Crític Cerca
Opinió
Oriol Junqueras

Oriol Junqueras

President d'Esquerra Republicana de Catalunya

Un país de boscos

Malgrat els esforços que hi dediquen les administracions, cal establir una visió, un discurs i una aliança nous al voltant de la gestió ecològica i econòmica de la massa forestal de Catalunya

22/09/2023 | 06:00

Paisatge boscós del Penedès, amb el massís de Montserrat al fons / GETTY IMAGES

Allí on l’atzarosa marxa del foc l’aconseguia, hi quedava aturat, sense poder passar-ne, les flames corrien, amb fúria impetuosa, fins als arbres que restaven drets al peu de la rasa. Però un cop arribades allí, un cop n’havien encès el brancatge, escabellant en la negror del cel la roja crinera, semblava que vacil·lessin tot d’una, sorpreses de no trobar més camí davant de llurs passos i, de sobre, s’esfondraven en l’encesa rojor del caliver, com si es deixessin caure en terra, cansades de la llarga ruta“.

En aquest fragment de l’obra La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, Josep Pous i Pagès fa una descripció acurada de com un tallafoc pot ajudar a aturar la virulència d’un incendi enmig d’un bosc. Aquest relat tan inspirador, escrit el 1912, convida a reflexionar sobre la utilitat de la presència, avui, de les pastures, dels conreus i dels tallafocs en alguns territoris forestals del nostre país. Actualment, ens enfrontem a un problema afegit: la presència d’arbres febles, malalts i morts, un senyal d’alarma que ens convida a reflexionar, encara més, sobre la gestió dels boscos, sobre la viabilitat ecològica i econòmica de cadascuna de les espècies que en formen part i, també, sobre el perill d’incendis.

Aquest estiu hem pogut observar, en diversos indrets de Catalunya, la presència de molts d’aquests arbres morts en els nostres boscos, com a conseqüència del canvi climàtic, i especialment, de la sequera intensa d’aquests darrers anys. Fins al punt que s’estan desplaçant els límits dels nínxols ecològics de totes les espècies. Veurem, doncs, fenòmens tan inèdits com boscos d’alzines enfilant-se muntanya amunt, substituint els pins en retirada, o nius de processionàries on mai no s’havien vist. I aquells arbres que són més a prop del límit del seu nínxol ecològic són els més susceptibles de patir les conseqüències del canvi climàtic i de la sequera, que n’és conseqüència. Els més febles, ras i curt, moren de cops de calor.

Totes aquestes reflexions són especialment pertinents en el cas de Catalunya perquè, encara que pugui resultar sorprenent, som un dels països europeus amb un percentatge més alt de superfície forestal. Alhora, des del punt de vista d’una part del sector, tenim una tradició que no ha prioritzat allò que alguns anomenen una “gestió propera a la natura” o “tallades selectives de millora”.

En termes històrics, tal com passa en tants altres indrets d’Europa i del Mediterrani, Catalunya es troba en el nivell màxim de superfície forestal d’almenys els darrers 1.000 anys. És probable que, en el nostre país, el rècord anterior es produís en la segona meitat del segle XIV i durant el segle XV, per l’existència dels masos rònecs, explotacions agràries que havien quedat abandonades arran de les epidèmies i les guerres remences.

La massa forestal actual és, segurament, la conseqüència més immediata de l’abandonament d’explotacions agràries i forestals produït en la segona meitat del segle XX. D’una banda, la rendibilitat del món agrari no ha deixat de disminuir en termes reals, almenys en comparació amb la d’altres sectors econòmics. D’altra banda, la rendibilitat econòmica de la ramaderia i dels boscos és indestriable de la seva sostenibilitat: en molts casos, els boscos no gestionats no permeten un desenvolupament adequat dels arbres i, a més, són susceptibles de patir grans incendis.

La gestió dels boscos ha estat objecte d’un llarg debat al llarg de la història. En el món romà es distingia l’oci del negoci en relació amb la gestió dels boscos (negoci = “negació de l’oci”). Aquells que eren prou rics per no haver d’explotar els boscos que posseïen es permetien l’oci. Els que no eren prou rics per no poder permetre’s el no aprofitament dels seus boscos es dedicaven al negoci.

A Anglaterra, per exemple, abans de la Revolució Industrial i de la generalització de l’ús del carbó mineral, la pressió sobre els boscos va ser tan intensa que va eliminar gairebé tots els boscos anglesos.

En canvi, en l’actualitat, el poc valor de la fusta o de molts productes del sotabosc fa que molts boscos estiguin abandonats pel que fa a la seva gestió i que, per tant, augmenti el perill d’incendis. Val a dir, però, que sí bé les pluges dels mesos de maig i juny d’aquest any han ajudat els Bombers i a les ADF a contenir, amb eficàcia, els incendis forestals que es preveien terribles -com ha succeït a bona part de la Mediterrània-, cal encara trobar mesures que permetin una gestió adequada dels boscos des del punt de vista ecològic i econòmic. Per exemple, la presència de zones aclarides (gràcies a la intervenció pública, i dels propietaris forestals, ramaders i pagesos) ha contribuït de manera significativa a la prevenció, el control i/o l’extinció de molts incendis aquest estiu. En aquest sentit, també cal subratllar la feina que fa el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) per revalorar tota la cadena de fusta a través de la investigació.

L’Administració catalana ha dut a terme accions concretes per encarar el repte de la gestió. En són un exemple les ajudes concedides a una quarantena d’explotacions amb ramaderia extensiva per pasturar més de 2.000 hectàrees en zones estratègiques per a la prevenció d’incendis. També en són un exemple els 20 milions d’euros en inversions directes en finques públiques per prevenir incendis i per adaptar els boscos als efectes del canvi climàtic. Un tercer exemple són els 78 milions d’euros destinats a la prevenció d’incendis que inclouen actuacions en zones estratègiques, més recursos per a les agrupacions de defensa forestal (ADF) o a les franges perimetrals de moltes urbanitzacions.

Sigui com sigui, avui, una part del món rural lamenta allò que considera “intervencions excessives” per part de l’Administració des d’una “perspectiva urbanita”. Creuen que el món urbà té una visió idíl·lica de la no gestió dels boscos, i reclamen una gestió més realista, propera i conseqüent amb les formes d’explotació tradicionals. I recorda, també, que qui té més interès en la gestió i conservació dels boscos és el mateix món rural i els seus propietaris.

Malgrat tot, són evidents els esforços que hi dediquen les administracions, que vetllen pel bé comú i, per tant, pels interessos dels propietaris dels boscos i també per una gestió global, més holística, de la superfície forestal. En aquest sentit, cal recordar les ajudes concedides per a la modernització de les explotacions forestals, per disposar d’un sector més fort i més competitiu.

Amb més motiu, doncs, i més enllà de les xifres, cal establir una visió, un discurs i una aliança nous al voltant de la gestió ecològica i econòmica dels boscos que permeti que qui hi viu s’hi guanyi la vida: que qui hi viu en visqui dignament. Alhora, cal fixar població al territori, i propiciar una explotació combinada (forestal, ramadera i agrícola), estimular la diversitat dels usos, diversificar la producció amb visió ecològica, millorant la biodiversitat i, finalment, garantir-ho sòlidament fomentant la sostenibilitat econòmica i ambiental de les explotacions i la seguretat dels boscos al mateix temps. Ho explicava fa pocs dies en aquest fil de tuits:

Com a conclusió, i a tall de reflexió, tal com afirma Dionís Guiteras en el seu llibre Lligar-se bé les espardenyes, davant d’aquesta realitat descrita “tenim l’opció de no fer res o podem actuar en el sentit d’incrementar la gestió forestal, de trencar la uniformitat del paisatge impulsant l’establiment de paisatges més diversos i en mosaic i, a l’últim, generar economia rural per frenar l’abandonament rural”. En aquest sentit, no és pas casual, doncs, que economia i ecologia siguin dues paraules tan semblants. Etimològicament, l’una significa ‘administració de la casa’, i l’altra, ‘coneixement de la casa’. Ambdues estan lligades estretament, també, perquè és impossible administrar correctament allò que no es coneix i que no s’estima.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies