28/07/2025 | 20:00
Els últims dies hi ha hagut força soroll arran de la dimissió de la diputada de la CUP Laia Estrada, cap de llista en les eleccions passades i fins fa poc la cara més visible dels cupaires al Parlament. Estrada, militant de llarga trajectòria que ha fet bona feina fiscalitzant el Govern, ho deixa, segons ha dit de forma explícita, per desavinences internes. El diari Ara va acabar d’obrir la caixa dels trons en un article on explicava que a l’arrel de la dimissió hi ha les discrepàncies amb Laure Vega, també diputada de la CUP, sobre la política d’aliances amb els Comuns, ERC i el PSC per articular un front d’esquerra sobiranista.
Vega, segons l’Ara, hauria mantingut converses sobre una hipotètica confluència d’esquerres entre la CUP, els Comuns i ERC amb figures com Joan Tardà, Anna Gabriel o Xavier Domènech (unes converses que ella mateixa ha desmentit). Segons l’Ara, des d’alguns espais de l’esquerra independentista tampoc no s’hauria vist amb bons ulls l’apropament de la CUP al PSC en aspectes concrets com l’habitatge (Vega va negociar amb el Govern el vot cupaire favorable a una llei per regular el lloguer de temporada).
La polèmica s’ha desencadenat al mateix temps que Gabriel Rufián ha proposat una coalició electoral “d’esquerra plurinacional” de cara a les pròximes eleccions espanyoles. Un “compromís històric” que, més enllà d’ERC, de Compromís, del BNG o de Bildu, podria incloure també Podem o els Comuns. Una idea per la qual ha estat desautoritzat per la direcció d’ERC
Parlar no ha de ser motiu ni d’excomunió ni d’escarni
El soroll a les xarxes ha estat intens, amb atacs contra Vega que l’acusen de reformista i d’espanyolista. Però que gent d’esquerres i sobiranista quedin per parlar de com veuen el present i el futur del país no hauria de ser motiu ni d’excomunió ni d’escarni (i molt menys de disculpa). De fet, hauria de passar més i cada dia. En un escenari de bloqueig polític, de crisi social i d’ascens de l’extrema dreta, cercar espais de trobada entre diferents forces d’esquerres i sobiranistes no s’ha d’interpretar com un signe de debilitat, sinó de responsabilitat.
Qualsevol intent de reconstruir ponts hauria de partir d’una anàlisi crítica del que no ha funcionat
La dreta catalana té clar que una esquerra sobiranista plural i dialogant és una amenaça política a la seva hegemonia dins el sobiranisme. Promoure un marc de disputa interna que posi l’accent en la puresa serveix per polaritzar l’espai alternatiu i defensar pactes en clau identitària sense necessitat de construir projectes socials capaços d’arribar a grans majories. Explorar aliances estratègiques, ni que sigui a partir de trobades o contactes informals, és un exercici legítim que pot contribuir a contrarestar efectivament l’hegemonia de la dreta.
Arribar a punts de trobada amb els Comuns i ERC, i fins i tot amb el PSC en temes com l’habitatge, no hauria d’implicar necessàriament renunciar als objectius tradicionals de l’independentisme d’esquerres. Al contrari, és introduir una ambició transformadora capaç de construir majories socials. Sobretot, si aquest exercici es fa sent conscient dels obstacles reals: diferències ideològiques de fons —del tot legítimes i sanes—, tensions sobre la gestió institucional i recels acumulats. La voluntat de sumar no pot ignorar aquestes ferides ni repetir velles fórmules fracassades. Qualsevol intent de reconstruir ponts hauria de partir, també, d’una anàlisi crítica del que no ha funcionat.
Processos de trobada oberts i transparents
Que gent d’esquerres de diferents espais dialogui de manera informal és un primer pas necessari. Fer possible un ecosistema mediàtic, social i cultural que expliqui que aquesta mena d’aliances són possibles i no mereixen l’excomunió seria un altre pas. Però aquests processos només tindran recorregut si incorporen, a més de la transparència formal, una cultura de respecte envers les cultures polítiques diferents. Això inclou reconèixer la legitimitat de posicions anticapitalistes o rupturistes que, des d’una altra lectura estratègica, poden recelar de segons quines aliances.
La política real demana reconèixer interessos materials, correlació de forces i projectes diferenciats
Les aliances no es poden articular a porta tancada ni imposar-se unilateralment. Han de ser fruit d’una deliberació oberta, d’un procés transparent i amb la participació activa de les diferents organitzacions implicades. Aquesta metodologia aporta solidesa política i legitimitat democràtica. No és indispensable ni desitjable forçar una confluència orgànica i homogènia. L’aliança estratègica pot ser puntual —per a moments electorals clau, grans consignes unitàries o reformes legislatives cabdals— i mantenir la pluralitat orgànica de cada espai.
No es tracta només de sumar per sumar, ni de mitificar la unitat com una fórmula màgica ni d’imposar confluències artificials per càlcul electoral. La política real demana reconèixer interessos materials, correlació de forces i projectes socials diferenciats. La clau potser no és forçar la unitat, sinó generar condicions per a una cooperació útil, respectuosa i centrada en objectius concrets compartits.
Autocrítica, estratègia i generositat
El debat obert al voltant de Laure Vega és un símptoma d’una qüestió més profunda: la dificultat de l’esquerra sobiranista per gestionar la pluralitat estratègica. Explorar vies d’entesa entre espais sobiranistes i progressistes no hauria de ser un motiu de càstig, sinó una expressió legítima de la voluntat de construir alternatives.
Ara bé: el futur de l’esquerra sobiranista no es resoldrà només amb una crida al diàleg. Caldrà capacitat real per disputar hegemonies socials, construir credibilitat institucional i articular un horitzó compartit que no repeteixi errors passats. Sense autocrítica, la suma pot ser fràgil; sense estratègia, la unitat pot ser estèril. I, sense generositats, no hi haurà futur comú possible.
