02/03/2022 | 07:00
La majoria de la gent no sap què fa la GAIP. Què és i com funciona?
Som una mena de tribunal independent sense lligam amb el poder polític, més enllà del fet que ens nomena el Parlament i que el nostre salari és públic. Però no rebem ordres ni depenem jeràrquicament de cap institució. Avaluem i revisem les administracions de planta catalana en tot el que fa referència al dret d’accés a la informació pública: ajuntaments, la Generalitat, empreses públiques… Això vol dir que, si una persona demana una informació a una d’aquestes administracions, i no li responen o ho fan de forma insatisfactòria, pot recórrer a la GAIP, sense necessitat de comptar amb un procurador i un advocat. A partir d’aquí, nosaltres traslladem la reclamació a l’Administració i veiem què ha passat.
Les administracions, doncs, no compleixen la Llei de transparència pel que fa a l’accés a la informació pública?
La compleixen quan hi intercedeix la GAIP. L’índex d’execució de les nostres resolucions és molt alt: estem en un 90%, cosa que sorprèn molt fora d’aquí, perquè els ministeris tenen la tradició de no fer gaire cas de les resolucions del Consell de Transparència, que és si fa no fa el nostre homòleg estatal. En canvi, no atenen bé les peticions inicials de dret d’accés a la informació pública. El grau de silenci administratiu és altíssim. Dues de cada tres reclamacions que ens arriben a la GAIP són per manca de resposta de l’Administració. I diria que estem pitjor que fa un parell o tres d’anys. Hi ha un esgotament i un relaxament per part de les administracions.
Què t’ho fa pensar?
Les xifres del silenci, en lloc de baixar, pugen. Això no vol dir necessàriament que l’Administració no vulgui respondre: la clau són els recursos que dedica a atendre i sistematitzar la informació que els ciutadans demanen. La Llei de transparència és del 2014; gairebé fa 10 anys que es va aprovar. Era esperable que, a mesura que passés el temps, les administracions s’anessin organitzant i dotant de mitjans per donar sortida a les demandes de dret d’accés. Però només un 10% tenen una unitat que se n’encarrega. En la majoria de casos no hi ha un circuit establert.
“Si una Administració no respon, el càstig és la sospita i el boca-orella: ‘Alguna cosa amaguen'”
Quina és la raó d’aquesta inacció? Els incomoda la transparència?
L’Administració està escanyada en l’àmbit de personal. I la de transparència, com moltes lleis, va néixer sense una dotació pressupostària específica. Hi ha ajuntaments que són petits i no tenen recursos per dedicar-hi. Però el silenci administratiu també es dona en administracions grans. Hi ha consistoris de més de 50.000 habitants que no tenen un referent d’accés a la informació pública. Les administracions han posat més cura a fer portals i webs de transparència, que és allò que es veu més i llueix, que no pas en les peticions de dret d’accés.
Per què creus que no ho prioritzen?
Potser creuen que no és important perquè afecta persones individuals. És un error, perquè la percepció que queda a la persona a la qual no atenen és que estan amagant alguna cosa. El càstig a la falta d’informació és la sospita i el boca-orella: “Si no m’ho diuen, deu ser per alguna cosa”. I això, en ajuntaments petits o mitjans on la relació amb el poder és molt més directa, suposa una pèrdua de confiança rellevant. A la GAIP arriba gent molt defraudada i cremada amb les administracions.
Quantes reclamacions ateneu?
Cada any pugen. L’any passat en van ser 1.200, i aquest 2022 segur que en seran més, perquè només fa dos mesos i anem disparats. Podríem arribar a les 1.600. I això que nosaltres calculem que ens arriben un 10% de les reclamacions que serien possibles, perquè la gent no ens coneix.
Potser ara, arran del cas de les llicències d’edat del Parlament, que va revelar el diari Ara mitjançant la Llei de transparència, se’n parlarà més. És normal que la cambra catalana, que és precisament qui nomena la GAIP, hagi decidit no sotmetre’s al criteri de la mateixa GAIP per regular-se?
És legal, i no passa només amb la llei catalana. La llei estatal també eximeix la Casa Reial i el Congrés d’estar sotmesos al Consell de Transparència.
Potser és legal, però una altra cosa és si això ha de ser així o no. Creus que la GAIP hauria d’atendre també les reclamacions sobre el Parlament de Catalunya?
Tinc la impressió que per al Parlament seria més còmode, perquè ser jutge i part és complicat. No jutjo la capacitat de l’òrgan de garantia del Parlament, que de fet ha estat capaç d’enfrontar-se a la mateixa institució i donar la raó a la periodista que ho va investigar. Ha tingut autonomia i independència. Però, si ho regulés la GAIP, l’aparença seria més imparcial. Ara el clima laboral els ha saltat pels aires.
“No hem pogut presentar mai el nostre informe al Parlament. M’agradaria saber per què”
La GAIP va començar tenint cinc membres. Ara només en sou dos, i no se n’han incorporat més. Què ha passat?
La Llei de transparència preveia poques coses sobre el funcionament de la GAIP. El Reglament de la Llei és del 2017 i va fixar que el nostre mandat seria de cinc anys. Una de les causes de la pèrdua de la condició de membre era arribar als setanta anys. Això ha passat amb dos dels vocals nomenats inicialment. Un tercer va passar a treballar a una universitat. Això va ser a l’octubre del 2017. Des d’aleshores, el Parlament no ha trobat un acord polític per nomenar-ne més membres. Fa falta l’acord de dues terceres parts de la cambra, i fins ara no ha estat possible. Si ja pateixen per aprovar uns pressupostos per majoria simple, imagina’t per posar-se d’acord amb una majoria de dos terços.
Per què la GAIP no ha anat mai al Parlament a presentar els seus informes?
No ho sé! No me n’he sortit mai i m’agradaria saber per què. Cada any ho demanem, però no devem interessar gaire. La Llei diu que hem de presentar al Parlament la nostra memòria d’activitat, i així ho fem. L’entreguem a la presidència del Parlament i a tots els membres de la Comissió d’Acció Exterior i Transparència. Al mateix temps, presentem una carta al registre del Parlament en què sol·licitem presentar l’informe, perquè ens sentim obligats a retre comptes a la cambra. Però l’actualitat política del país no ha deixat gaire marge per a aquestes qüestions. No hi hem anat mai. Potser els sembla que no ho fem prou bé.
Dius que molts ciutadans reclamen a la GAIP. Els periodistes ho fem prou?
Jo crec que no. I la GAIP és una ganga per als periodistes! Prou que s’exclamen les administracions quan reclameu… La GAIP és una font d’informació fiable, gratuïta, ràpida i que, si és necessari, lliura batalles judicials sense que això impliqui desgast i recursos per part dels periodistes. Crec que hauríeu de demanar molta més informació mitjançant el dret d’accés a la informació pública. Sé que la temptació de quedar-se en els gabinets de premsa és gran, però no és incompatible amb el fet de mirar d’aconseguir dades més de fons recorrent en última instància a la GAIP.
Els gabinets de comunicació sempre ens diuen que els preguntem abans a ells i no presentem preguntes de dret d’accés ni tampoc recursos…
Si us donen la informació, em sembla fantàstic perquè pot ser més ràpid o eficaç. Així i tot, de vegades pots necessitar informació més en cru. Si no són temes d’actualitat, el departament de premsa no et prioritzarà. Tindràs l’agenda del conseller, però poca cosa més.
La GAIP hauria de tenir capacitat per sancionar les administracions que incompleixen la Llei de transparència?
La Llei preveu un règim sancionador, però qui l’ha d’aplicar és la mateixa Administració que l’ha infringit. No té gaire lògica. Que jo sàpiga, en tot el temps en què la Llei de transparència ha estat vigent no hi ha hagut cap sanció. Que fos la GAIP la responsable d’aplicar un règim sancionador seria una manera d’incentivar el compliment de la Llei. Si l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades té competències per fer-ho, perquè la GAIP no? Si seguim amb el voluntarisme actual, hi ha el perill que la Llei s’acabi diluint perquè hi ha una percepció d’impunitat.
“Les empreses públiques creuen que la Llei de transparència no va amb elles”
CRÍTIC ha tingut molts problemes per accedir a informació del Departament d’Interior. Les nostres peticions han estat denegades de forma sistemàtica, tot i que sovint a posteriori la GAIP ens ha donat la raó. On hi ha les reticències més grans a facilitar informació?
Que un departament de seguretat pública sigui cautelós a l’hora de facilitar informació és fins a cert punt lògic. És en el seu ADN. I deixa’m dir-te que el Departament d’Interior és molt més obert que el Ministeri de l’Interior, que inadmet sistemàticament totes les peticions. On hi ha més reticència, en canvi, és a les empreses públiques, que s’oposen de forma sovint virulenta a facilitar informació. Formen part de l’Administració pública, però creuen que la Llei de transparència no va amb elles. No s’hi senten imbuïdes. Diuen que es mouen amb criteris de mercat… Sí, però amb diners públics! Per no facilitar informació, les empreses públiques tenen tendència a invocar de forma sistemàtica un límit, que són els interessos econòmics i comercials, que la llei catalana no recull. El preveu la llei estatal.
Vol dir això que les empreses públiques de la Generalitat recorren a una llei espanyola per evitar facilitar informació?
Sí. Però la llei catalana és molt més rigorosa que l’espanyola. Com que la legislació estatal és bàsica, en allò que afecta els drets dels ciutadans, les empreses entenen que pot aplicar-se. Però la Generalitat té competències per autoorganitzar-se en allò que afecta l’esfera pública, i, si el legislador català ha decidit ser més rigorós amb els criteris de la transparència, no es pot invocar la llei bàsica estatal. Nosaltres ens regim pel que diu la llei catalana.
La Cambra de la Propietat ha impugnat una resolució de la GAIP que deia que CRÍTIC havia de tenir accés a la llista de grans tenidors d’habitatge. Us trobeu sovint que poders privats vulguin qüestionar les vostres decisions?
Sí, i tant. També ha passat amb les residències de gent gran sancionades per la crisi de la Covid. Si ja hi ha una llunyania de les empreses públiques amb la Llei de transparència, imagina’t amb l’empresa privada. Però, si una empresa privada treballa amb l’Administració, ha d’estar sotmesa al poder públic. Però els costa molt d’entendre.
Creus que els tribunals donaran la raó a CRÍTIC i a la GAIP en el cas de la Cambra?
Els tribunals tenen un criteri independent i lliure. Nosaltres estem convençuts de la nostra resolució. I creiem que els arguments de la Cambra no són gaire sòlids. Però bé, ja ens ho veiem venir. A vegades un ja sap en quins jardins es fica.
