04/10/2023 | 06:00
Fa quatre dècades vas escriure The limits to capital. Hi estudiaves la circulació de capital, el paper del sistema de crèdit, el lloguer i com intervenen en la producció de l’espai. En el quarantè aniversari de la publicació d’aquesta obra, fins a quin punt consideres que il·lustra les dinàmiques actuals del capitalisme?
Crec que el llibre estava limitat en dos sentits. En primer lloc, perquè tractava sobre com funciona el mode de producció capitalista, i no sobre el capitalisme com una formació social total. I, en segon lloc, perquè jo em limitava a explorar textos de Marx, no anava gaire més enllà. Quan el vaig escriure, en l’àmbit marxista hi havia molt poca gent que es prengués seriosament qüestions com ara el capitalisme financer, l’espai i el lloguer. Era un gran salt. Des de llavors, m’he centrat a ampliar-ho des de dues esferes. D’una banda, quina aplicabilitat té aquesta anàlisi en les condicions actuals? Això apareixia en diverses obres contemporànies sobre el neoliberalisme, el neoimperialisme, etc. De l’altra, més recentment, he escrit A companion to Marx’s Grundrisse. Hi ha molts punts importants als Grundrisse [manuscrit inacabat escrit per Karl Marx], que ultrapassen allò que jo ja havia descobert a El capital. Una d’aquestes qüestions és la circulació de la mà d’obra. El treballador té diverses esferes d’experiència. Hi ha el lloc on resideix, la seva vida quotidiana. Quan en surt, topa amb el mercat laboral i amb la feina en el camp de la producció. Quan cobra, veu què implica tenir diners a les butxaques i amb quina velocitat el capital procurarà extreure’ls-en per tots els mitjans, com ara targetes de crèdit i estafes. Finalment, va al mercat, compra mercaderies i se les emporta al lloc de residència. De manera que hi ha un procés de circulació. Si volem un programa socialista, cal parar atenció a tots aquests moments de la vida d’un treballador i preguntar-nos: quins són els moments que requereixen més atenció i com hem de fixar-nos-hi? I, per descomptat, si observem, veiem moviments socials per un habitatge assequible, educació, sanitat i tota la resta. Fa un parell d’anys, Xi Jinping [el president xinès] va declarar: “Hem de crear una prosperitat comuna. Hem de pujar tres cims. Igualtat d’accés a l’educació, igualtat d’accés a la sanitat i igualtat d’accés a un habitatge digne”. Si de sobte un partit polític fes: “No ens importa res més, tan sols volem ocupar-nos d’aquests tres pilars”, crec que obtindria un gran suport només al voltant d’aquest programa.
“L’organització del capital internacional és absolutament incapaç de fer res del que cal per frenar el canvi climàtic”
Parlant del funcionament del capitalisme, un dels conceptes clau que has aportat és la “solució espacial”: la idea que qualsevol procés d’acumulació de capital construeix una geografia adaptada a les seves necessitats. És un sistema amb un alt grau de dinamisme que constantment s’expandeix per l’espai i el temps, i la globalització n’és una conseqüència. Tanmateix, s’assenyala que els límits biofísics del planeta constitueixen una barrera infranquejable i les dificultats a l’hora de trobar espais rendibles per a la reproducció expandida també es presenten com un límit definitiu. Ens trobem en un punt d’inflexió o s’estan tramant noves solucions espacials?
Des del segle XIX i l’expansió industrial del capitalisme, hem vist com s’ensorrava el mite malthusià segons el qual hi havia límits naturals amb què toparíem immediatament. Només hem de fixar-nos en el que ha passat a la Xina durant les tres últimes dècades per adonar-nos que hi ha un munt de llocs per expandir-se. Des del punt de vista capitalista, l’Àfrica encara és, en certa manera, una part subdesenvolupada del món. És un lloc en què hi ha una reserva ingent de mà d’obra i no seria gens sorprenent observar-hi fenòmens com el de la Xina. O sigui, no us imagineu que hi ha un límit i que ja l’hem assolit.
Crec que el capital afronta les escassetats que apareixen de tres maneres. Una és passar de l’expansió geogràfica a una intensificació del que ja existeix. Així, veurem, per exemple, l’enderrocament, la replanificació i la reinversió en zones urbanes. Una altra manera d’absorbir el capital excedent és anar a la guerra. La indústria de defensa dels Estats Units està encantada amb Ucraïna, perquè cada cop que Biden declara: “Posarem quaranta mil milions per Ucraïna”, el que en realitat diu és: “Donarem trenta mil milions als contractistes dels Estats Units perquè fabriquin el material que es farà servir a Ucraïna”. L’altra via és que el capital fix esdevingui un abocador per a l’excedent de capital. Avui dia, de fet, els excedents de capital s’absorbeixen d’una manera absurda i esbojarrada a força d’urbanització. Només cal fixar-se en els estats del Golf. Són en una zona amb enormes necessitats socials, i què fan? Estan escombrant masses i masses de capital amb la construcció. Fins i tot, passa a la ciutat de Nova York. Tenim una crisi d’habitatge assequible i s’aboquen els diners a projectes urbanístics sense sentit. A Espanya també en teniu casos, amb els aeroports, per exemple. Les constructores i els productors de matèries primeres n’obtenen molts beneficis. Es tracta d’una demanda fictícia que subvenciona grans quantitats de capital invertides en un camí que no porta enlloc. Moltes grans inversions d’aquesta mena acaben fent fallida. Llavors, arriba algú, compra els actius físics i els converteix en una altra cosa. O sigui que estem reconstruint el planeta a un ritme extraordinari. Aquest procés no és una solució espacial, en el sentit de sortir a l’exterior: és una enorme concentració d’excedent de capital destinat a projectes inútils.
“El model actual és com si tots anéssim a bord d’un creuer i el conduíssim cap a un penya-segat”
L’altra qüestió és l’acceleració. S’accelera el consum, s’accelera tot. Jo encara tinc les forquilles i els ganivets de la meva àvia que van venir de Sheffield el 1870. El capital produïa objectes que duraven tot aquest temps. Ara agafem els iPhones i tota la pesca: estan fabricats per fer-se malbé. És a dir, tenim la rapidesa de la renovació i el consum, en què el temps de consum hauria de reduir-se a zero. Què vol dir això? Es produeix la societat, l’espectacle. S’organitzen mundials de futbol. De fet, el capital ha colonitzat tots aquells àmbits en què es genera un espectacle de consum instantani. Un cop s’ha acabat el partit, ja està. No té res a veure amb les forquilles i els ganivets de la meva àvia, que han durat cent vint anys. El model és com si tots anéssim a bord d’un creuer, cosa que implica una enorme quantitat de capital fix. Hi ha una gran tripulació i, a més, tres mil passatgers que viuen l’experiència de navegar durant deu dies i després s’acaba. L’economia cada cop s’assembla més a aquest model. A la dècada de 1980, això no existia. El capital ha trobat diverses maneres de saltar-se els límits dels quals parlem.
Això no significa que no hi hagi cap problema. Hi ha un problema catastròfic pel que fa al canvi climàtic, en particular. L’organització del capital internacional és absolutament incapaç de fer res del que cal per frenar-lo. Estem conduint el creuer cap a un penya-segat, vaja. I cada cop rep més trompades, perquè el nivell del mar s’eleva a causa de l’escalfament global. Veiem els incendis i les inundacions i tota la pesca. Anirà a pitjor i el capital no hi pot fer res per la simple raó que funciona sobre el principi de les lleis coercitives de competició entre capitalistes i entre estats. Perquè qui prengui mesures contra l’escalfament global deixarà de ser competitiu. Ens trobem en una situació internacional que requeriria aplicar amb rigor uns límits en determinats tipus d’usos i de materials. En les circumstàncies actuals, però, no ho aconseguirem.
“La Xina no té el mateix esperit colonialista amb els països on inverteix que tenen el Regne Unit, França o els Estats Units”
Has parlat de Xi Jinping i la Xina. Durant les darreres dècades, hem vist un ràpid creixement de la Xina fins a esdevenir una nova potència mundial que cada cop fa més ombra als Estats Units. Tanmateix, aquest procés ha anat de bracet de l’erradicació dels mitjans de subsistència i els mitjans de vida vinculats als comuns. Centenars de milions de camperols xinesos han estat desplaçats, si no expulsats, dels seus entorns de subsistència per convertir-se en mà d’obra barata i s’han produït diverses formes de protesta. Ens en podries fer cinc cèntims?
Sí, la Xina ha tingut un paper destacat en la pèrdua de les terres agrícoles comunals. Però s’emmarca en un procés mundial. Una de les coses de què parla Marx és que l’acumulació de capital a llarg termini depèn de l’augment de població, perquè cal disposar de més mà d’obra. A escala mundial, des de 1970-1980 hi ha dos mil milions més de treballadors. La conversió de les poblacions camperoles i de les dones en treballadors assalariats forma part d’aquest procés mundial. Passa el mateix en molts altres llocs, com l’Amèrica Llatina, on les poblacions indígenes camperoles són totalment absorbides dins del sistema laboral capitalista o deixades de banda.
En el cas de la Xina, durant els anys setanta el país s’enfrontava a un problema molt greu: no estava augmentant la productivitat. En l’agricultura, entre altres sectors. Per tant, un dels mecanismes que es van activar va ser el desmantellament dels comuns per implantar un sistema de propietat privada a partir de 1978, que, de sobte, es va apoderar de bona part de la vida agrícola. De manera que va desaparèixer l’agricultura que s’erigia sobre les propietats comunals, tot i que tècnicament el govern encara és propietari de la terra. Alhora, s’admetia que l’única manera que la Xina tenia de modernitzar-se era prendre la zona en què tenia una gran reserva de mà d’obra i calia mobilitzar-la. Així doncs, va mobilitzar el camp. I sí, va ser incòmode i problemàtic. Un dels aspectes més estranys de tot plegat és la distinció entre la ciutadania urbana i els immigrants rurals, que no formaven part de la ciutadania urbana. Aquest sistema va anar cedint fa uns vint anys, però encara continua. Així sorgeix aquesta divisió de classe entre el que normalment s’anomena classe obrera —que es troba a les ciutats i està ben atesa— i la massa de camperols, que resten desatesos i es consideren prescindibles. En particular, s’espera que les dones vagin a les ciutats per treballar a les fàbriques fins als vint-i-cinc o trenta anys, i que després se’n tornin a les zones rurals per tenir criatures i mantenir la roda.
La Xina s’ha convertit en una economia gegant.
Pel que fa a les protestes, quan hi vaig ser, vaig aprendre a no imaginar-me que la Xina és un país extremament centralitzat. Hi ha molta descentralització, una de les estratègies del govern és assegurar-se que qualsevol protesta es queda en l’àmbit local. A la Xina hi ha protestes constantment. El que veiem ara no és insòlit, sempre ha succeït. Suposa un gran problema, però el govern vol aconseguir que no agafi una dimensió nacional.
Una petita taxa de creixement està produint una quantitat ingent d’excedent. I què en fan? Doncs apliquen la solució espacial, però se’ls està acabant. Si dibuixem en un mapa la inversió estrangera i els crèdits estrangers xinesos l’any 2000, el món n’és buit, només hi ha quatre puntets per aquí i per allà, com a l’Equador. Ara bé, avui la Xina té interessos enormes a l’Àfrica i és el principal soci comercial de l’Amèrica Llatina. La Xina està fent la mateixa jugada que feien els britànics al segle XIX: prestar diners a altres països perquè comprin productes xinesos. Quan la Xina té excedents en la indústria siderúrgica, presta diners a Tanzània perquè construeixi un ferrocarril que, de fet, està compost de raïls xinesos. Per això hi ha qui diu que la Xina no és gaire diferent dels Estats Units, una mena de potència imperialista. Jo no hi estic d’acord. Moltes empreses xineses encara són de propietat estatal. Obtenen beneficis, però no els maximitzen. Tenen relacions molt diferents amb els estats africans i dels altres continents. No els colonitzen de la mateixa manera. És una relació molt diferent de la que hi estableixen el Regne Unit, França o els Estats Units.
“No podem dir automàticament: els comuns són bons, la propietat privada és dolenta”
Has reflexionat força sobre la contradicció entre l’apropiació privada i la riquesa comuna. Els exemples més clars són els processos històrics de mercantilització que Marx subratlla quan parla de l’”acumulació primitiva” a El capital. Explica que la transformació del treball, la terra i els diners en mercaderies va aconseguir-se mitjançant la violència, l’engany, el robatori, el frau, etc. Entre altres coses, les terres comunals es van tancar, dividir i vendre com a propietat privada. Ara bé, cada cicle del capitalisme consta de processos d’aquesta mena, que tu anomenes “acumulació per despossessió”. En el primer número de La Pública, vèiem que aquestes dinàmiques ara s’estenen a projectes desenvolupats en nom de la transició ecològica o el Green New Deal. Sembla que la condició per a una economia descarbonitzada al Nord Global és la despossessió de la terra, els recursos naturals i el treball a altres zones del planeta. Podries compartir les teves reflexions sobre les dinàmiques d’apropiació privada de la riquesa comuna que tenen lloc avui?
Bé, em resulta una mica problemàtic. Quan parlem de la relació entre l’apropiació privada i els comuns, hem de veure-ho des d’un punt de vista empíric. La majoria de sistemes comunals no són oberts. En els famosos pobles dels Alps, les pastures es comparteixen entre un nombre determinat de ramaders i tots hi poden dur una quantitat limitada de bestiar. De manera que hi ha un mecanisme que en regula l’ús. Sense aquest mecanisme regulador, arribaríem a allò que Garrett Hardin anomenava la tragèdia dels comuns. És a dir, els sistemes de propietat comunal són fonamentals —jo en soc partidari i els incentivo—, però cal anar amb compte perquè, quan s’estableix un sistema de propietat comunal, és probable que només se’n beneficiïn uns quants. Els que n’estan exclosos, simplement, es queden sense res. Per tant, no crec que puguem dir automàticament: “Els comuns són bons, la propietat privada és dolenta”. De fet, se m’acut una situació en què uns forts drets de propietat privada exercits col·lectivament, per exemple a l’Amazònia, obririen una via fantàstica. En general, el que es pretén és aïllar un territori i preservar-lo, cosa que no és un comunal. És clar que aquells que feien un ús comunal de certes zones no se’n saben avenir quan arriba algú i mira de despoblar-les per tal de conservar-les. Hi ha molts conflictes d’aquesta mena.
Ara bé, m’interessaria molt comentar la naturalesa dels drets de propietat i com s’estableixen, i quina diferència hi ha entre drets de propietat comuna i drets de propietat privada, i els drets de la propietat supeditada i la propietat estatal, per exemple. Quan parlem de la relació amb el Sud Global, el problema és doble. En primer lloc, les corporacions del Nord busquen la millor manera d’obtenir els recursos minerals i similars que necessiten amb la mínima resistència al Sud. De manera semblant, és probable que els estats, situats en les lleis coercitives de la competició, explotin altres estats. Està molt bé dir: “Ja, tot plegat es resoldria tornant als sistemes de propietat comunal”. Doncs no. Ens hem de fixar en quina mena de drets de propietat són oportuns en cada cas a l’hora de lidiar amb la degradació mediambiental que clarament presenciem. I n’hi ha exemples. Potser és molt estrany que ho digui jo. Per exemple, un multimilionari dels EUA va baixar a Xile, va comprar tots els boscos i va establir-hi un règim de propietat privada per impedir que es desenvolupessin. Era una bona manera de preservar-los, perquè Pinochet estava desposseint els maputxes i volia maximitzar l’explotació dels boscos. En una situació així, podríem fer servir qualsevol dret de propietat per mirar d’assolir un objectiu concret. Per tant, no em limitaré a dir que tots els drets de propietat privada estan malament. Al final del camí, m’agradaria veure’n l’abolició. Des d’un punt de vista tàctic, però, en un moment donat, la propietat privada pot ser una de les vies per protegir un recurs com un ecosistema de gran valor. Així no es resoldrà el problema del canvi climàtic, perquè no hi tindrà cap efecte la propietat estatal, tal com es dona a la Xina, que, per descomptat, no té cap mena de traça per conservar el medi ambient. Ara bé, sí que té traça a l’hora d’idear alternatives. La propietat privada, quan es va reintroduir al sistema agrícola camperol, va tenir un gran impacte en la productivitat.
“En l’escalfament global, el problema és la competició entre els estats i no els drets de propietat”
D’altra banda, m’agradaria que repasséssim el que hem vist al llarg de la història: com els processos d’apropiació privada sobre les formes de riquesa comunal han implicat una despossessió massiva. Té sentit advertir sobre la idealització dels comuns i la demonització d’altres formes de propietat. Ara bé, no hi ha processos particulars d’apropiació privada que són especialment perillosos i que hauríem d’assenyalar?
Sí, però depèn en gran part de l’escala en què apareix el problema i l’escala en què han de sorgir les solucions. El problema mediambiental n’és un bon exemple. És a dir, tot i que les condicions mediambientals en l’època industrial eren horroroses a Manchester, per exemple, a la resta del país no eren tan dolentes. Més endavant, aquesta situació va començar a canviar, de manera que l’escala del problema va transformar-se. Per exemple, les deposicions d’àcids provinents de les centrals elèctriques van esdevenir un tema polític de gran rellevància durant els anys seixanta i setanta, en l’àmbit regional. I més tard van convertir-se en una qüestió global, arran dels problemes de diòxid de carboni i de metà. De manera que passem de qüestions locals a qüestions regionals fins a arribar a qüestions mundials. L’escalfament global és un problema mundial i cal que les institucions mundials se’n facin càrrec. Les qüestions locals sobre la preservació dels aiguamolls i dels hàbitats de les espècies amenaçades, tota aquesta mena d’afers, solen abordar-se a escala local, que és el que necessiten. I, en aquests casos, el fet que hi hagi una propietat privada en mans d’algú que està a favor de la conservació natural pot resultar molt beneficiós. Amb els problemes globals, en canvi, no es pot procedir així. Cal establir normes estrictes sobre l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, per tots els mitjans possibles. Immediatament i sense cap mena de manipulació per part de cap nació. Hi ha una veritable tragèdia dels comuns en marxa i cal una legislació molt forta, fins a un cert punt autoritària, que s’apliqui molt estrictament pel que fa a l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. És l’única manera. Ara mateix, el gran tema pel que fa a l’escalfament global és la competició entre els estats i no els drets de propietat. És a dir, el que està en joc és el que fan els diferents estats per tal de preservar la seva pròpia integritat, mirant de conservar els beneficis mediambientals mentre, bàsicament, competeixen contra tothom i desplacen el problema a una altra banda. És com quan Marx deia: “Quan tot va bé, els capitalistes cooperen molt. Quan va malament, cadascun mira d’empènyer l’arrel del problema cap a la porta del veí capitalista i tots plegats actuen com lladres intentant robar-se els uns als altres”. És el que fem amb el canvi climàtic global. I requeriria gairebé una revolució en el tarannà dels governs urbans. No penso en absolut que puguem abordar-ho sense una revolució, cal seguir endavant i afrontar aquesta qüestió d’una manera en què cap estat pugui dir: “Jo no hi jugo”. Sembla una solució molt autoritària; però, ara per ara, és l’única que veig factible.
“El dret a la ciutat és un concepte interessant: la gent comença a adquirir les regnes sobre la qualitat de la vida quotidiana en un sentit col·lectiu”
Igual que el dret a la ciutat, els comuns són una idea que, pel que sembla, atrau i fascina diferents moviments. Què podria significar en la política contemporània tornar a la vella idea dels comuns o dels sistemes de propietat comunal? Quina forma tindria, en especial, davant de la crisi climàtica, que, de fet, és una crisi capitalista?
L’acció local pot tenir un paper secundari a l’hora d’abordar la crisi climàtica, és clar, però crec que és un error pensar que tot s’arreglaria si tothom tapés l’olla quan bull pasta. Sí, caldrà fer canvis en el consumisme, sobretot respecte als automòbils, les línies aèries i el turisme massiu. Hi ha molts aspectes que cal revisar. Ara bé, una de les coses que pot fer l’acció local és respondre la pregunta de què seria una vida decent per a la gent de la ciutat. Què entenem per un habitatge decent, un entorn de vida decent i un nivell de vida decent que ens agradaria construir per mitjà de l’acció local? Crec que les organitzacions que estan plantejant aquestes preguntes poden fer un pas endavant i mirar de gestionar la barreja entre propietat privada i comuns que ja existeix, amb els mitjans de comunicació estatals i coses per l’estil. És a dir, hi haurà una barreja. Per això crec que el dret a la ciutat és un concepte interessant, perquè dona a entendre que es poden fer molts passos perquè la gent comenci a adquirir d’alguna manera les regnes sobre la qualitat de la vida quotidiana i mirar de millorar les coses, i fer-ho en un sentit col·lectiu. Un eslògan com el dret a la ciutat, convida tothom que treballa en l’educació, la sanitat, en contra de la gentrificació, en la seguretat dels carrers. Trobo que és una base molt valuosa i important per construir qualsevol moviment global, que haurà de fer-se càrrec del nexe estat-finances i transformar el context mundial en què treballem.
Ens podries parlar sobre el nexe estat-finances? En molts escrits, assenyales que la defensa dels comuns ha de prendre’s seriosament la relació amb l’estat, per tal de desenvolupar un projecte emancipador de debò. Alhora, és innegable que la trajectòria històrica de l’estat ha consistit a fomentar les condicions per a l’acumulació per despossessió. A més, sabem que els acords territorials, històrics i socials que han constituït cada estat el fan summament complex i ambivalent. Com abordem aquestes ambivalències? Hi ha estratègies estatals capaces d’aturar o, almenys, compensar aquests processos de despossessió?
He arribat a la conclusió que l’estat és una forma de capital. És bàsic per a l’acumulació de capital. Hi ha una tendència a afirmar que hi ha el mercat i el capital i, després, l’estat, per una altra banda. És una percepció errònia, crec. Des de l’inici, l’estat i el capital han tendit a fusionar-se. No hauríem de parlar de l’estat, sinó del que jo anomeno el nexe estat-finances. Quan els Estats Units tenen un veritable problema econòmic —com va succeir el 2007-2008—, qui agafa el protagonisme? El secretari del Tresor i el president de la Reserva Federal. Va ser un moment meravellós, el 2007-2008, quan Paulson i Bernanke (el secretari del Tresor i el president de la Reserva Federal, respectivament) van fer un escrit de tres pàgines i van anunciar: “Farem això i ho resoldrem així”. El president dels EUA no sortia per enlloc i no hi tenia res a dir. El Congrés no aportava res, més que xerrameca ideològica. Era el nexe estat-finances en acció. I què fan els bancs centrals i els departaments d’Hisenda? Inundar el món amb liquiditat per respondre a les diferents crisis, fet que provoca un augment increïble en l’oferta monetària i en l’endeutament. Fa dos anys, el Fons Monetari Internacional (FMI) va deixar anar que cada ésser humà té un deute de 86.000 dòlars com a mínim. L’any 1960, l’economia vorejava els nou bilions de dòlars. Ara és als noranta bilions de dòlars, s’ha multiplicat per deu, i es calcula que es tornarà a multiplicar per deu en els propers cinquanta o seixanta anys. Com serà? Es troba en una espiral fora de control, que s’acosta a una zona de veritable perill.
“Si prenguéssim la Reserva Federal dels EUA, què faríem amb aquest poder?”
Els departaments d’Hisenda i els bancs centrals ocupen el sistema nerviós central de tot el món capitalista. A la Comuna de París, els comuners parlaven d’una vida diferent, però com que del Banc de França no sabien què fer-ne, el van protegir. Lenin pensava que havia estat un dels seus grans errors, però va acabar fent si fa no fa el mateix. Moltes vegades dic de broma a la gent: “Sabeu? A la Revolució Francesa van prendre la Bastilla. A la Revolució Russa van prendre el Palau d’Hivern. Si prenguéssim la Reserva Federal, diríem: I què en fotem, d’això, ara?”. Però és una qüestió molt seriosa. Què fem amb aquesta forma de poder?
