Crític Cerca
Entrevistes

Els detinguts de l’Operació Garzón “Les marques de la tortura no desapareixen”

Aquest mes de juliol farà 30 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Però aquelles dates no van ser dies de celebració per a tothom. Per als qui en aquells temps militaven en l’esquerra independentista, el 92 ha estat sinònim de detencions, de calabossos i de tortura. I, per sobre de tot, un nom: Operació Garzón. Tres dècades després d’una ràtzia que va suposar desenes de detencions, 12 dels independentistes encausats s’han reunit a proposta de CRÍTIC. Fan balanç sobre com era la seva militància i sobre el context d’uns anys en què es van acabar de soldar els grans consensos de la Transició. També sobre els errors, les contradiccions i els límits de la seva lluita. 

30/06/2022 | 06:00

La conversa transcorre un matí de diumenge a la Floresta. L’amfitrió és en Ramon Piqué, un dels portaveus del procés d’Estrasburg i alma mater de l’associació Memòria contra la Tortura, fundada pels represaliats del 92 després de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg. Solen coincidir en els aniversaris rodons, de vegades en actes públics i polítics de denúncia. Però és el primer cop que organitzen una trobada així d’àmplia.

A la trobada hi han vingut 12 dels detinguts. A més de Piqué, hi ha David Martínez, Jordi Bardina, Esteve Comellas, Teresa Mas, Toni Infante, Ramon López, Jaume Oliveras, Francesc Xavier Tolosana, Eduard López, Marcel Dalmau i Jeroni Salvador. També era prevista la participació de Pep Musté, que finalment no va poder assistir-hi per motius de salut.

Alguns van formar part de Terra Lliure. D’altres militaven al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) o en el món de l’independentisme combatiu. La seva trajectòria posterior ha seguit camins polítics i vitals diversos. És la trobada més àmplia que han fet mai davant d’un mitjà de comunicació. Venen de Manresa, de Banyoles, de Barcelona, del Maresme, i també del País Valencià. La majoria segueixen vinculats a l’independentisme d’esquerres en l’entorn de la CUP. Uns quants són ara a ERC. N’hi ha que parlen més, i d’altres que només ho fan en ocasions comptades. La conversa comença rememorant els inicis militants, en un moment en què ser independentista no era a l’ordre del dia.

D'esquerra a dreta: Francesc Xavier Tolosana, Ramon López, Antoni Infante, Ramon Piqué, Jeroni Salvador i David Martínez / IVAN GIMÉNEZ

Antoni Infante: Jo soc nascut a Andalusia i els meus pares van emigrar al País Valencià. Venia del sindicalisme de classe, però havia trencat amb CCOO i em vaig acostar a l’independentisme. Al País Valencià era un terreny molt erm. Va ser una època dura. Militar implicava moltes coses. Després de la detenció del 92 em vaig quedar sense feina, igual que la meva companya, que, tot i no haver passat pels calabossos, havia sigut portaveu del comitè de suport.

David Martínez: Jo em vaig començar a polititzar a Manresa arran de les mogudes estudiantils de mitjan anys vuitanta. Estava en una coordinadora d’estudiants monopolitzada pels cejotas [CJC, Col·lectius de Joves Comunistes, les joventuts del Partit dels Comunistes de Catalunya]. Hi teníem molt bon rotllo, però no hi encaixàvem. N’hi havia dos o tres que teníem desperta la consciència nacional, i a l’institut em vaig incorporar al Moviment Independentista del Bages, que de seguida es va convertir en l’MDT de Manresa.

Ramon López: “Terra Lliure creia que el boicot era una forma d’elevar la consciència social de la gent”

Francesc Xavier Tolosana: Vaig començar a militar a Tarragona als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans a partir del cas Batista i Roca, i posteriorment vaig estar a la fundació de l’MDT. A mitjan anys vuitanta vaig desaparèixer durant dos anys i després ja vaig reaparèixer prenent part en Terra Lliure. Com a mínim mentre jo vaig ser-hi, Terra Lliure va plantejar les seves accions com un acte de resistència.

Ramon López: Terra Lliure feia el que anomenaven “propaganda armada”. Creia que el boicot i el sabotatge d’elements estratègics de l’Estat o de l’economia era una forma d’elevar la consciència social de la gent. Això volia dir tenir com a objectiu tot allò que atemptés contra el territori, com, per exemple, les hidroelèctriques, els actuals oligopolis energètics.

David Martínez, amb Toni Infante de fons. IVAN GIMÉNEZ

David Martínez: “A partir del 1991, actuem més amb el cor que amb el cap. Les coses no es van fer bé”

L’època que us va tocar viure era un moment complex, de pugnes i confrontacions internes a l’independentisme. Una part de la militància dels anys setanta i vuitanta havia fet el pas a ERC. La direcció de Terra Lliure havia decidit posar punt final a l’activitat el 1991, però alguns dels seus militants van decidir prosseguir l’activitat. Per quin motiu?

D. M.: A partir de l’autodissolució del 1991, la gent que continua activa ho fa més amb el cor que amb el cap. Hi havia la necessitat de seguir presents al carrer. I de dalt a baix, les coses no es fan bé. En alguna època potser s’havien fet millor, tot i que segurament no gaire millor… És així.

F. X. T.: Les successives caigudes, però, fan que l’experiència acumulada durant els primers anys es perdi. El 92 es va posar en relleu que no hi havia ni prou preparació ni prou infraestructura per mantenir l’activitat.

Esteve Comellas: Si vam acabar a la presó, va ser per culpa de Garzón… i també pel ritme que vam portar. No ens vam estar pas quiets.

Eduard López: Hi havia molts factors, interns o externs, que feien que no es fos en un moment especialment àlgid. Era un independentisme dividit, que defensava un esquema de revolució social després de la caiguda del Mur… Es va buscar un pretext per engegar una operació policial de gran envergadura, però no érem un perill real per a l’Estat.

Antoni Infante i Ramon López.

Els camins diversos del 92

Eduard López és avui vicesecretari d’Acció Política d’ERC. En aquells anys militava a l’MDT, igual que Jaume Oliveras, també detingut el 92 i avui alcalde del Masnou per la formació republicana. Oliveras (que també va passar per la presó) i López s’acabarien aproximant a ERC els anys següents. Altres dels presents segueixen vinculats a l’esquerra independentista. Ramon Piqué va ser regidor de la CUP a Sant Cugat, i Ramon López milita a Poble Lliure. Antoni Infante és coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i també membre de Poble Lliure.

Antoni Infante: “El 92, l’Estat necessitava consolidar-se i anul·lar els moviments que el qüestionaven”

En aquell moment, a Catalunya, el consens favorable als Jocs és pràcticament unànime. L’esquerra independentista es queda pràcticament sola en la seva oposició a l’esdeveniment.

R. L.: Els Jocs formaven part d’una estratègia d’espanyolització de l’Estat. Però no era només la qüestió nacional. Jo soc del Poblenou i allí es va crear una plataforma veïnal contra l’especulació, en bona part dinamitzada per gent nostra, de l’MDT.

A. I.: Espanya s’acabava d’integrar a la UE, ja estàvem a l’OTAN, i calia guanyar legitimitat respecte a la resta dels estats europeus. L’Estat necessitava consolidar-se, i, per fer-ho, havia d’anul·lar la potencialitat dels diversos moviments que el qüestionaven. Era un moment en què estaven modulant el procés a Euskal Herria i havien d’intentar evitar que hi hagués quelcom de similar als Països Catalans.

D. M.: Cal partir de la base que tota l’oposició als Jocs era molt minoritària. L’any 92, la majoria del país hi està a favor. Des del catalanisme hi ha un patriotisme olímpic. En aquells anys, l’Estat estava negociant amb ETA de forma discreta. El 91, cent presos bascos amb condemnes llargues van sortir al carrer sense que ningú s’hi fiqués. Aquell juliol, de fet, ETA està en treva. L’objectiu és tenir una Sevilla calmada per a l’Exposició Universal, un Madrid calmat i sobretot una Barcelona calmada.

Els represaliats del 92 / IVAN GIMÉNEZ

El talp de l’Operació Garzón

Què és el que recordeu més de les vostres detencions?

E. C.: Feia molts dies que ens seguíem. Aquella nit, abans de pujar a casa, amb la meva dona [Teresa Mas] vam fer un parell de voltes a l’illa de cases pensant que els podríem despistar. Però no. M’ha quedat la sensació que hauríem pogut fotre tots el camp a l’exili com fan ara. Potser érem massa joves o inconscients…

F. X. T.: La primera notícia que vaig tenir va ser la detenció del grup de Manresa a través dels diaris. Jo en aquella època tenia 34 anys i un fill de 2. Marxar a l’exili sense estudis ni contactes era un risc elevat: no hi havia una infraestructura a França per acollir gent. T’havies de buscar la vida. Vaig decidir quedar-me. Al tercer dia, al voltant de les dotze de la nit, em disposava a acompanyar el meu cunyat amb cotxe a casa seva quan se’m va tirar a sobre un grup de gent i em van fotre una pipa al cap. Sabia que eren guàrdies civils; jo havia estat treballant de policia local a Valls i en coneixia uns quants de vista de la comandància de Tarragona. L’endemà em van dur a Madrid. M’acusaven de quatre artefactes i van encertar de ple.

D. M.: La Guàrdia Civil tenia uns equips antiterroristes de primera divisió mundial, creats per Narcís Serra, del tot modernitzats. I això vol dir amb capacitat per torturar com es tortura en tot el món, no com ho havien fet abans. I a nosaltres ens cau a sobre el pes de tot això. Com que no tenen feina al País Basc, els porten a Catalunya. I s’ho agafen molt seriosament. Havien autoritzat una infiltració, que va fer el seu servei.

És un cas poc explicat: Josep Maria Aloy, l’infiltrat de Terra Lliure que va facilitar la caiguda del 92.

JAUME OLIVERAS: La primera persona que em va parlar del talp va ser, anys més tard, el periodista Xavier Vinader.

D. M.: Diuen que va cobrar 5 milions de pessetes de l’època, més les dietes. També hi va estar implicat Mikel Lejarza, El Lobo, talp històric d’ETA, que és qui el va captar.

Jaume Oliveras i Marcel Dalmau.

Eduard López: “Molta gent associa ser víctima de la tortura a un acte heroic de militància, i no és cert”

Quin impacte va tenir per a vosaltres haver patit maltractaments?

Ramon Piqué: El 92 va ser el moment en què vam començar a detallar la repressió amb pèls i senyals. Jo sabia que havien torturat Carles Castellanos perquè algun cop, molt ocasionalment, havia explicat alguna cosa. Però sempre molt discretament, perquè la militància era un contracte polític on la tortura era una cosa que s’havia d’assumir i ja està. Vist amb perspectiva, això és una aberració molt perversa. Però al final les marques de la tortura no desapareixen. La persona torturada és com un paper arrugat. Per molt que intentis tornar-lo a la seva forma original, les marques hi són.

E. C.: Jo no he volgut ni pogut llegir mai cap dels relats de tortures que han escrit els meus companys. No n’he estat capaç.

D. M.: després d’allò no he tornat a ser mai el mateix. La tortura fa que hi hagi molts calaixets dins del cap que no estan tancats mai del tot. I, quan hi ha una mica de moviment a la teva vida, es tornen a obrir.

E. L.: Cadascú ho viu d’una manera diferent. Durant els primers anys em va afectar molt. El problema principal és que molta gent associa ser víctima de la tortura a un acte heroic de militància. Però jo sabia que no havia estat cap heroi. Perquè la informació que has facilitat ha tingut conseqüències sobre la vida d’altres persones. Això em va costar molt de metabolitzar. Però, un cop vaig fer el procés, no em vaig sentir especialment traumatitzat. En parlo i hi penso quan arriben alguns aniversaris. Em sento un privilegiat, perquè la nostra tortura ha estat reconeguda socialment. Conec molta gent que ha estat torturada i no s’ha incoat el més mínim procediment.

Marcel Dalmau: “Un tret a la cama, és tortura o no? Per mi ho és. Ho hem d’assumir”

Marcel Dalmau: De la tortura no en parlem gaire, i, si en parlem, és per intentar que fets així no es repeteixin. El torturador l’aplica des de la distància més absoluta i és la màxima negació de l’individu. La tortura ens animalitza. Ens diuen assassins, ens humilien, no tenen cap consideració; per ells som pitjor que el no-res, som el mal. Un gran error és la mitificació. Tota aquesta mitologia dels torturats que resisteixen, que és falsa. És absurd i ridícul. Perquè tothom parla; és només qüestió de temps.

A mi m’ha fet pensar molt sobre la condició humana. Per exemple: hi hauria algun supòsit en què jo seria capaç de fer això que m’estan fent ells? I també en vaig trobar, de condicions imaginàries. Si et prenen un fill i l’estan torturant davant teu, i tinguessis ocasió d’agafar el torturador, no li ventaries només una plantofada, oi? També et fa pensar sobre la violència. I coses ingrates. Un tret a la cama, és una tortura o no? Per mi ho és. Ho hem d’assumir. Nosaltres també hem fet actes de violència. I qui diu nosaltres, diu tothom. També la gent que aplaudeix la policia quan colpeja un manifestant. No podem eludir la violència. Som copartícips de totes les barbàries de la humanitat. També els nostres han fet atrocitats al llarg de la història i no ens hi podem ubicar al marge.

Jordi Bardina.

Jordi Bardina: “Jo no buscava cap reparació a Estrasburg. Només volia seguir castigant l’Estat”

El 2003, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol pel fet de no investigar les tortures. Us vau sentir reparats?

D. M.: El procés d’Estrasburg va ser una barreja de sentiments. Arribar-hi va ser una trempera brutal. I després va ser una depressió. Després d’una sentència més aviat salomònica i 8.000 euros d’indemnització… cap a casa. Cap procés reobert; no se’n busquen responsables… Per mi la tortura és irreparable.

JORDI BARDINA: No sé si tots buscàvem el mateix. Jo, personalment, no buscava cap reparació a Estrasburg, sinó continuar amb la meva acció política anterior i seguir castigant l’Estat. Ni que m’haguessin cobert de diners o s’haguessin reconegut les culpes, no m’hauria sentit reparat. No vull cap reparació per part d’ells. 

E. L.: També crec que va ser tan bèstia el que va passar que, indirectament, allò va ser com un moment que ens va permetre fer net políticament. Sortir d’allà més o menys sencers i enfocar l’acció política independentista fent net d’una història anterior que tots podem reivindicar i podem ser-hi lleials a la nostra manera. Els excessos de l’Operació Garzón ens van ajudar a créixer políticament.

Encarna Canet, Teresa Mas i Ester Rocabayera. / IVAN GIMÉNEZ

Teresa Mas: “Vaig patir una pressió psicològica, patriarcal i sexual contínua durant tres dies”

Les dones del 92

S’ha parlat molt dels homes del 92. Però molt menys de les dones. Un dels casos menys coneguts de tota l’Operació Garzón és el de Teresa Mas. Mas, que llavors tenia 28 anys, va ser detinguda juntament amb el seu company, Esteve Comellas. No militava en cap partit ni organització. Garzón li va aplicar la Llei antiterrorista i va quedar en llibertat sense càrrecs al cap de tres dies. El seu relat no ha sortit publicat mai en cap mitjà de comunicació. Fins ara.

Teresa Mas: Vaig estar tres dies en aïllament, i el que vaig viure va ser un infern. No em van tocar físicament. Però em van posar al límit a tot nivell psicològic. Com a dona vaig ser molt utilitzada. I només ho vaig saber després. Perquè quan cridava, obrien el meu lloc d’interrogatori i deien als altres detinguts: “És la teva companya que està plorant i cridant”. Jo estava allà amb els ulls embenats i m’anaven fent comentaris sexuals: “Mira quin cul, ara estem sols, ja veuràs què farem… “. Una pressió sexual i patriarcal contínua. Van ser tres dies molt bèsties de la meva vida. Vaig signar documents que no sé encara avui ni què deien. I després em van deixar anar sense càrrecs, un dia a les vuit del vespre al mig de Madrid, i espavila’t. La meva família em va pagar el bitllet d’avió de tornada.

Vas ser una de les cares visibles de la Comissió de Portaveus de Presos i Encausats.

T. M.: Quan vaig tornar a casa, estava descol·locadíssima. Jo havia estat represaliada, però era la parella de l’Esteve, que el van empresonar. En aquell moment no vaig verbalitzar el que m’havia passat. El meu caràcter em va fer posar en mode família i parella de represaliat. Vam crear una xarxa de suport formada per companyes i mares (i també alguns pares) molt potent. Ens vam conèixer i organitzar amb les coses més pràctiques: les visites, els horaris… Era una xarxa d’autoajuda, una cosa que sabem fer les dones (no sé si tant els homes…!). Això era un tresor. Com ja sol passar, les cures van recaure sobre les dones.

Ester Rocabayera i Encarna Canet són les parelles de Ramon López i Antoni Infante. A diferència de Mas, elles sí que militaven l’any 1992 a l’MDT. L’Operació Garzón també les va tocar de forma directa.

Ester Rocabayera: El 92 tenia 24 anys. El dia que van detenir en Ramon jo havia de ser a la seu de l’MDT en una reunió, però tenia un curs i no hi vaig anar. Quan vaig arribar a casa, hi havia la Guàrdia Civil. I per sort una veïna em va trobar pel carrer i em va alertar. Si no, segurament m’haurien detingut. Quan vaig anar a Madrid per a la declaració d’en Ramon, l’advocat em va dir que estava en crida i cerca… Estava a l’atur. No podria exiliar-me: això de creuar la frontera també té un biaix de classe, i jo no tenia ni un duro. Vaig anar a Igualada a casa de la meva germana durant un mes.

Encarna Canet: Tenia 22 anys i acabava d’entrar a l’MDT. Treballava a Institucions Penitenciàries com a treballadora social, m’havia presentat a un procés d’oposició i hi havia quedat la vuitena. Després de la detenció em van fer fora de la feina, misteriosament el meu contracte es va acabar. Vaig passar dos anys a l’atur. A València vam ser un grup de gent molt unida; allò va ser un petit escàndol i es va mobilitzar molta gent.

Com va marcar l’Operació Garzón la vostra vida posterior?

E. R.: Molt, en positiu i en negatiu. M’he sentit també represaliada. Vaig tenir molta ansietat durant el judici i he estat molts anys recuperant-me i anant al psicòleg. A nivell emocional marca.

E. C.: A mi em va fer militar més seriosament.

T. M.: Et marca, però com qualsevol cosa forta de la vida. Aquest va ser un gran sotrac, però amb l’Esteve sempre ho diem: n’hem passat moltes junts. Només qui ha passat la repressió sap com n’és de dura, però tot és relativitzar-ho. Des de llavors tinc una mirada més complexa de tot. Ho poso tot més en dubte. Jo sé què es va dir del 92 als mitjans de comunicació. I sé el que vaig viure.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies