09/01/2025 | 06:00
Quines transformacions desencadenaran les turbulències actuals del capitalisme, com ara la pujada de les taxes d’interès o l’auge de la intel·ligència artificial, en allò que en altres ocasions has denominat un “capitalisme digital àmpliament financeritzat”?
Hi haurà molts canvis a internet en els pròxims anys. Algunes empreses cauran, i segurament desapareixeran serveis gratuïts o barats que van dotar de legitimitat l’economia digital. Els preus de tot el que avui usem a internet pujaran. Hi havia una mena d’estat del benestar digital paral·lel, a l’ombra, perquè els capitalistes de risc i els fons sobirans abocaven diners a les plataformes, però això està morint. A més, ja està passant una cosa fonamental amb la intel·ligència artificial: els governs de molts països han començat a signar contractes amb les grans tecnològiques per incorporar la intel·ligència artificial a les institucions públiques, però tard o d’hora ens adonarem que són extremament cars i que les nostres infraestructures públiques depenen de Silicon Valley. És un gran factor de risc per al funcionament dels estats.
Els conflictes a Ucraïna i a Gaza han provocat que la guerra emergeixi com el nou vector per a l’acumulació de capital en un moment en què l’economia post-crash no remuntava el vol. Es torna a parlar, com en la Guerra Freda, de seguretat nacional i de tecnologies per a aquesta seguretat.
Necessitem explicar una història de la innovació tecnològica que no sigui cega a la manera en què aquestes innovacions són sovint un producte de la Guerra Freda, de la competència, de l’imperialisme americà o del colonialisme. En cas contrari, no entendrem la reconfiguració del capitalisme global en línies militars. Els Estats Units, sigui a través dels seus militars, amb la indústria de la seguretat nacional i les agències d’intel·ligència al centre, o a través de les estratègies del Departament de Comerç, han liderat sempre el desenvolupament de l’economia digital. No ho han fet perquè tinguessin un esperit emprenedor, sinó perquè volien consolidar el seu lideratge al món. L’economia digital està impulsada per consideracions geopolítiques, no per alguna mena de particularitat inherent a la tecnologia. La tesi —àmpliament estesa— sobre la necessitat d’impulsar l’Estat emprenedor des del sector públic acaba justificant el rol del Pentàgon perquè el presenta com una cosa que no és: una agència d’innovació. Aquesta visió oblida que les persones que han experimentat sobre els seus cossos aquestes innovacions es trobaven al terreny de batalla, a Cambodja, al Vietnam i a Laos, durant la dècada dels anys setanta. Estaven morint a causa de les bombes que tiraven tots aquells avions emprenedors. Com podem lloar feliçment els fruits de l’Estat emprenedor estatunidenc, immers a desenvolupar tecnologia per a l’exèrcit i per al Pentàgon, perquè finalment donés com a resultat un dispositiu electrònic com l’iPhone?
“El peatge al desenvolupament tecnològic és tan gran per a alguns països que es converteix en prohibitiu”
El “neoliberalisme militar”, com tu l’has denominat, emergeix per desplaçar més recursos públics cap a la indústria de la guerra i continuar greixant el capital global. Els casos espanyols d’Indra i de Telefónica, convertits en dos gegants de la defensa, són una bona mostra d’això que descrius.
El concepte “neoliberalisme militar” il·lustra que no hi ha una contradicció inherent a buscar l’eficiència i el benefici, característiques del neoliberalisme, sempre que permeti consolidar el domini militar dels Estats Units. En essència, el canvi del keynesianisme al neoliberalisme no altera les solucions ofertes a la crisi, només els seus mecanismes d’estabilització. Si bé planteja preguntes sobre el rol de l’Estat, del sector públic i de la ciutadania, sempre condueix a la mateixa conclusió: un model keynesià amb actors industrials tradicionals o un model neoliberal amb capitalistes de risc i innovadors de Palo Alto. La resistència a la militarització de l’economia requereix un tipus d’economia orientada cap a la pau, on allò produït no siguin míssils ni armament, sinó productes i serveis diferents.
Vas dir, a la New Left Review fa gairebé 10 anys, una cosa molt interessant sobre la política exterior de Barack Obama: “Atès que la principal exportació cultural dels EUA i la base de la diplomàcia tova semblava ser la tecnologia, van decidir que els CEO d’aquestes empreses podrien ajudar a impulsar la imatge nacional a l’estranger”.
El dilema rau en el fet que l’Estat i els actors públics han adoptat la ideologia i mitologia propagada per Silicon Valley sobre com de bons són els seus serveis. També han assumit la seva definició d’internet. Les empreses tecnològiques han construït una narrativa que presenta la xarxa com una cosa lògica i universal, capaç de complir les promeses de la modernitat, permetent que ens comuniquem amb persones d’altres països. És una estratègia retòrica per crear un mercat global disfressat de xarxa digital. Durant la dècada dels noranta, internet va ser instrumentalitzada pels grans capitals estatunidencs (Hollywood, Wall Street i les empreses de telecomunicacions). Aquest esforç, sostingut en el temps gràcies a decisions polítiques com la privatització o l’alliberament, tenia com a objectiu infiltrar-se i consolidar els seus models de negoci a cada racó del món. Hi insisteixo: des de la seva concepció es va entendre com una eina per crear nous mercats.
En el pòdcast The Santiago Boys, sobre el Xile d’Allende, fas referència permanentment a la teoria de la dependència llatinoamericana. En quina mesura ens ajuda a entendre l’economia política de les Big Tech?
Silicon Valley, com qualsevol altra empresa americana de tecnologia en la història, o, per al cas actual, la tecnologia xinesa, crea dependències i colls d’ampolla en el desenvolupament econòmic. Som davant la mateixa situació que aquests teòrics van descriure en els anys seixanta i setanta: el progrés tecnològic es produeix de manera paral·lela a la regressió econòmica o al subdesenvolupament industrial. Un país pot estar digitalitzant, amb xarxes 5G, la internet de les coses i ciutats intel·ligents pertot arreu, però els costos d’aquesta digitalització, en termes d’allò que ha de pagar pels serveis de computació en el núvol o d’intel·ligència artificial, equivalen al pagament d’un nou impost o un deute. Paradoxalment, aquest peatge al desenvolupament és tan gran que es converteix en prohibitiu, impedeix la innovació i inhibeix el desenvolupament.
“La posició actual d’una gran part de l’esquerra és no tenir un projecte; per tant, és un projecte deficient”
En aquest marc de capitalisme neoliberal militar… quines són avui les ofensives possibles per a l’esquerra?
No n’hi ha prou a aferrar-se a institucions del passat, com l’estat del benestar al Regne Unit o el sistema de seguretat social instaurat per Bismarck a Alemanya, i defensar-les com a mecanismes que faciliten el desenvolupament individual, per exemple, a través de pensions o de l’educació pública. Hem d’articular i materialitzar noves institucions enfocades a la coordinació social i a la creació de models d’economia solidària que després es puguin diversificar i expandir cap a cada esfera humana. Pot ser que llavors descobrim que la resposta socialista a l’entusiasme neoliberal pel mercat resideix en la cultura. En aquesta línia, diverses pràctiques socials, hàbits, estils de vida i formes de coexistència, des de viure en una casa ocupada fins a participar en fòrums de debat públics, poden ser reconegudes com a innovacions valuoses que mereixen ser promogudes, compartides i potenciades.
I com es concreta això?
Aquest és el desafiament que plantejo a l’esquerra, als socialistes de tots els corrents: com podem construir institucions sostenibles a gran escala que ens permetin trobar el desig, alguna cosa que té a veure amb la flexibilitat, l’ambigüitat, el joc i la creativitat pròpia de l’individu postmodern? En realitat, la figura de l’emprenedor ressona profundament amb la naturalesa de l’individu postmodern: inventiu, innovador, algú que dona forma tangible als seus desitjos i a les seves aspiracions. Necessitem institucions que permetin a les persones explorar i expressar aquests impulsos de manera socialment constructiva i productiva, en contraposició a les dinàmiques sovint destructives afavorides pel mercat. Cal intervenir sobre els nostres desitjos més profunds.
Assenyales que l’esquerra mancava d’un projecte emancipador, en abstracte. Quin és el tipus de debat intel·lectual existent que ha produït aquesta absència i el rol que ha tingut el marxisme ortodox en aquesta confusió?
No tenir un projecte és, en si mateix, un projecte. Però és un projecte deficient. Aquesta és la posició en la qual es troba una gran part de l’esquerra actualment. Les discussions que mantenim, moltes vegades filosòfiques, abracen temes tan tangibles i específics com l’estat del benestar o la planificació central, però en el fons no ofereixen respostes a la pregunta fonamental de què significa l’ésser humà. Estudiant el corrent clàssic marxista, des dels seus orígens fins a Karl Marx, trobem que proposa utilitzar els desenvolupaments tecnològics per cobrir les necessitats bàsiques, assegurant que cada persona, per exemple, tingui accés als aliments o garantint la piràmide de Maslow. Proposaven que la satisfacció de les necessitats ha de ser la nostra preocupació principal, sense dedicar el temps suficient a considerar com se satisfan els nostres desitjos.
“Cal donar a tothom l’oportunitat d’aprofitar al màxim les seves vides i talents de tal manera que el poder no s’interposi en el seu camí”
Et refereixes, entenc, a la distinció entre la vida i el treball.
El sistema de pensament marxista assumeix l’existència d’una societat on les persones treballen en fàbriques de 9 del matí a 5 de la tarda i intervenen políticament amb les seves aportacions sobre una societat sense classes. Però aquest enfocament se centra únicament en temes com la reproducció social o la formació de l’Estat, i la producció sembla reduir-se al que fem durant aquestes 8 hores. Crec que hem d’entendre la font de poder de Silicon Valley, les empreses del qual han comprès que la producció no s’atura a les 5 de la tarda, sinó que estem produint valor constantment, amb cada activitat quotidiana, un valor que és capturat a través dels dispositius que portem a la butxaca. Aquestes empreses han reconegut que la distinció entre la vida i el treball, tan arrelada en el pensament tradicional de l’esquerra, és artificial. A més a més, han sabut monetitzar eficaçment aquesta realitat.
Potser necessitem un programa polític i filosòfic que reconegui els errors fonamentals en la nostra conceptualització original de Marx, i tal vegada podria replantejar-se la idea d’una societat utòpica i ideal basada, efectivament, en la no distinció entre la vida i el treball. És la creació d’un sistema socioeconòmic que reflecteixi la nostra essència, un que no consisteixi simplement a fer tasques monòtones durant 8 hores el dia per després aconseguir l’alliberament. Hem d’obrir aquesta “capsa de Pandora” i enfrontar-nos a la nostra història. Però no crec que hàgim de fer-ho utilitzant teories i enfocaments tan abstractes i lligats a la visió de la vida com era el 1850 i el 1860, sinó com ho és el 2024.
Quines són les institucions, si es vol postmodernes, que hauria d’abraçar l’esquerra?
Aquí és on crec que seria útil mantenir un debat molt més ampli sobre allò que signifiquen el socialisme i el comunisme avui dia. Si no explorem i experimentem amb altres sistemes, ens resignarem a romandre en l’estancament actual a l’hora de pensar en alternatives. Jo tinc una definició molt idiosincràtica de tots dos, que se centra a donar a tothom l’oportunitat d’aprofitar al màxim les seves vides i talents de tal manera que el poder –tal com es manifesta en les relacions de classe, racials, patriarcals o el llegat colonial, per posar-ne alguns exemples– no s’interposi en el seu camí. Aquesta recerca de l’esdevenir no pot ser, per descomptat, només la dels individus. En cas contrari, acabaríem assumint la utopia neoliberal, que abraça l’existència d’emprenedors i de consumidors que només es relacionen en el mercat. Em refereixo més aviat a l’esdevenidor col·lectiu, un en el qual operem dins de les limitacions que ens imposa la presència d’altres persones i grups socials.
“El problema no és la tecnologia, sinó la falta d’imaginació creativa”
I la tecnologia pot ajudar l’esquerra?
Si aquest és el nostre objectiu –assegurar-nos que tots podem treure el màxim partit de les nostres vides i, per tant, fer-ho com a membres d’una associació col·lectiva, i no sols individus–, llavors, la tecnologia pot fer molt per ajudar-nos. Al cap i a la fi, és una manera de dominar i descobrir noves pràctiques socials –el que en podríem dir innovació social– i d’estendre-les cap a tots els confins de la vida, així com de coordinar la nostra convivència en aquest sistema. Però l’esquerra no sap el que pot fer amb la tecnologia perquè no té una visió política atractiva sobre com reinventar el socialisme i deslliurar-lo de molts prejudicis cientistes i modernistes del seu paquet original, dissenyat en el segle XIX. El problema no és la tecnologia, sinó la falta d’imaginació creativa. Però podem solucionar-ho, sempre que ens adonem que la mateixa esquerra ha de ser menys algorítmica i aprendre a reinventar-se a ella mateixa i també el seu pensament.
