Crític Cerca
Opinió
Emilio Santiago Muiño

Emilio Santiago Muiño

Antropòleg climàtic i assessor de Más Madrid i Más País en polítiques de transició ecològica

Com vam guanyar: una retrospectiva des del 2050

Aquesta és la conferència que m'agradaria poder impartir a Barcelona, traspassat l'equador del segle XXI, per fer balanç d'una societat en via de superar la tragèdia climàtica

11/01/2023 | 06:00

Il·lustració: CREATIVAIMAGES – GETTY IMAGES

Puedes leer este artículo en castellano aquí.

En un exercici d’imaginació utòpica, es presenta a continuació la transcripció d’una conferència que m’agradaria poder impartir a Barcelona l’any 2051. Hi faig un balanç tant dels trets principals d’una societat en via de superar la tragèdia climàtica com dels camins polítics que ens hi haurien conduït. Així va ser com vam guanyar.

Bona tarda i moltes gràcies. És un plaer tornar a Barcelona i la república germana de Catalunya per impartir aquesta conferència de balanç de com vam guanyar la batalla del clima. Va ser precisament l’any 2019, fa més de 30 anys, quan el terme Green New Deal es va posar de moda. Seguint amb la cèlebre distinció de Hobsbawm entre el segle XIX llarg i el segle XX curt, aleshores vaig començar a parlar del “curtíssim segle XXI”. I vaig anticipar el nostre dilema històric amb les paraules següents: “A mitjan segle haurem travessat el Rubicó ecològic: o una societat reintegrada en els límits de la biosfera o la descomposició catastròfica de la civilització industrial”. Prop de la primavera de l’any 2051, amb què ens hem trobat al final del curtíssim segle XXI? Com sol succeir amb totes les projeccions una mica dicotòmiques, el resultat final sempre es posposa una mica més sense acabar de resoldre’s. Però, si l’Emilio Santiago de fa 30 anys hagués signat alguna cosa així com un empat entre les forces de l’ecocidi i les forces de la vida, perquè era gairebé impossible imaginar res més que un col·lapse catastròfic com a desenllaç de l’aventura moderna, avui es pot dir alt i clar que estem guanyant.

En una dècada i mitja podríem estar celebrant la completa descarbonització de l’economia global”

Torno a la pregunta que em feia en aquells dies. Reintegració biosfèrica o descomposició catastròfica de la societat industrial? Encara no podem assegurar-ho, però els esdeveniments de l’última dècada i mitja decanten clarament la balança cap al costat de l’esperança. L’any 2051 fa més d’un lustre que Europa ha aconseguit la neutralitat climàtica. I enguany tindrem un nou rècord en la reducció global d’emissions.

La fórmula és coneguda, però val la pena recordar-la en cinc fites: i) una decidida descarbonització del sistema energètic potenciat per un Estat emprenedor, on continua existint la col·laboració publicoprivada però amb un fort contrapès de col·laboració publicosocial, que s’ha involucrat en la transició mitjançant una sort d’economia de guerra climàtica; ii) una reducció substancial del nostre consum d’energia i de materials; iii) una economia realment circular que permet reciclar els minerals estratègics de la mateixa manera que es reciclaven els metalls preciosos, com l’or o la plata, en l’economia del vell món; iv) canvis importants en els sistemes de vida, especialment destacables en l’àmbit de la minimització del transport i l’adopció massiva de dietes de baixa proteïna animal; v) una explosió dels béns comuns i de l’economia del compartir.

En l’espera de com es desenvolupin els esdeveniments polítics a les nacions del bastió fòssil, que estan coneixent en aquest moment una bella primavera democraticoecologista, des de Moscou fins a Riad passant per Sydney, és raonable pensar que en una dècada i mitja podríem estar celebrant la completa descarbonització de l’economia global. Igualment, les notícies que arriben de l’Àrtic conviden a un optimisme moderat respecte als bucles de retroalimentació climàtica que ens van aterrir en els estius boreals de fa dues dècades. I, com tots sabem ja, s’han filtrat resultats del dotzè informe del Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC): si continuem per aquest camí, sembla probable que la temperatura global només augmenti 1,8 graus centígrads sobre l’era preindustrial cap a l’any 2100 i a partir d’aquí s’estabilitzi. O potser aconseguim fer-la baixar, al marge de la polèmica entre captura natural regenerativa o captura artificial de carboni, on no hi entraré.

Per descomptat, els companys més conseqüents em diran que 1,8 graus és excessiu; que res no ens deslliurarà d’un elevat grau de patiment social, com el que ja estem coneixent especialment a les regions intertropicals (d’aquí ve el drama dels refugiats climàtics, encara que no tingui la magnitud que prevèiem fa alguns anys); que els conflictes presents s’accentuaran.

Si bé tot això és cert, haver assolit activar els frens d’emergència, tot fent servir aquella potent imatge de Benjamin, almenys en l’aspecte climàtic, és un assoliment absolutament extraordinari. És veritat que queda moltíssim per fer. Si la batalla en el front climàtic sembla pel camí de guanyar-se, la batalla pel que fa a la destrucció de biodiversitat és molt lluny d’haver aconseguit una dinàmica de canvi estructural de l’abast del que necessitaríem. Aquest serà el segon round del segle XXI. I és la nostra gran tasca pendent.

No vull menysvalorar els perills polítics que encara ens aguaiten i els fronts que ens queden oberts. Aquest conglomerat d’autocràcies que formen el bastió fossilista, que fa més de 20 anys que aprofundeixen en la senda pionera oberta per aquell criminal que va ser Donald Trump, continua sent fort malgrat les protestes en curs. Al seu torn, resulta pertorbador l’èxit polític que encara troben les propostes supremacistes de l’autodenominat ecorealisme, basat en les idees criptonazis de Garrett Hardin, que ha concretat la idea d’ecofeixisme amb la qual especulàvem fa decennis. La seva energia política, per desgràcia, no s’ha limitat a les convulsions dels anys trenta.

Res no hauria estat igual sense la gran revolta popular de la tardor del 2026, com a resposta davant aquell estiu dantesc”

Tampoc no puc oblidar-me d’una cosa que continua sent una font de preocupació per a molts. I és la dimensió tecnocràtica del gruix de la nostra espectacular reducció global d’emissions en els últims 30 anys, impulsada per la inesperada aliança imperial entre la Xina i els Estats Units. Una aliança que ha format quelcom que s’assembla molt a això que dos autors visionaris del principi del segle XXI, Geoff Mann i Joel Wainwright, van anomenar Leviatan climàtic. Quan, a partir de l’aterridor estiu del 2026, el Partit Demòcrata dels Estats Units, que havia derrotat definitivament el trumpisme, i el Partit Comunista Xinès van signar el pacte de les illes Salomó, pel qual es van establir les regles d’una nova Guerra Freda en tot menys en l’àmbit climàtic, on es va organitzar una cooperació honesta i fructífera entre les dues superpotències, el signe dels temps va començar a virar de la catàstrofe anunciada a una esperança moderada.

Amb tot, no desmereixem la part important d’empremta popular que ha tingut aquest gir històric. Res, ni tan sols el pacte de les illes Salomó, no hauria estat igual sense la gran revolta popular de la tardor del 2026, com a resposta a aquell estiu dantesc. I, per descomptat, res no hauria estat igual sense l’onada de governs ecologicopopulars que, amb llums i ombres, van prendre el poder, en una bona part de les democràcies parlamentàries del món, durant els 10 anys següents. Com tampoc no és possible el més mínim menyspreu a la miríada d’iniciatives transformadores que han sorgit d’un ramell complexíssim de moviments socials autònoms, que van transformar el nostre marc cultural tot guanyant la guerra asimètrica pel sentit de la vida sota la bandera del viure bé amb menys. Això que sempre em va agradar anomenar, d’una manera una mica poètica, la pobresa luxosa. Senzillament, el que ha passat és que les transformacions no s’han ajustat al cànon mitològic ni als marcs teòrics, com, per exemple, aquesta divisió tan artificial entre la societat i l’Estat, en el qual ens vam educar durant gairebé tota la modernitat. I, una vegada que van succeir, ens va ser difícil reconèixer-les. Però són, sens dubte, obra indiscutible també dels de baix.

Avui, l’economia cooperativa de producció sostenible suposa ja gairebé un terç del total del nostre ecosistema empresarial”

En la mateixa línia, m’agradaria explicar millor la meva reivindicació ecosocialista de l’Economia Simbiòtica dels Ecosistemes. I dic ecosocialisme malgrat que encara hi hagi mercat, processos d’acumulació de capital, oligarquies empresarials poderoses, plusvàlua i relacions mercantils. El que estem vivint és una sort de NEP verda (que ens recorda la Nova Política Econòmica, Nóvaia Ekonomítxeskaia Polítika, en rus, dels anys vint del segle passat). I alguns hem arribat a la ferma convicció teòrica que, en societats tan denses i complexes, tan fragmentades estructuralment i tan marcades per trajectòries històriques de mútua competència, l’horitzó NEP és insuperable. Ens toca enfrontar-nos a la crisi ecològica tot habitant alguna forma d’arranjament híbrid, d’economia mixta, que combini pla i mercat. Però, aquest estar destinats a una economia mixta, l’hem decantat cap al pla, cap a la cooperació, cap als béns comuns, la propietat col·lectiva i la redistribució de riquesa d’una manera que, senzillament, al principi del segle, en el punt àlgid de l’orgia neoliberal, hauria semblat ciència-ficció política.

Avui, l’economia cooperativa de producció sostenible suposa ja gairebé un terç del total del nostre ecosistema empresarial. I això va ser així gràcies a aquesta eina de transformació tan poderosa que va ser l’ús polític de la compra pública unit a la reforma ecològica de la comptabilitat nacional. Avui, l’Estat emprenedor i l’economia de guerra climàtica no sols tenen el protagonisme clar del model productiu, sinó que han demostrat el poder de les bones idees quan els arriba el moment. Avui, el sistema de comerç internacional, sense haver abandonat del tot els seus ressons colonials, és un sistema molt més just gràcies als processos de recuperació de la sobirania popular dels recursos als països del Sud. Avui, el deliri de l’economia financera ha estat notablement domesticat, tot reduint-se’n substancialment el volum i la influència econòmica amb les grans quitacions de deute de finals dels trenta, amb les fortes regulacions internacionals al lliure moviment de capital, amb la persecució dels paradisos fiscals. De la mateixa manera, com ja va succeir als EUA de fa 100 anys, molts dels milmilionaris del principi del segle estan havent de donar les seves mansions a universitats públiques. Aquesta nova era tributària, de forts impostos progressius, està funcionant com un atac tan sostingut com reeixit contra aquest 1% que havia desequilibrat tant la balança que s’havia independitzat de qualsevol idea d’humanitat comuna.

Tot això, mentre l’índex de Gini es redueix als millors nivells de la socialdemocràcia europea del segle XX. Però ull viu, ja no sols per als països del Nord: també en molts països del Sud, encara que és veritat que dista molt de ser una igualació universal. I, per descomptat, defenso que té molt d’ecosocialista la conversió dels bancs centrals en agents actius de descarbonització mitjançant una política monetària coordinada i vinculada a la reducció de carboni, com va anticipar visionàriament Kim Stanley Robinson, el nostre Jules Verne del principi del segle XXI, en la seva novel·la El Ministeri del Futur.

Toca, per tant, celebrar victòries ecosocialistes. I toca també analitzar-les per fer-les més fortes i estendre-les. Sé que ja no té sentit a hores d’ara continuar discutint sobre estratègica i hegemonia ecologista com ho fèiem l’any 2019, quan el terme Green New Deal es va posar de moda i molts dels que som aquí ens vam barallar tant. Com ha passat tantes vegades en la història de les idees polítiques, els debats del principi dels vint, que van arribar a ser molt agres i a tibar amistats, amb el temps es veuen d’una altra manera: cada part discutia amb la vehemència necessària per convèncer-se de l’essencial de la seva pròpia tasca, que era parcial, i efectuar-la bé. I aquestes tasques, encara que es fregaven entre elles, eren essencialment complementàries.

Crec que és indubtable que sense aquest grapat de quadres polítics joves, que vam bolcar el millor del nostre talent a construir majories electorals i governar programes de transició ecològica pragmàtics, mai no s’haurien establert les bases de la situació actual: la transició energètica renovable, el descens energètic i material planificat, la conversió agroecològica, la transformació impressionant de les ciutats, l’inici del tancament dels abismes socials, la facilitació de l’experimentació cultural ecologista per part de la societat civil.

Sense aquesta pluja fina, no tindríem allò que avui explica millor el nostre model social en construcció: la jornada laboral de 26 hores”

Com és indubtable que sense els moviments socials decreixentistes, sense les lluites d’aquells joves rebels pel clima, plens de gent bona, brillant i valenta, tant en la seva acció directa com sobretot en l’experimentació pràctica del “viure bé amb menys”, mai no hauríem transformat el règim antropològic. Sense tota aquesta feina d’agitació impacient, que es va anar escalfant a partir del 2019 i que després va esclatar en la gran tempesta ciutadana de la tardor del 2026, mai no hi hauria hagut governs ecologicopopulars.

I sense aquesta pluja fina que va fer de trencaglaç ideològic en el sentit comú no sols no hauríem conegut els canvis impressionants que s’han donat en matèria de dieta, hàbits de transport o viatge. Tampoc no tindríem allò que avui explica millor el nostre model social en construcció! La jornada laboral de 26 hores (conquerida tot just 15 anys després de la jornada de 32 hores), la gran democratització de les pràctiques poètiques i artístiques, l’arrelament de la saviesa ecofeminista, la gran onada de popularització de l’esport de base, les noves filosofies ecocèntriques que avui se situen com el mascaró de proa del nostre pensament col·lectiu. És a dir, sense aquests corrents més “movimentistes”, avui seríem, en el millor dels casos, alguna cosa semblant als Estats Units, on encara aquestes noves formes de sociabilitat emergent, encara que tenen una influència creixent, especialment en les zones progressistes del país, no han acabat d’imposar-se a una societat de consum cada vegada més disfuncional.

Vaig acabant. I ho vull fer en un to personal. Avui miro els meus nets petits, i sento alguna cosa que mai no vaig pensar que podria sentir a hores d’ara. Tota la vida m’ha turmentat el seu judici generacional. Haver de respondre davant dels seus retrets pel món destruït que els deixàvem. No obstant això, sincerament, els veig créixer entre aquest ecosocialisme de nom tan lleig que hem aconseguit (perquè convindreu amb mi que Economia Simbiòtica amb els Ecosistemes és un nom molt lleig) i sento alguna cosa semblant a una enveja sana. Qui tingués 15 o 20 anys avui! Seguint amb els versos d’El temps de les cireres, ja que estem celebrant els 180 anys de la proclamació de la Comuna de París, veig que les noies d’avui tenen moltíssima més bogeria al cap i els enamorats d’avui moltíssim més sol al cor que el que vam tenir nosaltres. Quan dubto i m’angoixo, i encara hi ha moltes raons per angoixar-se, m’agafo a la seva alegria tan nova. I sé que ho faran molt millor del que nosaltres ho vam fer.

Emilio Santiago Muiño

Barcelona, 18 de març de 2051

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies