Crític Cerca
Foto: JAUME FERRANDO – ‘LA DIRECTA’-
Entrevistes

Fernando Valladares “Estem tocant fons en els límits del planeta: a escala humana és gairebé irreversible”

Fernando Valladares (Mar del Plata, Argentina, 1965) és un dels científics més reconeguts de l’Estat espanyol en qüestions de canvi climàtic, i probablement un dels més amables i pròxims. M’atén per Zoom a les onze de la nit, i la conversa, contra tot pronòstic, dura una hora i mitja. Ningú no té son perquè el tema és per desvetllar-se: la publicació del seu primer llibre divulgatiu, La recivilización. Desafíos, zancadillas y motivaciones para arreglar el mundo (Destino, 2023), una obra ambiciosa que lliga magistralment la crisi mediambiental amb factors polítics, sanitaris, econòmics, culturals i fins i tot tecnològics, sense caure en la desesperació, però tampoc en la ingenuïtat.

24/10/2023 | 06:00

[Podeu llegir la versió original de l’entrevista, publicada en castellà a ‘Climática’, aquí.]

Per què un científic prestigiós acostumat a escriure papers decideix, de sobte, llançar-se a escriure el seu primer llibre de divulgació general, es desviu a les xarxes socials, es torna activista pel clima…?

Quan nosaltres érem joves, fa 30 anys, ens plantejàvem això de tenir fills, però la manera com ho viuen ara les estudiants joves, sobretot les noies, té un grau més de bloqueig i de preocupació per culpa de la crisi climàtica. Després, amb el “regnat de Trump”, com jo en dic, els científics no nord-americans vam ser molt sol·licitats. Ens demanaven que sortíssim de la nostra zona de confort i expliquéssim aquestes coses perquè allà, als Estats Units, es penava amb l’expulsió o l’amonestació, sancions… Hi havia una censura molt potent. Llavors, es van anar ajuntant coses. Jo he fet xerrades divulgatives durant molt de temps, però una cosa és fer una conferència i una altra quan, el 2019, decideixo obrir un canal, “La salud de la humanidad”, i començo a dedicar més temps a la comunicació. És un cercle virtuós, perquè et crida més gent, tens més visibilitat… Després vaig fer una xerrada TED, i em va canviar el xip. Allò va ser una catarsi i em va molar molt.

Després el diari El País em va nomenar “guerrer del clima”, que no se sap gaire bé què és, però van fer una selecció de 20 persones de I’Amèrica Llatina relacionades amb la ciència, l’art… i allò em va fer pujar l’ego: “Vinga, que soc un guerrer del clima!” [Riu.] Em feia il·lusió! Tot seguit em van diagnosticar un limfoma bastant gros i de sobte vaig dir… això va de salut! I vaig pensar… el que faré serà parlar des del medi ambient i els seus impactes en la salut, i, a més, vull trobar un llenguatge universal, perquè estic fart de parlar a la gent que ja s’ho sap. Un d’aquests llenguatges, independentment que siguis d’esquerra o de dreta, és el teu estat de salut. Estava sofrint les quimioteràpies, i vaig pensar “això és greu”, així que vaig començar a treure les estadístiques de la gent que emmalalteix per culpa del medi ambient. I després va venir la Covid-19. Estava confinat a casa amb el meu sistema immunitari fet una pelleringa, em vaig posar a llegir sobre les pandèmies i aquí és quan em va sortir la frase: “La vacuna, la teníem i l’hem feta malbé”; vaig aparèixer als telenotícies, i em van trucar de diverses editorials per proposar-me que ho expliqués en un llibre. I una d’elles va ser Destino.

Foto: JAUME FERRANDO – 'LA DIRECTA'

“La biodiversitat era la vacuna que teníem i que hem anat fent malbé amb la degradació ambiental”

Amb “la vacuna que teníem” et refereixes a un medi ambient sa, m’imagino…

És clar. Un dels filtres naturals per a la zoonosi i moltes de les infeccions és la diversitat biològica. Molta gent diu “això no serveix per a res, això és d’abraçaarbres i de perroflautas”. Doncs mira, això de la biodiversitat de tant en tant té uns efectes que dius “alça, Manela!” A part d’ajudar a adaptar-nos al canvi climàtic i a mitigar-lo, serveix per reduir els riscos que salti un patogen a l’espècie humana. Així que aquesta era la vacuna que teníem i que hem anat fent malbé amb la degradació ambiental.

Parles dels bucles de retroalimentació i dius: “N’hi ha uns quinze d’identificats, i nou estan disparats o a punt de disparar-se”. Quin marge d’acció tenim quan aquests bucles poden prendre trajectòries pròpies?

La ciència s’està quedant una mica curta per estimar aquestes coses, i en part té a veure amb aquests nou gegants adormits, que acceleren l’escalfament. Quin marge tenim? Aquestes preguntes tan difícils miro d’intentar esquivar-les… perquè no m’agrada donar una contestació simple. Hi ha coses com la fusió del glaç que tenen unes inèrcies tan llargues que, encara que fem els deures, el gel continuarà fonent-se. Encara que ara he trobat un argument en positiu: i és que estem vivint d’un gel que ja no hauria de ser aquí, amb aquestes concentracions de CO₂; el sistema encara no s’ha accelerat tant com s’ha accelerat en altres èpoques geològiques.

Què podem fer o en quina fase som? Crec que sempre hi ha marge per fer coses, si més no adaptar-s’hi: adaptar el sistema econòmic, la societat, adoptar una altra forma de vida més segura davant un clima que s’està descontrolant. La mitigació és una mirada a molt llarg termini, i crec que és una obligació que tenim, però trigarem molt a veure’n els efectes… El que vull és mantenir un cert optimisme informat: sempre s’és a temps per a alguna cosa. L’angoixa ve del fet que tu t’agafes a escenaris més confortables, però alguns d’aquests ja no són al nostre abast. O són un miratge, perquè hi són, però sabem que no duraran gaire: com el clima entorn dels 1,5 °C [d’escalfament respecte a l’era preindustrial]. Si enguany ja els hem sobrepassat puntualment, i som aquí jugant amb els 1,5 °C, vol dir que ens n’anirem als 2 °C llargs. Ja diuen que potser a 3,6 °C. No ens quedarem en un nivell còmode, però això no significa que no fem res, perquè no és el mateix passar-se dues dècimes que mig grau, o que uns quants graus…

Hem de posposar l’extinció dels humans; hem de guanyar uns quants milions d’anys”

Es nota que el llibre està escrit des d’una certa utopia. Què creus que és el més important ara mateix per tal d’“arreglar el món”?

Vull mostrar que estem tocant fons en diversos dels límits planetaris: a escala humana, això gairebé no és reversible; però, a escala geològica, sí. Això vull transformar-ho en una oportunitat per pensar i recivilitzar-nos. En lloc de veure-ho com “oh, quin horror, anem cap al col·lapse”, plantejar que el col·lapse és una opció, que hi ha diversos tipus de col·lapse, i que no cal tenir tanta por de col·lapsar-se. Tampoc cal tenir por d’extingir-nos; si totes les espècies estan extintes, pràcticament! Però tampoc cal afanyar-se a extingir-se. Cal posposar-ho, guanyar uns quants milions d’anys. A més, no és el mateix un col·lapse global, sobtat, que t’enxampi a mig vestir, que estar programat. No soc partidari de donar solucions; el que intento és generar un estat en el qual entre tots generem les solucions, i que la gent pensi que això és una oportunitat. Com em va passar amb la malaltia, un amic em va dir: “Fernando, quina sort tens. Això et canviarà la vida”. Si no et mors, és clar. Jo ho vaig encaixar bé. A vegades necessitem aquest famós cop de realitat, una cosa brutal, que t’aturi. I el que vull dir és que el canvi climàtic, la limitació de recursos, la desigualtat social… ens faran aturar. Llavors, per què no ho aprofitem per pilotar-ho una mica i fer aquest món millor?

Foto: JAUME FERRANDO – 'LA DIRECTA'

“El decreixement passarà, però el pots programar, prendre mesures per minimitzar-ne els danys col·laterals”

Ho podem aprofitar per decréixer. Apostes pel “decreixement en l’àmbit econòmic, tot confiant que portarà implícita una prosperitat real”. Com podem ser pròspers si decreixem? Fins i tot parles d’abundància.

Ho dic de manera provocativa, i bec molt de Jason Hickel. Precisament el que genera pobresa i austeritat és el creixement, perquè mai l’aconsegueixes… mentre que el decreixement et permet, entre altres coses, tenir més temps, perquè es tracta de produir menys. El gran dubte és com posar-ho en pràctica, perquè el decreixement passarà. En pots dir “recessió” quan no està planificat i passa, o el pots programar, prendre les mesures que puguis per minimitzar-ne els danys col·laterals, en els sectors més afectats o les activitats econòmiques més vulnerables, i compensar-les. El decreixement té tres potes: el marc teòric, que té més de 30 anys; el marc de dades observacionals, que és la sortida de cadascuna de les recessions —en acabar cada recessió, els governs han d’afluixar, perquè, si no, la gent es mor; fins i tot el govern més neoliberal pren mesures socials—, i després tenim experiments. És a dir, tenim les tres coses necessàries per a un desenvolupament científic.

Parlem molt de dades, del consens científic respecte al canvi climàtic, però et preocupa que s’ideologitzi la ciència i es tracti com un discurs més, de tipus “ets un roig, ecolojeta”? I després hi ha el que anomenes “obsolescència científica”, que és bàsicament que ningú no fa cas de vosaltres. És a dir, malgrat tots els esforços per fer ciència, veiem que se la desqualifica per motius ideològics o se la ignora. Com et sents al voltant d’això? Hi veus alguna solució?

Em defineixo com un científic incombustible: em faig de plàstic i rentable, indestructible. A Internet m’insulten, em diuen barbaritats, i jo intento contestar amb honestedat sense ser massa cínic, i els dic: la ciència afirma això. Sí que m’agradaria que la ciència tingués un recorregut més gran en les decisions polítiques i en les del sector privat, en les dues grans palanques per canviar les coses de forma ràpida, i, efectivament, la politització o la banalització de la ciència en el fons treu recorregut a la seva influència. Això m’apesara, perquè la ciència pot ajudar a prendre decisions difícils, fer una anàlisi més global, més multifactorial… Sobretot, el pensament crític, més que les dades pures, és per a mi la gran contribució de la ciència per resoldre aquest gran dilema civilitzatori on som. I tampoc és que no es faci cas de nosaltres, sinó que del científic se’n un cas selectiu: hi ha un article que diu el que vull escoltar (i 9.000 que no), i llavors el nostre partit pren aquesta mesura. Això em fa mal, però cal continuar donant la murga.

Una vegada me’n vaig afartar, en un programa de La Sexta, i els vaig dir: “Per cert, hi ha una cosa del meu currículum que no heu esmentat”. I van respondre: “El premi tal, o ser membre del CSIC!”. I jo: “Sí, sí, però, a més a més, que soc científic florera”. I es van quedar tots dient: “No fotis”. I jo hi vaig insistir: “Per exemple, en aquest programa, feu una mica de cas de mi?” Ho dic per provocar, també en el llibre, però, i si escolteu els científics?

Foto: JAUME FERRANDO – 'LA DIRECTA'

“Als joves, els hem arruïnat el futur, i un jove, per definició, és més futur que passat”

Inclous una historieta d’una filla que intenta explicar la gravetat de la crisi climàtica a la seva mare i al final desisteix i li deixa anar: “Estic farta que us hàgiu carregat el planeta, però sobretot no suporto que no us assabenteu de res”. Creus que hi ha una fractura generacional?

És un tema al qual dedico pensament i en tinc algunes peces… Hi ha un estudi que demostra que hi ha una bretxa generacional en la comprensió de la gravetat del canvi climàtic: els joves n’estan més ben informats, són més realistes, però la part més positiva és que, tant en els joves com en els vells, el coneixement sobre el fenomen és ascendent, la rampa va cap amunt, i això obre esperances. Per descomptat, hi ha emocions diferents. Les noves generacions han nascut en circumstàncies molt diferents, i jo, entre les coses que els dic als joves hi ha que no acceptin de nosaltres motxilles innecessàries, motxilles de nostàlgia… Per exemple: “A mi em fa molta pena que aquí hi havia una fageda i ara ja no hi és”. Bé, però ells no ho han vist; no els traslladis aquesta nostàlgia, que és teva.

Què hem fet als joves?

A part de destruir-los el planeta, un petit detall, els hem arruïnat el futur, i un jove, per definició, és més futur que passat. Força bé que s’ho prenen! Els fots el planeta, després els dius que no hi ha futur, i després els dius: “Mira, arregla-ho tu, que jo ja estic per jubilar-me”. Jo poso molts exemples del feminisme: ens ha ensenyat coses de les quals no ens adonàvem, rèiem de coses que ens semblaven gracioses i ara són un insult. Llavors, la manera com estem tractant la gent més jove en matèria d’ecoansietat o gestió de la falta de futur en un planeta ja arruïnat és una falta de respecte tremenda, i una falta d’empatia, que espero que vagi canviant. A mi m’agrada pensar en una complicitat intergeneracional intermèdia que es faci saltant-nos a nosaltres, als semivells intermedis, els qui més o menys pilotem el món, els d’entre 40 i escaig i 50 i escaig d’anys. Som l’obstacle, ens hem d’apartar del mig! A més, als joves els agraden els vells que ja n’han vist de tots colors i no la gent com els seus pares, que són els que continuen prenent decisions contradictòries.

Foto: JAUME FERRANDO – 'LA DIRECTA'

“Els qui més o menys pilotem el món, els de 40 a 50 anys, som l’obstacle: ens hem d’apartar del mig”

Parlant de decisions contradictòries… Critiques que la Política Agrària Comuna no és coherent amb l’Acord de París, o amb el Tractat de la Carta de l’Energia. Els estats estan subscrivint polítiques incompatibles entre si. Quins canvis en el model alimentari necessitaríem?

Això de signar acords contradictoris és part del que anomeno “el cercle del miracle”: tu vols creure en coses, i algú et promet el que tu vols creure. I al final els científics, la gent que ha estudiat aquestes coses, ens quedem amb els ulls com plats mirant uns mentiders que prometen l’impossible, i uns altres que desitgen que el miracle passi. Que tu prometis aigua a Doñana és una bogeria. Si no n’hi ha, no n’hi ha, ni per a la biodiversitat ni per a la maduixa. M’agradaria trobar més gent que diu clarament que el Tractat de la Carta de l’Energia és incompatible amb l’Acord de París. Quan Teresa Ribera ho va dir, me’n vaig alegrar moltíssim. L’error fundacional de la PAC, el mateix que amb el neoliberalisme, en el fons és la fugida cap endavant: no resolc el problema, continuo fent el que ja sé fer. La PAC es va generar després de la II Guerra Mundial per aconseguir la seguretat alimentària dels europeus, però això ara no està en joc: que els europeus menjarem és bastant segur. El que està en risc és la qualitat del menjar i del medi ambient. La PAC té incorporats mecanismes que busquen produir, produir i produir, així que el que ha fet és posar en marxa mesures compensatòries per maquillar l’impacte ambiental de l’agricultura industrial mentre continuen afavorint-la.

Quan s’ha intentat esmentar aquest problema, com va passar amb la Llei de renaturalització, el PP europeu la va bloquejar, i va arrossegar el sector agrari a mobilitzar-se. Deien: “Estan qüestionant el vostre mode de vida; aquests ecologistes us empobriran!”. Al final es va aprovar, pels pèls, però amb moltes matisacions. Es va qüestionar el sector agrari, i el sector agrari es va revolucionar, no tant l’agricultor, el pencaire, sinó els inversors, que mai apareixen en cap conversa. Quan tens una reunió del sector alimentari, hi apareixen la pastora, el neorural, l’ecologista i algú de l’Administració… i on és Mercadona? Els intermediaris, els que realment estableixen el preu de les coses i s’emporten una bona part del benefici. Els que porten al mar Menor la producció d’un agronegoci que no és legal al seu país: el capital neerlandès traient diverses collites en ple desert amb una aigua que no és seva, contaminant el mar Menor amb agroquímics en quantitats exorbitants, per tal de produir tres o quatre collites, en una Europa on no fa falta! Els responsables d’això són inversors, que avui inverteixen en això, i demà en pedofília o en esports. Els és igual: el que doni rendibilitat. Aquestes grans accions d’inversió juguen amb coses que tenen carta blanca a la societat, com produir aliments. Doncs no, cal produir molt menys, i llençar menys.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies