05/02/2020 | 19:00
Feliu Ventura d’on surt?
Vinc de Xàtiva. [Riu.] Una part de la família ha estat sempre de Xàtiva… però, per exemple, la meua àvia Carmen era la filla de l’últim president de la Diputació de Còrdova durant la República i que va ser afusellat en consell de guerra. La família del meu pare som una família de mestres, de gent a qui agradava escriure. És que, precisament, vinc d’una ciutat que té molta relació amb la cultura, la música i la cançó d’autor.
Xàtiva no és una ciutat qualsevol al País Valencià, vaja.
No, té la seua idiosincràsia. És una ciutat que té una història de barreges: durant segles, hi van conviure jueus, àrabs i cristians, que la van convertir en una ciutat molt rica culturalment. És una ciutat que va resistir contra l’exèrcit dels Borbons, fins que Felip V la va cremar al juny del 1707. Per això tenim el quadre de la seua figura girat. Tot això que t’he explicat sembla molt antic, però té reminiscències ara. La ciutat la va cremar un Borbó i encara tenim un Borbó governant l’Estat espanyol. De fet, la nostra història explica molt bé per què encara tenim Borbons: perquè van cremar ciutats i van provocar genocidis.
Quins són els teus primers referents musicals?
En l’àmbit musical, s’ha de dir que a casa meva ja hi havia molta música. Clàssica, d’autor, i sobretot música del nostre país. Molt d’Ovidi Montllor, d’Al Tall, de Raimon. D’allí parteix el meu interès per la cançó. Vaig anar al Conservatori i allí vaig aprendre solfeig i guitarra.
Un ambient molt diferent, tot i que coetani, del País Valencià de la música màquina, les discoteques i la ‘ruta del bakalao’.
Això també va ser important, eh! També és una referència per als valencians, va ser un dels moviments culturals i musicals més importants dels noranta.
“L’extrema dreta al País Valencià dels anys noranta creava una sensació d’inseguretat molt gran”
I les primeres influències polítiques que t’atrapen de jove?
En l’àmbit polític, a principis dels noranta, al País Valencià, hi passen moltes coses. Una és que els referents de l’esquerra sobiranista i valencianista es moren: Fuster i Estellés, per exemple, que eren referents de la generació anterior a la nostra i dels quals nosaltres també hem mamat. La nostra visió política del món està marcada per Joan Fuster. Però també està marcada per la ràtzia judicial de Garzón del 1992 i l’assassinat de Guillem Agulló el 1993. No és que siga un referent, sinó que ens impacta moltíssim perquè és un ‘nosaltres’, perquè era algú de la nostra generació, tenia un any més que jo.
Els anys noranta de Guillem Agulló al País Valencià van ser, com deies, anys molt durs. ‘Skins’, extrema dreta, baralles, apunyalaments…
Veníem de la Batalla de València dels anys setanta i vuitanta, i allò va ser pura immunitat. L’any 76 van atemptar amb una bomba contra la Llibreria La Costera, de Xàtiva, i ja va quedar impune. Eren temps d’una violència molt bèstia, com l’assassinat de Miquel Grau mentre penjava cartells. D’allí venim nosaltres, d’una transició no resolta i pendent. En aquell moment, però, hi havia un avantatge al País Valencià i és que l’extrema dreta era totalment identificable, mentre que en altres parts del territori no era tan identificable, que no vol dir que no hi fos. Com que era identificable, hi havia una sensació d’inseguretat molt gran que en aquell moment va culminar amb l’assassinat d’una persona de la nostra edat amb idees molt semblants a les nostres. La família de Guillem Agulló em va marcar molt. Des de la seua primera roda de premsa, quan marquen una fermesa molt gran i fa que a nosaltres se’ns en vaja la por de sobte. Aleshores és quan a escala cultural i musical apareix una escena nova que ja s’estava gestant. Neix sense prejudicis, amb el valencià del moment. Obrint Pas, Gramoxone Ska Band… era una escena cultural incipient que va anar creixent a poc a poc. Una escena que era pràcticament morta, l’havien apagat totalment. Després dels cantautors dels setanta, hi havia hagut la ‘movida madrileña’, i la música en valencià havia desaparegut.
Vas estudiar Filologia Catalana. La llengua és un tema cabdal per a tu, és el teu instrument de treball. Hi ha un debat molt encès sempre al voltant de la llengua: que si el castellà està discriminat; que si el català es perd. Com ho vius tu?
És absurd dir que hi ha un supremacisme del valencià, del català, sobre el castellà o el francès. Com és absurd dir que hi ha un supremacisme de les dones sobre els homes. Quan es vol atacar l’educació en la nostra llengua, siga les febles línies en valencià o la immersió lingüística a Catalunya, el que s’està fent és polititzar la llengua. Jo crec que les llengües són per a comunicar-se i, quan hi ha algú que vol impedir aquesta comunicació, allà hi ha la política. Però les llengües, com a eines comunicatives, s’han de preservar. Jo, quant a la llengua i els territoris que la parlen, ho veig com Salvador Allende veia els diferents pobles de l’Amèrica Llatina: ell els veia com una unitat, com una nació formada per territoris cadascun dels quals amb les seues circumstàncies i amb les seues receptes. Per això pense que, quan estem salvant la llengua a Xàtiva, també ho estem fent a Girona, sense eixir de Xàtiva perquè la llengua és la mateixa.
Com i quan publiques la teva primera maqueta?
Quan vaig entrar a Filologia, em vaig trobar Xavi Sarrià [excantant d’Obrint Pas] a la mateixa classe. Amb ell vam començar a fer coses. El Xavi em va animar a gravar les primeres cançons i ho vaig fer. I allà va començar una carrera que no havia buscat. Es notava que hi havia una demanda de música en valencià, i de seguida t’oferien concerts en locals petits.
Un punt fort de la teva carrera va ser la gira que vas fer amb Lluís Llach l’any 2005, i que culmina amb la publicació del disc en directe ‘Que no s’apague la llum’. De fet, és quan vas a viure a Barcelona i comença una nova vida musical per a tu.
La primera gravació va ser la que em va permetre traspassar el País Valencià. Va arribar a Igualada, al Jimmy Jazz, i d’allà va començar a entrar als circuits d’aquí. Després, va arribar ‘Barricades de paper’, que és la primera vegada que signe amb Propaganda pel Fet. Aquest disc ja és més professional i arriba encara més lluny. Allí és on entre en relació amb Lluís Llach i fem la gira conjunta el 2005, ‘Que no s’apague la llum’. La gira em va obrir moltes portes i em va permetre arribar a un públic més ampli que no pas el de la meua generació.
“M’ha influenciat molt la cançó llatinoamericana, amb referents com Silvio Rodríguez o Víctor Jara”
Crec que hi ha un altre moment clau en la teva carrera: la minigira per l’Amèrica del Sud del 2012. Sé que els cantautors llatinoamericans t’han marcat molt…
Gràcies a la Biennal Catalunya-Uruguai que va fer el festival Barnasants, em van convidar a anar-hi. Vaig aprofitar el viatge per conèixer l’Argentina i Xile, un país que m’he estimat molt en la distància a través de les cançons de Víctor Jara; vaig començar una petita gira per allà. Al final va ser com un viatge iniciàtic; era una cosa que volia fer des que tenia 15 anys. Va ser un viatge de memòria del qual va eixir un documental. Vaig parlar i vaig conèixer molta gent i he après moltes coses. Vaig veure el reflex amb la recuperació de memòria que s’havia fet a Xile. Sobretot per la recreació simbòlica de la memòria. I també va ser un retrobament amb els cantautors d’aquells països.
Quins són els que t’han influenciat més?
Sobretot Silvio Rodríguez. Per a mi, moltes cançons seves són paradigmàtiques. La cançó que m’emociona més és “Te doy una canción”: sembla que sigui d’amor, però al final t’adones que no. Jo sempre he intentat dir les coses així. La tradició dels cantautors aquí venia d’un temps en què moltes coses eren prohibides i havien de dir les coses amb metàfores. Jo ho utilitzo com un joc, més que com una necessitat. A part d’ell, també m’han influenciat Víctor Jara, Violeta Parra, Quilapayún…
“Les cançons no canvien el món: estan fetes per acompanyar la gent que canvia el món”
Aquest dissabte 8 de febrer fas un concert al Barnasants, a L’Auditori de Barcelona, per presentar ‘Convocatòria’. A què ens convoques?
‘Convocatòria’ és l’aprenentatge, el gat vell, de corroborar que, com ja intuïes, les cançons no canvien el món però estan fetes per acompanyar la gent que canvia el món. És com una citació, de la qual ara no recordo l’autor, però que deia: La poesia és excessivament fràgil per exigir-li el paper de canviar el món. Però a les persones sí que se’ls pot demanar. Així, igual que a mi m’han “convocat” moltes cançons a fer coses, espere que les meues també convoquen les persones que fem que el món canvie.
Al disc parles molt de lluites socials, de noves i de velles. T’havia sentit a dir això en alguns concerts: “Diuen que faig cançons denúncia. Deu ser perquè ells fan cançons renúncia”.
Crec que la cançó transformadora no és només la cançó que té un contingut polític a les lletres. Hi ha cançons que són transformadores perquè transformen les coses. Jo em sento molt a prop de lletres que vaig escriure, com “hi ha qui persegueix els somnis, hi ha qui persegueix els ovnis i hi ha qui persegueix diners, només diners”. Jo vull reivindicar que no totes les cançons tenen lletra política i no per això deixen de tenir una voluntat transformadora. Les cançons les fem les persones. Si tu ets forner i tries una farina ecològica, estàs fent una tria política també. Només als que ho reconeixem se’ns diu que som cantautors polítics. Però no: tota elecció és política. Hi ha autors que faran una crida a l’amor romàntic, per exemple. I això és política i, a vegades, fa molt mal.
“Nascut al bressol del precariat”. Quan escoltava aquesta cançó teva em vas “convocar” a pensar sobre les precarietats en què vivim instal·lats. Vivim en una època de precarietat i de fragilitats. Temps líquids. Tot es pot trencar ràpidament. Les amistats, l’amor, el compromís polític… Estic preocupat per aquesta fragilitat del compromís que tenim. Del polític, del social, del veïnal… Parlaves de tot això, en aquesta cançó?
“Nascut al bressol del precariat, d’un temps en què et descarten si és que no pots ser barat, callat, servil i ràpid…” Tens raó que no només és una precarietat econòmica, sinó que ha acabat sent també cultural. Tot són arenes movedisses contínues. La nostra generació s’ha acostumat a eixa precarietat. I dins d’aquest magma hi ha algú que se n’aprofita. Les nostres precarietats entre nosaltres ja ens les gestionem. Tu no tries les coses que fas per militància moltes vegades. A vegades et diuen: fer-ho t’anirà bé per a tu, per fer-te publicitat, i tindràs més feina. Ens hem instal·lat en aquesta precarietat a tots els nivells. Però la cançó que dius també parla a la generació que vindrà. Perquè sàpiguen també que nosaltres tampoc estem a gust amb les coses que tenim. Però també per dir-los que hem fet moltes coses possibles que semblaven impossibles. Ara no hi ha mili obligatòria, i això és perquè molta gent de la nostra generació i de l’anterior va lluitar perquè això fos així. Volia dir a la nova generació que tot pot canviar.
“Al País Valencià hi ha ara un canvi històric. Però això no vol dir que no puguem tornar enrere”
Al País Valencià, diries que hi ha hagut un canvi històric en l’últim cicle polític? Ha caigut realment el model de societat que va impulsar el Partit Popular de Rita Barberà, Francisco Camps i la resta?
És un canvi històric evident. Pensa que la Guerra Civil va acabar al País Valencià. L’esquerra va ser assassinada o es va exiliar. Després del franquisme hi va haver un canvi històric i va entrar el PSPV, sí. Però hi va haver un altre canvi i l’any 95 va tornar la dreta. I després de molt de temps —gairebé 20 anys!— hi ha tornat a haver un canvi. La dreta estava infiltrada a tot arreu. Crec que el que ha propiciat el canvi ha estat la crisi econòmica perquè, d’una banda, els ajuntaments governats per la dreta no pogueren pagar prebendes, i això va fer que molta gent ja no tingués la necessitat de votar el partit que els donava menjar perquè ja no els alimentava. De l’altra, la corrupció. Hi ha una certa gent d’ordre que no pot assumir que hi hagi corrupció. I després ja hi ha hagut la disgregació de la dreta. Tot plegat ha estat un canvi històric, però això no vol dir que no puguem tornar enrere; hem d’estar atents. Jo crec que, perquè el canvi hagi arribat per quedar-se, cal que transformi. És que el valencianisme s’infiltri pertot arreu on ha de ser, on ara només hi és el règim d’abans del 78. Aquesta és l’única manera perquè la transformació sigui real. Perquè siga democràtica, perquè mire al futur, que no tingui complexos, que es federi amb qui vol…
Creus que el gir impulsat pel PSPV, per Compromís i per Podem ha estat tímid?
S’esperava valentia, i potser han faltat coses. En diversos governs municipals sí que s’ha vist un canvi molt fort i regidors i alcaldes han mantingut un embat molt fort davant de la dreta, i han millorat la vida dels habitants de les seves ciutats. A escala general, però, crec que falta un diàleg més gran amb la societat. Hi ha molts polítics —també d’esquerres— que descobreixen el País Valencià quan acaben les seves carreres polítiques. Quan s’hi passegen.
De fet, tu vas actuar per primer cop en la teva vida a Xàtiva, la teva ciutat, en un concert contractat per l’Ajuntament, de manera oficial, ara fa ben poc.
Sí. Jo a Xàtiva hi havia actuat moltes vegades, llogant jo el teatre. Però mai m’havien contractat des del meu Ajuntament per fer alguns dels molts concerts que s’hi fan cada any per festes… fins ara. Això ja li havia passat a Obrint Pas. Nosaltres dèiem que havíem aconseguit crear una ‘conselleria de cultura alternativa’ i muntar un circuit al marge que ha funcionat molt bé i a vegades en contra de les institucions.
“Independentista? Jo prefereixo explicar que em sent valencianista i sobiranista”
Tu et defineixes com a independentista?
A mi m’agrada explicar que em sent valencianista i sobiranista. Dic valencianista com dic que parle valencià; sé què estic dient. I sobiranista de totes les sobiranies. Vull que la meva gent siga sobirana. Que tinga sobirania alimentària, econòmica, social… I, a partir d’aquí, la qüestió de la nació ja és una altra. La meva nació és Xàtiva; la meva llengua és Xàtiva. A partir d’aquí jo construïsc la meva identitat. Jo estic en contra dels estats. Roig per fora i negre per dins. Al final el que estem fent és destruir l’Estat. I serà més fàcil destruir un Estat una mica més xicotet. Crec que necessitem una manera d’autoadministrar-nos diferent. Però no sé si aquesta forma és a través d’un Estat o una altra cosa. Tenim aprenentatges d’altres llocs del món, com el confederalisme democràtic dels kurds. Sempre ens mirem a nosaltres mateixos des d’Europa, des dels nostres sistemes de funcionament tradicionals en aquest racó del planeta… Potser hi ha altres maneres que no hem conegut fins ara de regir una societat. Jo em sent més còmode amb les formes d’administració de Rojava al Kurdistan o de les del poble maputxe. Les nostres coses, qui millor les entenen som nosaltres mateixos, a les nostres ciutats, als nostres barris.
“Saps quina campanya política ens va fer més mal a alguns? La que va fer la Generalitat de Catalunya dient allò de ‘Som 6 milions’”
I sobre el sempre polèmic concepte dels Països Catalans… què? Conec gent del País Valencià o de les Illes que critica un cert paternalisme des de Catalunya cap a la resta.
S’ha d’entendre que el País Valencià no és una comarca: és un país. Això ve d’antic i d’unes experiències d’organització protodemocràtica i de federació molt antiga. Som un país plural, com ho és la nostra llengua, que es manifesta de moltes maneres diferents, però que conserva una unitat. Com simbolitza la mata de jonc, que és més fàcil arrencar jonc per jonc que la mata tota junta i que per això necessitem la unitat. Si anem junts, és més difícil destruir-nos. Sembla que des de finals dels 2000 no anem tant a l’una com ens teníem projectats. Jo em sent còmode en aquesta unitat. Viatjo pel país molt sovint i tinc un sentiment de pertinença a tot el territori per igual.
Has viscut a Xàtiva, a Barcelona, al Masnou… i has fet concerts pertot arreu.
Saps quina campanya política ens va fer més mal a alguns? Aquella que va fer la Generalitat de Catalunya dient allò de “Som 6 milions”. I aquesta no va ser una campanya que es va fer al País Valencià ni a les Balears. Això va crear una acotació territorial molt concreta a un sol espai. Quan una campanya en català diu que som 6 milions… no està tenint en compte les altres realitats. Aquesta és una campanya que ara s’està reprenent. Jo em sent identificat amb aquell article que va escriure el Roger Palà sobre el mapa dels Països Catalans que tenia a l’habitació. Hi havia gent que no el tenia, però la potència de la campanya que es va crear des de les institucions va fer que molta gent tingués una nova visió del país i no només entre la gent conscient. Això explica que des d’ací hi ha una altra visió del país plural diferent de la dels altres territoris cap aquí. Eixe és un punt que explica moltes coses. Segurament aquella campanya volia explicar altres coses a la gent de Catalunya, és clar, lògicament, però s’oblidava dels altres territoris.
Hi ha gent que reivindica que els Països Catalans són una confederació…
És un debat en el qual ara no vull entrar. Crec que l’important no és des de quan som el que som, sinó què volem ser. Arribarà el dia en què els valencians voldran decidir sobre les seues coses i, entre d’altres, voldran decidir amb qui volen estar i amb qui no. Això és una de les coses que ens impedeix el règim del 78 que impedeix la lliure confederació entre comunitats. Per això tenim unes confederacions que tenen un peatge que sembla un impost revolucionari. Les infraestructures que tenen una dimensió radial cap a la Península… I això no fa tant que hi és. Abans, si hi ha una realitat que existia, era la Corona d’Aragó.
I mirant cap al futur: cap on va Feliu Ventura?
No ho sé mai. [Riu.] Vaig ser professor durant molt de temps, he gestionat festivals com el de Música i Lletra, vaig fer un documental, he fet un llibre de novel·la… Però la millor cosa que m’ha passat últimament és cooperativitzar-me, amb la cooperativa Neu al Carrer. Potser això ha fet que la meva precarietat no siga tanta i que estic sostingut i sostinc altres persones en un treball d’economia solidària. Volia arribar allí i hi he arribat. M’ha fet feliç. Crec que el cooperativisme pot fer feliç la gent. Convide la gent a provar-ho i recontraprovar-ho. Ara giraré el disc i faré concerts amb tota la família, que he tingut una criatura nova, i això ja és un repte prou important per a sempre —segurament més per a sempre que la música!— i intentar ser un exemple per a mi i per als qui són al meu darrere.
