Crític Cerca
Opinió
Oriol Junqueras

Oriol Junqueras

President d'Esquerra Republicana de Catalunya

Por i esperança

Sabem que l’única manera de concretar que l'esperança triomfi sobre la por és intervenir en el futur i, per tant, prioritzar la recerca de la modernitat

07/05/2024 | 06:00

El sincrotró Alba, a Cerdanyola del Vallès, és un exemple de l'aposta de Catalunya per la recerca, la ciència i la cultura / ARXIU

El catalanisme polític s’ha emmirallat, des del seu naixement, en les idees que provenien del nord dels Pirineus, tot un mur intel·lectual més que no pas una frontera. Els seus aires de modernitat contrasten amb els que sempre han vingut del centre de la península Ibèrica. El catalanisme polític ha volgut ser, per tant, modern, enfront del pensament conservador i tradicional curós de la defensa de privilegis, però deixat, en la defensa dels drets que caracteritzava una Espanya absolutista.

Aquest catalanisme es desenvolupa, però, en un moment de canvi tecnològic i d’industrialització amb voluntat de conquerir el nou segle XX. I és que el catalanisme polític i el catalanisme en tots els seus vessants ­­—econòmic, cultural, literari, arquitectònic, etc.— han volgut mirar el món i ser a la punta de llança d’allò que passava en el món. I, per tant, s’ha sentit orgullós quan ha tingut arquitectes, metges, lingüistes, historiadors, enginyers i artistes en l’avantguarda mundial.

Aquesta modernitat, molt sovint, l’ha identificat amb la idea de cultura, de coneixement, de ciència, i l’ha identificat amb la idea d’indústria, de progrés, i, també, de justícia social, de societat progressista, d’oportunitats per a tothom, de modernitat educativa, d’escola… Catalunya —i el catalanisme— ha acollit com a país els moviments i mètodes pedagògics renovadors, com el mètode Montessori, ha creat l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, ha sigut un referent en molts llocs del món per aquesta voluntat de modernitat pedagògica. Catalunya va convertir les escoles, els mestres i les mestres en la icona de l’obra de govern republicana de Francesc Macià i de Lluís Companys.

I també ha identificat aquesta modernitat amb l’europeïtat, la voluntat de ser Europa, la voluntat de construir-se com un ens polític que tingués les mateixes eines que estaven desenvolupant o adquirint altres nacions europees en aquell moment. És aquesta idea d’Estat, de república, d’independència, de ser com els noruecs, com els irlandesos… que és compatible, alhora, amb la voluntat republicana independentista també profundament europeista.

La indústria posa Catalunya allà on els serveis, ja siguin hotels o casinos, mai no la hi posaran

Per tant, la Catalunya i el catalanisme del segle XXI han d’encarnar la nova versió de tots aquests ideals, que avui passen per l’aposta per una Catalunya industrial, per un model de reindustrialització on la indústria, tecnològica i neta, pròpia dels temps actuals, tingui un pes més rellevant, perquè garanteix llocs de feina més estables i més ben retribuïts. És en aquesta aposta, i no, per exemple, en els serveis, on troben sentit econòmic tots els esforços que fem en l’àmbit de la recerca i de la transferència de coneixement, perquè situen Catalunya en les xarxes de distribució mundial. La indústria posa Catalunya allà on els serveis, ja siguin hotels o casinos, mai no la hi posaran.

Modernitat, per tant, és apostar per la recerca, la ciència i la cultura. D’aquí ve la importància dels centres de recerca, de les universitats, on tenim un paper molt destacat. En són un exemple el supercomputador, el sincrotró Alba, l’Institut de Ciències Fotòniques o l’Institut de Física d’Altes Energies.

Modernitat és entendre que la cultura no és un luxe ni un privilegi, sinó, juntament amb la llengua, un eix vertebrador del país, de com el país es concep a si mateix i és percebut des de l’exterior. La cultura i la llengua són cabdals en la història del catalanisme, i ho són també de cara al futur d’un país de vuit milions de persones, que reeixirà en la mesura que converteixi la immensa majoria d’aquests vuit milions de persones en protagonistes d’aquest futur.

En alguna ocasió, Junts i el PSC han mirat d’utilitzar la por per reforçar la seva posició política i blindar el seu poder institucional

Hi ha opcions polítiques que, en lloc d’expressar una voluntat de futur, es caracteritzen per la nostàlgia, pel fet de mirar enrere. I enyoren el país de sis milions d’habitants dels anys vuitanta del segle XX, o fins i tot de més enrere. I amb aquesta mirada coarten la construcció del futur perquè n’exclouen una part molt rellevant de la nostra societat.

Alguns, com l’extrema dreta, però també en alguna ocasió Junts i el PSC, han intentat generar la percepció de por, d’inseguretat i d’incertesa com a eina política, com a eina de captació de vots. Han mirat d’utilitzar la por per reforçar la seva posició política i blindar el seu poder institucional, en lloc de construir un discurs fonamentat en l’esperança.

Nosaltres som els que volen fer que l’esperança triomfi sobre la por. I sabem que l’única manera de concretar aquesta esperança és intervenint en el futur, sempre posant al davant l’ideari polític del catalanisme, és a dir, prioritzant la recerca de la modernitat.

Una modernitat que, avui, es concreta en la lluita contra el canvi climàtic. De fet, ERC ha fet que es passés dels 9 megawatts (MW) d’energia renovable desplegats al territori als 3.000 MW (que poden ser 5.000 MW a finals d’any). Els 9 MW que hi havia són l’herència que ens han deixat els que han manat sempre, els que tenen por del futur. Són el reflex de l’enyorança d’un passat que no existeix i que només enyoren en la mesura que hi tenien una posició privilegiada. I en això es diferencien d’una Catalunya que vol construir el futur, i el vol conquerir.

L’aposta industrial i una major presència internacional, doncs, formen part de la modernitat. Així, Catalunya ha vist com la inversió estrangera —i també les exportacions— ha assolit el seu màxim històric i contribueix a equilibrar el territori amb inversions a la Zona Franca, com Chery, i també a les Terres de l’Ebre, amb Kronospan, o al Camp de Tarragona, amb Iljin.

Aquest és el futur que hem de construir cada dia des de tot arreu.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies