Oriol Junqueras “L’ordre públic és d’esquerres perquè només l’esquerra defensa els serveis públics”

Oriol Junqueras va començar a liderar ERC l’any 2012, en un moment en què el partit maldava per recuperar-se de la desfeta electoral posterior als governs tripartits. Des de llavors, el país ha canviat molt… Hi ha algun aspecte en què tu hagis canviat?

El país ha canviat en termes demogràfics, econòmics i socials. Però tot això és compatible amb el fet que les nostres conviccions siguin encara més fortes i intenses. Ara estem més convençuts que mai que calen grans majories socials i polítiques per avançar nacionalment, que és l’única manera de garantir els drets de tothom. Si he canviat en alguna cosa, és en el fet de tenir una convicció més entusiasta, més alegre i més combativa.

Als presidents d’ERC se’ls sol preguntar si se senten més propers a Francesc Macià o a Lluís Companys, simplificant en aquestes figures l’ànima més nacional i l’ànima més social del partit. Quan et fan aquesta pregunta, què hi respons?

Que amb tots dos. Ens sentim lligats a Macià i a Companys, però també a Josep Tarradellas, Jordi Carbonell, Heribert Barrera, Joan Puigcercós, Josep-Lluís Carod-Rovira, Pere Aragonès o Josep Irla. Tots formen part d’una mateixa tradició republicana i independentista, i tots són referents necessaris.

“Heribert Barrera era una persona compromesa amb el país, la república i la democràcia. Els polèmics són els que volen polemitzar tot el dia”

Has esmentat Heribert Barrera, una figura polèmica pel seu discurs sobre la immigració.

Els polèmics són els que volen polemitzar tot el dia. L’Heribert va ser una persona extraordinària: compromesa amb el país, amb la república i amb la democràcia. Va combatre al front de jove, enviat pel seu pare, Martí Barrera, militant de la CNT, militant d’ERC i conseller de Treball de la Generalitat republicana. Era algú absolutament compromès amb els mateixos principis que nosaltres defensem: república, justícia social, independència i prosperitat per a la gent.

ERC ha viscut en els últims temps una forta pugna interna. Però, aquesta vegada, el procés no ha acabat en una trencadissa interna i escissions. A què ho atribueixes?

Només tenen moltes crisis els partits que viuen molts anys. N’hi ha que no sobreviuen i s’han de refundar cada dos per tres. No és el cas d’Esquerra Republicana. La millor recepta per continuar pel camí de l’entesa és actuar amb bona fe, bona voluntat i la convicció que el país està per damunt de qualsevol discrepància personal. No tinc la sensació de tenir discrepàncies personals amb ningú.

La teva victòria en les primàries s’ha basat en un fort arrelament territorial. Coneixes bé el país i els militants del partit. Hi ha qui diu que practiques una mena de “pujolisme republicà”. T’hi reconeixes, en aquesta idea?

Si quan algú utilitza aquesta expressió, el que vol dir és que ens agrada parlar amb la gent, anar a tot arreu, implicar-nos en els projectes municipals i comarcals, i ajudar tothom a tirar endavant, sí. Si això és el que vol dir “pujolisme republicà”, ens hi sentim plenament identificats.

Aquest novembre comença el judici del cas Pujol i hi ha qui parla d’una certa campanya de “restitució” de la figura de l’expresident. Creus que Jordi Pujol és restituïble?

En bona part, sí. Pujol ha contribuït molt a la història d’aquest país, i en cal reconèixer els mèrits. Ara bé, això no ens pot fer perdre l’exigència ètica. Algunes coses que van passar en el seu entorn ens han de provocar incomoditat i vergonya, i les hem de condemnar. Som aquí per fer justícia, per garantir la prosperitat de la nostra gent i per avançar en sobirania. I moltes de les coses que van fer algunes persones del seu entorn, més aviat, ens allunyen d’aquests objectius.

“El Govern de CiU va retallar l’oferta televisiva en català en la franja infantil: va ser una decisió molt perjudicial”

L’estat del català i el seu ús social és una preocupació creixent. Fa anys, en un article a El Periódico, vas escriure que, en una Catalunya independent, el castellà també hauria de ser una llengua oficial. Tenint en compte la situació actual, és una posició que revisaries?

La llengua només la salvarem en plenitud si som un estat independent. I només aconseguirem la independència si som capaços de seduir i convèncer àmplies majories del nostre país. Per això és essencial que el català sigui la llengua prioritària, vehicular i d’ús ordinari de les administracions i del sistema educatiu. Alhora, hem de garantir que la ciutadania pugui adreçar-se a l’Administració en la seva llengua quan sigui possible. Però el català ha de ser la llengua del país: la llengua pròpia, la prioritària i la vehicular. 

De qui és responsabilitat la situació precària del català? És exclusiva de l’actitud de l’Estat espanyol? O també hi ha hagut inacció per part dels governs catalans?

Hi ha una qüestió de convicció. Moltes persones que tenen el català com a llengua pròpia no el fan servir en les seves interaccions quotidianes: als carrers, a les botigues, als comerços o als taxis. Aquest és un luxe que el nostre país no es pot permetre. L’Administració ha de fer molt més per garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants i el respecte al català en tota la seva plenitud. Ha de ser més exigent en molts àmbits: a l’Administració, en el comerç i als mitjans de comunicació.

Pel que fa als mitjans de comunicació, per exemple, les retallades de la dècada passada van tenir un impacte sobre la producció audiovisual juvenil en català.

Als anys vuitanta hi havia només tres canals de televisió, i un d’aquests canals acabava de néixer: TV3. Representava aproximadament un terç de les hores d’emissió al nostre país. Avui, en canvi, els canals en català representen un percentatge ínfim. L’oferta audiovisual en castellà o en anglès s’ha multiplicat, mentre que la del català s’ha reduït dràsticament. A més, hi va haver decisions polítiques greus: el Govern de Convergència i Unió, amb Artur Mas, va retallar fortament l’oferta televisiva en català, especialment en franges sensibles com la infantil o la juvenil. Va ser una decisió presa en un moment molt perjudicial.

La cohesió social no depèn només de la llengua. L’habitatge o les infraestructures són també factors clau. Les esquerres saben donar resposta a aquests reptes?

El llegat que deixem a les noves generacions és molt difícil d’administrar: en termes de clima, habitatge, deute públic o ensenyament. En matèria d’habitatge, és evident que cal construir-ne de nou, però només construir no resol el problema. En moltes ciutats —l’Hospitalet, Santa Coloma, Badalona, Barcelona— ja no hi ha espai per créixer. Cal, doncs, un gran pla de rehabilitació que arribi a barris i centres històrics de tot el país: Lleida, Tortosa, Tarragona, Manresa o l’àrea metropolitana. I calen mesures per evitar l’especulació i tractar l’habitatge com un dret, no només com un bé de mercat. Un cas paradigmàtic és la Cerdanya, on molts veïns que hi treballen no poden viure-hi perquè la major part del parc d’habitatge està destinada a segones residències, ocupades només 11 dies l’any. Aquesta és una situació insostenible.

Com s’afronta el desequilibri territorial i de comunicacions que pateix el país?

El desequilibri territorial és sagnant i insostenible. Quan es va inaugurar la línia de tren Barcelona-Lleida, fa 100 cinquanta anys, el trajecte era més ràpid que ara. L’Estat espanyol fa 50 anys que no construeix ni un quilòmetre de ferrocarril a Catalunya. Ha dimitit de les seves obligacions envers la societat catalana. I això té conseqüències: comarques com el Baix Llobregat o el Vallès, que generen el mateix PIB que Guipúscoa i Biscaia juntes, tenen unes connexions públiques inexistents. Barcelona també ha perdut lideratge econòmic i polític. Avui la productivitat és més alta al Baix Llobregat, al Vallès o al Maresme que a la capital. Cal un nou model econòmic que premiï la productivitat i reparteixi millor la renda, que permeti augmentar els salaris i reforçar el transport públic. 

“Els que voten l’extrema dreta voten la seva pròpia ruïna i la dels seus fills”

L’extrema dreta creix a escala global. A Catalunya, Aliança Catalana intenta capitalitzar el malestar.

L’extrema dreta és una garantia de fracàs. Els països que la voten acaben en ruïna: ho veiem a l’Argentina de Milei, als Estats Units de Trump o a la Itàlia de Meloni. Sempre és el mateix patró: destrucció econòmica, desigualtats i erosió democràtica. A més, un cop s’instal·len al poder, no acostumen a marxar; sabotegen la democràcia per perpetuar-s’hi. Els que voten l’extrema dreta voten la seva pròpia ruïna i la dels seus fills.

Creus que els partits independentistes han caigut en la temptació de mimetitzar-ne el discurs?

No mimetitzem res del seu discurs. Hi contrastem amb entusiasme, des de la convicció que les nostres propostes són millors per a la gent: per garantir la igualtat d’oportunitats, pensions sostenibles i salaris dignes. A diferència d’ells, nosaltres no ens financem gràcies a qui explota mà d’obra migrant a sous de misèria mentre clama contra la immigració.

Creus que a Catalunya hi ha empreses que donen suport econòmic a l’extrema dreta?

Sí, passa aquí i arreu. I cal tenir present que en societats com la nostra, amb una taxa de fecunditat d’1,1 fills per dona, la població es redueix a la meitat cada generació. Cap economia pot resistir això. Necessitem incorporar mà d’obra d’altres llocs, i la majoria d’aquestes persones són treballadores honrades que busquen un futur millor per als seus fills. Mereixen respecte i drets, i nosaltres hem de defensar-los.

La seguretat s’ha convertit en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Pot existir una seguretat d’esquerres?

Només són segurs els països on l’esquerra ha tingut un paper determinant. On la seguretat no és pública, només existeix per a qui se la pot pagar. A l’Amèrica Llatina, els règims militars que deien defensar l’ordre van ser garantia de desordre i de violència. Nosaltres volem una seguretat pública, exigent en la defensa dels drets, però també dels deures. L’ordre públic és d’esquerres, perquè només l’esquerra defensa els serveis públics en tota la seva amplitud.

Per què costa tant a l’esquerra parlar de seguretat sense complexos?

Si algú no s’atreveix a fer-ho, s’equivoca. La seguretat pública és un dret de les classes treballadores i populars, de les famílies que volen protegir els seus fills i avis. La seguretat no té preu. Tots els esforços que fem per garantir-la estaran ben invertits.

“Si la gent d’ERC d’un municipi vol fer una llista conjunta amb altres formacions, té les portes obertes per intentar-ho”

Després de les últimes eleccions al Parlament, les esquerres van patir una certa patacada. En un context d’auge de l’extrema dreta i de reconfiguració de l’espai polític, veus factible articular, de cara a les municipals, candidatures conjuntes amb altres forces d’esquerres com els Comuns o la CUP?

Nosaltres estem a favor de la sobirania municipal i, per tant, de la llibertat de cada poble i ciutat per decidir què vol fer. Si la gent d’ERC d’un municipi vol construir una candidatura conjunta amb altres formacions, té les portes obertes per intentar-ho, treballar-ho i aconseguir-ho. Quan jo era candidat a Sant Vicenç dels Horts, no hauria acceptat mai que ningú de la direcció nacional ens digués què podíem fer o no. I per això jo tampoc ho faré amb ningú: al contrari, animo tothom a buscar les millors fórmules possibles. Si en un municipi hi ha persones que tradicionalment han militat en altres espais i volen treballar conjuntament per un projecte compartit, rigorós i compromès, nosaltres ho celebrarem.

Ho veuries viable en ciutats com Lleida, Girona, Tarragona o en capitals de comarca?

Jo veuré bé el que els meus companys i companyes del territori vegin bé, perquè ells coneixen millor que ningú la realitat del seu municipi. Si consideren que és positiu incorporar a les llistes persones d’altres sensibilitats o fins i tot plantejar una proposta conjunta, hi estaré d’acord, sempre que Esquerra Republicana hi tingui un paper protagonista. Estic convençut que les propostes d’Esquerra són les millors, i que no hem de renunciar-hi ni rebaixar-les per entendre’ns amb ningú. L’entesa ha de servir per sumar, no per diluir.

Dins d’Esquerra, hi ha veus com la de Joan Tardà que defensen que el partit hauria de ser independentista, però que també hi poguessin tenir cabuda persones que no ho fossin estrictament. Com ho valores?

Esquerra Republicana és un partit independentista. Ara bé, és també un partit que estima amb entusiasme i amb generositat tots aquells demòcrates que defensen que Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur a les urnes, a través d’un referèndum d’autodeterminació. Amb tots ells estem encantats de treballar-hi cada dia. I deixem-ho clar: tinc una estima i admiració enormes per Joan Tardà i per tots els meus companys i companyes d’Esquerra. És gent compromesa amb una mateixa causa col·lectiva, des de la seva pluralitat.

Fa poc, Gabriel Rufián va proposar una possible coalició amb Podem de cara a les eleccions espanyoles. És una idea que Esquerra es planteja realment?

No. Ho hem explicat moltes vegades i sempre és un plaer poder-ho reiterar: aquesta possibilitat no existeix. No ens l’hem plantejada en cap moment ni tenim cap intenció de fer-ho. Entre altres raons, perquè és una proposta que només té sentit quan hi ha una circumscripció única, cosa que no passa en unes eleccions espanyoles. I, fins i tot en aquest cas, si es tractés d’unes europees, el que té sentit és el que ja fem: teixir aliances amb altres formacions independentistes com Bildu o el BNG. La resta —com aquesta hipotètica coalició amb Podem— simplement no entra dins dels nostres plans.

“M’agradaria ser candidat a la presidència de la Generalitat. Només m’he presentat una vegada com a cap de llista al Parlament”

El PSC ha ressorgit amb força després d’anys de crisi. Governa molts ajuntaments, les diputacions i la Generalitat. Creus que pot existir a Catalunya un projecte d’esquerres alternatiu a l’hegemonia socialista?

Estic convençut que hi haurà un projecte d’esquerres alternatiu al PSC, i que Esquerra Republicana hi tindrà un paper central. Hem vist de tot. El 2008, el PSC governava les diputacions, la Generalitat i també l’Estat. Va obtenir 25 diputats al Congrés per Catalunya —una xifra que cap partit ha repetit mai—, i només dos anys després, el 2010, va patir una catàstrofe electoral. Esquerra ja el va superar aleshores i es va situar en el camí de ser la primera força del país. Des d’aleshores, hem vist Podemos passar de 72 diputats a 4; hem vist Ciutadans guanyar unes eleccions catalanes i desaparèixer; hem vist Convergència ser hegemònica i extingir-se; hem vist Yolanda Díaz elevada als altars mediàtics i després oblidada. La política és així: res no és immutable.

Actualment, quina és la relació d’Esquerra amb el PSC? Hi ha entesa o cooperació en alguns àmbits?

Hi ha espais d’entesa, sens dubte. Per exemple, la reducció del deute fiscal que ha alliberat la societat catalana de 17.000 milions d’euros acumulats injustament. També en l’àmbit ferroviari, amb la incorporació progressiva de nous combois cada 15 dies a partir del gener i la renovació de línies com l’R3, encara que impliqui afectacions temporals. Són avenços reals que no s’havien vist en dècades. Però hi ha àmbits en què la distància és molt gran, com el model de finançament o la recaptació d’impostos. Si fos pel PSOE o per l’aparell de l’Estat, no cedirien mai res, i cal arrencar cada pas amb esforç i constància. Ens agradaria comptar amb més companyia en aquesta lluita: sindicats, empresaris, universitats, entitats, partits… Moltes vegades hem hagut d’afrontar-ho més sols del que voldríem. 

Oriol Junqueras serà candidat a la presidència de la Generalitat en les pròximes eleccions, diguin el que diguin els jutges?

Jo vull ser-ho. M’agradaria tenir l’oportunitat de ser-ho. Només m’he pogut presentar una vegada com a cap de llista al Parlament, l’any 2012, i mai més no he estat diputat. Ara mateix estic inhabilitat, però estic convençut que tard o d’hora la justícia haurà de rectificar, o que els tribunals europeus acabaran resolent. En qualsevol cas, dependrà també del que decideixi la militància d’Esquerra Republicana. Si la militància avala una altra candidatura, jo la respectaré i l’acompanyaré.