Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Brigitte Vasallo “Insistir en la immigració com a forma de colonització és feixista”

De la lluita contra les normativitats o la islamofòbia fins a l’anàlisi de les relacions socials, el poliamor, la monogàmia o el xarneguisme. Aquests són alguns dels àmbits d’estudi que han marcat la dilatada trajectòria de l’escriptora i activista Brigitte Vasallo (Barcelona, 1973). Enguany, ha publicat l’obra Lenguaje inclusivo y exclusión de clase, en què, partint de l’experiència pròpia, aprofundeix en el classisme inserit en la construcció del discurs. En paral·lel, Vasallo també ha centrat la seva investigació més recent en la memòria històrica. “Parlar d’això significaria trencar el pacte del 78”, exposa, “però se censura tothom que no tingui un relat oficialista”. Amb ella abordem aquest debat i conversem sobre la lluita de classes, les diàspores, el feminisme, l’extrema dreta i la construcció del desig. 

19/05/2021 | 06:00

En el teu darrer llibre, Lenguaje inclusivo y exclusión de clase, parles també de la teva experiència de vida. Parla’ns una mica de tu, dels teus orígens, de la teva família. D’on ve Brigitte Vasallo?

Sempre treballo a partir d’allò que travessa el meu cos literal i el meu cos social. És a partir d’aquí que filo el relat. Jo soc una catalana xarnega, filla d’una família gallega extremament pobra, amb una memòria de la misèria molt profunda i amb molt poca genealogia. Això és molt propi de la pobresa i de la diàspora, que perdem el relat d’on venim. Aquest fet va construint subjectivitat: la manera com et penses, com et relaciones amb el món, com t’arreles o no als llocs.

Què implica socialitzar-se amb aquesta memòria de la misèria tan present?

Implica que tens molta por, molta. Por de la misèria mateixa, del fet que et passin coses que et facin tornar a la misèria. Jo he viscut molta part de la meva vida amb la por de no tenir on viure, i això retorna tota l’estona. Me l’ha transmès la meva família, que sap que, si passa alguna cosa, no hi ha matalàs. I aquesta por influeix en quins estudis esculls o en quines decisions (fins i tot, polítiques) prens: de quines qüestions t’atreveixes a tractar i de quines no, perquè saps que hi ha temes que faran que se’t cancel·li i que ja no tinguis espais de paraula, que no et contractin enlloc.

Al llibre parles d’autoodi de classe, de com performem ser altres individus amb aquesta voluntat d’ascens social.

Totalment. L’autoodi de classe són totes aquelles formes heretades a partir de les quals aprenem que la nostra classe i els nostres orígens ens han de fer vergonya, i acabem odiant-los. És una forma d’autoodi en tant que això és el que nosaltres som. I s’expressa, per exemple, quan les que venim de pobre insultem altres marques de pobresa, com són les faltes d’ortografia, els dejes o les construccions de barri. Això forma part de la violència de classe per part dels col·lectius benestants, però es converteix en autoodi de classe quan nosaltres ho reproduïm.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A Catalunya, el franquisme no va necessitar ningú extern per sostenir-se”

Al llarg de la teva trajectòria has investigat qüestions diverses, però recentment t’has focalitzat en la memòria històrica. Fa algunes setmanes publicaves un article a CRÍTIC on posaves el focus sobre les oligarquies franquistes catalanes: “Van ser l’element necessari al règim per instal·lar-se a Catalunya. En aquest país mai no s’ha fet un procés de reparació”, hi deies.

Em sembla un camp d’anàlisi molt interessant. Sabem com ha estat el procés del règim feixista del franquisme (no el dulcifiquem anomenant-lo només franquisme): hi ha una Guerra Civil Espanyola contra una revolució popular, i hi ha unes oligarquies que es reboten i que fan un cop d’Estat pagat per un banquer de Mallorca, Joan March. Això dona pas a una dictadura feixista que dura 40 anys, i després hi ha un pacte de silenci, que és l’essència del règim del 78. Aquest pacte implica que no hi ha hagut un procés de reparació, que comportaria reconèixer el que va succeir a Catalunya; és a dir, assumir que el règim franquista no va necessitar ningú extern per sostenir-se.

Què vols dir?

La qüestió és que a Catalunya es va fer el mateix procés de depuració que arreu: es va forçar a anar a l’exili, es va perseguir i fins i tot afusellar tots els càrrecs públics que tenien alguna relació amb la república, i els van substituir persones afins al règim –des de convençuts fins a gent que buscava la manera de sobreviure. Mentre que altres poblacions com la xarnega havíem de sortir a la diàspora, aquestes famílies es van poder quedar a casa seva estudiant, menjant bé i amb medecines si es posaven malalts. Que aquests fills i filles de l’oligarquia franquista després resulta que han estat lluitadors contra el franquisme? Fantàstic! Però s’ha de reconèixer que hi ha un capital econòmic, social i cultural que s’ha anat propagant, i del qual hauríem de poder parlar. Per mi, trencar el pacte del 78 significa això.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

L’existència xarnega és una existència ‘queer'”

Creus que trencar el pacte implicaria resseguir aquestes famílies i revisar els seus privilegis?

També. Implicaria revisar-ho tot! Començant pel discurs segons el qual la Guerra Civil va ser d’Espanya contra Catalunya, un relat que és una desmemòria històrica. Hi ha una censura feta a partir d’articles i flames a les xarxes, que jo he viscut en primera persona, però que no anaven per mi, sinó per tothom que volgués fer memòria històrica que no fos l’oficialista. Això és una forma de disciplinar: forma part del panòptic que representen les xarxes socials; però, així i tot, n’hem de poder parlar. L’amo –que és un concepte que diem molt a Catalunya i que m’agrada molt– mana molt, però no mana tant. Pot cancel·lar-nos, perseguir-nos, silenciar-nos, treure’ns els espais de paraula, però no pot impedir-nos que pensem i que obrim escletxes.

Sobre això que deies, recentment hi ha hagut molt debat al voltant del paper de Twitter, de les oportunitats i dels riscos que comporta. De fet, tu mateixa has optat per desaparèixer-ne.

Per començar, hem de recordar que Twitter és una empresa privada, és a dir, que el que hi succeeix no s’explica només pel tarannà de l’ésser humà, sinó que hi ha una empresa que posa uns mecanismes perquè això passi. La dinàmica és interessant perquè, quan tu emets un tuit cagant-te en no sé qui, aquest tuit no va tan dirigit a la persona en concret com al teu grup. És en una estructura que demana que tinguis followers i els has d’alimentar per mantenir-los, perquè la teva existència en aquest context depèn d’això. Si no, desapareixes. És existència tamagotxi que, per descomptat, no té res a veure ni amb el diàleg amb matisos ni amb el discurs no binari.

Discurs no binari?

Estem a tope amb el no binarisme de gènere però, a la vegada, a tope també amb el binarisme en tota la resta. Les coses són sí o no. On queda allò no binari en el discurs? Jo sempre dic que l’existència xarnega és una existència queer, perquè ningú no sap ben bé com situar-nos i poques vegades se’ns pregunta on ens situem des de l’experiència viscuda, no tant des de les etiquetes donades. Hi ha molta informació transcendent de com ens construïm comunitàriament, però no es generen els espais per parlar-ne.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’orgull nacional català està molt relacionat amb la industrialització, que va ser una merda violenta”

Per què?

Tinc dues hipòtesis. La primera és que hi ha un interès que no se’n parli que té a veure amb aquestes oligarquies. A Catalunya tenim un problema: el nostre orgull nacional està molt relacionat amb la industrialització, que va ser una merda violenta amb capitals vinguts de l’esclavatge de Cuba. El que va passar a les colònies tèxtils és horrorós pel que fa a disciplina, violència i segrest de les persones. Aquí es posen les indústries al litoral i després se’n van cap a la Catalunya Central perquè hi havia un sindicat anarquista que fotia trets als empresaris, i van traslladar-se cap allà per aïllar la mà d’obra. Hi ha la fantasia que Catalunya és un lloc evolucionat, civilitzat i europeu –paraules que odio bastant– a través de la revolució industrial, i costa molt parlar d’aquest procés des d’una perspectiva de classe, recollint els relats de la diàspora.

Aquests relats no només no es recullen, sinó que hi ha un discurs que vincula aquesta migració a un pla franquista de colonització de Catalunya.

És interessant com, primer, es parla de nosaltres com a “immigració”. Per què es parla de la “immigració valenciana” –dic la valenciana específicament perquè no es pugui argumentar que és per motius lingüístics–, i no de la lleidatana? En quin moment es comença a parlar de la gent de fora de Catalunya com a immigració? Es podria haver fet servir una altra paraula. I amb això no nego l’existència d’una frontera emocional i cultural, per descomptat, però la frontera podria haver estat la dels Països Catalans i no la del Principat. Els primers que en parlen són els higienistes: hem de reconèixer que aquí hi ha una línia feixista que és similar a la de tots els nacionalismes europeus. I introdueixo la segona hipòtesi, que té a veure amb el trauma transgeneracional.

Què és?

La memòria de la violència d’arreu on hi ha hagut processos tipus guerres civils, que, si no s’elabora, es transmet com a trauma, no com a història. Tu proves de parlar de memòria històrica, de les diàspores, del franquisme, de xarnegor… i boom! Explota tot. Jo ho visc com un camp de mines fins i tot amb gent que sé que m’estima i m’aprecia. Quan mantenim una conversa respecte a això, comença a haver-hi tensió. Hi surt una frase molt significativa i que me la diu molta gent: “És que la meva àvia no podia parlar català”. Llavors apareix aquesta herència, aquest trauma. Ja, però és que la meva àvia natural no podia parlar gallec, i la meva àvia cultural és també aquesta que no podia parlar català. Per què m’ho dius a mi?

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Que el català sigui la llengua a Catalunya és una proposta bastant lògica”

Perquè aquesta gent entén que amb el teu discurs no reculls les seves opressions? Que estàs atacant els seus traumes generacionals?

A mi em passa el mateix a Galícia. Em diuen: “És que tu no saps el que és no poder estudiar en la teva llengua”. I jo penso: “De quina llengua estàs parlant?”. Perquè, si la meva llengua és el gallec, jo tampoc vaig estudiar en la meva llengua. I amb relació amb aquest suposat pla franquista de colonització… deixem-nos de xorrades! Aquest pla no va existir, no hi ha documents que ho avalin. Els que hi són parlen dels anys de l’autarquia, quan Franco va desplaçar famílies a zones rurals perquè les havia arrasat, perquè havia fet genocidis i no quedava ningú que treballés al camp. Però la resta és mentida, i queda aquesta idea que només es pot entendre des del discurs de les migracions com una invasió. A mi no em preocupa que hi hagi la gent del Manifest Koiné fent aquest discurs. Em preocupa tota la resta que va signar-lo.

Consideres que aquest manifest és supremacista?

L’interessant és que el manifest es defensa dient que els diuen supremacistes perquè volen que el català sigui la llengua a Catalunya. No! De fet, és una proposta bastant lògica. Em sembla evident. Potser caldrà també una altra llengua, per experiències d’altres països amb llengües petites en quantitat, i que potser ha de ser l’anglès. Aquest no és el tema; el tema és insistir en la immigració com a forma de colonització. Això és el que jo assenyalo com a feixista.

Creus que reaccions com les del Manifest Koiné també s’expliquen pel context? És a dir, que connecten amb el fet que hi ha partits polítics que neguen el català o que el volen fer desaparèixer?

A mi m’agrada remarcar que, quan algú es defensa dient-me: “És que a tu et diuen xarnega, però a mi em diuen polaca”, no veuen que a mi també m’ho diuen! Som l’alteritat constant. El que li fan a Catalunya, m’ho fan a mi també. I sí, sens dubte, hi ha una voluntat de confrontació per part d’aquests partits. A mi el que em mata és que, des de les esquerres i els moviments de base, també caiguem en aquestes lògiques, que no són les nostres. Són les lògiques de les oligarquies, la veu del poder. I compte, que no entrar en aquesta confrontació no té res a veure amb negar el fet que hem de poder decidir col·lectivament com ens volem administrar. Barrejar els dos discursos és perniciós.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El capital necessita innovació constant per vendre. Es fixa en discursos subversius i els desactiva”

Què és la veu del poder?

Aquella que és capaç d’imposar un marge tancat de la conversa i només et permet debatre dins del marc donat. I té moltes derivades. Per exemple, quan parlem de llenguatge inclusiu, que no hi vaig a la contra, sinó que pretenc afegir-hi capes de contingut, estem dient que hi ha un marc establert i que donem accés a veus que s’incorporen a aquest marc. Qui genera el marc permet la inclusió, però incloure allò que no hi era hauria de generar un altre marc. Si no, és una inclusió fetitxe, disfressada: tu com a bollera pots fer discurs, però si s’inclou dins del marc existent. És com afegir coses a la maionesa sense que deixi de ser maionesa.

Però el fet d’incorporar representacions subversives a aquest marc establert, no el pot fer modificar?

No, perquè aquestes representacions les incorporem sempre mediades pel capital. El capital necessita innovació constant perquè, si no, no ven. Necessita nous productes i a vegades es fixa en aquestes coses i les incorpora al marc donat.

És el que passa amb una part del discurs feminista?

Mira, un exemple molt clar són els eslògans feministes a les samarretes del Zara. Fixa’t que el capital incorpora tot dins d’aquest discurs i el desactiva, perquè no canvien les lògiques del poder, sinó que les incorpora a aquestes lògiques. El sistema ens ensenya també a mirar les coses. Jo poso l’exemple de la meva tia que tenia bigoti: mai vaig interpretar que aquell bigoti fos una cosa revolucionària i, de fet, segurament la seva idea quan el duia tampoc era aquesta. Simplement, les dones a l’aldea no es depilaven. L’interessant és que jo mai no ho vaig llegir com una proposta contrasistèmica que pogués aplicar-me a mi mateixa, perquè jo no volia ser hereva d’una tia vulgar, d’aldea, de classe baixa que venia de la misèria i que no es depilava. Jo ja era un cos refinat. En canvi, si, des del feminisme, altres cossos refinats com el meu em diuen que em deixi el bigoti, sí que ho entendré com una proposta revolucionària. La impossibilitat de veure les coses que ja existien i de les quals no sabem aprendre em sembla molt significativa.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“És perfectament compatible sentir-te o identificar-te com a feminista i tenir clara la lluita de classe”

I com es trenquen, doncs, les lògiques del poder creant discurs que no sigui absorbit?

És que és absorbit tota l’estona. Els moments d’escletxa són petits. Jo ho comparo amb quan fas un forat a la sorra al costat de l’aigua, que desapareix tota l’estona que ve l’onada; però, durant un moment, el forat ha existit. I aquest moment és revelador, fa que passin coses, però són coses que constantment el sistema es va menjant. Jo soc molt fan de l’Audre Lorde, que diu que “les eines de l’amo no acabaran amb la caça de l’amo”, però que continua la frase dient: “Tanmateix, ens poden donar una victòria temporal”. Hem d’obrir escletxes sobretot pel que generem mentre les obrim, però pensar que, si utilitzem una paraula dins d’un marc discursiu donat, tot quedarà arreglat, doncs no. El sistema ho captura constantment.

Et defineixes com a “feminista entre cometes”. Per què?

Jo no ho agafo com una identitat. El feminisme és una eina que m’ha servit molt des que vaig trobar una porta d’entrada a través de la Mohanty. El feminisme ha estat i és una eina meravellosa que a vegades em serveix i a vegades no, i que és una eina polièdrica. No la faig servir com a identitat. M’interessa abaixar el volum a la identitat feminista.

Hi ha qui fa discursos que apunten que el feminisme com a identitat acaba dividint la classe obrera…

Ah, què va, no hi té res a veure! Una identitat no divideix; això només ho afirma qui té la identitat molt assegurada i a qui li grinyola que algú altre també la pugui tenir molt assegurada, de manera que se sent sota amenaça. Una identitat és una eina per articular-nos des d’unes carències, sensacions i discursos que necessitem fer estratègicament. És perfectament compatible el fet de sentir-te o fins i tot identificar-te com a feminista i el de tenir clara la lluita de classe; no sé en quin moment això és excloent.

Hi ha un debat molt present en el si del moviment feminista, que genera molta violència envers algunes dones i que té a veure amb la qüestió trans. Quina explicació dones a la irrupció d’aquesta qüestió en el debat públic?

Crec que les dones trans sempre ho han tingut molt difícil en el feminisme, desgraciadament. No sé si sabria elaborar fins a quin punt això té conseqüències terribles en la nostra pròpia definició de què és una dona i què no. És clar que hi ha uns interessos molt grans a alimentar aquest debat i que tenen a veure amb poders polítics, amb política de partit i amb recursos econòmics. I això té moltes traduccions, com la violència a través de les xarxes que jo relaciono amb el que dèiem al principi: parles per la teva comunitat, per reafirmar que tu hi pertanys. La meva proposta purament personal és la d’anar elaborant espais que no passin per aquest debat de confrontació. No perdem recursos debatent a Twitter.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El sistema ens disciplina en com ser lesbianes com cal. I això té a veure amb fer-nos dones com cal”

Un dels àmbits sobre els quals has contribuït a la creació de pensament té a veure justament amb el gènere i la construcció del desig.

En el gènere, estan molt clares les capsetes del sistema, com ho hem de fer per encaixar-hi i quines tensions hi ha amb aquestes capsetes. La capseta LGTB no és que sigui inútil o reprovable, però jo necessito entendre-la com una identitat estratègica i no com una veritat absoluta. Quan parlem de polítiques d’inclusió, em preocupa que no parlem mai de l’heterosexualitat com a sistema polític, quan aquest és el problema. Es fan tot de polítiques pel col·lectiu LGTB perquè està invisibilitzat i violentat. És clar que ho està, però a partir de què? Per què no apuntem al sistema? Doncs perquè és molt més incòmode i bastant més pertorbador.

Què vol dir apuntar a l’heterosexualitat com a sistema polític?

No vol dir anar en contra de la pràctica. Quan parlem d’orientació sexual, és una forma de reduir la qüestió cap a llocs que no tenen cap sentit. Fa alguns dies se celebrava el dia de la visibilitat lèsbica, i a mi m’angoixa quan representem la visibilitat lèsbica a partir de nosaltres com a lesbianes fent-nos petons amb una dona. Com si només fóssim lesbianes quan ens fem un petó o quan tenim una relació amb una altra persona. La identitat lesbiana és una identitat en relació amb el sistema: és el sistema que genera la necessitat d’aquesta identitat. En relació amb les polítiques del desig, necessitem una mirada més àmplia que la visibilitat en si mateixa.

En quin sentit?

Jo vaig ser visible com a lesbiana de petita, molt abans de ser res. Hi ha una qüestió que no té a veure amb qui t’emboliquis, sinó amb quin tipus de dona performes i en com t’identifica l’entorn. I a mi em van identificar com a marimacho molt abans que jo pensés en el desig. Llavors mai he pogut ser invisible. I reivindicar la visibilitat… D’acord, o potser no, no ho sé. El Mostafà Shaimi parla del dret a la indiferència, i a mi m’agradaria reivindicar-ho. Què necessiteu les lesbianes? No ho sé. Jo, personalment, que em deixin en pau. Amb la qüestió de la visibilitat, anem incorporant les representacions lesbianes que el sistema permet.

Això és bastant similar al que comentaves en relació amb la veu del poder i amb l’absorció de les “representacions dissidents” per part del sistema.

Exacte. Quines representacions es permeten? Si pot ser, que no tinguin ploma, que siguin de classe mitjana, blanques, amb totes les dents (que això és una marca de classe claríssima), primes i amb cossos hegemònics marcats pel capital. Llavors, quan el sistema incorpora això, ens disciplina en com ser lesbianes com cal. I això té a veure amb fer-nos dones com cal. El sistema ens permet una tara per cap: a sobre que acceptem una tara teva, no et passis amb la resta! Però aquestes dissidències hi són, sempre han trobat l’espai d’estar, i és un espai duríssim, però no s’arregla amb la visibilitat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Vox no venia a buscar el vot de les feministes, sinó el vot de les xarnegues”

Fa un parell d’anys, en una entrevista a CRÍTIC sobre el teu llibre Pensamiento monógamo, terror poliamoroso, deies que “ser masclista, ser racista, ser homòfob i lesbòfob és el que dona vots”. Llavors, el context polític era diferent, però ja avançaves el que ha acabat passant amb Vox.

No només dona vots a la dreta, també a l’esquerra. Aquests discursos no són nous: estaven latents i han trobat els seus espais. Quan vam muntar el Festival Txarnego, jo feia un any que picava portes i tothom em deia que era molt interessant, però “ui, ui, ui”, perquè tocava memòria històrica. La contraproposta era muntar alguna cosa al voltant del feminisme, amb el pensament que venia Vox. Però és que Vox no venia a buscar el vot de les feministes, sinó el vot de les xarnegues. Intenta capitalitzar l’espai d’incomoditat, d’inexistència i de conflicte imposat que tenim, i el que hem de fer és apuntar allà. Llavors vaig pensar que havíem de fer el Festival Txarnego, però el que no esperava era la reacció. Per mi ha estat un dol molt heavy. No podem seguir dient que d’això no es parla, perquè hi ha altra gent que sí que ho fa des de llocs molt perillosos. Doncs fem-ho nosaltres des d’un altre lloc.

La conseqüència pràctica del que estàs explicant és que Vox és la quarta força al Parlament de Catalunya.

Quan trobem espais per parlar, aquests partits no existeixen; desapareixen. Les raons per les quals els rics voten Vox no m’interessen, però sí que vull saber què explica que les víctimes del feixisme puguin donar-li suport perquè s’hi senten més reconegudes. Potser la pregunta com a societat és: què passa amb aquestes veus perquè trobin que allò que els representa són aquests discursos tan bèsties? Hem d’aturar tot això que està succeint ara i que ja vam veure l’any 2017, amb els resultats de Ciutadans. Els territoris que històricament votaven una esquerra concreta, el PSUC, després el PSC, de sobte es tornen taronges. Quina és la fibra que ha tocat el discurs de Ciutadans? Eren els únics que parlaven de xarnegor. Ells i nosaltres, i mira com ens ha anat quan ho hem intentat fer des d’altres llocs! Què ha passat aquí? En lloc de criminalitzar i fer pujar l’escuma, hem de crear espais per parlar entre diferents i sortir de la zona de confort. Això és incòmode perquè t’has de moure; però, si volem construir un futur, ho hem de fer.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies