Cerca
Foto: XAVI HERRERO
Entrevistes

Josep Ramoneda “Junts ha posat fi al procés”

Josep Ramoneda (Cervera, 1949) és l’analista de capçalera del món progressista a Catalunya des de fa 30 anys. Les seves històriques columnes nocturnes a la Cadena SER i els seus articles d’anàlisi politicosocial a El País són els testimonis d’un altre temps, del món d’ahir. Tanmateix, Ramoneda, als seus 73 anys, envelleix bé: s’ha convertit en observador dels grans canvis i reptes a Europa com a director de La Maleta de Portbou i articulista del diari Ara.

13/10/2022 | 13:02

Entrem, de nou, en un moment de crisi política a Catalunya. Expliquem-ho: què carai està passant?

No és res més que la constatació d’una cosa que tots sabíem i que ja era difícil continuar negant: la via del procés que va culminar a l’octubre del 2017 s’ha esgotat. No és viable com a projecte polític a curt termini. La idea que l’1-O ens portaria cap a la independència ha caigut. No es donen les condicions per executar cap manament. Hem hagut d’esperar cinc anys per veure-ho clar.

Per què?

Hi ha una pregunta que ens hem de fer: per què s’ho va creure tanta gent? Ara ja gairebé tothom s’adona que això no és possible, però les condicions que avui es veuen clares ja es donaven el 2017, i pocs ho dèiem. S’havia construït una creença que era per sobre de la realitat, i ha costat molt que tornéssim a aterrar sobre la realitat. És indubtable que el 2017 va haver-hi una gran mobilització, es va fer un referèndum prohibit, amb moltíssima participació i amb unes càrregues policials brutals… i això va crear “la mentida més bonica”, en paraules de l’escriptor Francesc Serés. Ara, per fi, Junts per Catalunya és qui ha aixecat acta del procés. Paradoxalment, trencant el Govern català pel fet de no ser suposadament prou independentista, ha posat fi al procés.

On és Catalunya avui?

Som al començament d’una nova etapa, que requereix estratègies noves. L’independentisme ha de replantejar estratègies, i tots els altres actors polítics, també!, inclòs el Govern espanyol. El Govern del PSOE i de Podem hauria d’ajudar de veritat a transitar cap a una fase de negociació i de diàleg. Si el Govern espanyol no ho fa, quan torni el PP, tornarem a les grans confrontacions. Aquí tothom se l’ha de jugar.

Alguns sembla que voldrien tornar a èpoques passades…

Fa temps, Jordi Pujol em va dir que a Catalunya només hi havia dos grans projectes polítics pel país, el pujolisme i el maragallisme, però això ja no tornarà, és només melancolia per a alguns. Seria bastant ridícul pensar que es pot tornar als temps gloriosos dels equilibris entre Pujol i Maragall. Avui hi ha una lluita per l’hegemonia. ERC ja ha anat explicant el seu projecte a llarg termini, la qüestió de la llei de claredat, la necessitat d’un referèndum acord, i ho planteja per la via de la negociació… però tindrà èxit? Hi ha els actors necessaris en el moment oportú?

Foto: XAVI HERRERO

“Tornar a parlar de convergències i de tripartits avui és ridícul”

Anem cap a un possible tripartit en la pràctica: ERC, el PSC i els Comuns?

Tornar a parlar de convergències i de tripartits avui és ridícul. Convergència és irrepetible i, per tant, ERC no podrà repetir-ho. El tripartit també va ser fruit d’un moment històric, després de 23 anys de pujolisme, i no podrà tornar a repetir-se de la mateixa forma. Aquests moments històrics no es repeteixen mai. Junts ho farà servir d’espantall pensant en les seves bases, però és perquè ells fan una caricatura del tripartit. Aragonès ha fet un gest per incorporar polítics de l’òrbita del PSC, dels Comuns i de la vella Convergència… però ja no podem pensar en termes que són d’una altra època. Les aliances que es facin ara seran diferents de les que es feien als anys vuitanta i noranta. El més probable és que no hi hagi cap pacte estable d’ERC amb ningú i que el Govern català simplement intenti resistir fins a les municipals fent tots els equilibris possibles. I el que les municipals determinin, s’executarà…

“El Govern català depèn de les municipals: si hi ha un bon resultat d’ERC i del PSC, hi haurà eleccions anticipades”

Les eleccions municipals marcaran, doncs, el futur del Govern a Catalunya?

Si les municipals milloren les posicions polítiques d’ERC i del PSC, segurament hi hauria eleccions anticipades a Catalunya. Però també s’ha de dir que, si hi ha un bon resultat de Junts en les municipals, també es podrien anticipar perquè el món de Junts pressionarà molt a través del Parlament i dels mitjans de comunicació. Aquests mesos tothom jugarà les seves cartes pensant en les municipals, i això distraurà una mica de la batalla parlamentària a Catalunya.

Per als plantejaments progressistes o d’esquerres, creus que és bo o dolent la ruptura del Govern d’ERC i de Junts?

És una oportunitat. Però caldrà saber gestionar-la, caldrà fer-ho molt bé. No sabem què passarà. Però del que sí que estic segur és que això perjudicarà sobretot Junts. No és cap jugada mestra de Carles Puigdemont. Em costa veure que Junts pugui tornar al Govern a curt termini. Al revés, crec que estan en crisi. Els que van plantejar l’embat amb el Govern des de Junts seguien des de fa temps una estratègia de confrontació i de tensió contra ERC dins del Govern… però la votació de les bases els va sortir malament: van guanyar els sectors de Puigdemont i de Laura Borràs, i esclata tot.

Foto: XAVI HERRERO

“Junts s’acabarà trencant. L’única opció de supervivència que tenen és refundar l’espai d’un centredreta nacionalista”

Fins fa una dècada, el país se’l repartien CiU (sobretot a la Catalunya interior i a la Generalitat) i el PSC (sobretot a Barcelona i a les grans alcaldies del país). ERC vol ser una mena de catch-all party, de front ampli que uneixi els republicans amb comunistes, molts ex del PSC i democratacristians, fins i tot que uneixi independentistes i autodeterministes. Què serà ERC de gran?

ERC té un avantatge respecte a la resta de partits sobiranistes. Ningú li pot negar la condició d’independentista, perquè té molts anys de lluita i d’història al darrere. A Junqueras realment li poden dir traïdor a la independència? No és gaire creïble per a la majoria de la gent. ERC avui dia és ja el partit central de l’independentisme. I, a més, per primer cop en molt de temps, es dona la circumstància que és un partit ben articulat, amb un lideratge fort i amb representants a tot el territori. Des de fa alguns anys, no paren de créixer elecció rere elecció. Amb tot això es pot permetre una cosa que no poden permetre’s la majoria dels seus adversaris: pot definir estratègies clares a llarg termini sense por de les acusacions fàcils que venen de fora.

Has dit que Junts està en crisi estructural… i que la crisi de Junts provocarà la seva divisió. N’estàs segur?

No entenc què fan en un mateix partit algú com Joan Canadell i algú com Jordi Sànchez. Uns defensen que Catalunya sigui un paradís fiscal; altres defensen pactar amb el PSC; uns venen de la vella Convergència pactista; altres són independentistes extremistes partidaris de la via unilateral avui mateix… Com es pot cohesionar un batibull d’aquestes dimensions? Ells mateixos estan aixecant acta de la seva decadència. Això s’acabarà trencant. L’única opció de supervivència que els veig és que els hereus de l’espai de l’antiga Convergència organitzin un centredreta nacionalista per trobar el seu encaix en aquesta nova fase política a Catalunya.

“A la CUP i als Comuns els està costant captar la realitat: tenen apriorismes ideològics que no serveixen”

Tu vas arribar a mostrar simpaties per la CUP. Com els veus ara mateix?

Jo només vaig dir, fa uns 10 anys, que volia votar la CUP perquè eren els únics que havien dit que farien fora Artur Mas —i que realment podien fer-ho. Només els vaig votar un cop, i no els he votat mai més. Però soc dels que se’ls prenen com un actor polític seriós, rellevant i reconegut. Van aportar coses interessants a la política catalana, però més en l’època de David Fernàndez que no pas ara mateix.

Com veus avui dia els partits d’esquerres com la CUP i els Comuns? Fa 10 anys, com deies, gent com David Fernàndez i Ada Colau van representar un nou alè per a l’esquerra, la nova política, l’esperança d’un canvi…

Avui tenen moltes dificultats, aquí i a tot a Europa, per seguir creixent electoralment, fora dels moments de grans crisis. Com a bona part de l’esquerra, els costa captar la realitat: tenen apriorismes ideològics que ja no serveixen. Les esquerres s’haurien de preguntar per què la gent a la qual parlen i que creuen representar es desplacen a la dreta i a l’extrema dreta. Per què el vot obrer o el vot d’una part de les dones està anant cap a l’extrema dreta? L’esquerra no troba el to per representar les classes mitjanes i les classes populars a Europa. Aquí hi ha un problema, i això explica l’esfondrament dels partits socialistes a tot arreu, com a França o a Itàlia.

“El PSC està creixent molt, però li falta un projecte de país a llarg termini”

Tanmateix, al contrari del que passa en bona part d’Europa, a Catalunya el PSC va a l’alça, segueix governant la majoria de ciutats més poblades, i té ministres al Govern espanyol. Xavier Domènech, en una entrevista recent a CRÍTIC amb David Fernàndez, deia: “No seria inimaginable que, en els propers anys, hi hagi un govern liderat pel PSC a la Generalitat”.

No es poden anticipar les coses. És cert que al PSC se li obren espais per tots els cantons. Salvador Illa ha fet una cosa raonable: semblar una persona serena i que no es vol barallar i que vol aportar solucions en un món convuls, en conflicte i insegur. És probable que tregui bons resultats en les properes eleccions. Està aprofitant l’enorme buit que deixen els partits entre les classes mitjanes. Pot aconseguir vots d’ERC, dels Comuns, de Ciutadans, de l’antiga Convergència… S’està presentant com el partit útil. Com a tàctica per al curt termini, és bona. Però no n’hi ha prou amb això per aconseguir el poder. Fa falta una estratègia a llarg termini. Necessita un projecte polític. Ha de tenir respostes a dues coses: en l’eix social, per què les classes populars no estan contentes amb l’esquerra? I, en l’eix nacional, ha d’anar una mica més enllà del “no” i ha de tenir una proposta per encaixar Catalunya dins Espanya. Fins ara ha plantejat una mena de rebuig no ofensiu a la independència i ofereix tranquil·litat en temps de guerra. Això està bé, però a llarg termini es necessitarà alguna cosa més. Sorprèn, per exemple, que no presentin un candidat més potent a l’alcaldia de Barcelona, que seran unes eleccions clau per al futur de tot plegat.

Però els Comuns van arribar a guanyar les eleccions generals a Catalunya els anys 2015 i 2016, en ple Procés, i el PSC ha guanyat els darrers comicis al Parlament… Tan malament veus a l’esquerra catalana?

Poden guanyar eleccions, sí. Però no acaben de connectar amb el seu electorat. Continuen fent una lectura del país en uns termes del passat. No som ja en l’antic capitalisme industrial, ni en aquella societat pujolista: som en el nou món del capitalisme financer i tecnològic global. Les claus per entendre el país ja són unes altres. Els problemes de Catalunya no són només l’independentisme i les qüestions nacionals, sinó que hi ha altres problemes. L’esquerra ha d’aprendre a llegir la realitat tal com és, i ha de reconnectar amb la seva gent. Quan les coses a Catalunya tornin a situar-se políticament, podrem debatre els grans problemes que s’estan debatent a tot Europa.

Quins són, per tu, aquests debats i problemes del nou món?

N’hi ha molts: des de la crisi energètica fins a la guerra d’Ucraïna. Però, per mi, el principal repte que afronta avui dia Europa és l’auge de l’autoritarisme postdemocràtic. Fins ara, la democràcia a la majoria de països europeus ha funcionat prou bé, tot i alguns equilibris precaris, gràcies a la combinació de la fórmula estat nació, capitalisme industrial i règim polític democràtic liberal. Quan el capitalisme industrial cau… les coses comencen a torçar-se. Ens hem de preguntar de debò: anem cap a un nou autoritarisme? Això és el repte principal que hi ha avui en països veïns i propers com són França o Itàlia…

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies