Tant decreixement com sigui possible, tant ‘Green New Deal’ com sigui necessari

La gran tragèdia del nostre temps és que allò que és ecològicament necessari és gairebé políticament impossible. És ecològicament necessària una reducció dràstica d’emissions de diòxid de carboni (CO₂) com a punta de llança d’un aterratge d’emergència de l’activitat humana dins d’uns límits planetaris violentament sobrepassats. És políticament gairebé impossible superar un model socioeconòmic l’estructura i les lògiques profundes del qual ens aboquen a la catàstrofe. Revertir la tendència d’aquest pols és el que és políticament gairebé impossible. Aquest text planteja una hipòtesi per estirar-lo gairebé tant com permeti la nostra època i començar a guanyar: un Green New Deal articulat per una estratègia populista.

De manera genèrica, el Green New Deal és un dispositiu polític i alhora un programa per a una transició ecològica socialment justa. Se sosté sobre dos pilars, que afecten el maquinari i el programari del nostre metabolisme socioeconòmic. El primer pilar és una reforma ecològica del model productiu i de la tecnosfera: descarbonització completa mitjançant energies renovables, tancament de cicles materials, ecoeficiència, indústria verda, usos sostenibles del sòl (agroecologia, reforestació, regeneració ecosistèmica). El segon pilar és una transformació del programari socioeconòmic per produir una immensa operació de redistribució de riquesa i per recuperar la iniciativa econòmica de l’Estat al servei de les classes populars. Tot plegat, en el marc d’una nova era fiscal, verda, sí, però sobretot profundament progressiva.

La formatació i reprogramació del programari socioeconòmic actual és una peça clau del Green New Deal, i el defineix tant o més que el desplegament de les energies renovables. Per això, alguns dels seus partidaris fem servir el terme en anglès, perquè traduir-lo al català és impossible. El New Deal és un significant en la memòria anglosaxona, fa referència a un record històric que és una potent declaració d’intencions: els de baix, de vegades, guanyem. A l’època del New Deal, els tipus màxims de més del 90% eren normals. El Green New Deal és incomprensible sense entendre que pretén mobilitzar aquests i altres referents històrics per drenar els coàguls de la nostra imaginació política.

Per dir-ho d’una manera provocadora, el ‘Green New Deal‘ és un mitjà polític realista i pragmàtic per assolir el decreixement

En aquest punt calen alguns aclariments. En l’àmbit espanyol, el Green New Deal ha estat rebut amb una hostilitat important per part del moviment ecologista, que hi ha oposat la bandera del decreixement. Es tracta d’un debat fals, tot i que és comprensible. En primer lloc, perquè es contraposen qüestions de naturalesa diferent. El decreixement és un horitzó que no pot rebutjar cap ecologista seriós. La nostra esfera material ha de desescalar-se fins a tornar a situar-se dins dels límits planetaris, i cal fer-ho desacoblant el creixement de la felicitat i del repartiment equitatiu de la riquesa. Però, com afirma André Gorz, el decreixement és una brúixola que no pot tenir en si mateixa traducció política en les nostres societats. El Green New Deal, en canvi, és un camí, una traducció política per a l’aquí i l’ara, una fórmula per al mentrestant, que, a més, molts defensem que ha de ser equalitzada en coordenades postcreixentistes. El Green New Deal no implicarà una contracció immediata i general de l’activitat econòmica: serà selectiu. Hi haurà sectors que decreixeran i n’hi haurà que experimentaran un fort desenvolupament. Fins i tot aquests darrers, però, han d’orientar-se per establir les bases estructurals que permetin enviar la lògica del creixement perpetu. Per dir-ho d’una manera provocadora, el Green New Deal és un mitjà polític realista i pragmàtic per assolir el decreixement. La meva posició es podria resumir així: tant decreixement com sigui possible, tant Green New Deal com sigui necessari.

En segon lloc, també es tracta d’un debat fals perquè hi opera un cert reduccionisme fal·laç. Green New Deal no és capitalisme verd, per més que el capitalisme verd es vulgui vestir de Green New Deal. El terme està en disputa. En varien molt els continguts segons si l’esgrimeix Ursula von der Leyen o Alexandria Ocasio-Cortez. 

Tanmateix, però, la pregunta important de debò sobre el Green New Deal és com el portem a la pràctica. L’aposta que aquí es defensa parteix d’un enfocament centrat en la construcció de l’hegemonia ecologista, que doni com a resultat l’articulació d’un poble que tingui la transició ecològica com a columna vertebral de la projecció futura de la seva comunitat nacional desitjada, del somni de país que funda.

La política no tradueix majories polítiques que estan materialment donades, sinó que en genera, en construeix. No es tracta de “prendre consciència de la realitat material” —l’explotació capitalista, l’emergència climàtica— com si això hagués de tenir efectes polítics directes. Els efectes polítics de les dades sempre són oberts. Que en tinguin un o un altre dependrà de com les orienti el discurs imperant, la cultura, els valors i sentiments predominants… això que Gramsci en deia hegemonia. És a dir, una visió ideològica particular del món que es fa passar per natural, per la normalitat i que integra aquells que subordina en l’aspecte polític o econòmic. Perquè qualsevol ordre estable de debò sempre funciona més enllà de la coacció: requereix la col·laboració d’una part majoritària de la població.

Per ser hegemònica, tota política transformadora ha de recolzar-se en els sentits comuns populars, que sempre són ideològicament ambivalents i contradictoris i integrar-ne les demandes. Això imposa certs procediments. Primer, cal liderar culturalment abans de governar. Per aconseguir-ho, cal partir sempre dels nodes del sentit comú popular, dels seus afectes i passions, i orientar-los discursivament per fer-los desembocar en un horitzó de valors i una interpretació del món social emancipadora. En aquesta feina de “doble poder ideològic” se succeeixen moments més freds, que són com un plugim finet, i moments més càlids, com una tempesta forta. Aquests darrers, els “moments populistes”, sempre es desencadenen perquè l’hegemonia establerta pel poder falla. En aquest moment, sota el teló de fons d’un gran greuge difús, es multipliquen els malestars, i les demandes populars irrompen massivament a la vida pública. Aleshores, tota aquesta galàxia de reivindicacions pot ser articulada, i el seu potencial de rebuig a l’ordre pot apuntar-se cap a un relat que dibuixi una frontera política nova. La més transformadora de totes aquestes fronteres, la que fa el nostre bàndol més gran i el seu més petit, és la frontera entre poble i oligarquia. És quan les tensions de la vida quotidiana s’organitzen al voltant d’aquests dos mons enfrontats que les capes populars aconseguim avançar més lluny.

Si l’ecologisme vol ser hegemònic, no pot caure en el derrotisme

El tarannà hegemònic transformador no acaba amb l’arribada al poder. Només canvien el terreny i els materials, però l’artesania continua sent la mateixa: orientar el sentit comú majoritari, des dels seus propis continguts contradictoris, cap al consentiment i la col·laboració activa en polítiques emancipadores. També al poder es viuen moments de plugim i de tempesta. Tanmateix, des del govern cal parar atenció a noves dimensions que exigeixen altres enfocaments i tenen les seves pròpies lògiques: la lluita política als aparells de l’Estat i la gestió, que ha de donar solució a les demandes populars. El Govern compta, a més, amb eines de construcció d’hegemonia molt més poderoses perquè treballen no en la dimensió superficial del discurs (la lluita ideològica), sinó en la part més profunda i irreversible del discurs: les lleis, les infraestructures, la cultura objectual quotidiana, que produeixen l’hegemonia més duradora, la que s’estableix i es reprodueix de manera inconscient.

En aquest terreny de joc imposat per la victòria antropològica neoliberal, si l’ecologisme vol ser hegemònic no pot caure en el derrotisme. Ha d’obligar-se a encarnar una sortida d’emergència, una imatge d’un món millor cap on cal apuntar esforços col·lectius. En el sentit comú d’època hi ha elements que es poden disputar en aquesta direcció. La supervivència i la seguretat vital són els més evidents. Com ho és la salut davant la intoxicació química i psicològica fruit d’un model de desenvolupament que ens emmalalteix; així com les immenses possibilitats de feines verdes en una transició presa seriosament. La doble interpel·lació temporal entre les bones notícies del futur (desenvolupaments tecnològics ecoeficients) i les bones experiències del passat que comencem a trobar a faltar, amb el seu potencial per construir una felicitat no consumista (lentitud, vida comunitària, temps lliure, possibilitat de cuidar); respectar els dictàmens científics; reparar el pacte generacional, per no mirar els nostres fills i filles i sentir vergonya; l’amor pel territori i l’arrelament que ens genera: tots aquests són ingredients centrals en la recepta discursiva d’un Green New Deal hegemònic.

Per tancar aquesta reflexió de la manera més aterrada possible, s’ofereix un decàleg que pugui servir d’inspiració per construir un Green New Deal populista i transformador en la dècada climàtica decisiva. Són mesures que es poden impulsar com a acció de govern, com a programa per concórrer a unes eleccions, com a projeccions per a un discurs hegemònic i com a àmbits de treball per a diverses lluites des de moviments socials ecologistes.

1. Guerra ecologista fiscal per tots els mitjans: impost d’emergència climàtica al patrimoni de les grans fortunes, taxes i cànons a les emissions de luxe, impost al carboni vinculat amb una renda climàtica redistributiva, salari màxim.
2. Ambició climàtica: avançar la descarbonització als països del Nord al 2040 reduint substancialment el consum energètic.
3. Reforma ecològica de la comptabilitat nacional: introduir a la comptabilitat oficial un indicador biofísic i un indicador social paral·lels a la comptabilitat monetària.
4. Dret al temps: reducció de la jornada laboral a 32 hores sense pèrdua salarial i polítiques ecofeministes de conciliació i masculinització de les cures.
5. Salut pública integral garantida, tant física com psicològica, i amb perspectiva climàtica i ambiental.
6. Democràcia energètica: assegurar l’accés a un mínim subministrament elèctric com a dret ciutadà i desmantellar l’oligopoli energètic a favor d’iniciatives del tercer sector.
7. Connexió entre transició ecològica, reequilibri demogràfic i restauració ecosistèmica: repoblació dels deserts demogràfics mitjançant agroecologia protegida per compra pública, desenvolupament del ferrocarril, compensacions a la instal·lació de renovables en forma de serveis públics de qualitat, fons de custòdia del territori per a la reforestació i la regeneració ecosistèmica.
8. Industrialització verda centrada en l’economia circular, el reciclatge de minerals crítics i l’ecodisseny eficient.
9. Nous béns comuns analògics i digitals, que facilitin una economia del compartir basada en l’ús del que ja s’ha produït.
10. Democràcia generacional: reducció de l’edat de vot als 16 anys, tribú de les generacions futures, agències oficials de prospecció d’escenaris i reforma dels codis jurídics per emprar el dret com a mecanisme de defensa generacional.

* La versió completa d’aquest article ha estat publicada a ‘La Pública’, una revista en paper i en digital de debat i pensament, editada per la Fundació Sentit Comú i dirigida per La Hidra Cooperativa.