Enric González “El Procés va tenir un punt de ceguesa col·lectiva”

Si començo per la teva la biografia, destaca la figura del teu pare, l’escriptor Francisco González Ledesma, un dels impulsors de la novel·la negra a Espanya.

A casa hi havia molts llibres, i ell me’n passava alguns que eren massa durs per a la meva edat. Tot això va fer que, de molt petit, aprengués a llegir de seguida. Teníem una bona relació, tot i que no érem gaire efusius. De fet, em sembla que mai ens vam fer una abraçada.

Vens, però, d’una família treballadora. On vivíeu?

Pujant cap al Tibidabo, a la carretera de l’Arrabassada, entre camps i descampats assilvestrats. També hi havia una benzinera i una carretera on jugava a futbol. Recordo que, aleshores, anar a Gràcia era anar a ciutat, i anar cap a la plaça de Catalunya i la Rambla era anar a Barcelona.

I en aquest món d’infància… vas pensar a ser veterinari, no pas periodista.

El que tenia clar és que no volia ser periodista. Vaig fer dos batxillerats: el de Ciències i el de Lletres per intentar ser veterinari. Després, vaig aprovar la selectivitat amb una nota molt alta, i, com que a Barcelona no hi havia facultat de Veterinària, el meu pare em va proposar treballar sis mesos a la Hoja del Lunes perquè ell podia aconseguir que jo hi entrés de becari. I vam acordar que, si no m’interessava la feina, em finançava la carrera de Veterinària.

I et va interessar?

Des del primer dia, m’entra el pànic. Jo no serveixo per a això, em deia. Recordo que, un diumenge a la nit, hi va haver un accident aeri, i jo anava component les planes a mesura que n’arribaven les novetats; i, mentre ho feia, em repetia que aquella seria l’última vegada. Quan ja rumiava deixar-ho, em truquen d’El Correo Catalán i m’ofereixen feina amb un sou fix. Com que jo sabia que aquella feina, el que se’n diu treballar, no ho era pas, vaig decidir provar-ho. I fins ara. Del que sí que me n’adonava, però, és que redactava molt de pressa i sense faltes d’ortografia.

Imagino que, en aquella època, era molt útil escriure de pressa i bé.

Sí. Durant els Jocs Olímpics de Barcelona, jo era a Londres, i, de sobte, El País m’obliga a viatjar a Barcelona només per escriure la crònica de la cerimònia inaugural, perquè s’havia de fer en directe i no hi havia ningú que escrivís tan de pressa a la redacció. Tal com el text rajava, anava directe cap a la impremta. Ara bé, tot ha estat casualitat; inclús he intentat deixar l’ofici, però sempre hi ha hagut algú que m’ha dit que em bevia l’enteniment. Quan vaig tornar de l’Aràbia Saudita, durant la guerra del Golf, jo volia plegar perquè m’adonava de les mentides que explicava tothom. Aleshores, em vaig acomiadar del diari, vaig demanar la liquidació, i, de sobte, Joaquín Estefanía, que llavors era el director, m’ofereix la corresponsalia a Londres. Un cop a casa, la meva dona em mira com si jo fos idiota, i em diu que accepti la proposta del diari. I allà comença de nou la roda.

“Sempre vaig admirar Martí Gómez; era un entrevistador natural que inspirava confiança”

Això que expliques em recorda una frase que has dit alguna vegada: “Entiendo que mi vida ha sido una fuga”. Què hi vols dir exactament?

A finals del setanta, jo feia economia a El Correo Catalán. Després, a El Periódico, amb l’Enric Tintoré, i, més tard, a El País. Però, en aquell moment, va morir la meva filla. Els de la secció d’Internacional em van proposar, mentre queia el Mur i s’ensorrava el bloc soviètic, que marxés cap allà, i vaig decidir anar-hi i desaparèixer. I així he anat fugint. Primer, cap a l’Aràbia Saudita, i més endavant, cap a Londres. La mort de la meva filla, la Clara, no l’he paït mai. I, com que m’anaven oferint feines, les acceptava.

Em costa molt imaginar com es pot gestionar una pèrdua d’aquest tipus.

És impossible portar-ho bé. T’enfonsa. Busques excuses per no pensar-hi gaire.

Has comentat que no volies ser periodista, que hi arribes, en certa manera, per atzar. Ara bé, quan et trobes a dins, tens referents periodístics?

Martí Gómez, sens dubte. El meu pare, que era el seu cap, m’explicava, de petit, històries del Martí. Un dia, el vaig entrevistar, i d’ençà d’aquell dia, em vaig convèncer que, almenys, podia intentar l’ofici. Anys després, tots dos vam coincidir a Londres, i vam fer plegats un programa a la SER. Sempre el vaig admirar. De fet, m’he mogut amb gent més gran que jo, de generacions anteriors, com l’Andreu Missé, o la Soledad Gallego. El Martí era un entrevistador natural que inspirava confiança. Quan ens trobàvem a la cocteleria Boadas, només calia que ell em mirés i em digués “què?”, que jo ja em deixava anar i li ho explicava tot.

Seguint les petjades del gran Martí Gómez, et pregunto qui tries, si el bon periodista fill de puta o el periodista que posa límits?

Bé, si pots tenir-ho tot (ser bon periodista i bona persona), molt millor. Però, allò que deia Kapuściński, que per ser un bon periodista has de ser bona persona, no és cert. He conegut periodistes molt bons que eren persones horroroses. La bondat és una virtut cívica, però no pas professional ni artística.

“Cebrián, com a empresari, era calamitós, i com a director, va establir un règim de terror a ‘El País'”

Una part de la teva trajectòria professional, l’has fet a El País. Però, te’n recordes de la primera vegada que entres a la redacció del diari a Madrid? Aleshores, era “el gran mitjà”.

Jo hi arribo per la redacció de Barcelona. Em diuen que vagi a Madrid, que em paguen el vol d’anada i tornada, i que conegui els companys d’Economia del diari, i també Juan Luis Cebrián. Hi arribo, em presento al vigilant de l’entrada i li dic que soc de la casa, i ell, desconfiat, em demana el DNI. No hi conec ningú. Una secretària em diu que Cebrián em rebrà més tard, m’assec i espero. Es fa l’hora de dinar, dino amb els companys, passa la tarda; i li dic a l’última secretària que què fem. Ella em diu que em busquen un hotel i que Cebrián “te recibirá, te recibirá”. Cap a les onze de la nit, em truquen que pugi, i allà assegut estava el paio, a l’escriptori, tot fosc, escrivint a mà sota una llumeta. Sense mirar-me, em dona la benvinguda i em diu: “Me han hablado muy bien de ti, y que si hay algo que quieras decirme”.

I què li respons?

Li dic que no, que estic content. I em contesta: “Piénsalo bien, porque seguramente nunca más tendrás la oportunidad de hablar conmigo”.

Molt gràfica l’escena, sí. Un personatge d’una època?

Com a empresari, era calamitós, i, com a director, va establir un règim de terror. Era estil d’aquella època, sí. Et podien llançar telèfons pel cap. A la nit, quan Augusto Delkáder, un dels membres fundadors d’El País, duia unes copes de més i rondava amb els ulls vermells per la redacció, era terrorífic. Tots desapareixíem. Uns s’amagaven al lavabo i altres fugien escales avall. Aleshores, a les redaccions, es bevia i es fumava, i fins i tot s’hi havien posat matalassos, perquè, si la rotativa no funcionava, s’hi dormia, a la redacció. Inclús, d’aquelles nits han sortit algunes criatures. Durant els anys noranta, però, la cosa canvia. Ja existeix El Mundo, i El País ja no és el diari ecumènic. S’equilibra l’ecosistema mediàtic.

Quina època tan diferent de la d’ara, les redaccions, les ciutats, Madrid i Barcelona…

Barcelona, abans, era una ciutat molt més lletja i, per tant, més agradable. Hi havia la indústria editorial i un ventall de personatges curiosos; una ciutat portuària molt divertida. Madrid, aleshores, no interessava. Però, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan guanya Pujol i comença l’hegemonia nacionalista, Barcelona canvia espiritualment; i amb el 92, ja canvia físicament. En aquell moment, però, jo era a fora. La ciutat d’ara, no la reconec. És diferent. Té avantatges, ben segur, tot i que jo no els veig.

A Madrid esclata la Movida amb l’esquerra al Govern, i a Catalunya, arrela el pujolisme. Curiós, tot plegat. Dues ciutats que es vigilen, com si sempre anessin a la contra.

Era una època complicada, a les dues ciutats, sobretot per la delinqüència i l’heroïna. Recordo que a la sala Zeleste començaves a veure gent sense dents. D’alguna manera, als anys vuitanta, l’esperit que tenia Barcelona se’n va a Madrid. A Barcelona, el canvi va ser lent i previsible, inclús molt abans que Pujol fos president. Ell ja era el banquer que ho finançava tot. Ell manava, i se sabia que ell encara manaria perquè tothom li devia favors. Per això, quan arriba Tarradellas, gairebé tothom li fa el buit. Al nacionalisme moderat de l’època, però, li reconec una virtut: que Catalunya s’hagi equilibrat, perquè, fora de Barcelona, tot estava molt deixat.

“Segurament soc el treballador més breu en la història de TV3, només per unes hores; Prenafeta m’hi va vetar”

T’he preguntat, abans, sobre El País, però no com hi entres, al diari. Va ser després que publiquessis conjuntament amb Siscu Baiges i Jaume Reixach el famós i gairebé prohibit llibre sobre Banca Catalana?

Sí, sí, de fet, arribo a El País a causa del llibre. Em truca un senyor de premsa de la Generalitat, i m’avisa que estan fent un informe sobre mi. Se’m prohibeix l’entrada a qualsevol roda de premsa i acte de la Generalitat. La situació era incòmoda i a tots tres se’ns fa difícil treballar. L’Andreu Missé publica una doble pàgina sobre el llibre a El País, i, pocs dies després, em proposa d’anar-me’n amb ell al diari, ja que és un mitjà més blindat contra Pujol pel fet que la publicitat prové de Madrid.

I per tota aquesta situació afirmes que, potser, ets el treballador més breu en la història de TV3?

Sí, i segurament ho soc. En Joan Salvat, que se’n va cap a TV3, em diu si m’interessa ser-hi, que escriurem reportatges. Jo li dic que sí, i ell em diu que passi pel carrer Numància i signi el contracte. Al matí hi vaig i signo. I a la tarda, de sobte, em diuen que no, que el Lluís Prenafeta ha dit que ni de conya.

Amb la perspectiva de viure a l’estranger, de lluny, com vas contemplar el Procés?

Com que era calamitós per a les dues parts, estava convençut que, a l’últim moment, s’evitaria el xoc. Era de sentit comú. Però, ningú va comptar amb el factor Puigdemont, que pot ser una bona persona; però, políticament, és un insensat. En dos minuts s’escalfa i, per collons, proclama la República. De Pujol pots dir el que vulguis, però sabia el que feia. Quan comença el Procés i es parla de les estructures d’Estat, t’adones que no hi ha res, i que no és viable i que no funcionarà. I la cosa, efectivament, no funciona. El Procés va tenir un punt de ceguesa col·lectiva. És una idea de l’estil: “Sabem que és un disbarat, però tenim raó”. Però, quan una part majoritària de la societat creu que té raó, faci el que faci, perquè hi ha raons superiors a les minúcies de cada dia i de la vida dels altres, te’n vas al barranc. I a Europa, de fet, ningú els ha fet cas. Si ho mires, però, des d’un context més ampli, s’entén que la gent, en general, estigués tan calenta. Sortíem d’una crisi espantosa. A Madrid brolla Vox i Podem, i, a Catalunya, el processisme. En definitiva, són reaccions de ràbia.

“El problema principal del periodisme són els consumidors; els periodistes som dolents, però els lectors encara ho són més”

El que em pregunto, però, és si l’objectiu patriòtic està per damunt de tot, si el factor nacionalisme tapa i oculta la problemàtica social.

És que Catalunya és el país dels dobles significats. Tot és molt indirecte. De fet, no hi ha una literatura de xoc perquè el país no està per això; i, en canvi, és on passen els primers fenòmens bèsties de la crisi: Artur Mas fuig amb helicòpter, a la Ciutadella tot de persones emprenyades, s’adopten polítiques neoliberals… Els catalans, però, ja se sap: mai tenim la culpa de res. Aquesta, sempre prové de fora. Fins i tot Manuel Vázquez Montalbán tenia aquest perfil resistencialista. Tots l’admiràvem, escrivia com una bèstia i no hi havia un home amb més èxit, però encara tenia una actitud com de víctima. Sí, ho havia estat, per descomptat, però, ja no ho era, ja li havia passat: era un pope. Era molt tímid; així i tot, quan es deixava anar, era molt divertit. En fi, nosaltres, els catalans, com que som els oprimits i els altres són els opressors, podem dir el que vulguem dels altres.

I a nosaltres ens ho poden dir? Tenim la pell molt fina?

Sí, perquè, a sobre, Catalunya és molt italiana, i València, també. València és la Itàlia del Sud i Catalunya s’assembla a Gènova. Tot és ofensiu i tothom ens puteja. I això, a mi, em cansa. A Madrid tot és més clar: quan manen els fatxes, manen. I fan el que volen. Ja saps què hi ha.

Em penso que, en el fons, a les persones ens costa pair la complexitat de la realitat, moure’ns en el ventall de grisos.

Sí, i tenir dues idees contradictòries dins el cap.

I les xarxes i els mitjans de comunicació que fan de trinxera no ajuden.

Tots sabem que el problema principal del periodisme són els consumidors de periodisme. Els periodistes som dolents, però els lectors encara ho són més. El lector vol que cada dia li diguin que té raó en tot, i, si no en té, s’emprenya moltíssim. Tothom busca en el seu diari el que hi vol trobar, i els diaris els ho donen, perquè ho saben.

“Els diaris crítics i amb subscriptors són els únics amb possibilitats de supervivència”

Ideologia com a consum?

Però és que la cosa ideològica ja em comença a espantar. No n’hi ha prou a explicar més o menys la realitat? La qüestió clau és intentar no mentir. Puc explicar els fets, que no són la realitat, i encara menys la veritat. La veritat és un terreny filosòfic. La realitat és el que podria ser accessible per al periodisme, és a dir, un conjunt limitat dels fets, no pas tots els fets. Com a periodista, t’has de limitar a explicar els fets sempre que tinguin sentit, i, si no en tenen, els has d’explicar d’una forma incoherent. Intentar fer-ho tot versemblant i coherent et porta a la falsedat. Així, només omples els buits blancs com fa el nostre cervell.

I, si deixem de banda la trinxera, com veus, avui dia, el món del periodisme?

L’ofici està molt bé, però la indústria no funciona: no té prou lectors, i, per tant, és difícil que sobrevisqui. A Espanya, els subscriptors són falsos: quan s’acaba l’oferta, es donen de baixa. A més, un dels drames de la premsa continental és que sempre ha estat política i literària, fortament ideològica; mentre que la britànica, en canvi, sempre ha estat comercial i per fer negoci. L’Imperi britànic, com la City de Londres, es nodria de tota una informació útil, de saber el preu de les matèries primeres, els horaris del port, de si un vaixell s’havia enfonsat o no… El cas, però, és que no hi ha lectors, i, a sobre, les notícies t’arriben sense voler i ja no cal ni llegir.

Però les notícies no són informacions.

No, la informació és el perquè, el què passarà, el com i l’on. Però això costa diners i gent que pagui per aquesta feina. Abans, encara es pagava una mica. A més, el lector, si vol informació útil (horaris de bus, farmàcies de guàrdia, televisió…), la busca en altres llocs. D’altra banda, la publicitat se n’ha anat a Internet, no cap als diaris. Em penso que, avui dia, l’única subscripció imprescindible és The Economist, que les elits paguen i consumeixen per saber què passa al món i guanyar quartos d’una forma seriosa.

I dintre d’aquest ecosistema mediàtic, què passarà amb els diaris crítics i amb subscriptors?

Probablement són els únics amb possibilitats de supervivència, com els petits mamífers quan es van extingir els dinosaures. Són mitjans amb recursos escassos equilibrats amb les ambicions, on ningú es vol fer ni es fa milionari. Sobreviuen. És el moment de les embarcacions petites, perquè els diaris grans i amb corresponsalies i redacció forta ja no es poden mantenir per la falta de lectors. A més, hi ha un altre problema: els lectors són incapaços de llegir dos paràgrafs seguits perquè els resulta massa complicat. Volen el missatge curtet i sense ironia, perquè, a més, s’ha perdut el sentit de la ironia. Però el mitjà escrit s’hauria de fer per a gent a qui agrada la lectura, i hauria de tenir textos llargs. De fet, el periodisme necessita els recursos de la literatura, perquè, com millor s’expliqui, tindrà més qualitat. El millor periodisme es fa en els llibres.

“El corresponsal s’ha d’enamorar del lloc on va per fer bé la seva feina”

La democràcia està en crisi, en part, pel periodisme que s’elabora?

Sí, van lligats, d’ençà que s’inventa el sistema representatiu, que no és exactament la democràcia. A la Constitució nord-americana no surt la paraula democràcia, i això vol dir alguna cosa. La fórmula és un mecanisme perquè la gent se senti representada per determinades persones, i que, al mateix temps, les diferents institucions es vigilin les unes a les altres. Però queda clar que, si el ciutadà no està informat, el seu vot és molt deficient. De fet, el vot és molt deficient, perquè tots votem per raons absolutament estúpides i sense saber realment què coi passa. Però no hem trobat cap artefacte que funcioni millor. El periodisme és necessari per a la democràcia, i com que la democràcia està en decadència, i sobretot per raons econòmiques, la premsa també ho està.

Per acabar, et vull preguntar sobre l’experiència del viatge. Tu has sigut corresponsal en molts països i ciutats.

Soc d’allà on estic, desconec què és la nostàlgia, i m’agrada més marxar d’un lloc que arribar-hi. És un plaer intens. Has de descobrir el lloc i enamorar-te’n per fer bé la teva feina. Per això, ha de ser ben difícil ser corresponsal a Israel, perquè t’has d’enamorar de dues realitats totalment contradictòries. Has d’entendre les raons de les dues parts, i les dues parts tenen raons i són oposades. I per aquest motiu necessites enamorar-te. El corresponsal a la contra no funciona. El cas extrem seria l’Alemanya nazi. Podies estar enamorat de la societat alemanya i veure com s’estava convertint en una màquina de destrucció. I això va passar a la societat més avançada del planeta. De fet, les societats poden embogir. Pot passar, i ha continuat passant en altres llocs del món.

Com a Ruanda? Hi eres, el 1994.

La gent no parava de cardar. I passa en totes les guerres. Tu pots pensar en la humanitat, però això només és un concepte abstracte. En un conflicte civil, la humanitat es redueix a la teva família: tot ho fas pels teus fills, i, si no ho fas, els teus fills viuran en perill. I, si no hi ha un perill real, te l’inventes. Va començar l’extermini, perquè la ràdio insistia que els tutsis que estaven a Uganda tornarien i matarien tothom. Circulava la idea que, si no mates tu abans, el mort seràs tu. I, és clar, com més mates, més has de matar. Que no en quedin testimonis.

Com es pot viure de nou un cop observes aquell extermini? Com es pot continuar lligat a la vida després d’una experiència tan al límit?

Es pot, sí. Que com es fa? Assimilant. Només els que ho van viure en primera persona van sentir que era insuportable. Primo Levi, a l’Alemanya nazi, per exemple, que es va llevar la vida. Però els altres ho assimilem tot. L’ètica és un artefacte extern a l’humà que intentem aplicar-nos quan podem i en petites dosis, com l’esforç per conviure i no matar-nos cada dia. D’això se’n diu civilització.