28/02/2023 | 06:00
Comences Las abandonadoras parlant del personatge de Pippi Långstrump (o Pippi Calcesllargues). Jo la mirava a la tele, però no m’havia aturat a pensar en una cosa òbvia: no té pares i viu en total llibertat.
El personatge m’encantava i alhora em provocava una gran angoixa. Ara, amb la mirada d’adulta, penso que jo hauria d’haver celebrat aquella llibertat que tenia la nena. Aquesta era la idea de l’autora, d’Astrid Lindgren. Però jo patia perquè Pippi Långstrump no tenia ningú que la cuidés i la protegís. De fet, sempre em va semblar que la solució seria que l’adoptessin els pares de Tommy i d’Annika, que eren una família sueca tradicional. Em fa molta ràbia ser així!
Però desmenteixes que el llibre que tingui res d’autobiogràfic ni que vulguis abandonar els teus fills…
No, no. El llibre intenta no jutjar les dones que van deixar enrere els seus fills. Qualsevol persona pot ser una mare abandonadora. No existeix un gen de l’abandonament. Moltes d’elles tenien en comú que tenien fills, però no volien convertir-se en mares. Maternar i ser una mare són dues coses diferents. Ser una mare encara té una connotació social amb una càrrega massa densa i pesada, i em sembla normal que hi hagi dones que no vulguin carregar tot això.
“Convertir-se en mare encara té una connotació social amb una càrrega massa densa”
D’entre les històries de dones que surten al llibre em vull quedar amb dues: Meryl Streep i Mercè Rodoreda, dos mons diferents que semblen antagònics.
Meryl Streep no és una mare abandonadora, té quatre fills i els ha cuidat. Però em semblava interessant incloure-la al llibre perquè la seva filmografia, com a actriu totèmica de la seva generació i com a intèrpret de molts papers de mare al cinema, apel·la molt al mainstream emocional i a com es percep la maternitat —i les seves renúncies— en les pel·lícules de Hollywood. Per exemple, a Un grito en la oscuridad, interpreta una dona que acusen d’haver assassinat el seu bebè, tot i que ella assegura que se l’ha menjat un gos salvatge; i al judici, una de les coses que li retreuen és que no semblava prou afligida, prou trista…
Oh, molt d’actualitat, això de jutjar les dones víctimes per si estaven prou tristes, per si van plorar prou, per si van refer o no la seva vida…
Similar al cas de la mare de Madeleine McCann. O la noia víctima de La Manada de les festes dels Sanfermines. O ara la noia que acusa Dani Alves de violació en un reservat d’una discoteca. Jutjades per si van plorar suficient. Jutjades per si van tancar les cames o no les van tancar suficientment fort.
Mercè Rodoreda és un cas excepcional. Jo no sabia ni tan sols que hagués sigut mare.
És, probablement, l’única escriptora catalana que tots hem llegit, perquè tots la llegíem a l’institut. És la gran escriptora catalana del segle XX. I, en canvi, és molt poc conegut que va tenir un fill i que el va deixar a càrrec dels avis quan era petit i, pràcticament, no el va tornar a veure mai. És una part molt fosca i poc tractada sobre ella. No sé si per incomoditat, per falta d’informació o per protegir-la.
Què va passar?
A ella, de molt jove, la van casar amb un tiet seu. De fet, sempre havien viscut a la mateixa casa: així que va sortir de casa als 19 anys per casar-se amb ell i van tornar tots dos a la mateixa casa com a marit i muller. Hi havia un punt paternofilial. I, de seguida, es va quedar embarassada del seu únic fill, Jordi. La seva amiga Anna Murià assegurava que Rodoreda li va arribar a dir: “Tant de bo es morís”. Quan en Jordi tenia nou anys, Rodoreda se’n va a l’exili i ho aprofita per trencar el seu matrimoni. Va deixar el fill a càrrec de l’àvia. És cert que no tenia diners, que vivia a Suïssa ajudada per familiars i amics… però a partir d’aleshores només parlen per carta i, bàsicament, parlen de coses molt materials, com ara de diners. De fet, la relació amb el fill s’acaba trencant per una herència, i no es van tornar a parlar. A més, Jordi acaba patint un brot esquizofrènic i entra en un psiquiàtric, del qual no sortirà mai. Ella mai el va visitar al psiquiàtric. És una història tremenda…
“Hi ha un judici constant sobre les dones i la maternitat: està més instal·lat del que creiem”
Dels escriptors i intel·lectuals homes mai no preguntem si tenien fills, si els van cuidar… Per què jutgem tant les dones?
Em fot molta ràbia! Hi ha un biaix en l’exigència cap a les dones mares, i està més instal·lat del que creiem. Penso en la càrrega mental, en les decisions laborals que prenem, en les preguntes sobre el rellotge biològic… i sobretot hi ha un judici constant envers la dona. Resoldre el problema de la vida domèstica i de les cures sembla que sigui encara un problema només per a les dones.
Expliques al llibre el dia que vas deixar el teu primer fill a l’escola bressol, algú et va preguntar: “Has plorat?”
La segona vegada que m’ho van preguntar vaig respondre: “Sí, una mica”. Mentint. És una anècdota molt simbòlica. És la prova del mocador de l’amor veritable. Em feia pena separar-me d’ells; els estimo, però em guanyava l’alliberament que sentia: soc autònoma, gairebé no vaig tenir baixa, vaig haver de tornar a treballar de seguida… Necessitava que algú ens ajudés amb la cura dels fills.
Em sembla que hi ha una pugna dins el feminisme sobre la qüestió de la maternitat: resumint-ho molt i malament, hi hauria un feminisme, sobretot dels anys seixanta i setanta, que reivindica que la mare ha de tornar a treballar i ser autònoma de seguida… i un feminisme, potser més d’ara, que reivindica tenir més temps per estar amb els fills, criança amb aferrament, i no dependre d’un treball assalariat en la màquina capitalista.
És el gran debat. Però a mi m’incomoda. Jo no em situo al 100% en cap de les posicions. Aquest debat és un lose-lose, en lloc d’un win-win: només hi pots perdre. O renuncies a estar amb el teu fill, o renuncies al món exterior mentre estàs criant. Potser hi ha qui no viu com a renúncia cap de les dues coses, i jo respecto totes les decisions que prenguin les dones. L’única cosa que posaria sobre la taula és que en aquests debats hi ha una trampa classista: si el teu fill el cuida una altra persona, normalment el cuidarà una dona, que està en pitjor situació econòmica que tu, sigui una cangur o una cuidadora; i, d’altra banda, les dones que poden dedicar-se al 100% i durant anys a la criança, de quin tipus de classe social acostumen a ser? D’on treuen els diners per viure?
Ahà…
Em genera molta suspicàcia el nou discurs que ve sobretot de l’esquerra nostàlgica que diu “no ens volen parint perquè ens volen produint”. Em sembla que extreu tota l’agència de les dones, que algunes no estan parint perquè efectivament estan produint i el sistema no els hi està deixant, ni a elles ni ningú, desenvolupar la seva vida adulta, i també n’hi ha que ho estan deixant per més tard perquè tarden a poder plantejar-se una maternitat tal com la conceben. És clar que hem de sospitar quan, per exemple, les empreses ofereixen congelacions d’òvuls gratuïtes a les seves empleades, que seria un exemple clar d'”ens volen produint”, però dissortadament aquest és un problema d’una petitíssima minoria al nostre context. La majoria se les han de pagar elles, les congelacions d’òvuls, si poden, i sense cap garantia que funcioni.
“L’etiqueta de ‘mala madre’ en realitat no és gens subversiva: no fa res contra l’ideal maternal”
T’has inventat un concepte molt divertit i, alhora, útil: malas madres bien i malas madres mal.
La idea de la mala madre ha entrat en la cultura popular en l’última dècada i funciona com una etiqueta tan còmoda que moltes mares ens l’autoadjudiquem. Té tot el sentit: existeix una enorme exigència maternal i, com veig que jo no estic arribant a la perfecció, em dic a mi mateixa que soc una mala mare en un to divertit i irònic. Alhora, però, penso que l’etiqueta no és gens subversiva. No està fent res per carregar-se l’ideal maternal. Juga, a més, dins del sistema: és crítica, però dins. El mercat s’hi està adaptant molt bé. Hi ha centenars de campanyes comercials i de sèries televisives que aprofiten la imatge de la mala madre bien, la mala mare que és una mica desastre, que compra el pastís d’aniversari al Mercadona i amb molt de sucre… però en realitat s’ha preocupat de tenir un pastís d’aniversari per al seu fill. No és subversiu perquè creu que, per fer les coses bé, hauria de ser ella la que fes un pastís d’espelta artesanal a casa seva. No qüestiona l’ideal. És una petita trapelleria dins del sistema maternal. No ho critico, eh, jo també hi participo i ho visc amb humor: ho necessitem per sobreviure. En canvi, les mares de les quals parlo a Las abandonadoras sí que són considerades per la societat malas madres mal.
Parles moltíssim al llibre i, sovint, també als teus escrits a les xarxes socials i a la premsa sobre el gran tema de la culpabilitat. Hi dius: “Ser madre es una acumulación de culpas que van sobreponiéndose sin miedo a que se contradigan entre sí: en el universo madre la culpa por dejar temporalmente al hijo es perfectamente compatible con la culpa por recuperarlo”.
La culpa t’acompanya des del minut zero de ser mare i, de fet, fins i tot, ja hi ha culpa durant el llarg procés per quedar embarassada i durant els embarassos moderns i desitjats. Tot és culpa teva. Si no et cuides, és culpa teva. Si el fetus té algun problema, serà culpa teva. Les dones hem interioritzat que qualsevol cosa que fem malament pot afectar el desenvolupament del fetus, del bebè, dels infants… i no hi ha una sola culpa, sinó moltes culpes.
“Tenir una família s’ha convertit en una pime; tenir fills és superindividualista”
És cert! És culpa teva si no estàs sa. És culpa teva si no tens molts likes a Instagram. És culpa teva si no tens una bona feina. No?
Exacte! Tot el sistema promou l’individualisme. I, per tant, tenir un fill s’està convertint en quelcom de superindividualista. La família es converteix en una pime, una petita i mitjana empresa. Nosaltres som ara una pime, amb pocs ingressos, moltes despeses, una logística, una seu, contractem externs com a autònoms per a les cures, la neteja… Tot això no és culpa nostra només: el problema és que no hi ha gaire Estat del benestar al darrere. Tot està orientat cap a l’èxit individual. Tot és la teva responsabilitat. Si els teus fills no surten, oficialment, bé, es tendeix a culpar-ne els pares. Si hi ha un problema amb els fills, ets tu solet qui l’hauria d’haver solucionat o qui l’ha de solucionar. És la individualització de la criança, i és normal que moltes dones no vulguin sotmetre’s a aquesta pressió. No hauria de ser així. A mi m’hauria de preocupar l’èxit entre cometes de la teva filla tant com l’èxit dels meus fills. Hauríem d’anar cap a la col·lectivització de la idea de criança.
Justament a Neorrancios et preguntes pel retorn d’allò maternal, la sacralització de la família, la vida de poble. Tot el dia estem parlant de com cuinaven les nostres mares i àvies!
Com ens agrada idealitzar una àvia a Espanya… Per què una dona gran s’ha de convertir sempre en una àvia entranyable? Això a mi em fa molta por. Jo seguiré sent jo quan tingui 60 o 70 anys, i no haig de quedar diluïda en una avietat genèrica.
Per què triomfa aquell replegament identitari, tant a les dretes i com a les esquerres, que reivindica la vida d’abans…
Tothom té un punt neoranci. Hi ha un enorme replegament identitari i sentimental, almenys a tot el món occidental, i té diferents factors: el cicle polític electoral hi ajuda; la crisi econòmica del 2008, també, i, a més, a Catalunya o a Espanya hi havia un humus ideològic que és terreny adobat per a aquesta mena de sentimentalitat política. De fet, Pau Luque diu que la sentimentalitat és l’enemic del debat, perquè mata el debat: si tenim una discrepància política i tu poses la teva mare a la conversa, ja no puc replicar-te.
S’ha exaltat la família com l’últim flotador d’un món que desapareix…
S’està tornant a parlar moltíssim de la família, sobretot des de l’elogi. Tot i que en realitat hauríem de pensar en com problematitzar la família. Justament, des de la ficció, hi ha moltes dones que s’ocupen d’aquesta qüestió, per exemple, les últimes novel·les de Sara Mesa, Aixa de la Cruz, Eider Rodríguez… i és que la família pot ser un espai especialment incòmode i exigent per a les dones. La família, en general, sempre ha demanat més esforç d’elles que d’ells: exigeix més abnegació, més renúncies, més cures.
“Idealitzar el món rural avui és lògic; però, per a un jove gai o trans, un poble als anys vuitanta podia ser un infern”
Tots aquests valors de nostàlgia tenen un punt d’esquerres… en lluita contra la globalització, contra el domini cultural (i gastronòmic) dels Estats Units o contra l’individualisme imposat pel capitalisme neoliberal, no? Hi ha una part de l’esquerra actual, des dels socialdemòcrates fins als comunistes ortodoxos, que ha idealitzat els valors nostàlgics que vosaltres critiqueu.
És lògic que a tothom li agradi la idea de tornar al poble, l’espai de la família o un bon tomàquet. Però hem de pensar cap a on ens porta tot això. Hi ha un esglaó més que cal entendre. Allò neoranci és políticament transversal. Juga amb elements que tenen un consens positiu, però els acaba portant cap al conservadorisme. Idealitzar el món rural està bé, és clar. Però, per a un jove gai, lesbiana o trans, un poble als anys vuitanta podia convertir-se en un infern.
Hi ha coses que els homes heteros, blancs, de ciutat i de classe mitjana no pillem…
Els homes blancs, heteros i de classe mitjana en general s’adonen de molt poques coses!
Tens tota la raó!
Perquè el món actual està fet a la mida d’aquests homes. I per això, entre altres coses, ni tan sols s’adonen dels seus privilegis i de les dificultats que té la resta de gent.
I hi ha tota la cosa del que és normal, i el que no, i el que és de sentit comú i el que no.
Entre els neorancis cal incloure tot aquest món d’extrem centre. Aquesta gent centrista tòxica, ni de dretes ni d’esquerres, els que valoren per sobre de tot la nova sensatesa i el sentit comú. Detesto la sacralització del consens. És un error pensar que les idees que congreguen molta gent són essencialment bones. L’statu quo implica que les coses mai no canviïn.
“La millor imatge de la classe obrera avui és una dependenta d’una botiga de Zara”
Qui és l’esquerra roja-bruna?
Steven Forti explicava molt bé en un article a Contexto tots els moments històrics on hi ha hagut una aliança entre l’extrema esquerra i l’extrema dreta. Són molt perillosos. Són agents de la reacció. Tot i que fan molt de soroll a les xarxes i tenen tribunes als mitjans de comunicació, s’ha de dir que els roig-i-bruns ara mateix a Espanya són minoritaris.
El nom de roig-i-bru és molt insultant i, alhora, molt bo, la veritat. Però, alhora, a l’esquerra progressista li posen altres noms insultants i, alhora, crec, brillants: pijoprogres, esquerra brilli-brilli, esquerra fúcsia, esquerra bròcoli, esquerra cultural, cosmopaletos, lobby cosmoqueer…
A mi m’agrada molt esquerra brilli-brilli.
Però què ens volen dir amb aquests noms: què ataquen en el fons?
Ells venen a dir que hi ha una part de l’esquerra que ha caigut en l’anomenada “trampa de la diversidad” de Daniel Bernabé i a la qual se li ha oblidat la lluita de la classe obrera, que seria la lluita veritablement important. Venen a dir que una part de l’esquerra està obsessionada per la diferència i per les identitats culturals, per l’ecologisme, pel feminisme, per allò queer. Això no seria emancipador per a la classe obrera: que per a ells sempre és un home, blanc, heterosexual, quan en realitat la millor imatge d’una obrera és la dependenta d’una botiga de Zara; i que, a més, acaben de guanyar la seva vaga contra Inditex.
Justament vas escriure un article fa poc a El País titulat “‘Las niñas’ se crecen: por qué importa tanto la huelga de las dependientas de Inditex“. Per què ens ha d’importar?
Em semblen vagues laborals molt simbòliques per explicar on som i quin tipus d’economia tenim. I també és significatiu que els dos sindicats majoritaris, al final, van abandonar la seva lluita i van negociar un acord amb l’empresa amb el qual la majoria de treballadores no estava d’acord. Las niñas són un fenomen. Hi ha hagut vagues a Inditex, però també n’hi ha a H&M o a Primark. Segons explicava una periodista de Business Insider que ha seguit la seva vaga, dins d’Inditex s’anomena las niñas les treballadores de les botigues. Tot i que de niñas en tenen poc, ja que algunes tenen ja 25 anys d’antiguitat a l’empresa. La seva batalla per millorar els salaris i les condicions laborals és una resposta perfecta al mite neoranci que l’obrer és un home, blanc i heterosexual, quan totes les estadístiques diuen que les dones són doblement discriminades salarialment i que sempre són les perdedores de totes les crisis.
Una conclusió teva al llibre sobre neorancis: “La nostàlgia és el fracàs de la imaginació política”.
No podem imaginar-nos un altre futur?
