti ser acceptables per als altres i que eviti el conflicte. En canvi, hauríem d’anar pel camí contrari: si som hostils i si no som amables, és perquè som fidels als nostres codis. Sembla que sigui molt violent dir segons quines coses al Parlament o als mitjans, però sembla que no hi hagi violència en tenir tres empreses pagant una misèria als treballadors o en tenir 30 pisos i que estiguis traient la meitat de la renda als teus llogaters cada mes.
“Vaig passar per una etapa en què em feia vergonya explicar de què treballaven els meus pares”
I al Parlament, un any i mig després d’entrar-hi per primer cop, com et sents? És Matrix com deia David Fernàndez fa ja més de 10 anys.
Al Parlament encara ho noto més! De fet, la vida política i parlamentària està pensada perquè no et trobis còmoda si vens de baix. Veus clarament qui es mou molt bé en aquests espais del poder. Veus gent a qui semblen naturals certes coses que passen allà. Per exemple, que t’omplin el got d’aigua cada vegada que parles, en lloc d’anar tu a omplir-te el got d’aigua amb una gerra.
Molta gent treballadora, que podria ser susceptible de votar l’esquerra, veu la política i els parlaments molt lluny seu i dels seus problemes. L’extrema dreta populista i xenòfoba precisament està aprofitant això per captar vot de sectors socials descontents d’una part del món rural (a Catalunya passa amb Aliança al Ripollès, a l’Alt Empordà o al Segrià) i entre una part de la classe obrera industrial (Baix Llobregat). Què haurien de fer les esquerres per frenar aquest creixement abans que arribin al poder?
Les enquestes postelectorals ens diuen que no hi ha un transvasament de vot significatiu de l’esquerra cap a l’extrema dreta; el tema és sobretot que votants de dretes van canviant el vot cap a l’extrema dreta. Però, tanmateix, tots tenim la sensació que en converses al carrer o al bar cada cop sembla més acceptable tenir posicions d’extrema dreta, fer comentaris racistes, ser misògins i, en canvi, sembla ja estrany dir que els drets humans són una cosa important.
“L’extrema dreta ens està fent creure que la gent és ximple si comparteix el seu plat de menjar amb un altre”
Entesos, doncs, comencem per aquí. Què hem de fer contra tota aquesta cultura de comentaris racistes i masclistes instal·lada en alguns sectors de la societat catalana?
A l’esquerra estem massa preocupats escandalitzant-nos pel que diu l’extrema dreta: el que hauríem de fer és construir un sistema de valors diferent. L’esquerra no només ha de ser antifeixista, sinó que el nostre antifeixisme ha de contenir una proposta diferent. Jo estic segura que, si avui anem a un parc a la sortida de l’escola, on hi hagi canalla jugant, i un nen no porta berenar, les altres famílies compartiran amb ell el seu pa amb xocolata. Ens estan instal·lant al cervell la idea de catàstrofe i de canibalisme quan potser, en una situació extrema, la gent reaccionaria ajudant-se i no salvant-se a ells sols. És un error permetre que l’extrema dreta ens digui que la gent és ximple si comparteix el seu plat de menjar amb un altre, o que la culpa de perdre la feina o la casa és teva per no esforçar-t’hi prou. Ser d’esquerres no és només dir-ho molt fort i votar cada quatre anys. Hi hauria d’haver una forma de poder viure amb els valors en els quals creiem. I crec que això és el que sí que existia abans quan hi havia grans organitzacions de masses de sindicats, de partit o moviments socials.
Però, i en l’àmbit electoral, què es pot fer per frenar l’extrema dreta?
Doncs, mira, l’esquerra, a la qual tant li agrada mirar les enquestes, hauria de saber veure que qui guanya les eleccions cada quatre anys és l’abstenció, i que l’abstenció és molt més alta en els barris de rendes baixes que en els barris rics. Moltíssima gent als barris populars està decidint que l’esquerra ja no els representa i renuncia a un vot que va costar moltíssim d’aconseguir. Potser hauríem de tornar als barris on l’abstenció és més forta i construir un contrapoder des d’allà. Cal anar allà a fer més feina encara de la que ja es fa i obsessionar-nos menys per barallar-nos pels vots amb un altre partit d’esquerres analitzant dos milions de demoscòpies per veure qui té frontera de vot amb tu.
I què està fent en concret la CUP ja contra l’extrema dreta? Penso que el paper de la CUP pot ser important en comarques on creix Aliança, i l’esquerra independentista és un actor fort a l’Alt Empordà, al Ripollès o a Osona, no?
A les zones rurals, com passa a tot Europa, està creixent la sensació de molta gent d’haver quedat abandonada. Tot i que la gent que viu a les perifèries de les grans ciutats o, fins i tot, al barri del Raval, al centre de Barcelona, també pot tenir aquesta mateixa sensació d’abandonament. S’ha de dir que Aliança Catalana no té una proposta diferent de la de la dreta més capitalista en temes econòmics per a totes aquestes zones rurals. Per això, la CUP ha de dir que l’antagonisme no és entre el camp i la ciutat, ni entre catalans de primera amb vuit cognoms catalans i catalans que hem arribat més tard i catalans que encara han d’arribar. Hem de trencar el tauler de joc. I cal assenyalar l’oligarquia que viu dels treballadors, al món rural i al món urbà.
“Una idea contra l’extrema dreta? Fer una distribuïdora pública d’aliments que pagui un preu just al pagès i abaixi el preu dels aliments bàsics”
D’acord, però posa’m algun exemple més concret de propostes de la CUP per frenar aquest creixement de l’extrema dreta al món rural. Com ho baixem a terra…?
Doncs, mira, hem de construir una distribuïdora pública d’aliments. Això és una proposta que es pot fer dins i fora del Parlament, i és bo per a tothom i dolent per a l’oligarquia. A les zones rurals, on treballa la pagesia, el problema és que les grans distribuïdores, com Mercadona i d’altres, es queden el gruix dels beneficis. I, a les ciutats, la gent té el problema que aquestes distribuïdores, com Mercadona i d’altres, inflen els preus del cistell de consum. Tenim una mateixa problemàtica: un grup petit de gent molt rica explota el pagès i, alhora, s’enriqueix del veí de les ciutats. Doncs, com ja va proposar la Generalitat republicana, podem planificar el sistema alimentari i crear una distribuïdora pública d’aliments que pagui un preu just al pagès i, alhora, pugui frenar el preu dels aliments bàsics.
Parlem sobre el futur de les esquerres. Com ho veu la CUP ara mateix després del Procés de Garbí: caldria més unitat o coalicions d’esquerres? Millor anar separats a eleccions i, en tot cas, sumar cadascú els seus vots?
La CUP ja fa molts anys que fa coalicions electorals en moltíssims municipis. A Vilassar de Mar tens Babord, que és una coalició entre la CUP i els Comuns, que ara tenen l’alcaldia. A Sabadell va haver-hi la Crida per Sabadell, que va governar, i que era formada per Entesa i la CUP. A la CUP no hi ha hagut mai una directriu de no entendre’s amb la resta de l’esquerra. Però és cert que aquestes crides a la unitat sempre sonen quan hi ha eleccions a prop. I la CUP no pensa que fer artefactes electorals a darrera hora només per salvar la Llei electoral i aconseguir un escó més sigui la via. Si parles del Front Popular, aleshores mirem què va passar realment al Front Popular de l’any 1936. En aquell moment, la poderosa CNT hi dona suport i obliga Esquerra Republicana a radicalitzar-se. Esquerra Republicana no va apropar-se a tesis més centristes per captar més vots moderats. Esquerra Republicana es va radicalitzar! Sempre hem estat oberts al diàleg amb altres forces d’esquerres, però no volem fer artefactes electorals que puguin generar encara més desafecció política.
Un article del diari Ara aquest estiu va assegurar que tu t’havies reunit amb altres activistes i polítics d’esquerres, alguns dels Comuns o d’ERC. Tu ho vas negar a Twitter. Però no has parlat des d’aleshores sobre aquest tema.
Jo ja vaig dir que no ens vam reunir. Jo, de fet, no coneixia en aquell moment Joan Tardà. Fa poc ens vam saludar per primer cop en l’últim homenatge al Txiki i a altres militants afusellats pel franquisme.
Era falsa aquesta notícia de l’Ara?
Sí, era falsa. Jo interpreto aquest tipus de notícies sobre reunions i coalicions com un avís per a navegants. Però, si algú pensa que un partit o una coalició es fa perquè s’ajunten sis persones i fan una reunió, no sap què vol dir un partit polític.
Més enllà que la notícia fos falsa, canviem el punt de vista sobre això. Un article de Roger Palà a CRÍTIC, precisament, posava el focus contrari i es preguntava: i quin problema hi ha que gent d’esquerres es trobi i parli? No seria bo que gent d’ERC, de la CUP o dels Comuns es trobi i parli sobre què cal fer contra l’onada reaccionària que ve? Semblava que tots vosaltres vau córrer a dir “Jo no conec de res Joan Tardà”, “jo mai m’he trobat amb Laure Vega” com si fos una cosa negativa…
És que en aquell moment tots nosaltres vam sortir a dir la veritat perquè el que deia l’article era mentida. Però sí, t’entenc el que dius i és clar que hi ha llocs de trobada. Molta gent de la CUP coincideix amb molta gent d’altres partits en altres espais, als pobles, als barris, en entitats socials. Als meus amics no els demano què voten per decidir si podem parlar o no de què passa al país. Quan es donen lluites comunes, s’ajunta gent que pot votar diferent, però a qui ens uneix la lluita. Ara això ho veiem en la lluita per l’habitatge.
Sí, però hi ha opcions de construir un nou Front Popular electoral o continuarem barallant-nos entre les esquerres?
Que jo no estigui per construir un Sumar català no vol dir que no parli amb gent que fa política, que milita en diferents moviments socials o en altres partits polítics. Però crec que és important utilitzar la paraula Sumar perquè per mi no té res a veure amb un front d’esquerres, que realment aglutinés totes les forces per lluitar per la llibertat nacional i de classe.
L’article de l’Ara, però, sí que va encertar que Endavant, l’organització on havies militat, t’havia fet fora. Pots explicar per què?
Això és correcte, però té poc interès. Jo ara no soc militant d’Endavant, però segueixo col·laborant amb Endavant i m’hi sento identificada. Endavant, en cada moment, pot fixar quins són els estàndards de participació que exigeixen els seus militants, i jo, en aquest moment, no els podia complir. Estic fent feina al Parlament, intento participar en moviments i de lluites socials, etc., també fora de l’àmbit estricte de l’esquerra independentista. Llavors, mentre estigui de diputada no estaré a Endavant, i més endavant, crec que tinc la porta oberta a parlar-ne i tornar-hi.
Quin és l’estat d’ànim que copses a Catalunya entre el món independentista en general? Tensió? Baralles? La mani de l’ANC de l’Onze de Setembre va tenir molta tensió interna.
Hi ha un moment de desencís. Però també de ressentiment. I de sentiment de traïció. Això està passant tant en el món del 15-M i Podem, com dins de l’independentisme. A les enquestes veiem que l’opció independentista està caient una mica, però el que no cau és el reclam d’un referèndum per decidir el futur de Catalunya. De fet, la CUP sempre va insistir en posar sobre la taula el referèndum.
“Junts és en un moment de desfeta ideològica. S’ha ficat en una cursa amb Aliança per veure qui reparteix millor els carnets de català”
I, entre els partits independentistes, què? Junts i ERC estan en conflicte permanent. I, mentrestant, ha sorgit un partit d’extrema dreta nacionalista com Aliança Catalana que no existia durant el Procés.
Hi ha una sensació de descomposició enorme en els partits històrics del catalanisme. Junts és en un moment de desfeta ideològica i s’ha ficat en una cursa per veure qui reparteix millor carnets de català amb Aliança. És perillosíssim. Però no sé si nosaltres hem de perdre gaire el temps en dir-los que s’estan equivocant perquè, en realitat, nosaltres hauríem d’estar construint un altre model de catalanitat.
Això no passa només a Catalunya. A tot Europa i als Estats Units està ressorgint un nacionalisme identitari. És cert que aquí el Procés va explicar-se com un fenomen no identitari en què no importava si parlaves català o castellà perquè estàvem construint una “república”. Ara, que la finestra d’oportunitat de la república cau, només ens queda la nació. Per tant, ens queda la identitat, la història, la llengua. Com veus aquesta qüestió?
Avui a Europa s’està reactualitzant el mite del bàrbar: un factor exogen que ve de fora i que acabarà amb les nostres tradicions; aquí pensen que destruirà Catalunya, i a Espanya, Vox pensa que destruiran la identitat i les tradicions d’Espanya. Però aquesta idea es trenca amb un exemple senzill: els panellets. Els panellets són pura identitat catalana, però en realitat els panellets provenen d’un dolç àrab. Hem d’entendre que la construcció del poble català s’ha basat sempre en un sincretisme cultural durant segles. No entenc quan hem de parar el rellotge per dir “això és català” i “a partir d’aquí ja no ho és”. L’arrel etimològica de tradició és la mateixa que traïció, les tradicions constantment s’han d’anar traint a elles mateixes. Hi ha, per tant, un joc entre la tradició catalana i allò que es va incorporant constantment. Però el que fa Aliança Catalana és plantejar una guerra civil entre catalans per factors que ells van inventant en funció del que els va millor en cada moment. Ara tenen una croada contra tot el que és musulmà. Davant la falta de certeses sobre el futur, davant la falta d’un horitzó, ells et donen un enemic.
I l’esquerra, on és?
L’esquerra el que hauria dir és que aquest no és l’enemic, però dir també que sí que hi ha un enemic. Sembla que l’extrema dreta siguin els únics que diuen que les coses a Catalunya estan molt malament, mentre la resta dels partits ens diuen, si fa no fa, que no estem tan malament, que podríem arribar a una entesa entre tots, que hem de defensar el que tenim ara perquè podem anar a pitjor… Si nosaltres no plantegem un xoc frontal, és clar que guanyaran. Aquí no som tots amics. La gent que treballa i que es guanya la vida amb la seva feina necessitem una cosa, i els que viuen de nosaltres en necessiten una altra.
