Crític Cerca
Opinió
Oriol Junqueras

Oriol Junqueras

President d'Esquerra Republicana de Catalunya

Companys, la nostra memòria

ERC és el partit més represaliat de la història de Catalunya. És la formació política que va patir més la repressió en forma d’execucions i d'assassinats per part del feixisme

15/10/2022 | 06:00

Lluís Companys, portat al seu judici el 14 d'octubre de 1940. L'endemà seria afusellat / ARXIU

Sense memòria no hi hauria ni arts ni ciències. Sense memòria no hi hauria coneixement i, per tant, no existiria l’oportunitat de construir-ne de nous. Sense referències d’allò que som i d’allò que hem estat, o d’allò que hauríem volgut ser i que no ens han deixat ser, seria impossible construir la nostra identitat futura. De fet, ‘identitat’ vol dir ‘igualtat’; i és que en el nostre futur volem sentir-nos iguals a allò que hem estat en el nostre passat. La memòria, doncs, és una eina fonamental.

Newton va dir que “si hem arribat on hem arribat, és perquè ens hem enfilat a les espatlles dels gegants”. Això no vol dir que tinguem més alçada que aquells que ens han precedit, ni tampoc que tinguem la visió més clara, sinó que nosaltres, amb la nostra poca alçada, enfilant-nos a les espatlles de gegants, podem veure allò que tenim més lluny. Les paraules de Newton (que també va fer servir Francesco Petrarca, que, al seu torn, citava Bernat de Claravall i Joan de Salisbury) expliquen la voluntat de retrobar-nos, políticament, socialment i comunitàriament amb persones d’orígens molt diversos.

Si fem un exercici de memòria sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra història –que el que reivindica són conceptes com justícia i llibertat–, ens agermanem amb tots aquells que en qualsevol moment del passat i en qualsevol lloc del món han lluitat per assolir una societat justa i lliure. Per tant, aquest exercici de memòria, lluny de ser una reivindicació que mira només sobre una part de la nostra societat, és un punt de trobada de totes aquelles persones que també són hereves d’aquells que van lluitar per aquests valors.

Si el feixisme espanyol va poder afusellar Companys, va ser perquè el nazisme el va entregar al franquisme

Avui és bo recordar qui som: ERC és el partit més represaliat de la història de Catalunya. És la formació política que va patir més la repressió en forma d’execucions i d’assassinats dels seus militants, regidors, alcaldes, i del president de la Generalitat de Catalunya per part del feixisme espanyol. Però també per part del feixisme internacional, per part del nazisme. I és que, si el feixisme espanyol va poder afusellar el president Companys, va ser perquè el nazisme el va entregar a la dictadura franquista.

Aleshores, els militants, en honor de la justícia i de la llibertat, van defensar aquests valors en tots els fronts de la guerra, però també en els camps d’ocupació. No només lluitaven per la justícia dels seus municipis i per la llibertat del seu país, sinó que, a més, ho van fer en els camps de França i, molt sovint, als països on van trobar refugi: a Mèxic, a l’Argentina, a Xile… i van preservar aquella memòria de la lluita democràtica.

La cinquantena d’alcaldes que van ser afusellats van morir a les mans d’un exèrcit que, arreu de l’estat espanyol –des de les illes Canàries fins a Astúries i des de Galícia fins a Ceuta i Melilla–, s’havia autoanomenat Ejército Nacional. Fins que, en entrar al Principat de Catalunya, va passar a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación de Cataluña. Perquè ells sí que tenen memòria, i la cultiven, per vergonyosa que sigui. Ells sí que són conscients de com de poderosa és l’eina de la memòria i de la història.  

Molts d’aquests alcaldes, regidors i militants d’ERC van ser afusellats i empresonats, i també van morir a la presó com a conseqüència de les males condicions en què es trobaven. Per tant, a alguns d’ells no van haver d’afusellar-los.

Totes aquelles víctimes de la guerra havien donat testimoni del seu compromís amb la justícia: havien posat en risc la seva pròpia vida, n’havien salvat d’altres i també patrimonis, i pensaven que sempre havien fet el bé. I precisament per voler mantenir-se al capdavant dels seus municipis fent el bé, els van afusellar.

Un bon exemple d’això es la figura de Lluís Companys. Capturat per la Gestapo el 13 d’agost de 1940, va morir afusellat al castell de Montjuïc la matinada del 15 d’octubre de 1940. Abans d’arribar a Barcelona, a Companys l’havien reclòs a Madrid. Allà va ser maltractat, exhibit i humiliat.

Abans d’arribar al fossar de Santa Eulàlia –on el van assassinar–, Companys es va aturar per poder contemplar per darrera vegada la capital d’un país que havia presidit i que havia fet tot el possible per salvar de la desfeta. Ell representava, aleshores, una de les dues ànimes d’ERC que s’havien conjurat per fer irrompre una força política que va saber ser hegemònica.

Companys va ser condemnat per un tribunal militar en el qual actuava com a fiscal un oficial de l’exèrcit espanyol que li devia la vida. Companys li havia salvat la vida durant la guerra. I, malgrat que li devia la vida, li va demanar pena de mort. I, quan Companys es va acomiadar amb un darrer testament familiar i polític de la seva família, del país i del món, ho va fer amb aquestes paraules: “A tots els qui m’han agreujat, perdono; a tots els qui hagi pogut agreujar, demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de Pau, Justícia i Amor”. Al cap d’una estona, amb l’esquena contra la paret, Companys es descalçava per trepitjar la terra i respondre al crit de “¡Fuego!” dels seus botxins tot cridant “Per Catalunya!”.

Si sabem recollir el testimoni dels que ens han precedit, sabrem honorar la memòria dels que van morir per Catalunya

Si avui sabem recollir el testimoni dels que ens han precedit en la lluita, sabrem honorar la memòria d’aquells que van morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ells. Només cal recordar les paraules de Companys l’1 de març de 1936, després d’un any i mig de presó: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!”.

Avui, tot i haver aconseguit un reconeixement progressiu per a tots aquells que van ser víctimes d’una dictadura que va matar tantes vides, encara no hi ha cap representant de l’Estat que hagi demanat perdó per aquell i altres crims. I, avui també, al cap de 82 anys, continuem sent víctimes de la repressió per part de l’Estat espanyol, amb múltiples causes obertes, exiliats, inhabilitacions, casos d’espionatge i l’amenaça de més penes de presó. L’Estat continua, doncs, incomplint de manera sistemàtica les decisions i recomanacions d’organismes internacionals que demanen, de manera molt explícita, una rectificació d’aquests incompliments reiterats.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies